dimecres, 25 de març de 2015

B DE BOUS

Bous, o t’agraden o els odies, però no pots romandre neutral, encara que el ben cert és que a mi em fan igual.


En un context en què sembla que haurien de retrocedir aquestes festes de caràcter tan irracional, analitzem-ho fredament, la festa consisteix a veure un bòvid estressat corrent amunt i avall per una plaça i sent perseguit per homínids, en aquest context el lobby boero de Xàbia es demostra força poderós i ha aconseguit instaurar una nova festa de bous a Xàbia, de manera que ja no se’n fan, de bous ni una, ni dos, ni tres, sinó fins a quatre vegades a l’any. 

A més a més,  si la tendència cívica era anar apartant-los a poc a poc del centre històric, per evitar molèsties als veïns i per allò d'un turisme de qualitat i blablabla, han aconseguit plantar-los de nou al bell mig del centre històric, apel·lant a la indiscutible argumentació de: és que tota la vida s'ha fet aixina. Tota la vida equivaldria a cent/cent cinquanta anys, però bé, rieu-vos vosaltres del lobby jueu als Estats Units. No teníem prou amb eixos rajols de la Xina que no es netegen ni amb sofre, ara hem d'afegir caguerades de bou + alcohol + corfes de pipes, triple combo.

Sembla que un poble sense festa de bous estiga coix però la bona veritat és que hi ha pobles on no se’n fan. I no, no són pobles d'Alemanya, són pobles del País Valencià en què si hi ha hagut intents d’introduir-los, han fracassat i la gent ha continuat sent feliç, fent festes, bé passejant sants, bé disfressant-se de moros o cristians, bé cremant coses. Si als valencians la idea més peregrina ens aprofita per a fer una festa. Al cap i a la fi que són les festes de poble si no pretextos per a què la gent es reunisca a sopar i beure cassalla?



Segons la wilipendia “aquestes festes solen ser protagonitzades pels joves del poble, que demostren el seu coratge i habilitat amb el bou”. Crec que no cal comentar-ho però estem parlant que els bous són vaquetes, criades en captivitat, llançades a la gentada com si foren condemnades a mort en un patíbul i són animalets estressats, perquè els animals també s'estressen, no sols els homes de negocis i les senyores que organitzen actes benèfics. Si en lloc de vaquetes, parlàrem de robots assassins que dispararen míssils o abelles verinoses, posar-s’hi si que demostraria coratge i habilitat, però davant d’uns simpàtics artiodàctils remugants, crec que no.

Però no hi participen, dels bous únicament el jovent, també hòmens adults i dones que normalment es queden dalt dels cadafals perquè l'alliberament femení a penes ha arribat a les places. Això sí, la seua funció des del cadafal és vital, algú ha d'escridassar alarmat: xica, xica, xica, cada vegada que un bou està a punt d'agafar algú o criticar a la del cadafal d'enfront en complicitat amb la veïna. Perquè d'alguna manera el bou fa la funció del teatre al segle XVIII, hi acudeix tot el món, tant els de l'elit com la plebs i s'hi va a veure i a ser vist.

Això no és obstacle perquè de tant en tant hi trobem algun turista despistat, imbuït de l'esperit de Hemingway i a la recerca d'eixa Espanya indòmita, la del bandoler, la sang de bou, la gitana i el ganivet fàcil. Eixa Espanya exòtica i romàntica que és l'Àfrica de la middle-class europea.




I d'on ve eixe extravagant costum? La referència més antiga data del 1373 quan l'infant Joan, el Caçador (fill del rei Pere, el Cerimoniós) vingué a València amb la seua esposa Mata d'Armanyac i per celebrar-ho s'hi instal·laren cadafals en el Mercat (actual carrer de la Llotja) per al joc de bous. Que a saber en què consistia eixe joc de bous. Haveu vist mai la roba que vestien al segle XIV? Amb tant de faldó no crec que pogueren córrer molt lluny. Pot ser, el joc del bou consistia a: anem a seure al voltant d'aquest animal a vore que ens conta. I el bou deia: aneu a morir tots pels vostres pecats. En fi, les coses del dia dia a l'Edat Mitjana.

