dimarts, 19 de juliol de 2011

LA VALÈNCIA MEDIEVAL, EL CALL JUEU I EL TEMPLE..

L'última part del nostre viatge medieval és tal vegada la més abstracta, aquella en la que la imaginació més s'ha d'esforçar per dibuixar en la ment les restes que ja no hi són. 

Anem a situar-nos en una ampla extensió que abraça gairebé els barris de la Xerea i de Sant Francesc (els barris més orientals de la Ciutat Vella). Aquest barri hui en dia té poc de medieval, podeu pensar. La reforma urbanística del segle XIX, dins del projecte de l'Eixample, va eliminar el seu traçat de carrers estrets, foscos i atzucacs substituint-los per carrers amples i de traçat rectilini. Però com que he dit que hem d'utilitzar molt la imaginació, imagineu un recinte tancat que envolte els carrers de la Mar pel nord, Colom pel sud  i la Plaça de la Reina per l'oest, més o menys entre aquestes vies aproximadament hi havia el call jueu, primerament obert i durant el segle XIV emmurallat.  En aquest barri trobaríem la casa de Lluís Vives (i encara la podem trobar) la sinagoga, el mercat de la sal i les portes d'entrada i sortida al barri, unes estaven prop de la porta de la Mar, les altres que encara es poden veure, estan en la sortida del metro de Colón, just davant d'on s'ubicava el cementeri jueu i sobre el qual en l'actualitat hi ha el Corte Inglés. Aquí podríem trobar prestadors i banquers, però també mercaders, i pocs dedicats a l'artesania, si més no, dedicats a l'artesania d'autoconsum (els jueus no podien ingressar als gremis, llavors no podien dedicar-se a l'artesania).

 Ara imagineu un matí calorós de juliol, hordes de fanàtics cristians situats a les portes, amb torxes a les mans, enderrocant els murs, conduïts per la beatífica mà de Vicent Ferrer, cap a l'assassinat i violació de jueus i el furt o destrucció de les seues propietats. Aquest fou el pogrom de 1391, però no el primer ni l'últim, si més bé un dels més esborronadors. Els que sobrevisqueren foren batejats a la força, els seus fills i nets (tan castellans, portuguesos, catalans, aragonesos, valencians, mallorquins o granadins com els que més) seran expulsats. Als murs dels edificis dels barris, a les nits quietes i tranquil·les de l'estiu, quan cessa el trànsit de vehicles, encara es poden escoltar els crits i els plors de centenars d'innocents morts.

Però continuem, ens dirigim ara a la Plaça del Temple, on hi ha l'Església i Palau del Temple, ambdós de finals del segle XVIII. I això que té de medieval? Espereu, hem d'utilitzar novament la imaginació. Ara ens hem de traslladar molt més arrere en el temps, fins al 1238. Aquí, sobre la Bab Ibn-Shakar, la porta que tancava la medina musulmana per l'est i la torre d'Alí Bufat, els cristians hissaren la senyera el 28 de setembre de 1238 per ordre de Jaume I que com digué: i nos érem a la Rambla, entre el Reial i la Torre, i quan veiérem la nostra senyera sobre la torre, descavalcàrem del cavall  i ens adreçàrem  vers orient i ploràrem dels nostres ulls i besàrem la terra per la gran mercè que Déu ens havia feta. 

Diuen que abans de marxar Zayan ibn Mardanix, senyor de la ciutat, cap al seu exili de Cullera i posteriorment a Tunísia,  digué al nou propietari: En la ciutat de Balansiya conviuen musulmans, gent noble del meu poble, junt a cristians i jueus. Espere que sàpiga governar-los per tal que continuen visquent en la mateixa harmonia i per tal que treballen aquesta noble terra conjuntament. Aquí, durant el meu regnat, sortien processons de Setmana Santa i els cristians professaven la seua religió amb total llibertat, ja que el nostre Corà reconeix Crist i la Mare de Déu. Espere que els concedisca el mateix tracte als musulmans de Balansiya... i així ho va fer...o no (però això ja és una altra història).

