Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2012

La meua vida com a Hausfrau o les sis setmanes que vaig viure en la soledat més absoluta.

Les darreres sis setmanes he estar vivint a soles però no he dit res per tal que no pogués assabentar-se l'home del sac. Sis setmanes en les què he hagut de convertir-me en la típica Hausfrau alemanya. Però no, no he hagut d'elaborar la meua pròpia melmelada, ni entapissar els sofàs i les butaques, ni confeccionar la meua roba ni sostindre converses banals sobre el preu de la llet amb les altres mares a la porta del Kindergarten mentre espere per recollir els meus Kinder ficticis. Però quasi i encara tinc més mèrit perquè jo havia de treballar 48 hores setmanals mentre les mestresses alemanyes tenen minijobs de 20 hores setmanals.
Sols he hagut d'ocupar-me de regar les plantes i tindre cura dels peixos del jardí. Sols! Però si jo no servisc ni per cuidar la planta d'interior, si fins i tot se'm va morir un cactus, a mi que he assassinat ocells, peixos i batracis diversos, com em deixen al meu càrrec més d'una trentena d'ésser vius? No ho veia gens senzill …

EL CASTELL D'ALTENA

Imatge
L'autobús girà la primera corba que deixava enrere la ciutat d'Iserlohn i un paisatge completament diferent s'oferia davant els ulls. Petits poblets què es disposaven per la vall entre l'escàs espai que deixava el riu, el Lenne i les parets de la gola que formava en el seu recorregut. Res a veure amb les planures esguitades amb petits turons de formes sinuoses de la resta de la Renània-Westfàlia. Em sentia com si estigués en un país completament diferent i irònicament era la vegada que més a prop del campament base viatjava, a solament 30 quilòmetres de distància.


El vehicle es dirigia cap a Altena, una petita ciutat enclavada en la comarca del Sauerland, nom què podria significar bé terra àcida, bé país difícil, segurament pel seu paisatge abrupte. S'hi localitza bona part del turisme d'aventura i rural així com algunes estacions d'esquí, tot i que la muntanya més elevada (vora 800 metres) és poc més alta que el Montgó.


En arribar a l'estació, el paisatg…

SOBRE IMMIGRANTS, ALEMANYS I ALTRES GENTS QUE PASSAVEN PER AQUÍ

Alemanya té una població de vora 82 milions d'habitants, dels quals 15 milions són immigrants o descendents d'immigrants, ço és vora el 18% de la població no són alemanys de soca-rel. Si afegim que l'índex de natalitat de les dones alemanyes és un dels més baixos del món estem davant del malson de Hitler: en unes quantes generacions els alemanys seran minoria en el seu propi país (mentre paradoxalment són més i més en Mallorca). Molts alemanys, no solament de la vella escola, sinó també molts multicultis, contemplen amb preocupació com cada vegada hi ha més estrangers, sobretot turcs.
Els alemanys tenen una de les ràtio reproductives més baixes d'Europa, en contrapossició als turcs, què són la minoria més nombrosa i a conseqüència la més estigmatitzada. Per cada alemany que naix, naixen dos turcs, com si foren conills he sentit dir en converses informals. Curiosament d'això mateix es queixaven els valencians cristians del segle XVI respecte dels moriscos i els van…

ESPORTS DE RISC

En Alemanya s'hi dedica la setmana a treballar, el dissabte a tindre cura del jardí, a fer petites reparacions en casa, a dur els xiquets als partits de futbol, a beure cervesa. El diumenge és el dia de practicar esport.  No és estrany veure gent que va a córrer, patina, va en bici, es desplaça en canoa pel Ruhr o camina amb una barreja grotesca de patí de línia i esquí. A mi m'agraden més els esports de risc. Per això el diumenge vaig anar a la Missió Italiana de Schwerte a veure el partit de futbol entre Itàlia i Espanya.
He de dir que en principi vaig intentar escaquejar-me. Quan em van enviar un event al facebook ho vaig ignorar, però al dia següent en arribar al treball els italians em van agafar per banda. No tenia escapatòria, havia de fer testament i després anar al futbol. No et passarà res, si nosaltres som com vosaltres. Per això mateixa tenia més por encara, perquè ens conec suficient per tindre'ls por. Estaria jo sol, si perdia Itàlia tindria problemes, si gu…

EL CEMENTERI ANTIC DE BONN

Imatge
De la visita a Bonn em vaig deixar per parlar de l'Alten Friedhof o Cementeri Vell, del qual volia esplaiar-me i li dedique una entrada sencereta. Malgrat que Bonn és una de les ciutats millor senyalitzades que mai he pogut visitar, em va costar un poc trobar-lo, vaig pegar milers de voltes pel centre buscant-lo, car si és antic, pensava, ha de trobar-se prop del centre. Em vaig perdre pel barri turc, em vaig ensopegar amb restes romanes i vaig conèixer a una família de Burgos, però del cementeri res de res.


