dijous, 25 de febrer de 2016

PER QUÈ DIUEN TURISME DE QUALITAT...?

Quan a principis del segle XX començà la crisi de la producció pansera a la Marina Alta, conreu que havia sigut el predominant i en condicions molt properes al monoconreu a molts pobles, alguns terratinents optaren per arrancar els ceps i plantar tarongers, producció que estava en auge. Això fou sobretot en la zona nord de la comarca, més rica en aigua. D'altres intentaren bastir una indústria que no acabà d'enlairar-se per la manca de suport i unes comunicacions secularment deficitàries. Això va ser majoritàriament a la faixa de segona línia litoral, la que travessa la carretera nacional. Un tercer grup insistí en el conreu de la pansa, esperant un reviscolament miraculós que tornés per art de màgia els bons anys. Els persistents foren gairebé els pobles de costa i sud de la comarca, més dependents d'una agricultura de secà. A aquest tercer grup li quedava al  davant algunes dècades d'emigració i subdesenvolupament econòmic fins que arribà un altre milacre econòmic, el turisme. Quasi cent anys després, la Marina Alta es troba en la mateixa situació, esperant que caiga el manà del cel.  

Ara bé fa cent anys encara podíem triar entre agricultura o indústria. Hui en dia sembla que estem condemnats al turisme o tal vegada perquè és la solució més senzilla. Tant l'agricultura com la indústria exigeixen esforços, produir béns o fruits, mentre que el turisme exigeix poc, esperar que vinguen els turistes i que amollen els diners. Vendre'ls una paella d'arròs empastrat i una nina vestida de faralà si insistim . En nom del turisme s'han perpetrat grans bestieses,  sembla que ho justifique tot. Com eixe atemptat conegut com a bombolla immobiliària dels anys 90-2000 que canvià la faç de la Marina Alta, a pitjor. Causà un dany irreparable, malgrat que la bena del xovinisme impedisca a molts veure-ho. Però és que ni tan sols a això podríem dir-li turisme, el turisme no té res a veure  amb la construcció i amb la destrucció. Més que dir que la Marina Alta viu del turisme, caldria dir que ha viscut de la construcció, la locomotora econòmica en direcció a un penya-segat. Oblidant que molts se'n dugueren les molles i a molts altres els tocaren els ossos, encara es repeteix el mantra que "la construcció du gent i treball". La construcció aportà uns profits ben grassos que alimentaren tot un exèrcit d'immobiliàries, propietaris de terres, gestories, notaris, tributs municipals, rentadores de diners, màfies i suborns. En segona instància se'n beneficiaren, curiosament, aquells que participaven activament de la construcció: obrers, fusters, lampistes, vidriers...Però el mantra continua en l'aire, en les xarxes socials i en les barres de bar.

Un dia esclatà la bambolla i pensàrem que eixe malson s'havia acabat i que sense tant de diners rodant podríem parar-nos a pensar quin model econòmic volíem per a la comarca. I ens hem encantat i ja tornen a brotar com a bolets grues i tanques amb promocions urbanístiques, arrapant els últims trossos de terra que s'havien salvat. Naturalment en un context de crisi econòmica, molts ho acullen amb alegria i defenent que si hem de quedar-nos sense paisatge perquè la gent puga treballar uns mesos, benvingut siga. Oblidant amb intenció o sense, que si la bambolla immobiliària ens dugué treball precari, turisme estacional i elevades taxes d'atur. Com ha de solucionar-ho una nova bambolla? Com pot ser el problema la solució?

Ara però, hi trobem també un matís. Si l'anterior bambolla era la de l'adossat en la platja, hui trobem el xalet de luxe. Hem estigmatitzat tant el concepte de turisme de sol i platja que ara ens presenten el mateix model de desenvolupament sota l'aura del turisme de qualitat. I què significa qualitat? Podríem dedicar extenses línies a desgranar les característiques d'aquesta modalitat de turisme o simplement. Però acurtant, segons ajuntament de turisme, empresaris i promotors, turisme de qualitat és igual a turisme per a rics. Com si la culpa de tot haguera sigut de la família menys acomodada, ara sols hem de vendre'ns als que poden pagar exquisideses gastronòmiques i cases de luxe. Sense voler revelar el final, crec que aquesta nova bombolla ens durà més precarietat, estacionalitat i destrucció del paisatge, això sí, tot de qualitat. 

