DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Diumenge m'alce un poc marejat de converses tan intenses regades de vi i una mala nit adobada per la xafogor de Barcelona. Encara havia de fer via cap a Girona. Després d'acomiadar-me del meu amic, desfaig les passes pel metro fins a tornar a Sants. Afortunadament, el tren ix segons l'horari i hi arribe cap a migdia. Girona és la darrera capital provincial catalana que em faltava per  vore . No hi havia estat mai, a la província, llevat d'un viatge escolar a la neu a la  Masella  i una visita fugaç a la pista de patinatge de Puigcerdà. A Girona continua fent calor, més seca i per a mi més suportable, tot siga dit. A més l'hotel és ben a prop de l'estació i malgrat arribar-hi abans de l'hora d'entrada,  soc  afortunat i la recepcionista em  dona  la meua habitació, així que tan bon punt m'allibere de l'equipatge, me'n vaig a descobrir la ciutat. Sense saber ben bé cap a on anar, m'enfile a buscar el riu Onyar. De la ciutat coneixia a travé

Dissabte de migdia agarre el tren a València en direcció a l'estació de Sants, Barcelona ( Barna , Sants, València que cantava la Gossa Sorda en aquella mítica Camals Mullats, 2008) per a començar el meu periple per la Costa Brava i el Rosselló. Viatge amb la motxilla ben carregada: roba, farmaciola, productes d'higiene, el llibre electrònic, el diari on conte les coses que per ací no m'atreviria a dir, una llibreta de viatges que mai he arribat a utilitzar, un parell de bolígrafs, la documentació i els apunts d'art contemporani, amb la vana esperança que tindré temps per a escriure, reflexionar, llegir i estudiar, a banda de córrer, visitar i descobrir nous llocs. També va carregada d'expectatives i temors, manies que amb l'esdevenir dels anys van sumant-se i incorporant-se al meu tarannà. Arribe a Barcelona prompte, de vesprada, però la ciutat comtal no és objecte de la meua visita, ja la tinc prou vista, de fet no fa ni quatre mesos que hi vaig ser i vaig tor