Ja havia decidit rendir-me, vaig arribar a l'estació de tren i en un gir argumental, propi d'una pel·lícula de Hollywood, un panell assenyalant el cementeri aparegué com un miracle, una música celestial sonà i en cinc minuts vaig arribar-hi. Havia comés un error de base i per això no podia trobar-lo. El cementeri data del segle XVIII i no està en la ciutat vella, sinó en un dels barris d'eixample  que es construïren en aquesta època. Va pagar la pena el temps perd…

LA COSA ESTÀ MOLT MAL

És la frase què més es repeteix cada vegada que establisc contacte amb la civilització valenciana. Uhhhh però que mal està la cosa, diuen. Em pinten un paisatge poc més que dantesc i l'última vegada que hi vaig ser, m'esperava una mena d'escena terrible i apocalíptica, amb edificis en runes, brutícia per tot arreu, arbres caiguts sobre el terra, vagabunds escalfant-se en bidons i fum què provinent del subsòl, emergeix a la superfície i emboirina els carrers. El més sorprenent és que tot seguia igual que sempre, això si tot més caòtic i sorollós encara (o pot ser degut a l'impacte al canviar de país). 
Aleshores em fa plantejar-me si la situació no és un poc crescuda pels mitjans de comunicació, als quals els encanta convertir la realitat en una ficció, amb la major quantitat d'efectes especials possibles. Ells diran que venen allò que la gent vol llegir/escoltar, la gastada llei d'oferta i demanda què sembla haver-se convertit en l'excusa que ho justifica …

UNA PROMENADE PER BONN

Imatge
Tatatatá, tatatatá, tatatatá, tatatatá! Qui no ha sentit mai aquestos compassos? Efectivament corresponen a la Cinquena Simfonia de Ludwig van Beethoven. L'amic Lluís va nàixer una plujosa vesprada de tardor de 1770, concretament el 16 de desembre, en el 515 de la Bonngasse de la ciutat de Bonn. Realment no sé si va nàixer una plujosa o una assolellada vesprada però en Alemanya és el més probable, és tan com dir que en el Sàhara fa sol. Beethoven és de lluny el bonenc més famós del món mundial, tot i que el músic acabaria els seus dies a la cort imperial de Viena, prenent xocolata i fartant-se a turrunvienes. Però que no hi haja llàgrimes, açò és com en el futbol, se'n va un gran i en ve un altre, el lloc de Beethoven va ser ocupat per un saxó, Robert Schumann. Entre romàntics quedà la cosa.
No obstant la història de la ciutat no queda solament circumscrita a la música vuitcentista. Bonn pot presumir de ser una de les ciutats més antigues d'Alemanya. En 1989 es celebrà el…

UNS QUE SE'N VAN

Últimament el panorama laboral en la fàbrica està mogut, des que li vaig dir al cap que me n'anava ja se n'han anat cinc treballadors, incloent l'albanès que havia entrat no feia ni dos mesos i un macedoni què va començar un dimecres i se'n va anar un divendres. Alguns d'ells foren acomiadats, d'altres se n'anaren perquè han trobat un treball millor, les diferències són abismals. Els primers se'n van sense dir res, reptant pel clavegueram i amb el cap ajupit. Els altres se'n van per la porta gran, fins i tot porten un kuchen i s'acomiaden de tots.
 Però uns i altres són sotmesos a la damnatio memoriae i el seu nom i les seues restes desapareixen de la fàbrica. La damnatio és eficaç, durant la meua estança per terres xabienques, se n'anà un altre i jo no m'hi vaig adonar fins la setmana passada, quasi un mes després. La damnatio té la funció de fer-te dubtar si eixa persona hi ha treballat realment o és un producte de la teua imaginació.…