dijous, 11 de juliol de 2013

GLASGOW, LA DECADÈNCIA BEN PORTADA



Hom pensa que vivint a Xàbia tota la vida (amb un 17% de població britànica) ja domina les idiosincràsies anglosaxones a la perfecció, però res més allunyat de la realitat. Per primera vegada xafigava el UK, el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord (i no digau Anglaterra perquè és un mot bastant imprecís). Com que els aeroports són eixos espais tan asèptics i universals, en sortir-ne el xoc cultural et pega en tota la cara; de sobte descobreixes que algú ha girat les carreteres, ara tots els cotxes condueixen per l'esquerra i en direccions oposades, ara les distàncies es calculen en milles, ara els euros tenen el mateix valor que un full de paper, ara ja no és la una de la matinada sinó les dotze. La primera vegada en Albió, quina experiència, i que millor que la primera vegada siga en Escòcia, a no ser que sigues hipster o vulgues avortar, en tal cas supose que Londres fora l'opció més adient.

Glasgow, Glesca en escocès i Glaschu en gaèlic escocès, no serà mai la reina del ball de les pel·lícules americanes, tampoc és la líder del club de debats ni el capità de l'equip de futbol americà. Més aviat Glasgow és com el familiar de vida dissoluta que es presenta d'imprevist, trontollant i pudent a whisky barat i cigarrets mentolats i que acaba amb el seu rostre submergit dins la ponxera. Grotesc, no? Si, però encantador al mateix temps. Vull dir, sempre he sentit atracció per les ciutats decadents, perquè retenen un cert encant i no estan tan prostituïdes com les ciutats turístiques. 

Una vegada en Glasgow el primer que vaig veure fou una parella esposada en un carreró i custodiada per una altra parella de policies, el segon que vaig veure fou un individu arrossegant-se per la vorera buscant la seua ànima, el tercer que vaig veure fou dos escocesos vestits amb el kilt,  faldilla tradicional escocesa. A priori tot això fora material suficient per fugir, no obstant per a mi és atracció. Si el primer que veus d'una ciutat és el cul, la resta sols pot fer que embellir-la.

A més a més, Glasgow fou una antiga vila real en què s'hi instal·laren nombroses drassanes per a la construcció de vaixells. La ciutat conegué la seua era d'esplendor durant la revolució industrial i el període victorià, tal com en dona fe l'arquitectura neoclàssica i neogòtica que s'hi observa per tot arreu. Tanmateix la reina Victòria va morir, la navegació perdé el seu paper central en les comunicacions i després de la Segona Guerra Mundial l'Imperi Britànic sols era una ombra del que havia arribat a ser. La mineria començà el seu declivi. El seu estel s'havia apagat i començava la decadència. Encara faltava per vindre el pitjor, una dècada de govern thatcherià i la seua desatenció absoluta de tot el que no s'hi trobava dins del cercle burgés de Londres. Així les coses, que pot haver-hi més bell que una ciutat decadent? Exacte, una ciutat decadent portuària.

Tot i que el decadentisme li senta de meravella, Glasgow i Escòcia en general, s'estan esforçant molt per sortir-ne del pou. El carbó i la indústria naviliera han deixat pas a la soft-industry o indústria tecnològica, de fet l'anell Glasgow-Edimburg ha esdevingut el Silicon Valley d'aquesta banda del Mississipi. També és veritat que els jaciments petroläifers de la Mar del Nord ajuden bastant.

El centre de Glasgow és la George Square, la plaça dedicada al rei Jordi III (1738-1820), conegut als Estats Units com Jordi, el Tirà . Al voltant de la plaça es vertebra la ciutat moderna, que aparegué al llarg dels segles XVIII i XIX per donar cabuda als nombrosos immigrants que hi arribaven. Presidint la plaça hi ha les Cambres de la ciutat, la seu del poder urbà. Antigament al bell mig de la plaça hi havia l'estàtua del rei Jordi, però diguem-ne que a la burgesia mercantil urbana no li semblà molt bé que les Tretze colònies americanes s'independitzaren degut a la mala gestió dels conflictes colonials per part del rei i la seua efígie fou defenestrada i substituïda per l'escocés universal i escriptor romàntic Walter Scott (1771-1832).

Caminant per la George Street en direcció cap a llevant, s'hi arriba a la High Street, la qual ens du a la ciutat antiga de Glasgow.  Poblada des de la prehistòria, el centre històric es situa sobre un turó, sobre el qual ens conta la llegenda que Sant Mungo (+614) construí al segle VI el primer santuari cristià de la ciutat. Hui en dia hi trobem a sobre la catedral, en la critpa de la qual hi ha el sepulcre del sant. L'edifici, que fou començat a construït al segle XII, és d'estil gòtic i deixà de ser catedral al segle XVI, moment en què, després de la reforma de John Knox, el temple es consagrés al culte presbiterià. La principal diferència del presbiterianisme, la confessió majoritària a Escòcia, respecte de l'anglicanisme és la total independència de l'Estat i del poder laic. 

Al costat de la catedral hi ha una petita muntanya poblada de tombes, l'anomenada Necròpolis, la ciutat dels morts. Aquest cementeri fou inaugurat el 1833 a imitació del cementeri Père-Lachaise de Paris (construït el 1804), ambdós obeïen al mateix esperit, l'establiment d'un camp sant als afores de la ciutat en el què tothom, independentment de la seua condició social o del seu credo, pogués ser soterrat. Al capdamunt del turó s'erigeix una columna sobre la qual trobem la figura del reformador John Knox.

Parlant d'esglésies una visita obligada és a qualsevol de les esglésies que s'han reconvertit com a pubs. Aquesta idea tan sacrílega a la Mediterrània encaixa molt bé en el pragmatisme escocés. La majoria d'esglésies són de culte presbiterià, no tenen cap relació de dependència amb el Vaticà ni reconeixen una jerarquia religiosa que siga al mateix torn, propietària de tots els temples. Les esglésies són patrimoni de la comunitat, laics i seglars, que en disposa lliurement segons les necessitats. Així si una església té problemes econòmics, es ven o es lloga per poder sustentar el culte en un lloc més modest. Al cap i a la fi, un altre dels pilars del protestantisme és que Déu no habita sols a les esglésies. 

Finalment, però encara hi resta molt per veure, s'ha d'acudir a qualsevol de les galeries d'art i centres d'exposicions que exposen l'obra de l'arquitecte i dissenyador Charles Mackintosh (1868-1928), un dels majors representants del modernisme a Escòcia. En un moment en què l'art es democratitzava i es desenvolupava com a "art de masses" va tractar d'apropar l'art a les necessitats de la gent, dotant als seus dissenys d'una pretensió utilitarista que trencava amb els dissenys recarregats de la tradició anterior. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada