diumenge, 28 de juliol de 2013

UN DIA A DÙN ÈIDEANN


El primer que sents quan eixes de l'estació de trens de Waverley és l'olor de la gespa, el primer que escoltes és una gaita i el primer que veus és el monument a Walter Scott. Escòcia al 100%. Una ciutat rendida als peus de dos volcans. 

Just darrere hi ha la National Gallery, un edifici que intenta imitar a les màscares que hi ha a la tele, un temple grec i no és l'únic, puix la ciutat està esguitada aquí i allà d'arquitectura neoclàssica, motiu pel qual la ciutat també és coneguda amb el sobrenom de l'Atenes del Nord. No sols per la seua arquitectura, sinó també per la gran contribució de la ciutat al món del pensament, de les arts i les lletres com Alexander Graham Bell (inventor del telèfon), David Hume (el filòsof empirista), Arthur Conan Doyle (pare de Sherlock Holmes), Robert Louis Stevenson (autor d'entre altres L'illa del tresor) o Irvine Welsh (escriptor de Trainspotting).

Tornant a la Galeria Nacional, aquesta és un luxe per a poder contemplar els darrers 500 anys d'art europeu. Trobarem obres de el Greco, Velázquez, Rubens, Rembrandt, Van Dyck, Vermeer, Ribera, Tintoretto, Tizià, el Veronés, Rafael, Murillo, Leonardo da Vinci, Botticelli, Bernini, Rodin o Picasso i tot pel mòdic preu de 0 lliures que al canvi són, 0 euros.

Des de la galeria es pot pujar cap a la ciutat vella, seguint el riu de turistes i el so de la gaita (val a dir que la gaita té gràcia els primers trenta minuts, a partir d'aquest moment esdevé difícil de digerir). El castell d'Edimburg, l'element icònic de la ciutat fou construït sobre el tap d'un volcà ancià, una mola escarpada que el convertia en inexpugnable fins a la invenció de l'aviació. S'hi han trobat restes des del segle VI però el castell no esdevingué la seu del poder reial escocés fins al segle XIII, després de la Guerra d'Independència contra els intents de conquesta per part d'Anglaterra. Amb la unificació dinàstica d'Escòcia i Anglaterra amb Jaume I (1603) el castell va deixar de ser la residència reial. Llavors es convertí en la llar dels distints oficials que governaven Escòcia en nom del rei.  L'entrada costa 15 lliures, uns 17 euros, però com molts edificis és més bonic contemplar-lo des de fora que desembutxacar eixa quantitat de diners. 

He de dir que mentre recorria la milla que va des del castell i que arriba fins al Parlament i la Canongia, la popular Royal Mile, va començar a envair-me un malestar, que en principi era sord però que a poc a poc, anava creixent dins de mi, com la marea en l'oceà, com la cervesa en una pinta. Em va costar de definir aquell neguit però vaig arribar a la conclusió que l'origen estava en tota aquella teatralització. Si, en un tres i no res havia abandonat Edimburg, abduït per uns aliens i ja no em trobava ni en Escòcia. Algú m'havia llançat sense paracaigudes a un parc temàtic, un eurodisney de la escocietat, de tot el que l'imaginari col·lectiu i els mitjans de comunicació han decidit que ha d'identificar Escòcia. Kilts, gaites i monstres del llac Ness compartien espai amb turistes vinguts de l'extrem orient, amb les càmeres al coll i turistes cridaires arribats des del sud d'Europa. Una colla d'escocesos cercabregues haguera compensat aquella enorme màscara.

Era la mateixa sensació que tinc,  quasi d'aversió, quan passege pels carrers de València i veig una tenda de roba que ven vestits de sevillana o quan en el taulell d'una botiga de records contemple com pasturen bous negres amb banderilles clavades. Eixa situació fa preguntar-me sempre si els turistes busquen allò que la ciutat ha de mostrar-los o la ciutat s'obliga a mostrar allò que els turistes esperen veure. És una dicotomia que es produeix a tot arreu, amb diversos graus d'intensitat però que tendeix a la banalització de la cultura, a la conversió en un simple escenari que condueix inexorablement a l'empobriment de la cultura. Ara passeges per València i a totes bandes veus sevillanes, et perds pels carrers de Roma i acabes trobant-te amb les góndoles venecianes, camines per la Provença i et persegueixen tots els estereotips de Paris. Té sentit viatjar així?