Amb tot antigor no vol dir qualitat, en eixa època cremaven bruixes i jueus, pensaven que l’Apocalipsi estava en cada cantonada i creien que dutxar-se era roín per a la salut.  Però la vertadera explosió arriba al segle XIX amb el romanticisme i tota eixa caterva d’estereotips de la Ibèria indòmita i salvatge que servia de reclam turístic. De fet la majoria de festes i tradicions mil·lenàries són del segle XIX, del XVIII a tot estirar, però no anem a entrar en eixe debat ara.



A Xàbia sembla que el bou va arribar a mitjans del segle XIX per agrair al Nazareno que ens havia salvat del còlera morbo d’una pesta, una malaltia provinent de l'Índia i que matava a la gent per mitjà de fer-la vomitar i defecar sense control. D'alguna manera científica, Xàbia es va salvar i la gent va dir: milacre, ha sigut el Nazareno. Bé, si voleu saber-ne més, haureu d’esperar a la N. Amb el temps s’ha anat escampant a la resta de festes:  Sant Joan, el Loreto i Sant Sebastià.

L'únic graciós relacionat amb els bous és quan han escapat del recinte i han intentat fugir buscant la llibertat. Com una vegada, fa molts anys,  que el bou es llançà a la mar i aparegué per la platja i començà a atacar els banyistes. Bé, aquesta segona part no ho sé cert, però m'agrada pensar que va ser així. Tot ple de banyistes amb eixos banyadors de l'any de la picor i gorros florejats, corrent per la grava i bramant: oh my Godness!

Els bous del Loreto (són eixos bous que segons la llegenda, fan al costat del baret dels bous) són els bous a la mar que Dénia ha fet tan populars malgrat que com va dir una dona de Xàbia: “quan a Dénia van fer bous a la mar per primera volta, aquí ja estàvem farts de vore’n”. Però ara no parlaré de l'ancestral rivalitat Dénia-Xàbia, caldrà esperar a la D.

dimecres, 18 de març de 2015

CINQUANTA OMBRES DE MI MATEIX

La senyora James supervisa el procés d'escriptura de Cinquanta Ombres d'En Grey


Com de dura és la ciència! Exigeix molts sacrificis, si no, que li ho diguen a la pobra Marie Curie, assassinada pel seu propi descobriment, el radi. Ara bé, que és això en comparació amb haver de llegir-se Cinquanta Ombres d'En Grey? Preferiria la càlida abraçada d'una flassada d'angelagues i esbarzers abans que llegir una pàgina més perpetrada per la senyora E.L. James, si és que eixe és el seu vertader nom.

Vaig voler llegir-me'l per a saber de què anava tot eixe fenomen mediàtic i no volia fer com els polítics, que ens recorden cada 24 d'abril que s'han llegit El Quixot malgrat que mai n'han oberta cap, de pàgina. El calvari no ha sigut llarg, afortunadament menys d'una setmana. Me l'he llegit prou ràpid, no perquè fora de lectura atrapant, sinó més ben aviat al contrari, perquè una pàgina llegida era una pàgina més a prop del final. Com quan te'n menges cullerada a cullerada d'un plat que no t'agrada, tapant-te el nas per a no percebre el gust.

Si algú no se l'ha llegit i pretén fer-ho, amollaré una bona quantitat d'espoilers, que en llenguatge modern vol dir filtracions o avançaments de la trama, encara que dir que aquest llibre té trama em sembla prou agosarat. Jo ho definiria millor com una successió de collonaes, calaverades, desficacis, xarlotaes i despropòsits, en resum, gilipollaes.


EL CONTINGUT


La protagonista del llibre és Anastasia (la hija perdida de los zares), anomenada Anna pels seus amics. Estudia literatura anglesa en la Universitat (i per a poc li serveix) i està a punt de llicenciar-se però el tret que la defineix és la seua manca d'autoestima o com diria ma uelo: és una simpla de collons. Col·labora en el típic periòdic universitari i ha de fer-li una entrevista a Christian Grey, jove, atractiu, ric i misteriós (com ens recorda l'autora pàgina rere pàgina, no siga que tinguem problemes de comprensió lectora i ho oblidem). Grey dirigeix una companyia, no se sap ben bé de què però es dedica a resoldre els problemes de fam en el món. Oh, quanta filantropia. 