divendres, 12 de febrer de 2016

ELS DE DALT I ELS DE BAIX

Vaig començar a veure Downton Abbey en versió original perquè volia ser un hyspters d'eixos pretenia millorar l'anglés, sobre tot la comprensió oral,  encara que ben prompte em vaig adonar que l'anglés d'una família aristocràtica de l'època eduardiana no anava a ser-me útil, a no ser que tornara a viatjar en el temps. Però tot indica que és molt difícil caure dues vegades en la mateixa època en els viatges intertemporals. Tanmateix em van enganxar l'ambientació, els diàlegs, les actuacions. Downton podria ser una telenovel·la a l'anglesa però no ho és en el sentit meridional. És cert que hi ha plantacions, morts dramàtiques, accidents, lluita de classes. Però tot amb mesura i flema britànica i sense gent sobre actuada ni pauses dramàtiques ni abús del zoom.

En principi la història girava al voltant de la manca d'un hereu mascle per al títol de comte de Grantham i totes les seues terres juntament amb la gran casa abadia en Yorkshire. L'actual comte sols té tres filles i havia planejat casar la primogènita amb un cosí que havia de ser l'hereu. D'aquesta manera tot quedaria en família i els Grantham no haurien d'abandonar les seues propietats i buscar un treball en el lidl quan ell morís. Ja sabem com són de reticents els anglesos a canviar de costums i mentre en països com Finlàndia les dones podien votar, en el UK no podien heretar títols nobiliaris (ni poden en el segle XXI, benvinguts a la civilitzada Europa, far del món). Aquest atado y bien atado se'n va en orris quan el cosí mor en el viatge inaugural del Titanic. Llavors la condició d'hereu recau en un cosí llunyà, advocat, de classe mitjana i del cercle industrial de Manchester.  Ara bé com tota sèrie que s'allarga ad nauseam  per a tindre més rèdits comercials pel gust de continuar contant-nos coses, tota la qüestió hereditària queda ben prompte en un segon plànol. Aleshores Downton passa a ser la vida diària d'una família aristocràtica en un món que estava canviant.  Es desenvolupa entre els anys 1912 i 1925, acabant en el millor moment, just abans del crac del 29, l'auge del feixisme, la Segona Guerra Mundial i la voladura final de l'Imperi Britànic que hagueren donat molt més joc. Supose que eixa relació ambigua de l'aristocràcia britànica amb el nazisme encara alçarà polseguera.

Ara bé, l'ambientació i els diàlegs no haurien d'ocultar la realitat, que la sèrie té una visió molt edulcorada de la societat. Els capítols sempre es desenvolupen en dos plànols, upstairs on viu la família i els seus convidats (en cada capítol organitzen un tinglao) i downstairs, on viu tot l'exèrcit de criats: el majordom, la dona de claus, l'ajudant de càmera, les minyones, el majordom auxiliar, la cuinera, la cuinera auxiliar, els lacais, el xòfer, les criades, el jardiner, la institutriu, la mainadera i un munt d'altres empleats domèstics sense frase i que fan bulto. La majoria d'empleats reflecteixen sempre un estat de felicitat i satisfacció respecte al seu treball, com si els haguera tocat la loteria (supose que comparant-ho amb l'alternativa treballar en la mina) i també com els senyors són molt respectuosos i es preocupen pel seu benestar. Quan els criats es porten bé, els amos els fan alguna gràcia i si es porten mal, sempre s'enduen un cop als morros amb el periòdic i un Toby, no. En un dels capítols el comte diu que la funció dels aristòcrates en la societat és oferir feina a les classes baixes per tal que estes puguen menjar. Serà que els francesos no van saber entendre aquest matís quan arrossegaren Lluís XVI a la guillotina. Trencant la tendència en l'última temporada es fa molt d'èmfasi en la importància de l'educació com a tiquet d'entrada a l'ascensor social però per l'evidència que en el futur no hi havia oportunitats laborals en el sector domèstic. Del mite i frau de la meritocràcia ja hem parlat en una entrada anterior.