Sobre aquesta torre i aquesta porta el rei Jaume permeté als cavallers de l'ordre del Temple (templers o "templaris") instal·lar la seua fortalesa en pagament per haver participat en la conquesta. Quan en el segle XIV cauran en desgràcia, les seues propietats en el regne de València passaran a l'Ordre de Montesa




I aquí acaba aquest viatge per la València Medieval, m'he deixat moltes coses com l'església de Sant Nicolau, el convent dels dominics o les runes del Palau Reial però no acabaríem mai. L'objectiu d'aquestes entrades és el de mostrar una rica història de la ciutat de València sovint oblidada, centrant-me pot ser en un dels períodes de màxim esplendor. València és una ciutat bimil·lenària amb una història vastíssima amagada entre els carrers i les hortes, tot i que últimament sembla que abans de la construcció de la Ciutat de les Arts València i dels Grans Events,  devia ser poc més que un vilatge perdut de la mà de Déu sense cap història interessant.

divendres, 8 de juliol de 2011

CULLERADES DE REALITAT.

Et passes tota la vida estudiant perquè et diuen: "calfa't el cap si no vols calfar-te el llom", és una mena de contracte que acompleixes amb més o menys gana, et deixes els millors anys de la teua vida entre les pàgines dels llibres, amb la teua suor escrius pàgines i pàgines d'apunts fins que el canell de la mà es converteix en una peça mecànica, et passes la vida fent malabarismes econòmics, subsistint de beques, perdent tots els estius entre plats, graneres i somriures falsos (i damunt, amb sorna et diuen: ah que vius a Xàbia? quina sort, menut estiu et pegaràs!! si clar, és meravellós viure a Xàbia tot l'estiu, plé de madrilenyos tocaous i de valencians que es passegen com si açò fos Mumbay i ells els fills de la mare pàtria, i tot són cotxes i soroll i molta calor) i tot això quan acabes amb una carrera que damunt has de defendre a mort contra comentaris del tipus: i això s'estudia? i això per a que serveix? (i et mossegues la llengua per no dir: té la mateixa utilitat que tu, però a tu et permetem continuar existint) i després, per si encara no n'estaves tip, estudia un màster! que això és una eixida fixa! i tu fas el màster, més renegant que a gust, i quan acabes una a una, totes les portes se't van tancant als nassos. Benvingut al món real! a la lletra petita del contracte! I tornar de nou, a veure amb impotència com de lluny et duen una llicenciatura i un màster, a suportar comentaris idiotes, mentre els anys van passant i arribarà un dia que ja no valdrà la pena posar-se a treballar, perquè s'hauran passat els anys mínims per cobrar una pensió, i acabaràs sent vell, vell i amargat, tan amargat que gaudiràs de la infelicitat de la resta, i amb els pocs diners que tindràs et compraràs un balancí i una colla de serps i amb tanta mala sort que una de les serps se't menjarà una mà i hauràs de passar la resta dels teus dies miserables veient la gent passar pel carrer i els xiquets et tindran por, passaran per davant la teua casa (una casa que hauràs heretat, amb més o menys sort) amb por i diran: mireu! aquí viu el vell del garfi i les serps! i passaran corrent, i s'inventaran històries sobre tu, assassinats esgarrifosos, crims antropòfags (una vida, certament més interessant) i així finirà la teua vida,  i solament tindràs per demostrar que has existit una paret amb dos títols. Afortunadament les serps es menjaran el teu cos i estalviaràs als veïns ocupar-se del teu cadàver putrefacte. 

I no, no és pessimisme, ni postmodernisme, és simple i pur realisme, viure amb els peus a la terra. Amb aquest futur dramàtic i desolador qualsevol cosa que et passe, per poca que siga, serà benvinguda. Bé, tal vegada hi ha un poc de pessimisme, però és el meu estat natural, de veritat que he intentat ser optimista i viure en el país de la piruleta i l'arc de Sant Martí on conceptes com la voluntat i la retribució i d'altres buits de contingut a força de ser repetits, encara tenen sentit, però no està en la meua sang, perquè jo visc en el món real i per món real vull dir el món perceptible, no el món de les idees en que molta gent viu instal·lada.