Anastasia s'enamora immediatament de Grey perquè és guapo, ric i misteriós. Necessiteu més raons? Ah clar, és que mireu pel·lícules Disney i vos haveu cregut tot el rotllo eixe de la bellesa està en l'interior. Almenys a banda de tindre la personalitat d'una mosca del vinagre, sabem que Anastasia és superficial. Per descomptat que Christian també s'enamora a l'instant d'Anastasia, malgrat que la xica no té cap atractiu, com ens recorda frase si, frase no. Però és el que li ha ordenat l'autora i Christian ha d'obeir.

Ara bé, Christian oculta un secret. Oh un misteri que sosté la trama! Veritablement no, perquè de seguida descobrim que té algunes manies sexuals. Animals? Ofegaments? Necrofília? Isabel Pantoja?No, Grey és fans del Marqués de Sade, és a dir que li agrada el sadomasoquisme i té una cambra sencera plena de joguets sexuals, que Anna compara amb "una sala de tortures de la Inquisició Espanyola". Dediquem un moment a recrear-nos en aquesta imatge, Torquemada vestit de cuir, amb sabates de taló, els llavis pintats i un fuet. És grotesc. En un principi la puritana Anna s'escandalitza, ella és verge i ni tan sols s'ha masturbat mai ni sap que és això. Ella va fer l'institut a l'Esclavas del Sagrado Corazón. Tanmateix ella pensa que, com si fóra una Doña Inés del segle XXI, l'amor podrà redimir Grey. Ella creu en THE POWER OF LOVE.

Christian Grey és un obsessiu del control, multimilionari, que té un jet privat i que condueix un helicòpter, escolta opera, entén d'art, filantrop, toca el piano, beu vi i parla francés. Què més necessiteu per a odiar-lo? Com a contrapartida, li agrada lligar a dones en el llit, assotar-les, eixos pecadets que li perdonen les seues fans perquè és guapo i ric. Fent ostentació del curset de dues hores de narració creativa que la senyora James va fer, intenta que empatitzem amb aquest Neandertal i per això ens revela que la mare biològica de Christian era addicta al crack i que una amiga de la seua mare adoptiva el va iniciar en el món del bondage quan tenia 15 anys, abusant sexualment d'ell, per a salvar-lo de les drogues. Amb tot a mi no m'inspira res de compassió, em pareix igual d'odiós Christian Grey en la pàgina primera i en l'última.  Xiquets, el maltracte no té justificació.

Així Anna accepta sotmetre's a eixes pràctiques sexuals i Christian li fa signar un contracte en què li prohibeix parlar amb ningú de tot allò i a més l'obliga a vestir-se com ell diga, menjar el que ell diga, fer exercici cada dia, li impedeix tindre relacions amb ningú més. A vosaltres també vos ve al cap la paraula maltracte? Però no, perquè Christian és guapo i ric, els maltractadors són lletjos i pobres. No enteneu els subtils matisos de la societat postmoderna. Qualsevol dona amb coneixement li haguera trencat la cara a Grey en presentar-li eixe contracte, però Anna està enamorada i en el seu cap sols escolta la veu de Céline Dion: cause I'm your lady and you are my man. 

Perquè no digueu que m'ho invente, mireu un fragment:

"He localitzat el teu mòbil, Anastàsia.
-ostres [,,,] és il·legal? "assetjador" xiuxiueja el meu subconscient entremig d'un núvol de tequila[...] tanmateix, fins a cert punt, com que és ell, no em fa res".

