dimarts, 14 de febrer de 2017

T DE TURISME

El turismo es un gran invento
                                                   (Paco Martínez Soria)

Si voleu la versió resumida, vegeu estos dos fragments de la pel·lícula El turismo es un gran invento, 1968, crec que sintetitza molt bé tot. https://www.youtube.com/watch?v=_qXBkhatNzc
https://www.youtube.com/watch?v=6XL5IsJMAgE

La crisi de la pansa 
Anteriorment havíem vist que les primeres dècades del segle XX a la Marina foren de reconversió econòmica. La impossibilitat per competir amb altres productors havia conduït a una caiguda de les exportacions de pansa i el mercat sobrevivia d'una demanda interior que experimentava també dificultats. Llavors tres alternatives es barallaven, la taronja que donava molts bons rendiments en la Safor i en la Ribera Alta, la indústria o el manteniment del conreu de la vinya, orientat ara cap a la producció de vi i de raïm de taula. Al mateix temps creixia l'emigració i la conflictivitat social. La guerra de 1936-1939  i el període de l'autarquia (1939-1957) van alentir en molts casos aquesta reorientació.  De manera que cap als anys 50 l'economia xabienca es trobava endarrerida i era fonamentalment agrícola però d'escàs rendiment.

El primer turisme (1957-1997)
Mentrestant en Europa havia acabat la Segona Guerra Mundial i pel temor a un contagi soviètic, molts governs van haver de girar cap a la socialdemocràcia i això es traduí en una ampliació dels drets laboral dels obrers, per exemple majors sous i vacances retribuïdes. Aquest fet unit als avanços del transport conduïren a una democratització del turisme, activitat que fins al moment havia sigut un assumpte de privilegiats. Així la Mediterrània esdevingué un lloc popular en el nord d'Europa pel seu clima atemperat i el sol i reconeguem-ho, pels seus preus més barats.

La fi de l'autarquia el 1957 va seguida de l'accés al Ministeri de Turisme de Fraga el 1961 el qual va apostar pel turisme per a vendre una cara amable de la dictadura enfront d'Occident. En Xàbia va apadrinar els projectes del Parador i la urbanització del Tossalet ambdós molt ambiciosos dirigits a un turisme de les elits del règim i també per a europeus rics. El Tossalet mereixeria una entrada pròpia, no sols per ser l'únic model d'urbanització planificada que trobem a Xàbia (amb perdó de les Cases Noves del Freginal), sinó també pels que l'habiten, les històries sòrdides que hi tingueren lloc o els privilegis que encara gaudeix.

Per als xabiencs allò havia de ser el més semblant al mannà que envià Déu als israelites en el seu vagar pel desert. De sobte la terra valia molts diners i a més roïna fora, més cara era perquè penseu, quins són els llocs més estimats pels xalets? Penya-segats, vora mar, sobre tossals, justament les terres més complicades de treballar i que menor rendiment proporcionen pel fet que tenen poca terra, poca aigua i una excessiva exposició als vents salats de la mar. Prova d'això és que les millors terres, les que hi ha vora el Gorgos, continuen encara en conreu.

A finals dels 60 i començaments dels 70 el turisme nacional ja era quasi tan important com l'internacional i apareixen les torres d'edificis. Per fortuna se'n feren dos grans abans que la legislació municipal posés limitacions a la construcció vertical, però una de les torres es va construir sobre les restes del castell de la Fontana, una pèrdua per al nostre patrimoni. Que en Xàbia no hi haja gratacels és un motiu d'orgull i es repeteix com un mantra que  "Xàbia no és Benidorm". a manera de consolar-se. Tanmateix en absència d'una edificació vertical s'ha desenvolupat una edificació horitzontal que ocupa quasi tot l'espai edificable del terme, amb tots els problemes de desenvolupament d'infraestructures que això comporta. Efectivament Xàbia no és Benidorm perquè aquesta té un model més sostenible. Però la qüestió no ha de ser si construir cap amunt o cap als costats, hauria de ser, per a què construir? Hi ha una necessitat real al marge de l'especulació?

