Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2018

DRAMES

Diumenge de vesprada, en qualsevol lloc de la galàxia; estem en alerta roja per pluges intenses i els ajuntaments de la Marina comencen a suspendre les classes per precaució. Tots? No, sempre hi ha un poble d'irreductibles gals resistint contra el trellat. L'ajuntament d'on treballe va dir que ja si això el dilluns a les 7.30 del matí es pronunciarien al respecte. A eixes hores jo ja estic de camí, perfecte, tot fóra que arribara i haguera de fer mitja volta. A més, si no suspenien les classes, igualment molts pares prendrien la decisió de deixar els xiquets a casa i jo tenia dos exàmens i eixos mateixos pares pretendrien després que els tornara a fer l'examen i ja començaria la setmana amb drames i all-i-olis diversos.

Finalment no suspengueren les classes, la lògica d'eixe Ajuntament és que el poble està en alt i no es pot inundar. La comèdia va ser per als companys que vénen des de la Safor o la Ribera. Així que vaig haver de conduir tot desafiant els elements m…

AMSTERDAM IX

Imatge
L'any 5253 (1492 d.C) els jueus foren expulsats de la Corona de Castella i de la Corona d’Aragó i llavors molts buscaren refugi al nord d’Àfrica, a l’imperi Otomà o a la veïna Portugal. Malauradament, en el 5258 (1497dC) els jueus de Portugal també hagueren d'optar per la conversió forçosa o l'expulsió. Així continuà l'èxode jueu per l'Europa Atlàntica i una xicoteta comunitat de jueus peninsulars o sefardites s’instal·là en el curs baix del riu Rin, en algunes ciutats com Anvers o Haarlem. Tanmateix tampoc era aquí tot un llit de roses, recordem que aquests territoris eren de la Casa Habsburg i estaven governats per Felip II.  A mitjans del segle LIV (o finals del segle XVI dC) trobem una comunitat ja assentada en la ciutat d'Amsterdam, que oferia més llibertats als jueus. Aquests jueus es feien anomenar "portuguesos" malgrat vindre de qualsevol racó de Sefarad probablement perquè les Províncies Unides estaven immerses en plena guerra d'independè…

APRENDRE ÀRAB DES DE CASA (VIII) SOROLL

Algarada:  tumult o avalot provoca per una multitud. En origen una algarada era una incursió a cavall, prové de l'àrab, amb el mateix sentit, غارة (ġarah), atac o incursió. Un algarer era un soldat a cavall que participava d'una algarada o algarejava. Algarejar també és sinònim de cridar.


Algaravia: cridadissa confusa, però també llengua àrab que parlaven els musulmans de la península Ibèrica. Als cristians els devia paréixer que la llengua dels mudèjars havia de ser una cosa sorollosa i acabaren associant el significat. Algaravia deriva d'al-arabiyah, العربية la llengua àrab, per tant fa doblet amb el mot àrab. Sobre l'etimologia d'àrab és una paraula que en llengües protosemítiques significaria deserti per extensió aquell  que l'habita, el nòmada o la seua activitat principal, el comerç. Que en origen tindria un sentit geogràfic ens ho indica per exemple l'hebreu, llengua en què existeix  עֶרֶב erev, vesprada, lloc per on es pon el sol. De fet, s'ha ap…

01 DE NOVEMBRE

Si ens atenim a la definició de blog que dóna el diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, un blog és una pàgina web de caràcter personal [...] que s'actualitza regularment i on es recull opinió sobre temes diversos, este blog fa temps que va morir. Però el ben cert és que per a morir abans haguera hagut de tindre una vida de plenitud i açò al cap i a la fi no és més que un grapat de textos mediocres mal embastats, massa neutres, que no respecten l'essència d'allò que hauria de ser un blog, si més no, com hauria de ser quan naixeren allà a primeries del segle XXI. Que quasi en 2019 encara existisquen blogs és una cosa que tampoc la ciència no explica. Si fins i tot el títol ens enganya! Però bé, esta serà l'enèsima entrada de blog explicant la decadència.