Aquesta pregunta es va plantejar en unes jornades sobre turisme que feren a Xàbia. Es parlava sobre que ens empentava a viatjar a veure el món quan, en el segle XXI hom pot seure còmodament en una butaca i veure el món desfilar al seu voltant. Jo viatge per veure el món in situ, és clar que com tan bé apuntaren, els turistes sempre són els altres, un mateix es considera un viatger. Però tornant al tema, jo quan veig un home amb kilt per Glasgow pense, el du per convicció. Si veig al mateix home en Edimburg, no puc evitar pensar: ho du per a mi, perquè jo he vingut aquí a gastar-me els diners veient homes amb kilt i monstres en llacs, és a dir una farsa, una obra de teatre. Preferisc les coses autèntiques, als escenaris pintats per a les càmeres on tothom parla anglès, s'hi menja pizza i creïlles fregides i els vianants s'arrosseguen amb sandàlies i calcetins.

Així que per fugir de tot aquell escenari me'n vaig anar a Calton Hill, un dels molts turons que rodegen Edimburg. Hom parla dels set turons d'Edimburg, intentant fer un paral·lelisme amb els set turons de Roma. Aquest en concret és el resultat de la deposició de cendres volcàniques provinents dels dos volcans, aquell sobre el que hi ha el castell i l'altre més gran, l'Arthur's Seat de 350 milions d'anys. Aquí hi destaca sobre tot el Monument Nacional construït en memòria dels combatents escocesos en les guerres napoleòniques. El monument havia de ser una rèplica del Partenó d'Atenes, tanmateix sols s'arribà a construir un fragment de la façana i a falta de diners quedà inconclús. També s'hi pot veure el monument a Nelson, mort en la mítica Trafalgar. I allà dalt, assegut en un banc, contemplant al nord el fiord de Forth on aboca les seues aigües el riu homònim, em vaig reconciliar amb aquella ciutat. Al cap i a la fi és una gran ciutat i és complicat arribar a la seua ànima en un dia. 

dijous, 18 de juliol de 2013

LA PRESÓ D'URALITA (II)

Fa uns dies vaig tornar a la fàbrica, aquella presó d'uralita on vaig viure tancat massa temps i en què gairebé vaig deixar bona part de la meua cordura. Em van rebre algunes cares conegudes i moltes altres noves. Alguns d'aquells que havien sigut els meus companys ja no hi eren, havien marxat, havien trobat una presó millor o havien sigut acomiadats o simplement, com jo, havien netejat les seues ànimes i havien abandonat aquell purgatori metàl·lic, sorollós i a tot arreu cobert de sutge de bronze i níquel.

Ja no hi era Peter, un polonés de Danzig, que realment s'anomenava Piotr però que es feia anomenar amb nom alemany perquè es sentia més integrat. Addicte al gimnàs i pur nervi, les seues converses giraven al voltant d'un únic tema: el sexe. Quan no parlava de sexe, cantava, cançons que escoltava en la discoteca. No tenia esperit per viure allà tancat i segons em van contar, un dia la seua ment es va col·lapsar i ja no va tornar. Pot ser ara estiga tancat en un sanatori mental de Varsòvia. O tal vegada s'haja retirat espiritualment al Tibet i ara es faça anomenar Bonze Shabubu. 

Tampoc hi era Sven, pot ser un dels pocs alemanys de soca-rel que habitaven aquella terra erma d'esperits, encara que els seus pares, com molts alemanys de la zona, són antics alemanys de Silèsia (Polònia) deportats després de la Segona Guerra Mundial. Geperut i amb els cabells tallats en estil de tonsura, era completament oposat a Peter. Caminava sempre pausadament, fent grans gambades, metòdic, precís, alemany. Sempre duia una mena de cascs auriculars. Tots ens preguntàvem que devia escoltar. Jo apostava que oïa cintes d'auto-ajuda que reprimien els seus instints de botar-li foc a la fàbrica i assassinar-nos a tots. Un dia ho vaig descobrir, eren uns simples cascs per a amortiguar el soroll de les màquines. Per això diuen que cal conservar els misteris. Vivia amb els seus pares, he dit que tenia 45 anys? De vegades venien a recollir-lo al treball. 

