dimecres, 22 d’abril de 2015

D DE DÉNIA

Es la historia de un amor, como no hay otro igual.
                                                                       -una veïna del Carrer Nou-

Des que el món és món hi ha hagut sobre la Terra relacions turbulentes i odis caïnites: Sòcrates i els sofistes, Juli Cèsar i Pompeu, els Montesco i els Capuleto, els Borbons i l'austeritat,  Batman i el Joker, etc. I la rivalitat entre Dénia i Xàbia sens dubte també passarà als annals de la història. Una no seria sense l'altra i viceversa, condemnades a entendre's i a compartir el Montgó.

Dénia és la capital de la Marina Alta, Xàbia li segueix en nombre de població; Dénia és un dels municipis de l'estat espanyol amb més bars per habitants, Xàbia no es queda arrere. A Xàbia es fan fogueres per Sant Joan. Dénia s'ha apoderat dels bous a la mar i la gamba roja; Xàbia li va furtar a Dénia el Nazareno, etc.

Per a saber d'on ve aquest odi cerval caldria que ens remuntàrem al principi dels temps, que en aquest cas és el segle XIII. El 1245 Pere Ximén Carròs, fill d'un comte saxó, conquesta als musulmans el castell de Dénia i amb ell les valls dels rius Girona i Gorgos. Des d'aquell fatídic any els destins de Xàbia i Dénia quedaren lligats. 

La vall del riu Gorgos va ser repoblada per colons cristians, els quals s'assentaren sobre una petita coma prop de la mar i aprofitant la defensa d'una torre musulmana. En aquells temps primigenis Xàbia no era més que un "carrer" de Dénia i en depenia en qüestions polítiques, administratives, jurídiques o fiscals. Ja des d'aleshores començà una batalla legal que havia de durar segles per aconseguir drets propis.

Els colons que arribaren a la Marina al segle XIII en poc divergien d'aquells que s'aventuraren per les praderies nord-americanes dels westerns. La Marina era un territori hostil, en mans d'Al Azraq i els cristians s'amuntegaven sobre tossals i pujols tement un prompte atac. En eixe context era normal que els colons volgueren protegir-se mitjançant el bastiment de muralles, castells, torres i tot allò que fera falta. Però vet aquí que als jurats de Dénia no els semblava bé. Tindre muralles i castell no era més que el primer pas per a reclamar una independència completa i llavors s'hi negaren per complet. Si necessitaven defensar-se, tenien les portes del castell de Dénia sempre obertes.

Ara bé en aquells temps en què no hi havia cotxes i tot el transport es feia a peu, els 15 / 20 quilòmetres (segons travessares el Montgó o el vorejares) eren massa per arribar-hi corrents. Llavors els colons de Xàbia feren oïdes sordes i procediren a ampliar la torre fins que els jurats de Dénia anaren plorant-li al rei Jaume II i aquest prohibí que prosseguiren les obres. Uns anys després i seguidament de diversos atacs piratics, els colons amenaçaren al nou propietari, el comte Alfons amb anar-se'n a un altre indret si continuava aquella situació. El comte claudicà i s'hi pogueren construir les muralles i ampliar la torre, que acabaria esdevenint l'església de Sant Bartomeu.

Altres privilegis que anaren conquerint-se foren el de tindre església parroquial o el de poder celebrar mercat. Però el gran premi era el de poder tindre un justícia propi. Tots els delictes de sang havien de ser resolts pel tribunal criminal, eixa era competència del senyor, però la resta de delictes menors es resolien en Dénia i Xàbia reclamava poder tindre una justícia pròpia per a no haver d'anar-hi. Ho aconseguí el 1612 en obtindre el títol de vila i gràcies a la intervenció del majordom reial Antoni Banyuls, un xabienc. 

A partir d'aquesta data queden encara molts temes per resoldre. Per exemple hi ha la qüestió de les demarcacions municipals. La Vall de Sant Bartomeu va ser molt disputada fins a arribar-ne als límits actuals, també la Plana que hui en dia és tota de Xàbia però durant molt de temps estigué partida més o menys a l'alçada del monestir. O la qüestió no resolta de Benitzaina, antiga alqueria a l'extrem sud de Xàbia que Dénia inclou en els seus límits en cada revisió del Pla General. De fet Dénia té un terme municipal molt extens i il·lògic,  herència d'aquells temps colonials.

