dijous, 29 d’agost de 2013

ALÇANT VELES

La vida és eixe croquis que dèbilment dibuixem i que l'ocasió i la casualitat omplen de detalls, dels llocs en els quals mai pensàvem acabar, les persones que no esperàvem conéixer, les coses que no se'ns havia ocorregut fer.

Després de tornar d'Alemanya no sabia que fer amb la meua vida. Bé, fa anys que no sé que fer amb la meua vida i em dóna la sensació que duc molts anys improvisant i els que queden. Però eixe moment era especial, perquè era conscient de la cursa a cegues que anava fent. Era el moment d'un reciclatge professional de cara a obtindre majors perspectives laborals, així que després de sospesar moltes variables, vaig arribar a la conclusió que un any de reclusió monàstica, revivint els malsons del màster i a Encarna amb la seua espiral holística.

Durant tot aquest temps no veia, o no volia veure la ciclòpia muralla de metacrilat que s'havia format al meu davant. Tot el que feia no servia per res. Tot el que feia eren els graons d'una escala que mai arribaria a saltar el mur. Però el mur de metacrilat té una porta, tancada amb pany i clau. La clau s'anomena experiència professional i sense ella és difícil trobar treball remunerat (treball gratis, tot el que vulgau), car en el segle XXI ningú dóna duros a pesseta i ningú està disposat a donar treball a persones sense experiència. Enyorem aquells temps en què les persones naixien ja sabent un ofici.

Llavors tenia dues opcions, quedar-me en casa en estat vegetatiu, queixant-me de la crisi i esperant que, per art de màgia, altres vents portaren un oratge millor. Però segons els meus càlculs, mentre continuem percebent la crisi com una situació externa i aliena a nosaltres que es solucionara amb un Deus ex machina quan hàgem purgat una série indeterminada d'anys en el desert, la crisi mai acabarà. 

Tanmateix, com diu el proverbi xinés, no pots canviar el vent, però si moure les veles del teu vaixell. Així és com he acabat en un poblet d'Escòcia, treballant de bàrman en un hotel, mentre millore el meu anglés i espere que en el futur la situació canvie. El darrer juny, quan vaig arribar per primera vegada a aquest país, no tenia ni idea que unes setmanes després l'atzar em duria aquí. Pel que fa a treballar de bàrman i cambrer, era una professió que havia descartat des de sempre, perquè m'imposava la safata i servir begudes. Ara encara em causa respecte i el fet de ser el que s'interposa entre la beguda i un escocés fa d'aquest ofici un treball de risc. Però ara ho pense i fa anys que hagués pogut fer aquest treball,  es veu que era el meu destí ineludible. Em recorda al conte del criat de Bagdad que intentava fugir de la Mort.

I mentre marxe cap a Samarra, espere a què es gire bon oratge.

dimecres, 21 d’agost de 2013

MUNIC, LA CAPITAL DE LA CERVESA


Les 10.59, centenars de braços enfoquen les seues càmeres, els seus mòbils i les seues tauletes cap al cel, una marea asiàtica que vol capturar el moment i endur-se'l al seu país. Les 11.00. Una campana comença a sonar, s'obrin unes portes i comencen a desfilar unes petites figuretes autòmats: el rei, la reina, la princesa i dos soldats a cavall que s'enfronten per la seua mà. Acabada la justa apareixen els bufons i comencen a executar una dansa anomenada Moriskentanz, o Dansa dels Moriscos (probablement pels vestits a la morisca que duien els balladors). Estem en Marienplatz, el centre neuràlgic de Munic, la ciutat del Rei Boig, la Florència del Nord, la Capital de l'Oktoberfest

Els orígens de la ciutat semblen poc clars. El seu nom fa referència a un monestir, de fet els italians la coneixen com a Monaco di Bavaria (tot i que aquesta no té casinos ni glamour francés). Alguns han volgut trobar altres interpretacions al nom, els més agosarats afirmen que el nom és d'origen basc, tot i que no s'ha demostrat la presència dels vascons més al nord dels Pirineus. Si fa no fa, hi hagué una badia benedictina en el solar que ocupen hui la Marienplatz i l'església de Sant Pere. Al seu voltant s'instal·laren cases i a poc a poc es desenvolupà un ric comerç de la sal, donada la seua posició intermèdia entre les ciutats d'Augsburg i Salzburg. Al segle XIII la seua prosperitat la convertiren en la capital dels reis de Baviera.