A mi no em queïa bé al principi, m'irritava tanta precisió. Però tenia una doble vida, els caps de setmana es vestia amb robes de cuiro i sortia amb la Harley Davidson. Coneixia la Marina, però qui no la coneix? Em va contar d'un viatge que havia fet en camió des d'Alemanya fins a Parcent. Un dia va vindre amb un plànol d'Alacant per tal que li marqués on es troba Xàbia. El van acomiadar poques setmanes després que me n'anés jo, sembla que havia trencat una màquina per accident i no era la primera vegada. Si trencaves una d'eixes màquines tres vegades, et feien fora, perquè eixes màquines tenen més valor que nosaltres. Era la tercera vegada que trencava una màquina per accident i un dia se n'anà i no tornà. He de dir que eixa tercera vegada havia sigut falsa, perquè una vegada la culpa va ser meua i ell va carregar el mort. 

Qui se n'havia anat també un dia i ja no va tornar era Wolfgang. Fill de la guerra, son pare era un soldat belga que mai va conéixer. En la fàbrica treballava un germà seu, Sigfried, un imbècil, fill d'un soldat suec. Wolfgang estava jubilat, però les lleis laborals alemanyes permeten als pensionistes continuar treballant. Ell es cagava en tots, en el cap, en el treball, en la idiosincràsia de les relacions que s'establien allà dins, i ho demostrava sempre que tenia ocasió. Continuava treballant perquè la dona treballava també i s'avorria en casa, l'única feina que tenia era tractar d'ensenyar a parlar, infructuosament, a un periquito. Devia confondre els periquitos amb els lloros, però mai el vaig voler traure del seu error.

Mentre uns se n'anaven, altres s'havien quedat. Klaus, un enginyer baixet, de veu aguda i histèrica i bigotet ridícul sobre el nas, passejava amunt i avall amb les seues esportives negres, fiscalitzant el treball de la resta. Em recordava a cert alemany passat d'infausta memòria. Un altre alemany orgullós de ser-ho, un altre alemany que enfonsava les seues arrels en les planures de Breslàvia. Tanmateix aquesta vegada va ser simpàtic, excessivament simpàtic, incòmodament simpàtic. Era el mateix, amb les seues esportives negres, la seua camisa negra, els seus pantalons negres, la seua ànima negra i el seu somriure Profident. El gest gris sols el reservava per a les ànimes captives que custodiava. A les altres, a les lliures, sols podia dedicar-los un somriure d'alegria, de joia per haver aconseguit escapar d'aquell purgatori.

dijous, 11 de juliol de 2013

GLASGOW, LA DECADÈNCIA BEN PORTADA



Hom pensa que vivint a Xàbia tota la vida (amb un 17% de població britànica) ja domina les idiosincràsies anglosaxones a la perfecció, però res més allunyat de la realitat. Per primera vegada xafigava el UK, el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord (i no digau Anglaterra perquè és un mot bastant imprecís). Com que els aeroports són eixos espais tan asèptics i universals, en sortir-ne el xoc cultural et pega en tota la cara; de sobte descobreixes que algú ha girat les carreteres, ara tots els cotxes condueixen per l'esquerra i en direccions oposades, ara les distàncies es calculen en milles, ara els euros tenen el mateix valor que un full de paper, ara ja no és la una de la matinada sinó les dotze. La primera vegada en Albió, quina experiència, i que millor que la primera vegada siga en Escòcia, a no ser que sigues hipster o vulgues avortar, en tal cas supose que Londres fora l'opció més adient.

Glasgow, Glesca en escocès i Glaschu en gaèlic escocès, no serà mai la reina del ball de les pel·lícules americanes, tampoc és la líder del club de debats ni el capità de l'equip de futbol americà. Més aviat Glasgow és com el familiar de vida dissoluta que es presenta d'imprevist, trontollant i pudent a whisky barat i cigarrets mentolats i que acaba amb el seu rostre submergit dins la ponxera. Grotesc, no? Si, però encantador al mateix temps. Vull dir, sempre he sentit atracció per les ciutats decadents, perquè retenen un cert encant i no estan tan prostituïdes com les ciutats turístiques. 

Una vegada en Glasgow el primer que vaig veure fou una parella esposada en un carreró i custodiada per una altra parella de policies, el segon que vaig veure fou un individu arrossegant-se per la vorera buscant la seua ànima, el tercer que vaig veure fou dos escocesos vestits amb el kilt,  faldilla tradicional escocesa. A priori tot això fora material suficient per fugir, no obstant per a mi és atracció. Si el primer que veus d'una ciutat és el cul, la resta sols pot fer que embellir-la.