Després de cinc-centes pàgines en què Anna rumia si signar o no el contracte i s'entrega a actes sexuals que una ex alumna de Esclavas del Sagrado Corazón no hauria de fer ni imaginar, acaba tenint una epifania i se n'adona que no està en cap novel·la de Jane Austen i que no podrà canviar Christian, així que el deixa. Exacte, cinc-centes pàgines després els personatges acaben en el mateix punt on van començar, ell sent un obsessiu del control (he dit ja, que és ric i guapo?) i ella una dona mancada de personalitat. No hi ha evolució, no hi ha conflicte, no hi ha argument, no hi ha novel·la. Ens ha fet perdre el temps la senyora James. Torne'ns-el!

Dels secundaris no cal ni parlar-ne, no són més que una mera comparsa estreta d'un catàleg de secundaris destinats a fer bulto i serveixen perquè Anna tinga un pretext per a verbalitzar els seus dubtes, com si no haguérem de patir prou el fet de tindre accés als seus pensaments.


L'ESTRUCTURA

Podem pensar que un argument de merda pot salvar-se amb una bona narració. També podem pensar que vivim en el país de la piruleta amb carrers asfaltats amb xocolate. La meua teoria és que la senyora James no existeix, és un nom per a ocultar que el llibre ha estat escrit per un grup d'orangutans rabiosos prement tecles a l'atzar.

L'escriptora repeteix ad nauseam les mateixes paraules: pantalons que cauen bé sobre els malucs, mossegar-se el llavi, ulls grisos, posar els ulls en blanc, ostres, uau, nena, somriure secret, deessa interior. Utilitza paraules que no acabes de saber que volen dir, com somriure hispanoamericà. Què és això? El somriure de Fidel Castro? Abusa també de les marques, beuen coca cola, utilitzen iphones o ipods, vesteixen calvin klein, compren en amazon. És com estar en un capítol de Médico de Família. M'agradaria saber quant ha cobrat l'escriptora per a introduir tantes marques. 

L'autora menysprea els lectors, pensa que tenim algun tipus de retard i ha de repetir les mateixes idees, milers de vegades. Anna ha de reflexionar sobre cada acte que fa, des de gitar-se amb Christian a lligar-se les espardenyes, per descomptat eixes reflexions és el que nosaltres hem de pensar en cada moment, no siga que extraiem conclusions pròpies.



CONCLUSIONS


És un llibre per passar una vesprada si voleu, ara bé, crec que fa falta un mínim de maduresa mental abans de llegir-lo. En general els llibres no ens arriben igual a les mateixes edats i alguns a certes edats són perjudicials. Altres com el de Belén Esteban són perjudicials a qualsevol edat. Odie posar-me en plan: ¿es que nadie piensa en los niños?, però crec que no és adequada per a adolescents que a penes comencen a formar-se els seus esquemes mentals sobre el món. És com fer una classe d'educació sexual utilitzant pornografia com a material. i com a novel·la eròtica supose que hi haurà de millor escrites. Supose que si la novel·la l'hagueren escrit a Armènia no haguera transcendit però com que vivim enlluernats per tot allò que ve de la cultura angloamericana anem tragant-ho tot, fins i tot la merda.

Quan vaig descobrir que tenia dos parts em va caure el món als peus però ja he fet promesa de no llegir-les, les altres dues, crec que no paga la pena. Eixe temps podria dedicar-lo a Teo va al zoo o Teo encubreix un assassinat. Per a mi Anna i Christian van morir en un accident en estavellar-se l'helicòpter en què viatjaven, contra la Space Needle en una orgia de foc i destrucció que va destruir tot el seu univers.

dimecres, 11 de març de 2015

A D'ANGLÉS

Per entendre la realitat d'un poble o d'un territori no sobra amb conéixer la història, el paisatge, la llengua, l'organització sociopolítica o econòmica, cal també saber l'altra cara de la moneda, eixes petites idiosincràsies, històries de poble, mitologia local sense les quals no es pot entendre una realitat. Per exemple, hom pot conéixer-ho tot sobre l'arquitectura local, saber tots els detalls del procés de producció de la pansa o ser capaç de dir totes les espècies que habiten el Montgó. Però que coneixeria sobre la Criminala? Sabria què és el Tossalet? Haurà anat mai a l'Octopus? Tindrà idea què representa el Nazareno en l'imaginari xabienc?  Como no es lo mismo contarlo que vivirlo...ui, m'he equivocat de programa. Per això intentaré fer una aproximació a Xàbia més enllà dels llibres, a peu del carrer. 