I per què ja no hi escric? La resposta fàcil és que ja no tinc res a dir. Tant de bo, encara com voldria dir implícitament que he arribat a un estadi vital d'estabilitat que no s'adiu amb la reali…

AMSTERDAM VIII

Imatge
Érase un hombre a una nariz pegado...Així comença un sonet de Quevedo dedicat al seu enemic Góngora. Canviant el sonet, malgrat el que puguen opinar els fanboys de Mecano sobre canviar paraules, ben bé podríem dir que Érase un hombre a una oreja pegado. Qui li diria al pobre Van Gogh que acabaria passant a la posteritat gràcies al seu apèndix auditiu. I no per desmeréixer l’obra del pintor holandés, que també és digna d’elogi. De fet el Museu Van Gogh d’Amsterdam és l’edifici que més visites rep de tota la ciutat i cal reservar avançadament per a poder gaudir de la seua obra pictòrica. No sabem si de tots aquests visitants arribem més atrets pel postimpressionisme o per la seua tràgica història.


El museu Van Gogh, creat l’any 1973 amb diversos fons, està consagrat a l’obra i vida del pintor que va viure entre els anys 1853 i 1890. Van Gogh era fill d’un pastor protestant que volgué seguir les passes  de son pare, tot i que no acabaven de fer bona lliga, perquè el nostre protagonista bu…

AMSTERDAM VII

Imatge
Des de fora, el número 40 del Oudezijds Voorburgwal no deixa de ser la típica casa burgesa del centre d’Amsterdam, una casa de cinc planes, llarga però estreta per allò de l’especulació urbanística i coronada per les golfes amb teulada a diverses aigües i el remat característic en punta. El seu propietari fou Jan Hartman, un senyor alemany, de Coestfelt (Westfàlia), que s’instal·là en Amsterdam per a provar fortuna i es va fer ric amb el vi, va llogar a la municipalitat l’impost sobre esta beguda. Amb les butxaques farcides de diners va decidir comprar-se una casa al costat del canal i dos cases més, contigües, amb un projecte en ment.


Era l’any 1661 i Hartman l’adquirí per vora 40.000 florins.  La casa, hui visitable, paga la pena per conéixer un habitatge burgés de l’època, ara bé, al visitant li espera una sorpresa en pujar a la cambra perquè, en lloc de trobar allò que esperaria: ferramentes, queviures, mercaderies, abastiments... el que troba és una església. No una capella priva…

APRENDRE ÀRAB DES DE CASA (VII) FRUITS

Imatge
La garrofa és un fruit de polpa carnosa i coberta coriàcia que prové del garrofer i que en l’antiguitat era valorat per a l’alimentació dels animals. En època d’escassesa també ha sigut emprada per al consum humà. Alfarroba en portugués, algarroba en castellà i algarrofa en aragonés és un mot àrab خربة (kharruba) d’origen bé acadi o bé siri. De l’àrab també passà a altres llengües com el francés caroube, l’anglés carob, l’italià carrubo, el grec χαρούπι (haroupi), l’alemany Karobe, el romanés carub... és a dir que està prou estés pel continent europeu on arribaria pel temps de les Croades.
Tal vegada n'és una mostra de la seua importància, l'existència d'abundants paraules derivades: l’arbre de les garrofes és la garrofera, un garroferal és el camp de garroferes, una garrofina és una garrofa xicoteta que s’està formant, garrofejar és l’acció de collir i arreplegar la garrofa, garrofó un tipus de fesol, garrofí és la llavor de la garrofera, garrofal és allò que es pareix a u…

AMSTERDAM VI

Imatge
Les guies venen l’espectacular lluminositat que travessa els finestrals de la Oude Kerk o Església Vella d’Amsterdam com un espectacle digne de ser contemplat en aquelles terres on la llum es fa de pregar. Jo en canvi vaig trobar una atmosfera rogenca que em feia davallar a l’avern. No estava vivint cap situació paranormal, és que l’església, també espai d’art, formava part d’una performance artística que volia simbolitzar la Passió de Crist i llavors tots els finestrals havien sigut coberts amb una espècie de paper de xarol roig. En acostumant-se’m els ulls a la penombra rogenca, la visita es féu més agradable tot i que no vaig poder llegir els motius que havien empentat l’artista a fer tot allò, clar, que era un text a lletra onze sobre paper de diari no era agradós de llegir.

