dilluns, 31 de desembre de 2012

ADÉU, 2012

És el moment de fer la vista enrere i veure que m'ha deixat tot el 2012, quins propòsits he acomplert, quins s'han quedat per resoldre i quines coses he fet què ni tenia pensades.

Vaig visitar Berlín.



Vaig realitzar un somni, veure les portes de Babilònia.


Vaig muntar en monorraíl (monorraíl, monorraíl).



Vaig estar a la casa de Beethoven...


...i a la d'Engels.


Vaig estar purgant en una fàbrica fins que vaig perdre la por al futur.


He patit molt de fred.


He descobert un nou país (el 12è!), els Païssos Baixos i he vist un molí de vent i tulipes (de manera que ja he complert amb la quota d'estereotips).



Vaig estar en Aquisgrà i no vaig poder veure el tron de Carlemany (i mig any després encara estic indignat).


Vaig menjar peix per desdejunar 


Després de molts anys, he trobat l'ermita de Benitzaina de Xàbia 


I moltes altres coses: he après alemany, he après a fumar peix, he plantat molts arbres, m'he reconvertit professionalment, he conegut moltes persones i a moltes altres he dit adéu, també he tancat algunes portes que no em permetien continuar en davant. Per al 2013 ja tinc els meus propòsits i espere complir-los, professionals sobre tot i perspectives viatgeres (coneixeré el 13è país). Com a despropòsit m'agradaria controlar la humanitat, que és una cosa que tothom hauria de plantejar-se almenys una vegada en la vida. 

Però a pesar de tot, et dic adéu 2012 i espere que no ens tornem a trobar.





dijous, 27 de desembre de 2012

LES RUNES DEL CASTELL



El meu lloc preferit per reflexionar és en front de la mar, entre les ones, els vaixells i la remor de l'aigua colpejant les pedres. Però en absència de mar hi ha un lloc particularment especial per a mi, el castell del Xiu de Llutxent, un castellet (un albacar, parlant en propietat) oblidat pel temps, sense grans pretensions on mai van haver justes ni monarques, ni princeses segrestades ni bruixes segrestadores, tampoc s'hi prengueren grans decisions ni s'hi signaren importants tractats, però d'alguna manera el Castell Vell, com també és conegut (per oposició al Castell Nou o Palau-Castell) és entranyable. 

L'edifici està fet tabaco, per emprar un eufemisme, però conegut és per tots que el temps és implacable, el déu Cronos devora tota la seua progènie i el Castell no podia ser una excepció (tot i que l'oblit sempre ajuda) amb l'agreujant que aquest tipus de construccions no solien fer-se amb materials força resistents. A més, segurament els seus constructors, musulmans de Pinet, Benifat, Rafal, Benicava, Benitxellví, Osseta, Benifus, Benicalvell, Llutxent (poblacions la majoria ja esborrades per sempre) intuïen que els seus dies estaven acabant, puix el Castell fou construït entre 60 i 80 anys abans de l'arribada dels cristians. 

En l'actualitat són runes abandonades conquerides i preses per la naturalesa, pedres de morter que s'enderroquen lentament mentre prenen possessió les fulles i les arrels, però malgrat la deixadesa, m'agrada seure sobre un dels desmanegats llenços de la muralla, cara a cara amb el Benicadell, i sobre la vall dibuixada del riu Albaida apareixen aquí i allà Llutxent, Castelló de Rugat, Rugat, Montixelvo... esguitats sobre el mapa. L'espai és finit, no és la línia inabastable de l'horitzó marí, tanmateix d'alguna manera és esbalaïdor parar l'orella i tractar d'escoltar els ressons de veus del temps atrapades entre les esquerdes de les parets. Crits i converses llunyans que el vent vessa per tota la vall.

divendres, 21 de desembre de 2012

DOCTOR APOCALYPSE, I PRESUME


He decidit llegir-me l'Apocalipsi per tal d'assabentar-me a que ve tanta escama amb la fi del món. No sé a quina droga li pegaven, però eixe relat sols podia haver eixit d'una comuna hippy. L'autor, Sant Joan, es justifica dient que va caure en èxtasi ("èxtasi") i que se li va aparèixer un àngel (els àngels no seran tan bones persones com diuen, encara no els he vist trucar a la porta i presentar-se com Déu mana, al seu lloc es presenten aquí i allà sense ser convidats i destorbant). L'àngel en qüestió li va manar que ho posés per escrit i ho enviés a set esglésies en concret, com les cadenes de correus que duen mala sort si no les reenvies. 