Una altra qüestió no resolta era la del port. Dénia ha sigut sempre un port molt important, ja des dels temps dels romans, però Xàbia també volia poder tindre port però era un tema en què no podien aconseguir res. Llavors esclatà la Guerra de Successió i Dénia es convertí en una de les grans defensores de la causa austriacista. No sabem si era un visionari o un suïcida però algú de la corporació municipal de Xàbia va decidir que en el bàndol de l'arxiduc Carles no anaven a traure molt de profit i que en canvi passant al bàndol borbònic podrien guanyar més. També cal dir que el duc de Dénia, marqués de Medinaceli, era un dels grans defensors de la causa felipista i Xàbia actuà com la filla repel·lent mentre Dénia n'era la rebel que es pinta els llavis de negre i escolta heavy metal. 

Així acabada la guerra Felip V concedí a Xàbia el privilegi de posar al seu escut la flor de lis dels Borbons i la doble L de Leal Lealísima. També concedí el permís de tindre un por per exportar mercaderies. Cent anys després es va repetir la història, aquesta vegada amb els papers intercanviats. Ara era Dénia la ciutat dels francesos napoleònics mentre que Xàbia anava amb els anglesos. D'aquest conflicte Xàbia sols va traure ser saquejada per les tropes de Suchet i que l'armada anglesa li destruís els castells de Sant Joan, Sant Martí i la Granadella, just in case.

Des d'aleshores ja no han lluitat més en bàndols distints i els conflictes s'han resolt de manera local. Per exemple, a banda del Montgó Xàbia i Dénia també compartien l'ermita de Sant Antoni, situada al cap homònim. Després d'algunes celebracions conflictives, l'arquebisbe va decidir que els de Dénia haurien de fer la festa la vespra i els de Xàbia el dia 17. Però un any el rector de Dénia i els seus seguidors van acampar tota la nit i es negaren a deixar-los l'ermita als de Xàbia, de manera que ambdós rectors acabaren a colps.

Aquest tema també donaria per a parlar de les rivalitats de Xàbia amb Jesús Pobre, Gata o el Poble Nou però no vull donar la imatge d'un poble conflictiu i que es du mal amb els veïns. Però cal ser positius, fixem-nos en Teulada, poble amb què es comparteix frontera i encara no hi existeix cap animadversió. 

dijous, 16 d’abril de 2015

DE TOTS ELS COLORETS

Nietzsche, pare del nihilisme, defensava que la realitat com a tal no existeix sinó que la interpretem de manera subjectiva i una manera d'interpretar-la és a través de les paraules. Els mots són convencions socials que representen idees o objectes amb els quals no guarden cap relació tangible. Que la mar siga blava i la sang roja són convencions socials que no tenen per què ser reals, nosaltres construïm la realitat a través de les paraules i aquestes van evolucionant fins a perdre el seu sentit original. Què té la paraula mar que puguem inferir que és una massa d'aigua líquida i salada on viuen peixos? En la M? En la R? Per això he volgut fer un repàs als noms que donem als colors per a exemplificar que el fet que nosaltres veiem la mar de color blau no vol dir que la mar siga realment blava ni que tots la vegen del mateix color. De fet pot ser que ni la mar ni existsica i estiguem enganyats.


BLAU: és una paraula que es diu igual en alemany i no és casualitat, ja que el nostre blau prové de la llengua dels francs. El castellà azul encara ve de més lluny, del persa lazvard que és el nom per definir el mineral lapislátzuli, d'on s'extreia aquest colorant. Però no és tan simple, de fet en català també existeix la paraula atzur i aquesta dicotomia es repeteix en el portuguès azul / blau, francés bleu / azur, italià blu / azzurro o l'occità blau / asur. Pot ser, la diferència és que en cada llengua sempre hi ha un mot que té més ús i l'altre més restringit a l'àmbit literari. Per exemple en francés es diu blau generalment i en canvi és la Côte d'Azur.