Els Crawley són la família típica del període. El pater familias paternalista que, sense tindre idea d'administrar, gasta una fortuna que pertany a la dona. Una dona d'origen burgés i nord-americà que aporta els diners a la família. Era prou corrent que famílies riques nord-americanes casaren les filles amb nobles anglesos sense fortuna.  Tenen tres filles: la primogènita que al principi tracten de vendre al millor postor i que pretén mostrar-se com a femme fatale desafiant la societat encara que el seu concepte de desafiar la societat és fer-se un pentinat nou i tindre sexe prematrimonial;  la filla amargada i puritana que acaba tenint un fill fora del matrimoni i dirigint una editorial heretada i la filla revolucionària que acaba morint oportunament davant l'esgotament del personatge. Completa el quadre un cosí llunyà fill de la Passionària i la matriarca del clan que em sembla un àlter ego de la reina Victòria i que s'endú la gran majoria de minuts salvables.

Cada personatge mereixeria una entrada però per no ser cruel, destacaré breument la figura del xòfer que representa tot el que aspira la classe mitjana, enriquir-se mitjançant una pardalà.  D'origen irlandés, el xòfer s'incorpora a la casa en un dels primers capítols i en cap moment oculta les seues simpaties pels moviments anarquistes i comunistes, així com el seu desig de què Irlanda fora una nació independent, a més li agrada llegir, necessita més atributs per a ser un monstre? Que isca menjant-se un xiquet? Com que no és un revolucionari de saló, introdueix la filla menuda de la família en el món del feminisme que demanava el sufragi universal.  Tanmateix esclata la Primera Guerra Mundial, gran catalitzador de les dinàmiques socials europees, i es deixa eixa línia de banda. De sobte l'important ja no és la democràcia o la justícia, no, el que realment importa és l'honor d'Anglaterra. Així que la filla canalitza la seua vena revolucionària cap a l'infermeria i cuida de soldats ferits. En el transcórrer de la guerra s'enamora del xòfer i encara no s'havia assecat la tinta de la Pau de Versalles quan ambdós fugien a una Irlanda en plena lluita per la seua independència. El fet que la filla es fugue amb un empleat domèstic, de classe baixa, comunista, irlandés i catòlic haguera hagut de suposar una bomba atòmica per a la família però sorprenentment en uns 45 minuts ho accepten. La mateixa família que estava disposada a vendre una filla en lloc de plantejar el dret de les dones a heretar. En fi, la màgia de la televisió, supose.

Una vegada la filla mor, semblava que no tardarien a desfer-se del xòfer però contra tot pronòstic acaba quedant-se com a administrador de les propietats i iniciar un procés de domesticació. Tindrà una breu relació amb la mestra del poble però es desfarà d'ella perquè és massa revolucionària. Marxa un temps als Estats Units i torna adonant-se que sent una gran devoció a la família, amb una conversió plena que ni la de Sant Pau pel camí de Damasc. Acabà convertint-se en un moderat, una mena de membre del PSOE anglès de l'època, una metàfora dels grans revolucionaris reconvertits en senyors de poltrona. Serà l'edat o la domesticació de la classe obrera. Si això ho escriuen els fills dels d'escales avall, que no escriuran els que viuen a sobre?

dilluns, 1 de febrer de 2016

LA LLAMPUGA III

A mitjans dels 90, en plena borratxera post guerra freda i monyos cardats,  Tony Blair ens anunciava o tal vegada ens amenaçava, que volia que tots fórem classe mitjana. Això de la classe treballadora estava demodé. De sobte la Guerra Freda no havia estat un enfrontament de dues potències, sinó que havia sigut una lluita de classes interplanetària de la qual pocs se n'havien assabentat i en l'hora d'aclarir comptes, les classes baixes havien perdut. Així, els anys 90 foren l'inici de la deriva del socialisme europeu cap a postures més conservadores, light, però conservadores al cap i a la fi. El corder místic sacrificat per tal que tots entrarem a l'ascensor que havia de dur-nos a la classe mitjana. Signarem el contracte d'eixa conversió paulina sense llegir la lletra menuda, com ho fem sempre. Com anava a ser eixa conversió?  L'assoliríem mitjançant l'increment del poder adquisitiu de la classe treballadora? O es tractaria millor d'una conversió homeopàtica, és a dir, en què els treballadors es creurien classe mitjana sense que la seua situació millorés gaire? 