Aquesta expansió urbanística es va fer en molts casos sense ordre i el resultat és un plànol laberíntic, ple d'atzucacs i sense connexió amb transport públic. Les urbanitzacions més antigues no tenen il·luminació ni voreres, tampoc hi ha canalització d'aigües residuals, tot va a parar a pous negres que acaben contaminant els aqüífers i debilitant el subsòl i com a conseqüència, els freqüents lliscaments de terra que hi ha als penya-segats. Les cases  s'han erigit com a petites fortaleses, envoltades de tàpies i tanques que separen clarament l'espai privat del públic, sense espais intermedis ni llocs d'interacció social. Tot va dirigit a una ocupació individualista en què no hi ha gaire relació amb l'entorn, fet que també ha afavorit l'aïllament dels molts dels seus habitants.

El fenomen del turisme residencial necessitaria una entrada pròpia però millor vos recomane el llibre Un peu dins, un peu fora de Carles Simó i Jordi Giner que reflecteix tota la problemàtica de la qüestió. Aquesta Marina em recorda molt a l'Alexandria del protectorat britànic d'Egipte, la de la Justine de Durrell,  idealitzada com una ciutat multicultural en què convivien diferents cultures i religions. Clar que menys es parla de l'Alexandria de les elits de britànics, italians i grecs que dominaven clarament sobre una gran massa social  autòctona d'egipcis amb els quals no hi havia interrelació. Els egipcis eren els servents i habitaven en barris separats.  Era Alexandria ad Aegyptum, Alexandria al costat d'Egipte i no dins d'Egipte. Doncs bé, aquestes urbanitzacions prenen la mateixa forma, no estan dins la Marina perquè no participen d'ella, estan al costat i al marge.


El boom immobiliari 1997-2007
Arribem als noranta i l'escalada de la construcció ja és un cavall desbocat directe a l'abisme. En plena bambolla immobiliària la construcció de xalets es va mantindre estable, en part perquè ja no quedava molt més terreny on construir però proliferaren les grans promocions d'apartaments, adossats i bungalous de baixa qualitat i promocionats per musses del PP. És l'era de la producció fordista aplicada a la construcció d'habitatges. Es continua edificant sense planificació, cada promotor feia el seu tros de carrer i el resultat és ben visible, mireu la Via Augusta, l'exponent més gros d'aquesta construcció a pams. Cada illa de cases d'una manera i el traçat del carrer sobre un espai pla és una línia dibuixada per una persona èbria. Tot això acompanyat de corrupteles de tot tipus i una pressió assetjadora sobre el paisatge. I no, la fi d'aquesta època no va vindre marcada per cap política ecologista, sinó pel mateix mercat que fagocita els seus fills amb la mateixa ferocitat amb què els pareix. En vint anys, entre 1991 i 20011, Xàbia havia passat de  10.573 habitatges per a 16.473 habitants  a 25.934 habitatges per  a 28.936 habitants, és a dir, havien passat ja d'una proporció elevada d'un habitatge per a dues persones a una proporció d'un habitatge per persona.


Deu anys de respir 2007-2016
L'esclat de la bambolla va anar aparellada amb una crisi econòmica internacional que repercutí en una caiguda de la demanda, mentre l'ocupació queia en pica i de nou la gent havia d'emigrar. Com amb la pansa, s'havia jugat tot a una carta,  un tot o no res. Va haver tímids intents de reordenar el desastre: paralització de les llicències d'obra (ja era quasi inútil perquè s'havien paralitzat totes soles), planificació urbanística i intent de canviar el model turístic de sol i platja per un altre que buscara la qualitat. I en aquest aspecte s'ha millorat en tractar de recuperar la identitat pròpia de Xàbia, més enllà de la platja on passar el dia torrant-se al sol. Turisme de qualitat és la nova tendència tot i que per qualitat molts han entés un turisme classista, per a les elits. No, en Xàbia ja no es fan bungalous i apartaments per a obrers, ara sols es fan xalets de luxe per a les classes acomodades en llocs privilegiats del terme, llocs que s'havien salvat de la massacre de la bambolla. Fins que a finals del 2016 han tornat a fer acte de presència les grues i les promocions urbanístiques d'antics alcaldes. Ja estem de nou enganxats, no hem aprés res de la crisi ni de la bambolla. Aquesta tendència contrasta amb la retòrica de lluitar contra la massificació i els lloguers turístics il·legals perquè a més cases hi haja disponibles, més creixeran aquestes tendèncis.


El futur. Nova bambolla o el col·lapse total?