És escamós que per a un color que és tan present a la naturalesa hàgem de recórrer a sengles paraules no llatines. Llavors com li deien els llatins a aquest color? El ben cert és que el llatí clàssic no tenia una paraula per al color blau, degué ser que amb tanta conquesta, als romans se'ls oblidà. Alguns científics han especulat amb la possibilitat que fa dos mil anys la gent percebia els colors de diferent manera. De fet el grec antic tampoc en té d'una paraula per al blau i el grec modern, vlé,  l'ha hagut de prendre al francés- bleu

Existeix en llatí la paraula caereleus però com deia Lina Morgan, celeste no es un color, era una tonalitat, del verd. Sí, sembla que per als grecs i romans el blau era un to del verd, igual que per als actuals japonesos. Efectivament diguem que la mar i el cel són blaus per pura convenció perquè poden ser també de color argentat, verd, negre, gris, morat, taronja depenent com s'hi reflectisca la llum del sol. Abans d'acusar els nostres ancestres de bàrbars, per als russos el blau clar i el blau fosc són dos colors totalment distints, tal vegada per a ells som nosaltres els bàrbars. 



ROIG: aquí trobem quasi un procés invers al del blau, si el blau es va segregar del verd, resulta que el nostre roig no és més que la unió incestuosa de dos rojos que consideraven els romans antics. Per una banda tenien el mot rubeus, un roig de tonalitats clares i del qual deriva el portugués roxo, castellà rojo, català roig, occità roge, francés rouge, italià rosso i que és familiar llunyà de l'anglés red o l'alemany rot
Per l'altra banda tenim un roig de color més intens, com el de la sang arterial que els tintorers obtenien a partir d'un cuc, el vermiculu. D'aquest deriven el portugués vermelho, el castellà bermejo (i per influència del francés, també el bermellón), francés vermilion o l'italià vermiglione

Així que quan diem: en català es diu vermell i en valencià, roig és com si estiguérem dient: en català es diu gos i en valencià, gat.



GROC: el nostre groc, emparentat amb l'occità cròc, prové de la paraula crocum que era com anomenaven els romans al safrà. En canvi, és curiós que nosaltres l'anomenem així, safrà, que ve de l'àrab i que vol dir groc. Aquest color presenta més variacions dins de la Romania, per un costat hi ha el castellà i portugués amarillo / amarelo que prové de la paraula llatina amarus, amarg, i és que devien associar aquest color amb dita qualitat. També el castellà sí que ha conservat la paraula croco per a definir una de les flors del safrà. Per una altra banda estan el francés jaune i l'italià giallo que provenen del llatí galbus que era un verd de tonalitat clara. S'assemblen a l'anglés yellow i a l'alemany gelb perquè provenen d'una mateixa arrel indoeuropea.



VERD: té poc de misteri. Prové del llatí viride i està present a totes les llengües romàniques: verde en portugués, castellà i italià, verd en català, vert en francés i occità. Hom pensa que ve d'un antic verb que significaria brotar, ja que el verd es relaciona amb la naturalesa. És curiós com el verd era un color tan bàsic per als romans, blau i groc no eren més que tonalitats del verd com hem vist, i a l'escola ens ensenyen que blau, roig i groc són els colors primordials i que el verd no és més que el bord resultat d'una unió extramatrimonial entre el blau i el groc. Canvis de perspectiva.



BLANC: una altra paraula que li devem als germans i després es queixeu d'haver de pagar-li a Merkel, si han enriquit el nostre vocabulari! Blank en els actuals alemany i anglés significa brillant, impecable, sense màcula que és el que és el color blanc en la nostra mentalitat juedeocristiana. Tampoc tenien els romans una paraula per designar el blanc? Dices mientras clavas en mi pupila tu pupila azul.  Sí, els romans en deien albus, d'on ve alba, àlber, albada, àlbum... Però hem de tindre en compte que el llatí va tindre un període de vitalitat de molts segles i que en eixe lapse de temps no va romandre inalterat. De fet sensu stricto les llengües romàniques no provenen del llatí clàssic que ensenyen als instituts,  sinó del llatí que es parlava en els darrers temps de l'imperi i inicis de l'Edat Mitjana i moltes paraules ja havien canviat per aquell temps. Per això diem casa i no domus, guerra en lloc de bellum, jugar abans que ludere o cavall i no equs. D'igual manera el baix llatí ja havia incorporat la paraula blancus al seu vocabulari.