En eixe partit futbolístic encetat pel segle XIX, les classes altes ja havien marcat alguns gols. El primer havia sigut el d'identificar lluita obrera amb comunisme soviètic o estalinisme. Recordem que en el període d'entreguerres molts demòcrates s'entregaren rendits als braços de Hitler i Mussolini per a evitar una amenaça inventada.  El segon gol havia sigut aquesta mutació fantàstica d'ideals dels 90. Una onada contrarevolucionària anava deixant-nos en les grans cadires d'Europa una plèiade de Blairs, González i Schröders que es van dedicar a desindustrialitzar i a privatitzar a tort i a dret mentre cantaven la Internacional. Cal reconéixer que els poderosos sempre han sabut jugar bé les seues cartes. En el joc de la democràcia partien d'un desavantatge numèric i ja van guanyant en el marcador. 

I clar pujar a l'ascensor màgic tenia un preu i no barat:  hores extres no cobrades, salaris en negre, renúncies forçades, xantatges, meritacions disfressades en dietes, compensacions i pagues extres, contractes de pràctiques... i així ad infinitum.  Qui no coneix gent que treballa hores gratuïtes? I gent que és acomiada any rere any per la mateixa empresa en una successió de contractes de sis mesos per a evitar que adquirisca drets laborals? Fins i tot les escoles cooperatives, les teòricament més conscienciades, ho fan. A quants no els han venut la moto que és necessari treballar x temps gratuïtament per a prendre contacte amb el món de l'empresa? Les Universitats són les primeres a oferir mà d'obra esclava becària. Si fins i tot hi ha empreses que treballen solament amb becaris! L'estafa de la formació mereixeria una entrada per ella mateixa. 

Però molts han comprat el discurs i han aconseguit la divisió dels treballadors, estem immersos en una cursa de mínims cap a la destrucció i la polarització social. Gestors còmplices que s'encarreguen de redactar contractes vergonyosos i aconsellen els empresaris de la manera més efectiva d'enganyar l'Estat. Mitjans de comunicació dedicats a enfrontar els treballadors entre sí amb manipulacions descarades. Han bastit un discurs basat en la criminalització de la pobresa i la dependència social quan la realitat és que per cada persona que rep ajudes públiques, hi ha deu malversant diners i defraudant la hisenda pública. Es perden més diners en els comptes suïssos que en les ajudes públiques. Però l'accent sempre caurà sobre el dependent que "abusa" de l'Estat i sobre ell es llançaran els altres desfavorits, barallant-se pels ossos mentre altres aprofiten les molles. Sempre ha sigut més fàcil anar pel dèbil.

Com han aconseguit llavors que combreguem amb totes aquestes moles? Amb la por i amb la divisió. L'atur estructural és una arma poderosa perquè fa que una gran majoria de treballadors s'acontenten amb la primera merda laboral que troben mentre aquells que no tenen treball silencien qualsevol crítica amb un "almenys tens treball". I amb aquesta criminalització de la pobresa i discurs de "pren el primer treball que t'oferisquen ens han colat un altre gol", el de la meritocràcia. Vivim en el país de la purpurina on qualsevol, independentment del seu origen, pot ascendir còmodament per l'ascensor social gràcies al seu treball i al seu esforç. El somni americà globalitzat. Aquell que no té treball és perquè és un malfaener o un inútil. Quan la realitat és molt distinta, aquí encara importa molt qui eres, d'on vens i qui són els teus pares. Sense padrins ningú es bateja.

La classe política n'és una bona mostra de què aquesta meritocràcia és un miratge i que vivim en una societat molt classista. Prenem per exemple els ministres de treball, teòricament aquells que han de vetlar perquè les condicions laborals siguen justes i que no hi haja abusos. De vint ministres que hem tingut des de la Transició modèlica, la gran majoria són advocats i juristes, de famílies acomodades, si no vinculades a l'exèrcit i al franquisme. De tots ells hi ha un únic emigrant que haja conegut el món laboral de baix. Implícitament l'alta política està vedada a una gran part de la societat, no hem canviat molt des d'aquells temps governs absolutistes.

Hi ha qui diu que aquest discurs de lluita de classes sona caduc, però que hagen canviat els seus protagonistes no significa que haja perdut vigència. El segle XXI també serà el de la lluita de classes, a més de  la lluita de nacions, la lluita de generacions i els enfrontaments entre centre i perifèria perquè en l'era del multitasking, ho durem tot al vol.