Esta velada crítica a l’art contemporani em permet de fer una introducció a l’edifici més antic d’Amsterdam, l’antiga basílica de Sant Nicolau, coneguda hui amb el nom de Oude Kerk.  Un poc abans que Amsterdam …

AMSTERDAM V

Imatge
No gaire lluny de la plaça Dam hom troba la plaça Spui, un antic braç d’aigua (en neerlandés spui vol dir reclosa) que en el segle XIX fou reblit amb terra i esdevingué una plaça. Són famoses les seues llibreries que s’hi arrepleguen AL VOLTANT però a banda d’això no té res que a primera vista puga cridar l’atenció del visitant. Ara bé, si ens hi fixem, hi veurem que en una de les frontereshi ha una porta amb arc de mig punt sobre el qual una imatge en pedra de Santa Úrsula ens convida a travessar-lo. Si així obrem,  arribarem al Begijnhof o pati de les Beguines.


Per a saber qui foren estes beguines cal que viatgem arrere en el temps fins al segle XIII. Europa vivia un moment d’efervescència religiosa. Les doctrines medievals ja no satisfeien a gran part dels fidels, llavors molts buscaren noves fórmules i així proliferaren nous ordes religiosos i també, heretgies. Les beguines formaven part del primer grup tot i que foren sempre sospitoses de formar-ne part del segon i sovint haguer…

APRENDRE ÀRAB DES DE CASA (VI) OCUPACIONS

Imatge
Les paraules de hui fan referència a ocupacions. 
Un torsimany (i les seues varietats trujamà i dragoman) és aquell que fa entendre dos persones que parlen llengües diferents, allò que hui anomenem traductor o intèrpret.La paraula ve de l’àrab clàssic ترجمان (turjman)si bé la variant dragoman ens arriba pel francés. Mentre que un intèrpret o un traductor posseïx una major formació, un torsimany es dedicava a fer traduccions més ràpides i improvisades per a satisfer les necessitats immediates d’una comunicació breu, sobretot en l’àmbit comercial. Es reduïa molt als intercanvis comercials i relacions d’altres tipus amb el nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. Per exemple, l’escriptor mallorquí, autor d’entre altres obres La disputa de l’ase, Anselm Turmeda (1355-1423) que va morir a Tunis, era conegut en convertir-se a l’islam com a Abdal·la at-Tarjuman, és a dir Abdal·là, el Torsimany.

Assassí (i la seua variant axixí) és la persona que rep l’encàrrec de matar qualcú per diners (o que mata …

AMSTERDAM IV

Imatge
Quan hom pensa en els Països Baixos o en Holanda, un dels símbols indelebles que sempre hi va associat és la flor de la tulipa. De color taronja, grogues, roges o morades han esdevingut en flor representativa, malgrat que no en són originàries. Com moltes altres coses que hui en dia ens pareixen europees de tota la vida, la tulipa és nativa de l’Orient, se la pot trobar des dels Balcans fins a l’altiplà del Pamir a l’Àsia Central. Ja hi existien en al-Àndalus però no deixava de ser una raresa, així la seua introducció es produeix en Europa al segle XVI a través de l’imperi Otomà. Als soldans els agradava adornar-se amb estes flors i de fet la paraula tulipa prové del turc tülpen que és el nom que rep el turbant que hi utilitzaven.


 A finals d’aquella centúria, en plena guerra per a alliberar-se del domini Habsburg, els holandesos buscaren estretir les relacions amb els otomans, per allò de “els enemics dels meus enemics són els meus amics” i a través d’estos contactes comercials, polít…