Al segle XV l'antiga catedral romànica s'havia quedat petita per a la ciutat i es bastí una nova església. En 1488 s'acabà la construcció de la Frauenkirche, consagrada a la Mare de Déu. La catedral destaca sobretot per les seues cúpules bulboses, afegides en el segle XVI que recorden a l'arquitectura russa, però que són d'inspiració bizantina. És un edifici que destaca per la seua sobrietat, sense grans ornaments ni aprofitant tot el potencial del gòtic. Com a curiositat, a l'entrada del temple s'hi pot observar una petjada, que segons conta la llegenda correspon al dimoni al veure's burlat per l'arquitecte. Aparentment havien acordat la construcció d'un edifici sense finestres, però l'arquitecte col·locà de tal manera les columnes que des de l'entrada, efectivament, sembla que la catedral no tinga finestres.



Durant el Renaixement la ciutat va viure un gran període d'esplendor cultural, també durant la reforma protestant els reis de Baviera van voler convertir-la en espasa de Trento i baluard catòlic al nord dels Alps. El catolicisme té molta força a l'Estat de Baviera, esdevé com en Polònia o en Irlanda, un element de la identitat nacional. D'aquesta època data l'església de Sant Miquel, construïda a imatge del Gesú de Roma. Al seu interior s'hi pot observar la tomba d'Eugeni de Beauharnais, qui fou fillastre de Napoleó i casat amb la filla del rei bavar Maximilià I. Els muniquesos n'estan molt orgullosos d'aquest temple, no en va és l'edifici renaixentista més gran al nord dels Alps.

En 1589 el duc Guillem V va establir la fàbrica reial de cervesa a Hofbräuhaus, que anant el temps esdevingué la cerveseria més popular de la ciutat i una de les més famoses del món, de fet hi ha una rèplica a Las Vegas. S'hi fabricava la cervesa entre el segle XVI i el XIX. Durant aquest segle s'alçà la prohibició que impedia fer cervesa durant l'estiu, ja que a causa de la calor, aquesta es feia malbé. Per solucionar el problema s'instal·laren cellers sota patis plantats amb castanyeres, ja que les arrels d'aquest arbre creixen en horitzontal i donen gran frescor. Els cellers van començar a poder vendre també al detall i esdevingueren a poc a poc centres de reunió per a la gent. Els taverners de la ciutat protestaren, car els feien la competència, així el rei Maximilià I promulgà una llei segons la qual, en aquests cellers sols s'hi podia vendre cervesa, de manera que la gent havia de dur-se el menjar de casa. Així van nàixer els Biergärten, tota una institució en el sud d'Alemanya.

Biergarten en Hofbräuhaus

En l'actualitat i degut al turisme, un Biergarten pot servir menjars, però per tal que siga un autèntic Biergarten hom ha de poder-se dur el seu propi menjar. També ha de tindre arbres, castanyeres preferiblement. Així que si un establiment es promociona com a Biergarten i no permet que els consumidors es duguen el seu menjar, no és un Biergarten autèntic i pot ser sancionat el seu propietari per frau.

La Hofbräuhaus és un local molt visitat a la ciutat. Diuen que en les seues taules es va fundar el Partit Nazi i que Hitler també era un visitant assidu. També s'hi proclamà el 7 de novembre de 1918 l'efímera República Soviètica de Baviera, que durarà fins a la primavera de 1919. Un altre visitant conegut fou Lenin, qui va viure a la ciutat durant el seu exili europeu.

Però l'element que fa popular Munic arreu del món és la celebració de l'Oktoberfest. Té lloc durant el primer mes d'octubre a la plaça de Theresienwiese. La primera festa d'octubre data de 1810 i es celebrà per commemorar el casament del rei Lluís I amb la princesa Teresa de Saxònia. Des d'ençà la festa s'ha repetit cada primer diumenge d'octubre i s'hi han establert una sèrie de paràmetres pel que fa a la cervesa, que ha de tindre una graduació determinada, una compossició específica i haver-se elaborat en un lloc concret de la ciutat. L'Oktoberfest va deixar de celebrar-se en el transcórrer de les dues guerres mundials i en els anys de postguerra degut a l'escassessa i el racionament. També es va suspendre el 1980 després d'un atemptat amb bomba neonazi, en que moriren 13 persones.