Començaré per la A, la A d'anglés, o d'inglés com es diu col·loquialment, o segons la Generalitat, la a d'engonals, eixa llengua.

Imagineu que Espanya entra en guerra amb el Regne Unit, que sé jo, per Gibraltar mateix i en eixa guerra s'expulsés a tots els ciutadans del Regne Unit. Imagineu, sí, ja sé que és massa imaginar, que d'un dia a l'altre desaparegueren tots els britànics, Xàbia perdria més de 6.000 habitants, és a dir, més del 20% de la seua població. I si ho férem extensiu a la Marina, desapareixerien més de 45.000 habitants, també un 20% aproximat de la població total de la comarca. Imagineu que desapareixen del padró però continuen vivint però el Govern ens retalla diners perquè ja no viu tanta gent, encara que sí que estan vivint i utilitzant serveis públics?  Ah no, eixa és la realitat. La majoria d'eixos britànics són gent major, el hobby de la gent major és anar al metge, el drama està covat, xan xan xan.

Comencem pel principi. Per què hi ha tants britànics a la Marina? Això em pregunte jo si açò és Mordor. El que sí que és segur que no han arribat amb l'Alsa. Bé, sembla que caldria que ens remuntàrem al segle XIX, la Marina vivia la seua època daurada amb l'exportació de la pansa. Oh no, una altra història sobre la pansa, no, per favor, pietat. En eixa època el Regne Unit tenia un consolat en Xàbia per a atendre tots els assumptes vinculats al comerç. Què hi havia en el consolat britànic? Exacte, britànics, britànics que s'adonaren que aquí plovia molt menys que a la seua pàtria i feia molt més sol. Era com estar a l'Índia però sense tant de mosquit. Wonderful!

Ara fem un salt en el temps, després de la Segona Guerra Mundial es generalitza el turisme de masses i comencen a vindre turistes europeus, les anomenades sueques. L'Espanya del Franquisme + l'Europa de l'Època Daurada de la Socialdemocràcia= terrenys barats per a tots. Bieeeen! I així van començar a vindre no sols britànics, sinó també holandesos, alemanys, francesos, suïssos, belgues i noruecs. Però sobretot britànics. De fet hi ha tants britànics vivint fora de les Illes que no m'estranyaria que aquestes estigueren uns metres per damunt de la mar que fa cent anys.

Per si vos interessa, aquí vos deixe una petita taula amb la població britànica per municipis. Xàbia de llarg és on més britànics hi ha, seguit de Calp, Teulada (Moraira), el Poble Nou de Benitatxell, Benissa, Dénia i ja de manera més anecdòtica la resta de poblacions. Com veieu els britànics busquen sobretot la mar. Les dades estan tretes del padró de 2014 que hi ha a la pàgina de la Diputació d'Alacant (dinàmica i actual).

6.186  Xàbia 260  Parcent
4.236  Calp 184  Ràfol d'Almúnia
2.572  Teulada 130  Atzúbia
1.629  Poble Nou 114  Beniarbeig
1.228  Benissa 104  Sanet i Negrals
985  Dénia 93  Tormos
694  Orba 82  Sagra
599  Xaló 82  El Verger
572  Pedreguer 79  Benimeli
523  Alcalalí 66  Ondara
499  Llíber 60  Senija
460  Pego 50  Vall de Laguar
441  Els Poblets 45  Vall de Gallinera
415  Gata 42 Castell de Castells
305  Benidoleig 7  Vall d'Alcalà
7  Vall d'Ebo


Passant els anys teníem un problema, com denominarem a eixos turistes que passen nou mesos aquí i tres al seu país? Això ja no és turisme. Immigrants? Però és que són rics. Llavors, residents. Eixe eufemisme per a dir immigrant de poder adquisitiu elevat. El cas dels residents o del turisme residencial és un fet relativament modern i a penes ha generat estudis o anàlisi, per exemple hi ha el llibre Un peu dins, un peu fora (Carles X, Simó Noguera i Jordi Giner) que estudia les implicacions que té.