El futur és negre perquè és un sector econòmic que no produeix res i que té una empremta ecològica de difícil regeneració. Com es desenvolupa el Brexit serà un primer avís de per on aniran els tirs, car els britànics constitueixen els principals demandants del turisme residencial. També caldrà tindre en compte les legislacions laborals perquè l'Anglaterra o l'Alemanya dels mini-jobs difícilment poden generar demandants de residències a la Costa Blanca. La massificació i degradació del paisatge conduiran a un canvi de gustos cap a destins més virginals i el nord d'Àfrica pot ser un dur competidor. Finalment hi ha la qüestió ecològica, la Marina s'enfronta a un problema molt greu d'abastiment d'aigua i cap dels ajuntaments pareix voler enfrontar-se a eixa bèstia.

Enfront a les fotos boniques i els eslògans que busquen tornar a l'essència cal abordar una sèrie de problemes que origina el nostre model econòmic:
-És un model que fomenta el masclisme, en què la majoria de dones pareix que sols tinguen accés a servir, netejar i exposar-se al turista.
-És un model classista perquè serveix als interessos, els gustos i les necessitats de determinats grups socials enfront de la resta.
-És etnicista perquè ofereix tot un seguit d'avantatges a determinats grups socials exclusivament pel seu origen.
-És etnòfob perquè menysprea la cultura pròpia en aquells aspectes que no poden ser venuts al turista i la substitueix per una falsa cultura cosmopolita que pretén ser neutral i lliure però que no ho és.
-És destructiu, està pensat perquè capitals de fora empren el municipi com una vaca a la qual munyir fins a exhaurir-la i després marxar.
-No garanteix els drets dels treballadors. Fomenta la precarietat laboral, l'estacionalitat i el treball en negre.
-És antiecològic perquè destrueix recursos no renovables com l'aigua i el sòl, així com el paisatge.
-Amenaça els valors democràtics, dona major veu a determinats grups de pressió econòmics i afavoreix la corrupció.

Volia ser una entrada sobre el turisme i he acabat barrejant moltes coses però es troba tot tan intricat en Xàbia que és difícil separar unes coses de les altres. Vegem aleshores que moltes situacions no són una conseqüència directa de l'activitat turística però sí de la concepció del turisme que ens han venut durant anys, d'un turisme que es fonamenta en l'especulació immobiliària. No es tracta d'eliminar el turisme, ha tingut coses positives, per exemple  la revalorització del patrimoni de tota classe. Però sí que cal canviar l'orientació econòmica i començar a comprendre Xàbia com un municipi i no com un ressort de vacances.

dilluns, 6 de febrer de 2017

P DE PANSA

El turisme i la pansa, què poden en tindre en comú? En principi, res.  És com voler comparar una pedra i una flor però si ens hi fixem més detingudament, hi observarem que comparteixen molts trets comuns. Per exemple el procés d''elaboració de la pansa inclou el dessecat del raïm al sol mentre que el nostre turisme consisteix en persones que vénen i es tomben i es fan assecar al sol. Bromes a part, ambdues activitats econòmiques han tingut una gran importància en el desenvolupament econòmic de Xàbia dels darrers dos segles i per a bé o per a mal, la seua empremta serà difícil d’esborrar.

Ja en la Baixa Edat Mitjana hi havia un comerç de la pansa entre la Marina i els mercats europeus, alemanys, anglesos, flamencs, però és entre el segle XVIII i el segle XIX que es produeix un progressiu augment. Aquest creixement anava lligat als canvis que s'havien operat en el Regne Unit, l'increment demogràfic i del poder adquisitiu de la revolució industrial repercutiren en una major demanda de béns sumptuaris. Una vegada que en Europa ha passat l'huracà Napoleó i els conflictes bèl·lics s'apaivaguen, trobarem una pujada dels temporada rere temporada. Paral·lelament i a partir dels anys 1820-1830 l'abolició del règim senyorial va permetre l'aprofitament més gran de la terra i l'eliminació de les rendes. Tot i que es buscava una distribució de la propietat de la terra, la realitat fou que les terres acabaren concentrant-se en unes poques mans i el gros de la població sols hi podia participar com a mà d'obra assalariada.

