SANT VICENT VE A SOPAR

Ara que s'apropa la festa de Sant Vicent, sempre m'ha resultat curiosa la semblança d'un dels seus milacres amb alguns mites grecs i investigant-ho, he trobat algunes històries semblants.

El Milacre de Morella.

Un dia passava Sant Vicent per Morella quan fou convidat a hostatjar-se en casa d'un matrimoni jove. La dona tota desvanida volia oferir-li un gran àpat al predicador però mirava i remirava i no trobava res en el rebost que pogués fer-li profit. L'home tampoc fou de molta ajuda perquè en consultar-li, ell va dir que preparés el que millor tenien a casa així que la mestressa va jutjar que això era el seu fill de sis mesos, aleshores el va matar, el va fer a trossos com si fóra la carn d'un xotet i va preparar un guisao.

Es va fer l'hora de sopar, van seure tots a taula, el pare Vicent va fer una oració i es van servir. Quina bona olor fa, Conxeta, degué dir el dominic però llavors va clavar la cullera en el plat i alçant-se, va bramar: Mala sorra m'haveu enganyat, puix carn de xotet no m'haveu dat. 

-Com?- es va defendre l'esposa- Pare, no s'ofenga, que això és carn de corder, encara que no ho comprenga. 

-Volíeu donar-me no llebra sinó gat i el vostre fill haveu sacrificat. I sense més clavà la mà dins l'olla i va traure el monyicotet plorant. Milacre! Milacre! Va dir la jove parella fent-se creus davant la paella.

El Banquet dels déus.

Capbussem-nos ara un poc enrere en el temps, fins als dies dels déus de l'Olimp. Ens conta l'escriptor romà Higini, que xica quina casualitat era de València (segons Lluís Vives) que Tàntal, un fill bord de Zeus, va organitzar un sopar per als déus en el mont Sípil (Anatòlia). Com que no trobava res en el rebost que fóra digne dels déus, va decidir matar el seu fill Pèlops i amb la seua carn va preparar el sopar. Els déus arribaren i segueren a taula, parlaven d'açò i d'allò, Posidó tirava en cara a Atenea que ajudara a Odisseu, Zeus recriminaria a Hera que fora tan dura amb Hèracles, en fi, parlarien de les coses domèstiques de l'Olimp. De sobte en veure els plats plens, tots els déus es feren arrere per l'oi que els provocava. Zeus clavà la mà en el perol i va traure Pèlops més viu que mai, deien que en eixe moment el déu Posidó es va enamorar d'ell i se'l va endur a l'Olimp com a amant. Però tornant al sopar, resulta que un dels déus sí que havia tastat la carn del xiquet, l deessa Deméter, que tenia el cap pensant en la desaparició de la seua filla Perséfone, es va menjar un dels omòplats de Pèlops i li l'hagueren de reconstruir amb ivori. 

Peret i Marieta. 

Tornem al País Valencià i anem ara a Benicolet, poble de la Vall d'Albaida famós perquè els seus habitants caguen en perolets. 

Un matrimoni tenia dos fills, Peret i Marieta, però heus ací que la mare va faltar i l'home es tornà a casar amb una dona molt gelosa dels fills del primer matrimoni. Un dia que no tenia amb què fer el dinar, va matar el fillastre i el va posar dins del perol. Marieta va buscar el seu germà i la madrastra va fingir no saber-ne més. Va arribar l'hora de dinar i la madrastra va servir els plats. A diferència de Sant Vicent o dels déus, el pare de Peret no va descobrir l'engany i es va menjar el plat sencer, després anà al pati i colgà els ossos. Miraculosament va sorgir una perera i dalt la perera estava Peret. 

-Vol peres, pare?- va preguntar el xiquet.

-Sí, sí que en vull.

-No, que ma mare m'ha matat, mon pare m'ha menjat i la meua germana m'ha plorat.

Així pare i filla descobriren l'engany.

Aquesta no és l'única versió, va canviant poble a poble afegint-ne o llevant-ne, de detalls.

El ginebre.

Ara fem un salt fins a terres germàniques, allà els germans Grimm, una parella d'escriptors alemanys, es dedicaren a anar poble per poble recollint i posant per escrit contes que havien passat de pares a fills durant generacions. Un d'ells s'anomena El Ginebre o Von dem Machandelboom en l'original baix alemany.

Un dia d'hivern hi havia una dona asseguda sota un ginebre menjant-se una poma. Pela que pelaràs, es va tallar el dit amb el ganivet i les gotes de sang van caure sobre la neu. En veure-ho, la dona sospirà: ai si jo tinguera un fill roig com la sang i blanc com la neu. Nou mesos després va nàixer...Blancaneus. No, fuig d'ací, este no és el teu conte. Nou mesos després va nàixer un xiquet i la mare va morir, com sol passar a les mares dels contes.

Com que la carn vol carn, el pare es va tornar a casar i d'aquest segon matrimoni va nàixer una xiqueta. La madrastra volia que la seua filla ho heretés tot i estava gelosa del xiquet. Després de pensar-s'ho molt, va decidir matar el fillastre i posar la carn en el sopar. Quan va arribar el pare, ja tenia el sopar en taula. Va preguntar pel seu fill i la dona li va dir que se n'havia anat a viure amb uns parents perquè volia veure món.

-Veges tu quin descàrrec, anar-se'n així, d'arrapa i fuig. No res i avant- va dir el pare i va començar a sopar. Però heus ací que la filla sí que coneixia el parricidi i estava amb pesar per l'assassinat del germà així que va agafar amb cura els ossets i els embolcallà en un mocadoret i després els soterrà sota el ginebre. De sobte del ginebre va eixir cantant un pardalet: ma mare em va matar, mon pare em va menjar i la meua germana els ossos va guardar i sota el ginebre els va soterrar. Després se n'anà cantant-la pel poble. A uns moliners els va fer gràcia i li regalaren al pardal una mola del seu molí. 

No sabem com el petit ocell va poder endur-se la pedra tan pesada però la bona qüestió és que va tornar al ginebre i va repetir la cançó. En això va eixir la madrastra i el pardal li va reballar damunt la pedra. La dona va morir i per art de màgia el xiquet va ressuscitar.

Quatre històries separades pel temps i unides per un rerefons molt cruel, l'infanticidi i l'antropofàgia. Per cert que la madrastra del ginebre va morir amb una mola de molí, igual que Sant Vicent Màrtir, patró de València i de qui rep el nom Sant Vicent Ferrer. Així tanquem el cercle.