dimecres, 27 de juny de 2012

La meua vida com a Hausfrau o les sis setmanes que vaig viure en la soledat més absoluta.

Les darreres sis setmanes he estar vivint a soles però no he dit res per tal que no pogués assabentar-se l'home del sac. Sis setmanes en les què he hagut de convertir-me en la típica Hausfrau alemanya. Però no, no he hagut d'elaborar la meua pròpia melmelada, ni entapissar els sofàs i les butaques, ni confeccionar la meua roba ni sostindre converses banals sobre el preu de la llet amb les altres mares a la porta del Kindergarten mentre espere per recollir els meus Kinder ficticis. Però quasi i encara tinc més mèrit perquè jo havia de treballar 48 hores setmanals mentre les mestresses alemanyes tenen minijobs de 20 hores setmanals.

Sols he hagut d'ocupar-me de regar les plantes i tindre cura dels peixos del jardí. Sols! Però si jo no servisc ni per cuidar la planta d'interior, si fins i tot se'm va morir un cactus, a mi que he assassinat ocells, peixos i batracis diversos, com em deixen al meu càrrec més d'una trentena d'ésser vius? No ho veia gens senzill i ja podia imaginar un paisatge dantesc i desolador format per una dotzena de petits cossos ataronjats què suraven sobre l'aigua  i una vintena de plantes musties i seques. Tenia fins i tot tenia un pla de fuga calculat en cas que la situació fos molt greu: en un parell d'hores podria travessar la frontera holandesa i una vegada en Amsterdam prendria el primer vapor cap a Batàvia (actual Jakarta) on podria començar una nova vida, estalviaria diners per muntar una explotació i em dedicaria a l'exportació de l'indi, això si deixant darrere de mi un solc de cadàvers que em perseguirien per sempre.

Abans de quedar-me a soles, una altra recomanació que em feren, fou la d'assegurar-me que tot estigués tancat abans d'eixir de casa, perquè feia uns dies havien vist empremtes de peus per la terrassa del jardí i havien entrat a furtar en una altra casa. Llancen la bomba i fugen i em deixen a mi amb l'amenaça de rondaires i pillards. Tenien alguna advertència més? Pot ser que la casa estava edificada sobre un antic cementeri indi? O que en el jardí estava el búnquer de Hitler?

A banda de tindre responsabilitat de les plantes i peixos també m'havia d'assegurar de seguir en vida després de sis setmanes. I si algú pensa que exagere, deuria veure la pel·lícula Funny Games, què té lloc en Alemanya i què gràcies al professor d'alemany de l'institut, mai podré viure en una casa de camp. No, eixa casa havia de ser un bastió inexpugnable, seria una nova Numància, abans la mort que la rendició! No podia fiar-me de ningú, qualsevol podia convertir-se en una amenaça potencial. Tal vegada era la perruquera què feia massa preguntes, o la caixera del supermercat de perverses intencions.

A la fi sols hem hagut de lamentar la mort de dos plantes. Algú sabia que les plantes també moren quan es reguen excessivament? Quina merda de plantes, volen aigua però no molta, sol però no molt, calor però no molt. Ni que foren la delicà de Gandia i tot a canvi de res, perquè encara feren alguna gràcia, però les plantes a banda d'opinar amb la seua presència, no fan res més.

Les sis setmanes han passat volant i encara què era dur al principi, estar les 24 hores del dia sol, finalment he anat acostumant-me i tampoc es diferència molt d'un altre tipus pitjor de soledat, eixe en el que hom està rodejat de gent però continua tot sol. 

diumenge, 24 de juny de 2012

EL CASTELL D'ALTENA


L'autobús girà la primera corba que deixava enrere la ciutat d'Iserlohn i un paisatge completament diferent s'oferia davant els ulls. Petits poblets què es disposaven per la vall entre l'escàs espai que deixava el riu, el Lenne i les parets de la gola que formava en el seu recorregut. Res a veure amb les planures esguitades amb petits turons de formes sinuoses de la resta de la Renània-Westfàlia. Em sentia com si estigués en un país completament diferent i irònicament era la vegada que més a prop del campament base viatjava, a solament 30 quilòmetres de distància.


El vehicle es dirigia cap a Altena, una petita ciutat enclavada en la comarca del Sauerland, nom què podria significar bé terra àcida, bé país difícil, segurament pel seu paisatge abrupte. S'hi localitza bona part del turisme d'aventura i rural així com algunes estacions d'esquí, tot i que la muntanya més elevada (vora 800 metres) és poc més alta que el Montgó.


En arribar a l'estació, el paisatge era encara més impressionant. La petita ciutat d'Altena creixia a banda i banda del riu Lenne, què la dividia per la meitat. La ciutat medieval es situa a la rive gauche, mentre que ha continuat expandint-se per la banda dreta del riu també. Sobre la part antiga s'alça imponent i majestuós, el castell objecte de la meua visita. L'urbs conserva en general un ambient molt autèntic, de l'Alemanya profunda, amb esglésies i petits convents onsevulga i l'arquitectura tradicional. 