Com que el comerç de la pansa resultava tan rendible, cada vegada més es dedicava terra al seu conreu. I quin efecte pervers va tindre dedicar tantes extensions de terra al conreu de la vinya? Que llavors fou necessari importar molts productes de primera necessitat dels quals abans en sobraven, com el cereal. Els avanços de la navegació a vapor permeteren abaratir la importació de cereal des de la Mar Negra però vet aquí que el govern liberal aplicava forts aranzels per protegir el cereal castellà i un producte de primera necessitat s’encaria. Si ho sumem al fet que el conreu era una ocupació estacional, tindrem que molts havien de marxar a buscar-se un futur fora, sobretot a l’Algèria colonial i també a les Amèriques.

Durant gran part del segle XIX la pansa de Xàbia i de la Marina tingué com a principal competidor l'Axarquia i altres comarques malaguenyes que jugava amb l'avantatge de la proximitat amb Gibraltar, el principal centre britànic a la Mediterrània. Però cap als anys 1870 hi arribà la fil·loxera, una malaltia que afectava les vinyes i les matava. Així que la Marina se'n beneficià de la caiguda de la producció malaguenya i l'exportació s'incrementà.

Cap als anys 90 es produeix una desacceleració de les exportacions per la irrupció de la pansa californiana. El conreu de la pansa ja existia en l'Amèrica espanyola però fou després de la Guerra de Secessió que els EEUU començaren a exportar-la a Europa, oferint un producte molt més competitiu. Les dificultats es multiplicaven i a principis del segle XX arribà la fil·loxera a la comarca i no serà fins als anys de la Primera Guerra Mundial en què es plantegen nous conreus en una situació en què la neutralitat espanyola la va deixar en una bona situació per a proveir d’aliments els estats bel·ligerants. En les terres de secà es substituí la vinya per l’ametler i en les de regadiu, per la taronja. Aquells que continuaren en la pansa optaren per la reducció de salaris com a manera de competir en el mercat internacional, obviant amb intenció o sense, que el preu final de la pansa no venia condicionat pels salaris sinó per les despeses de transport i pels aranzels.

El segle XX foren anys de tensió a Xàbia: la reconversió econòmica que no acabava de fer el pas, la crisi de la pansa, la baixada dels salaris. la conflictivitat social, l'emigració. Arribà a haver-hi un vapor que cobria la línia Xàbia-Alger una vegada a la setmana per la quantitat de gent que havia de marxar a la colònia francesa a treballar en les vinyes, en el ferrocarril o en el que fóra.  Per acabar-ho d'adobar, durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera es creà la Cámara Pasera Oficial de Levante que centralitzava el comerç de la pansa a Dénia. El seu port era l'únic des del qual podia exportar-se la pansa. Les pressions des d'Alacant o València conduïren a què acabada la dictadura, l'organització es dissolguera i es liberalitzés de nou l’exportació. Tanmateix arribats els anys 30 el conreu ja vivia sobretot del consum nacional. 

Per què la pansa no fou capaç d’esperonar una revolució industrial com l’anglesa? No és una hipotesi massa descabellada, la revolució anglesa va sorgir del creixement del sector agrícola al segle XVIII. És clar que no fou l’únic factor, que també tenia un gran mercat captiu i abundats fonts d’energia però a la Marina i en concret a Xàbia únicament trobem una primitiva indústria domèstica i de manera quasi anecdòtica que no arribà a desenvolupar-se, tal vegada per la guerra que ho capgirà tot.

A la comarca en general va haver-hi un intent de reconversió econòmica en dues direccions, una cap a l'agrícola que fou la que acabà triomfant i una altra cap a la indústria. A Dénia per exemple, l'excés de fusta per a l'envasat que havia deixat la pansa es reaprofità per a fer fusteria i també joguets. A Pedreguer trobem una indústria del moble i a Gata de la llata. I a Xàbia? Segons Teresa Ballester, en temps de la Segona República hi havia dues fàbriques d'oli, dos de taüts, una de carros, una de joguets, una de gasoses i una de capells. Però que el mot fàbrica no ens enganye, eren xicotets negocis familiars, de grandària modesta.

On marxaren tots els beneficis de la pansa? Personalment crec que entre els béns sumptuaris de la burgesia local i els comerciants anglesos i francesos que foren els grans beneficiats. No en va el conreu de la pansa s’assembla molt als conreus comercials que podem veure en països subdesenvolupats, conreus com el cacau o el café que tants beneficis donen però els beneficis dels quals ni ensumen els que els treballen.

Un altre dia tractarem del turisme i de les seues similituds amb la pansa.