A més a més, Glasgow fou una antiga vila real en què s'hi instal·laren nombroses drassanes per a la construcció de vaixells. La ciutat conegué la seua era d'esplendor durant la revolució industrial i el període victorià, tal com en dona fe l'arquitectura neoclàssica i neogòtica que s'hi observa per tot arreu. Tanmateix la reina Victòria va morir, la navegació perdé el seu paper central en les comunicacions i després de la Segona Guerra Mundial l'Imperi Britànic sols era una ombra del que havia arribat a ser. La mineria començà el seu declivi. El seu estel s'havia apagat i començava la decadència. Encara faltava per vindre el pitjor, una dècada de govern thatcherià i la seua desatenció absoluta de tot el que no s'hi trobava dins del cercle burgés de Londres. Així les coses, que pot haver-hi més bell que una ciutat decadent? Exacte, una ciutat decadent portuària.

Tot i que el decadentisme li senta de meravella, Glasgow i Escòcia en general, s'estan esforçant molt per sortir-ne del pou. El carbó i la indústria naviliera han deixat pas a la soft-industry o indústria tecnològica, de fet l'anell Glasgow-Edimburg ha esdevingut el Silicon Valley d'aquesta banda del Mississipi. També és veritat que els jaciments petroläifers de la Mar del Nord ajuden bastant.

El centre de Glasgow és la George Square, la plaça dedicada al rei Jordi III (1738-1820), conegut als Estats Units com Jordi, el Tirà . Al voltant de la plaça es vertebra la ciutat moderna, que aparegué al llarg dels segles XVIII i XIX per donar cabuda als nombrosos immigrants que hi arribaven. Presidint la plaça hi ha les Cambres de la ciutat, la seu del poder urbà. Antigament al bell mig de la plaça hi havia l'estàtua del rei Jordi, però diguem-ne que a la burgesia mercantil urbana no li semblà molt bé que les Tretze colònies americanes s'independitzaren degut a la mala gestió dels conflictes colonials per part del rei i la seua efígie fou defenestrada i substituïda per l'escocés universal i escriptor romàntic Walter Scott (1771-1832).

Caminant per la George Street en direcció cap a llevant, s'hi arriba a la High Street, la qual ens du a la ciutat antiga de Glasgow.  Poblada des de la prehistòria, el centre històric es situa sobre un turó, sobre el qual ens conta la llegenda que Sant Mungo (+614) construí al segle VI el primer santuari cristià de la ciutat. Hui en dia hi trobem a sobre la catedral, en la critpa de la qual hi ha el sepulcre del sant. L'edifici, que fou començat a construït al segle XII, és d'estil gòtic i deixà de ser catedral al segle XVI, moment en què, després de la reforma de John Knox, el temple es consagrés al culte presbiterià. La principal diferència del presbiterianisme, la confessió majoritària a Escòcia, respecte de l'anglicanisme és la total independència de l'Estat i del poder laic. 

Al costat de la catedral hi ha una petita muntanya poblada de tombes, l'anomenada Necròpolis, la ciutat dels morts. Aquest cementeri fou inaugurat el 1833 a imitació del cementeri Père-Lachaise de Paris (construït el 1804), ambdós obeïen al mateix esperit, l'establiment d'un camp sant als afores de la ciutat en el què tothom, independentment de la seua condició social o del seu credo, pogués ser soterrat. Al capdamunt del turó s'erigeix una columna sobre la qual trobem la figura del reformador John Knox.

Parlant d'esglésies una visita obligada és a qualsevol de les esglésies que s'han reconvertit com a pubs. Aquesta idea tan sacrílega a la Mediterrània encaixa molt bé en el pragmatisme escocés. La majoria d'esglésies són de culte presbiterià, no tenen cap relació de dependència amb el Vaticà ni reconeixen una jerarquia religiosa que siga al mateix torn, propietària de tots els temples. Les esglésies són patrimoni de la comunitat, laics i seglars, que en disposa lliurement segons les necessitats. Així si una església té problemes econòmics, es ven o es lloga per poder sustentar el culte en un lloc més modest. Al cap i a la fi, un altre dels pilars del protestantisme és que Déu no habita sols a les esglésies. 

Finalment, però encara hi resta molt per veure, s'ha d'acudir a qualsevol de les galeries d'art i centres d'exposicions que exposen l'obra de l'arquitecte i dissenyador Charles Mackintosh (1868-1928), un dels majors representants del modernisme a Escòcia. En un moment en què l'art es democratitzava i es desenvolupava com a "art de masses" va tractar d'apropar l'art a les necessitats de la gent, dotant als seus dissenys d'una pretensió utilitarista que trencava amb els dissenys recarregats de la tradició anterior.