TARONJA: aquest color ve de la fruita que ha fet famosa València, no hi ha més.  Aquesta fruita, que és l'encreuament d'una mandarina (o banderina) i un pomelo prové de la Xina i de fet l'alemany i altres llengües com l'holandés o el rus l'anomenen Poma de la Xina. Si alguna cosa diferencia les llengües modernes del llatí, és la practicitat. Nosaltres ja ni perdérem temps buscant-li un nom. Ens la dugueren els àrabs i com li deien els àrabs? Turunqa. Doncs taronja, bona paraula i au. Batejàrem la paraula d'aquells qui ens la donaren, els àrabs turunqa. En canvi l'àrab modern al color taronja no li diu taronja, li diu burtuqali, que prové del grec portokalé en honor a Portugal, ja que la majoria de taronges arribaven a l'imperi turc a través de les naus portugueses. És sorprenent que hi  hagué un temps en què Portugal no era coneguda sols per les tovalloles i les dones amb bigot. Llàstima que no foren valencians qui les feren famoses. Tanmateix és graciós veure el procés, els àrabs dugueren les taronges a la península Ibèrica i des d'aquí tornaren al món àrab tornant un mot que era ja seu. Paregut al que passà amb la paraula bar. Però això és una altra història.

dijous, 9 d’abril de 2015

C DE CRIMINALA

Cada poble té una llegenda negra que es transmet de generació en generació, la història d'una ovella negra que s'oculta en un armari tancat en clau per a no embrutar el ramat. A pesar de tot, la sang acaba per traspuar la fusta i emergir, inundant-ho tot al seu pas. A Xàbia eixe personatge que s'arrossega des d'ultratomba és LA CRIMINALA, Crimi per als amics si és que en té. 

Aquesta llegenda completa la va posar per escrit Bernat Capó, un escriptor de Benissa (http://www.uv.es/bernatcapo/criminala/criminala.html), però vos la resumiré per a no tindre una entrada lamentable de dos paràgrafs. 

Conten que a principis del segle passat quan a penes començava el rei Alfons XIII, la dona d'un carrabiner va morir deixant dos xiquets. Llavors el carrabiner va enviar un dels fills amb els avis de Teulada i l'altra amb els avis de Gata. Passat el temps i com que la carn vol carn, el carrabiner es tornà a casar. La dona elegida fou Úrsula, la nostra protagonista. Després del casori la parella se n'anà a viure a una caseta al Portitxol i el carrabiner va decidir portar-se el fill. A la nova esposa no li va fer gens de gràcia la incorporació familiar i li va prendre mania al fillastre i tota excusa era bona per a marmolar-li o pegar-li. 

Nou mesos després Úrsula va tindre un fill i en principi semblà que la maternitat l'aquetaria però ben aviat hi tornà amb les seues manies. Decidí que havia de desfer-se del fillastre per tal que el seu propi fill fóra l'únic. D'aquesta manera un dia se'l va endur al Cap de la Nau i jugant, jugant, se'l deixà allà perdut. A casa ja s'havien convençut de la seua desaparició quan el veieren aparéixer per la porta, desconeixem si va emprar el clàssic mètode de deixar molles de pa pel camí. Úrsula va comprendre que no podia deixar abandonat el fillastre així que decidí assassinar-lo. Ho intentà en l'aljub de casa, llançant-lo a dins per tal que morís ofegat però la fortuna o l'estiatge impediren la malifeta i el xiquet n'eixí sa i estalvi.

Donat que la perseverança és la mare de l'èxit, Úrsula va decidir provar de donar-li metzines al xiquet, barrejant en el menjar fòsfor i vidres picats. Tal vegada l'enverinament fóra efectiu però massa lent així que una nit, aprofitant que el marit estava de ronda, Úrsula va entrar en l'habitació del fillastre i amb unes agulles de cosir, li punxà els timpans. Després l'estrangulà fins a la mort i per rematar-lo, li va botar foc a la cambra.  

Úrsula va obrar amb tanta subtilesa que acabà tancada en la presó de dones d'Alacant. Però aquí no acaba la història. En un dels indults atorgats pel dictador Primo de Rivera, aconseguí la llibertat. Ah, la belle époque, quan tot era possible. La Criminala entrà a servir de majordoma en la casa d'una parella d'ancians rics que en morir li ho deixaren tot a ella. Així, acabada ja la guerra, Úrsula reaparegué per Xàbia convertida en una rica potentada en cerca de venjança. Del conte dels Germans Grimm passem a un relat de l'estil Topacio: encarselada por un crimen que no cometió, Úrsula se vengará de todos los que le hisieron daño. Xanananxanana.