A Xàbia conviuen vora dues-centes nacionalitats però no s'ha produït cap cas de sincretisme cultural, si esteu imaginant-se una Alexandria o una Babilònia del segle XXI. En part perquè la cultura majoritària és d'autoestima baixa, en part perquè el turisme residencial sols busca sol i calor i nosaltres som eixa petita cosa que cal tolerar, com en Kènia, Sud-àfrica o altres colònies de poblament. A més a més, algú haurà de fer el paper de mà d'obra barata i eixe paper sempre els ha tocat als indígenes.

Els britànics han desenvolupat una espècie de societat paral·lela amb els seus Iceland, Fish and Chips, plumbers, estate agencies, bricklayers, les seues escoles de currículum anglés que ha provocat l'arrossegament d'una altra població britànica de classe mitjana tirant a baixa que es dediquen a satisfer aquestes necessitats.

Així Xàbia és una mena de multisocietats que a penes es creuen, malgrat que també cal dir que hi ha britànics que s'integren i fins i tot aprenen valencià, eixes ovelles negres. Però vos trobareu els uns amb els altres, no? No, el terme de Xàbia és prou gran i les constructores/ cacics locals/ empresaris ja s'han encarregat de què siga 100% habitable. Cadascú viu en els seus barris, juntos pero no revueltos, com si fóra açò Los Ángeles o la Ciutat del Cap. A grans trets estem separats pel riu Gorgos, nosaltres, els indígenes ocupem la ribera nord i ells, els residents, la ribera sud. Viuen en les seues pròpies urbanitzacions amb noms completament alienats i coents com Balcón al Mar, Cumbre del Sol, Costa Nova, Mar Azul, etc.

Una altra característica del turisme residencial és que pensa que estàs tractant-lo d'enganyar constantment. La imatge de l'Espanya del segle XIX amb la gitana i el bandoler perviu, per no dir que és l'única imatge que tenen. Per això va haver-hi un intent dels residents d'entrar en política.  Un partit que partia de la dicotomia ells (eixos que volen imposar-te el valencià perquè són estalinistes + els cacics de tota la vida que no ens han deixat participar del pastís) i nosaltres (un pastitx europeu-espanyol baluard de l'esperit de la Il·lustració i la civilització). Qualsevol que haja llegit a Dickens sap que no es poden mesclar obrers i aristòcrates, qualsevol que conega la història del Regne Unit sap que no es poden barrejar escocesos, anglesos i gal·lesos, qualsevol que sàpiga història europea del segle XX sap que anglesos i alemanys no poden remar en la mateixa barca. Així va acabar l'assumpte.

En resum tot això per a dir que si veieu per Xàbia molts cotxes amb el volant a la dreta no vos espanteu, és normal.

Crec que he tractat, molt superficialment, tots els aspectes del turisme residencial: sol i clima, integració  minsa, segregació urbana, intervenció política.

dimecres, 4 de març de 2015

APATRULLANDO LA CIUDAT

Una de les coses que més gràcia, i fer gràcia és un eufemisme per cosa que més odie en el planeta i em fa bollir la sang,  em fa dels mitjans de comunicació, és que han de donar-nos la ració diària d'adoctrinament anticomunista: comunisme caca, Veneçuela caca, Cuba caca, xarxes socials caca, pensament crític caca. És com si el Mur de Berlín encara estigués en peu i Fukuyama no hagués escrit La Fi de la Història. Vivim en una mena de distòpia neocomunista, oh no. Com que els mitjans de comunicació, o mass media en guays, estan controlats per un grapat de mones que premen tecles a l'atzar, quan diuen comunisme no es refereixen a eixa filosofia vuit-centista marxista, sinó que ho simplifiquen i redueixen a un control ferm de la societat per part de l'Estat, en què els ciutadans no gaudeixen del lliure albir i estan controlats per unes forces violentes que monopolitza l'Estat. Una dictadura de pollosos, resumint. No obstant crec que nosaltres no estem millor, en aquest paradís de les llibertats en què ens ha tocat viure, cada vegada estem més controlats i sotmesos a l'Estat, vaja quines coses.