Així comença un seguit de palla escrita sense cap interès fins que comença l'apocalipsi en si. S'obre un portal tridimensional i d'allà dins comença a aparèixer personal: que si els quatre genets, que si les dotze tribus d'Israel, que si la tipeta del Neutrex, sembla no tindre final com un cotxe de pallassos. I més gent vestida de blanc, clar si es llaven la roba amb Neutrex futura és comprensible. Per últim apareix un altre àngel i comença a repartir perfums a tort i a dret, més que un àngel sembla la venedora de l'Avon. Una vegada tots perfumats, 7 àngels toquen 7 trompetes, les quals desencadenen una sèrie de situacions dramàtiques a la vegada que destructives: incendis, aigua emmetzinada, estrels ferits...Per últims apareixen uns escorpins, als quals els àngels manen no matar a la humanitat, sinó torturar-la sense pietat durant 5 mesos, dia amunt, dia avall. 

Unes quantes plagues més tard apareix un altre àngel, pentinat amb un arc de Sant Martí (com el Curro de la Expo) i mana a Sant Joan menjar-se un llibre i mesurar un temple i després m'he perdut i parla de la destrucció de Jerusalem, com si no haguessen tingut prou les darreres dècades. Seguidament més bèsties que pugen i baixen sense ordre ni concert i això ja pareix un entremès sense guió. L'autor ja no sap continuar i fa aparèixer una dona vinguda del cel que es posa a parir al bell mig de tot. Però a la dona li furten el seu fill, com si fos l'Abigail i se'n va vagant pel desert 1260 dies exactes. A tot això un drac havia intentat menjar-se el seu fill (xiquet que ja no torna a aparèixer més). Els àngels, capitanejats per Sant Miquel, s'enfronten al drac, el qual resulta ser, en un gir dramàtic de l'argument, ser el mateix Satanàs.

Ja estan a punt de carregar-se'l, quan Satanàs demana l'ajuda d'una pantera amb potes d'ós i deu caps que apareix de dins la mar. La humanitat meravellada comença a adorar-los (me'ls imagine com en la pel·lícula dels Deu Manaments amb Charlton Herston, tots ballant al voltant de l'ídol fals) i per humanitat deu ser la poca humanitat que quedara en peu. Per completar el zoològic apareix un corder, "que parla com un drac" (sic) jo no sé a quants dracs haurà escoltat parlar Sant Joan però els que he escoltat jo emetien solament una sèrie de sons guturals. El corder en qüestió obliga a la humanitat a fer-li una estàtua al dimoni i després els marca a tots amb un segell de discoteca i els diu que aquells què no tinguen el segell moriran i no podran ni comprar ni vendre res (per aquest ordre: primer morir, després mercadejar).

Per completar el quadre ens faltava l'actuació musical, oferida pel corder i un grup de verges que ballen a l'estil Bollywood, mentre més àngels anuncien el dia del judici final i la desaparició de Babilònia  (de totes les escenes bizarres la més interessant és esta, perquè cap al segle I d.C Babilònia feia més de cinc segles que havia deixat de ser una ciutat important i s'havia convertit en un villorrio en mig del desert iraquià. Si hagués estat realment escrit al segle I, deurien parlar de Roma o Alexandria, a no ser que l'apocalipsi fóra redactat segles abans per una cultura diferent, xanxan... gir dramàtic d'esdeveniments).

Més escenes bizarres, àngels anunciadors, còlera divina, paràgrafs que s'empasten sense sentit, sospites que ens estan venent diversos relats en un, redundàncies, errades de guió, a una tal Babilònia la jutgen per prostitució, el dimoni és encadenat durant mil anys i torna a fer maldats (això deu ser cap a l'any 3012), després el dimoni es llançat a l'infern i la humanitat viu feliç en una nova Jerusalem. Fi.

Personalment no m'agrada aquest relat, hom espera de l'apocalipsi escenes èpiques, no una pel·lícula d'Almodovar. Es nota que l'autor no sap per on tirar en determinats punts i acabe sovint en atzucacs, dels quals surt amb la tècnica pueril de lo hizo un mago. En fi, posats a triar em quede amb el final d'una de les millors sèries que com tot el que ha produït occident, ha acabat per morir en una espiral de decadència:
-Preparaos para el fin, ...el fin de los precios altos.

diumenge, 16 de desembre de 2012

L'EMPERADOR I EL PIRATA

Conta Ciceró que anava Alexandre Magne conquerint terres quan va capturar un grup de pirates què assolien totes les embarcacions i sembraven el terror entre els comerciants. Alexandre, què en haver tingut a Aristòtil com a tutor tenia una certa inquietud per conèixer el món i les seues raons, li va preguntar al cap dels pirates:
"Què et sembla tindre la mar sotmesa a pillatge?"
I el pirata, que no se'n callava una, li va respondre:
"El mateix que a tu tindre el món sencer. Solament que a mi, perquè treballe amb una vil galera, em diuen bandoler i a tu, per fer-ho amb tota una flota, t'anomenen emperador".