Primer es va fer construir una casa al Muntanyar, en una època en què la gent de Xàbia menyspreava eixa zona. Hagué de ser una visionària perquè hui en dia un metre quadrat al Muntanyar val més que deu a la Vall, el cim de la fertilitat. Eixa casa s'anomenava Vista Alegre i va existir gairebé fins a principis del segle XXI quan l'especulació urbanística se'n dugué no sols l'ànima del poble sinó la casa de la Criminala.

Després intentà recuperar el seu fill, que ja era adult. Tal vegada inicialment aquest mostrara reticències, sobretot perquè sa mare estava com un cabàs de gats però a l'olor del menjar acudeix el rector i va voler comprovar com de rica era. No havia de durar molt eixa relació perquè mireu com de cruel és el destí que un dia el fill va tindre un accident amb un carro i va morir en passar-li una roda per damunt del coll, estrangulat, com el seu germà. 

Des d'ençà de la mort del seu fill, el caràcter d'Úrsula es va tornar més agre i solitari encara. Tenia relació únicament amb una parella de casers que l'atenien. Tanmateix aquests estaven descontents perquè els dies passaven i no veien ni un duro. Ella els prometia sempre que barat als seus serveis, un dia ho heretarien tot. L'home però, acabà per despacienciar-se i un dia que ella dormia en la seua gronxadora i armat amb un escalpel va decidir fer-li una trepanació a la Criminala, a veure si els diners els guardava dins del cap.  D'aquesta manera tan miserable acabà els seus dies la Criminala. 

Amb tot jo sempre havia sentit dir que la Criminala va morir llançant-se pel Cap de Sant Antoni incapaç de suportar el pes de la seua consciència. Fóra com fos, a mi de menut em feia molta por passar per davant de sa casa perquè la gent hi havia vist molts esperits.

dimecres, 1 d’abril de 2015

SANT VICENT VE A SOPAR

Ara que s'apropa la festa de Sant Vicent, sempre m'ha resultat curiosa la semblança d'un dels seus milacres amb alguns mites grecs i investigant-ho, he trobat algunes històries semblants.

El Milacre de Morella.

Un dia passava Sant Vicent per Morella quan fou convidat a hostatjar-se en casa d'un matrimoni jove. La dona tota desvanida volia oferir-li un gran àpat al predicador però mirava i remirava i no trobava res en el rebost que pogués fer-li profit. L'home tampoc fou de molta ajuda perquè en consultar-li, ell va dir que preparés el que millor tenien a casa així que la mestressa va jutjar que això era el seu fill de sis mesos, aleshores el va matar, el va fer a trossos com si fóra la carn d'un xotet i va preparar un guisao.

Es va fer l'hora de sopar, van seure tots a taula, el pare Vicent va fer una oració i es van servir. Quina bona olor fa, Conxeta, degué dir el dominic però llavors va clavar la cullera en el plat i alçant-se, va bramar: Mala sorra m'haveu enganyat, puix carn de xotet no m'haveu dat. 
-Com?- es va defendre l'esposa- Pare, no s'ofenga, que això és carn de corder, encara que no ho comprenga. 
-Volíeu donar-me no llebra sinó gat i el vostre fill haveu sacrificat. I sense més clavà la mà dins l'olla i va traure el monyicotet plorant. Milacre! Milacre! Va dir la jove parella fent-se creus davant la paella.


El Banquet dels déus.

Capbussem-nos ara un poc enrere en el temps, fins als dies dels déus de l'Olimp. Ens conta l'escriptor romà Higini, que xica quina casualitat era de València (segons Lluís Vives) que Tàntal, un fill bord de Zeus, va organitzar un sopar per als déus en el mont Sípil (Anatòlia). Com que no trobava res en el rebost que fóra digne dels déus, va decidir matar el seu fill Pèlops i amb la seua carn va preparar el sopar. Els déus arribaren i segueren a taula, parlaven d'açò i d'allò, Posidó tirava en cara a Atenea que ajudara a Odisseu, Zeus recriminaria a Hera que fora tan dura amb Hèracles, en fi, parlarien de les coses domèstiques de l'Olimp. De sobte en veure els plats plens, tots els déus es feren arrere per l'oi que els provocava. Zeus clavà la mà en el perol i va traure Pèlops més viu que mai, deien que en eixe moment el déu Posidó es va enamorar d'ell i se'l va endur a l'Olimp com a amant. Però tornant al sopar, resulta que un dels déus sí que havia tastat la carn del xiquet, l deessa Deméter, que tenia el cap pensant en la desaparició de la seua filla Perséfone, es va menjar un dels omòplats de Pèlops i li l'hagueren de reconstruir amb ivori. 