Finalment un altre lloc emblemàtic vinculat a la cervesa és el Jardí Anglès, situat prop de la Universitat i on es troba la Torre Xinesa. Aquest parc va ser construït a finals del segle XVIII i rep el seu nom perquè prengué com a model els jardins anglesos. Entre 1789 i 1795 es construí la Chinesisches Turm, una pagoda de 25 metres d'alçada i 5 pisos. La pagoda actual no és original, com molts dels edificis que trobem a Alemanya, l'original fou destruïda durant els bombardejos de 1944 i reconstruïda en 1951. Així i tot, paga la pena prendre's una cervesa al costat d'aquest edifici tan singular.


dijous, 1 d’agost de 2013

L'ESTACIÓ


Aquest relat breu el vaig escriure fa uns anys per a un concurs. El premi eren uns bitllets d'interrail i el relat havia de desenvolupar-se en l'Estació del Nord de València. Evidentment no vaig guanyar i fa poc l'he trobat amagat entre els mil·lers d'arxius de l'ordinador. 

París abans de la guerra, aquell matí de primavera grisenc la locomotora xiulava eufòrica anunciant a tothom la seua arribada després d'un llarg viatge. Molts viatgers anònims s'alcen i comencen a recollir el seu equipatge, tanmateix alié a tot aquell rebombori, un home roman perdut entre somnis amb el cap recolzat sobre el vidre humit. Entre el trontoll del vagó l'home somia i s'hi veu a si mateixa, amb els ulls cansats, arrossegant els peus per l'estació del Nord de València. Avança lentament entre la multitud congregada, homes, dones, xiquets, famílies senceres amb les seues escasses propietats guardades entre fardells i maletes desmanegades, s'amunteguen sobre l'andana com si tingueren por de perdre el tren. El fum de les locomotores ennegreix les manises ornamentades dels murs i crea una densa boira en la qual amb prou esforços els viatgers s'orienten. Alguns espenten, altres ensopeguen. Un crit anuncia la immediata partida del tren. L'home passeja la seua mirada per l'edifici i el recorre de pam a pam. La seua ment es veu desbordada pels records del passat, d'un temps j mort que sols viu en la seua memòria. 

Allà es veu, d'infant amb la mare, mentre la ciutat es recupera de la ressaca del canvi de segle. El pare dalt del tren s'aboca sobre la finestra. A la ciutat no hi ha feina i el pare ha decidit pujar a les mines d'Astúries per provar sort. Ell amb els ulls que reflecteixen la tendresa de l'edat, demana a son pare una promesa, la promesa de tornar promte. Amb un somriure això promet el pare, però la seua ànima quedà atrapada per sempre a la si de la terra negra i ingrata. 

Altres racons de l'estació li fan rememorar moments més feliços. I allà es veu a ell de jove, amb un ram de clavells i un altre d'esperances mentre espera algú. Una xica jove baixa del tren amb una petita maleta. És la seua estimada que ve de permís de la casa on serveix, per fi han reunit els diners suficients i prompte es casaran en la petita església de Sant Nicolau. El món s'aboca a una guerra però ells seran feliços fins que la mort decidisca cobrar-se el seu tribut en forma de tuberculosi.

Anys més tard passeja amb un petit xiquet agafat de la mà que contempla bocabadat els trens que venen i van. Havia sacrificat un dia de jornal per satisfer aquell desig tan simple, com els que solen tindre per resignació tots els que tenen poc. La seua careta feliç pagava la pena el sacrifici. En aquella mateixa estació el va veure marxar feliç al front, d'on ja no tornà.

I ara li tocava marxar a ell. La guerra prompte acabaria i no quedaria lloc per als derrotats. Pujà al tren, aquell viatge el faria tot sol i ningú vindria a acomiadar-lo, car tots els que li importaven ja havien marxat molt abans. Mentre el tren deixava la ciutat, va voler gravar en la memòria tots aquells camps, aquella terra, la seua, que mai més xafaria. Quan el tren sortí del Nord, sabia que no tornaria a aquell lloc d'acomiadaments i promeses incomplides.