Sense anar més lluny l'altre dia anava en cotxe per València i tot just passant les Torres de Quart, de sobte ens avança una furgoneta negra i se'ns creua al davant, obstaculitzant el pas i obligant-nos a detindre'ns. La porta del vehicle s'obre i baixen 4 individus vestits de negre en direcció cap a nosaltres. Espera, un moment, estem parlant de València del País Valencià o de València de Veneçuela? Did you know que Veneçuela va passar de ser la Suïssa americana en els setanta a un país tercermundista per obra i gràcia de les oligarquies neoliberals a principis dels noranta? Un país productor de petroli i de bodrios com Cristal i la Dama de Rosa va deixar d'estar en la cresta de l'ona en una dècada,  Ja parec un comunista demodé amb xandall multicolor. Bé, tornant a la nostra València, a la del Túria,  si vos dic que la furgoneta duia impreses les lletres de POLICIA NACIONAL i que els individus també duien en la roba impreses les mateixes lletres, tal vegada vos quedareu més tranquils. Però a què si no fora per aquest detall ja hauríem pensat en una banda armada?

El que pareixia el cap de la quadrilla s'adreçà al conductor i li prengué les claus del contacte per a deixar-les sobre el parabrisa. Després ens va exigir que li donarem els nostres carnets d'identitat, eixos documents que ens marquen com si foren un ramat de vaques, i la documentació del cotxe. Un subaltern s'ho endugué tot a la furgoneta i s'hi va estar una bona estona.

Per a fer passar el temps, el cap va fer abaixar el conductor i se'l va endur darrere, li va fer obrir el maleter i va furgar els nostres equipatges. Jo em vaig posar molt nerviós. De segur que ja he comentat que els detectors del mercadona em fan sentir culpable, perquè em repetisc molt, coses de l'edat. Imagineu davant d'uns individus que anaven armats. Vaig patir no fora cas que, amb les presses, hagués guardat en la maleta drogues, fruites de contraban o algun animal exòtic. Afortunadament no va voler obrir la meua maleta perquè estava en la part més al fons del maleter i això suposava massa feina.

Després un altre dels individus armats em va fer baixar a mi, em va dur fins al maleter, em va fer buidar-me les butxaques, separar les cames i em va escarbotar tot de dalt a baix. He de dir que estava molt costipat i em vaig posar vinga a traure mocadors damunt del maleter com si fora un pallasso. Davant d'eixe panorama el cap em va dir que subjectés tant de mocador amb les mans i només es va girar, va vindre un dels còmplices a exigir-me que què estava amagant. Mentrestant passaven dones ben perfumades i vestides, senyoritingues i senyorongues de València, mirant-nos com si fórem delinqüents.  Quan acabà de toquejar-me aquell individu armat vaig tindre gana d'anar-me'n corrents a una dutxa i plorar mentre l'aigua calenta s'enduia a través del desguàs els records d'eixa situació tan traumàtica.

La tercera passatgera va tindre sort i no la van escorcollar, per ser dona. Visca la igualtat! Aprofite per a fer una reivindicació. Els hòmens també tenim dret a que no ens toque qualsevol desconegut i també patim persecució sexual i som tractats com a objectes sexuals. Fa falta un moviment masculinista o com es diga.

Finalment com que havia passat gairebé mitja hora i no treien res de trellat, ens deixaren marxar i vam poder prosseguir el nostre viatge. Vivim contínuament vigilats i perseguits per policies i càmeres de seguretat pel carrer, pels aeroports, per les estacions de tren o metro, pels grans magatzems, per qualsevol edifici públic i tot pel nostre bé i ja està bé, que no ho facen en el nostre nom ni per la nostra seguretat. Parafrasejant a una senyora espontània del programa Parle vosté, calle vosté eso no hay derecho!