Peret i Marieta. 

Tornem al País Valencià i anem ara a Benicolet, poble de la Vall d'Albaida famós perquè els seus habitants caguen en perolets. 

Un matrimoni tenia dos fills, Peret i Marieta, però heus ací que la mare va faltar i l'home es tornà a casar amb una dona molt gelosa dels fills del primer matrimoni. Un dia que no tenia amb què fer el dinar, va matar el fillastre i el va posar dins del perol. Marieta va buscar el seu germà i la madrastra va fingir no saber-ne més. Va arribar l'hora de dinar i la madrastra va servir els plats. A diferència de Sant Vicent o dels déus, el pare de Peret no va descobrir l'engany i es va menjar el plat sencer, després anà al pati i colgà els ossos. Miraculosament va sorgir una perera i dalt la perera estava Peret. 
-Vol peres, pare?- va preguntar el xiquet.
-Sí, sí que en vull.
-No, que ma mare m'ha matat, mon pare m'ha menjat i la meua germana m'ha plorat.
Així pare i filla descobriren l'engany.
Aquesta no és l'única versió, va canviant poble a poble afegint-ne o llevant-ne, de detalls.


El ginebre.

Ara fem un salt fins a terres germàniques, allà els germans Grimm, una parella d'escriptors alemanys, es dedicaren a anar poble per poble recollint i posant per escrit contes que havien passat de pares a fills durant generacions. Un d'ells s'anomena El Ginebre o Von dem Machandelboom en l'original baix alemany.

Un dia d'hivern hi havia una dona asseguda sota un ginebre menjant-se una poma. Pela que pelaràs, es va tallar el dit amb el ganivet i les gotes de sang van caure sobre la neu. En veure-ho, la dona sospirà: ai si jo tinguera un fill roig com la sang i blanc com la neu. Nou mesos després va nàixer...Blancaneus. No, fuig d'ací, este no és el teu conte. Nou mesos després va nàixer un xiquet i la mare va morir, com sol passar a les mares dels contes.

Com que la carn vol carn, el pare es va tornar a casar i d'aquest segon matrimoni va nàixer una xiqueta. La madrastra volia que la seua filla ho heretés tot i estava gelosa del xiquet. Després de pensar-s'ho molt, va decidir matar el fillastre i posar la carn en el sopar. Quan va arribar el pare, ja tenia el sopar en taula. Va preguntar pel seu fill i la dona li va dir que se n'havia anat a viure amb uns parents perquè volia veure món.

-Veges tu quin descàrrec, anar-se'n així, d'arrapa i fuig. No res i avant- va dir el pare i va començar a sopar. Però heus ací que la filla sí que coneixia el parricidi i estava amb pesar per l'assassinat del germà així que va agafar amb cura els ossets i els embolcallà en un mocadoret i després els soterrà sota el ginebre. De sobte del ginebre va eixir cantant un pardalet: ma mare em va matar, mon pare em va menjar i la meua germana els ossos va guardar i sota el ginebre els va soterrar. Després se n'anà cantant-la pel poble. A uns moliners els va fer gràcia i li regalaren al pardal una mola del seu molí. 

No sabem com el petit ocell va poder endur-se la pedra tan pesada però la bona qüestió és que va tornar al ginebre i va repetir la cançó. En això va eixir la madrastra i el pardal li va reballar damunt la pedra. La dona va morir i per art de màgia el xiquet va ressuscitar.


Quatre històries separades pel temps i unides per un rerefons molt cruel, l'infanticidi i l'antropofàgia. Per cert que la madrastra del ginebre va morir amb una mola de molí, igual que Sant Vicent Màrtir, patró de València i de qui rep el nom Sant Vicent Ferrer. Així tanquem el cercle.