dijous, 13 de desembre de 2012

Últimament tinc la sensació què el món s'està esgarrant per tots els costats, com si estigués construit amb sucre i la pluja s'endugués els terrossos, antany sòlids i ara convertits en una pasta blanquinosa difícil de gestionar que s'esgola per una androna sense que ningú puga evitar-ho. 
Deu ser eixa la modernitat líquida de la què parla Zigmunt Bauman. 

Tot s'està ensorrant poc a poc però de manera inexorable, els pilars què sostenien la civilització ara s'estan convertint en runes a les nostres esquenes. Em sent com qualsevol romà súbdit de Ròmul Augustul, sabedor de que la funció s'està acabant i que prompte llançaran el teló però al mateix temps com si faltés l'últim cop de gràcia què no es digna a arribar i amb l'angoixa d'ignorar que vindrà després? Un regne de bàrbars? Serà per a millor o per a pitjor? Una nova emissió? Amb els mateixos actors però distints personatges? El silenci més absolut? El no res? Pot ser l'home conscient de viure en el no res? A'vorem.

dijous, 6 de desembre de 2012

LA SEUA IMMACULADA CONSTITUCIÓ

Resulta que hui és festa i jo no m'enrecordava, com que visc en el dolce far niente tots els dies són festius. Però encara més, hui és el dia de la Immaculada Constitució (sic), ohhhhh i compleix ni més ni menys que 34 anys, un més que l'edat de Crist. D'aquí dos anys farà els mateixos anys que va durar la dictadura franquista i per a molts tertulians això és símptoma de maduresa democràtica. 

A banda del fet que jo aconsellaria a les cadenes de televisió posar càmeres en els bars i obtindria tertúlies més interessants, a banda d'això per a mi que una Constitució tinga més de 30 anys no és símptoma de maduresa, sinó d'anquilosament del sistema. A molts d'aquests tertulians de plató i demagògia barata se'ls omple la boca prenent com a model la constitució dels Estats Units d'Amèrica, què té 225 anys. On ells veuen solera jo vec un document que regula un país que cap dels seus ciutadans ha tingut la oportunitat de ratificar. Bé anem, llavors.

S'imagineu un país que es governés amb lleis del segle XVIII, creades per un grup d'oligarques amb sabates de tacó i perruques blanques? Gent que confiava cegament en el progrés, què considerava a la gent pobra persones sense dret de vot i de caràcter immadur i infantil, què negava el dret a la llibertat i a la igualtat a la població negra. A mi em faria feredat viure en un país així, per moltes esmenes i pedaços que tinga. Per eixa regla de tres els valencians ja teníem els Furs, sols havíem d'adaptar-lo un poc als temps i voilà una constitució de més de set-cents anys. Si de solera va l'assumpte.

Però per a mi el fet més escandalós és que jo en cap moment he tingut l'oportunitat de votar la constitució, ni jo ni la majoria de gent que conec. Fem un poc de matemàtiques, si la Constitució va ser votada el 1978 i la Llei electoral sols permetia votar als majors de 18 anys, llavors les persones més joves que pogueren votar-la tenen ara 52 anys. Sols els majors d'eixa edat pogueren votar. Molt bé, Espanya és un país envellit i bla bla bla, mirem ara quin percentatge del total de la població espanyola té més de 50 anys. Com podem aleshores esbrinar aquesta incògnita? Hem d'emprar una ferramenta màgica anomenada Institut Nacional d'Estadística. Així podem saber que a data de 2011 la població espanyola era de 47.190.493 dels quals 16.433.716 tenen més de 50 anys. Ara per a descobrir eixe percentatge faré ús de les meus minsos coneixements matemàtics, seguint la regla de tres, aquest percentatge és que tan sols un 34% de la població actual va tindre dret a votar la constitució. Aquest pecentatge hauria de ser menor, perquè també he inclòs persones que tenen entre 50 i 52 anys, així com persones majors de 50 anys què obtingueren la ciutadania espanyola en una data posterior. 

La conclusió és que mentre l'establishment polític i intel·lectual s'esquinça les vestidures per la poca participació ciutadana, la realitat és que vivim en una gerontocràcia i en un sistema que és seu, no nostres. 

Anuari de l'INE on es poden consultar-se les xifres de les què he parlat:  
http://www.ine.es/prodyser/pubweb/anuario12/anu12_02demog.pdf