Altena va nàixer, segons ens conta la llegenda i m'ha permès extraure el meu alemany, al ressò de la Querella de les Investidures. Què no sabeu de què tracta? No patiu, que jo vaig rebre dos tasses l'últim any de carrera. Aquest conflicte, què té més capítols que Dinastia, va enfrontar, tractant de resumir a aquesta banda del ring Enric IV, rei de Francònia, d'Itàlia i emperador del Sacre Imperi Romano-germànic. A l'altra banda del ring, Déu representat pels Papes Gregori VII, Urbà II i Pasqual II. El casus belli: la qüestió dels nomenaments de càrrecs eclesiàstics què en els anys foscos (en els quals el Papa era poc més que el bisbe de Roma) havien acabat monopolitzant els emperadors alemanys i què l'església intentà recuperar el seu poder universal amb la Reforma Gregoriana. Però el problema no eren solament el nomenament de càrrecs, la qüestió de fons què es dirimia era quin poder havia de governar la cristiandat el Papa o el Rei dels romans? Molts nobles alemanys es mostraren fidels al Papa, sobretot aquells enemics de la Casa Hohenstaufen, a la què pertanyia Enric.


Enric IV tenia tots els triumfos, la Mort s'havia endut ja dos Papes i ell es permetia el luxe d'anar posant i deposant Papes com li venia de gust, quan arribà Pasqual II amb un pla maligne. Matilde de Canossa, comtessa de la Toscana, es prestà a seduir el fill de l'emperador i futur rei, Enric. Aquest acabà revoltant-se contra son pare i si no hi havia prou conflictes oberts ja, començà una guerra en Alemanya entre els partidaris del pare i els del fill. El pare a la fi moriria del disgust i el fill començà a regnar com a Enric V.


El conflicte encara duraria més amb noves traïcions i girs inesperats i dramàtics, però tornant a Altena el nou emperador havia de recompensar tots aquells nobles què l'havien recolzat en el conflicte. Així decidí entregar el territori del Sauerland, per aquell temps un centre important de la producció del ferro, a Adolf comte d'Altena, un senyoriu què es trobava en els Països Baixos. El comte va dividir les terres entre els seus dos fills Adolf i Eberhard. Els dos germans construïren una fortalesa sobre una muntanya anomenada Wulfseck, a la vora del Lenne. El castell el batejaren amb el nom del seu territori de procedència, Altena. La presència dels comtes en el castell, amb la seua host, atragué la presència de comerciants i així poc a poc, al voltant del castell i sobre la vessant de la muntanya, anà configurant-se un raval que donaria lloc a l'actual Altena.


Aquell raval convertit en ciutat acabaria tenint certa importància, fins que al segle XIV els comtes abandonaren el castell com a residència. Per aquell temps els comtes ja posseïen territoris arreu del Rin i van preferir residir en altres ciutats més importants com Colònia, Münster o Lieja. Altena quedà progressivament en l'oblit. Al segle XVII el territori passà a la Casa de Brandeburg-Prússia. Fidels al seu estil prussià, els nous amos convertiren el castell en una fortalesa militar. Al segle XIX el castell fou comprat per la ciutat i sense saber massa bé que fer amb ell, es convertí en ser presó, hospital, hospici i refugi d'indigents. Al segle XX s'hi situà també el primer alberg juvenil del món.


En l'actualitat, a banda de l'alberg, també hi ha un restaurant, un museu sobre la vida nobiliària a l'edat mitjana i un museu dedicat al fil-ferro i la cota de malla. S'hi poden visitar les distintes dependències del castell: la sala del tron, la capella, la cuina, la casa d'hostes, la tàvega o masmorra, el pati d'armes, el saló de festes. El castell està bastant complet, li falta la bruixa i la princesa en perill per a ser el típic castell Exin.


Això si, allò més negatiu és la dificultat per pujar al castell, no sols per la costera empinada, sinó per les minses indicacions que hi ha i què faciliten que un turista qualsevol puga acabar perdut pegant voltes durant hores en una muntanya veïna en la que a banda d'arbres i una antena de televisió no hi ha res més que veure. Això no em va passar a mi, li va passar a un amic.


dimecres, 20 de juny de 2012

SOBRE IMMIGRANTS, ALEMANYS I ALTRES GENTS QUE PASSAVEN PER AQUÍ

Alemanya té una població de vora 82 milions d'habitants, dels quals 15 milions són immigrants o descendents d'immigrants, ço és vora el 18% de la població no són alemanys de soca-rel. Si afegim que l'índex de natalitat de les dones alemanyes és un dels més baixos del món estem davant del malson de Hitler: en unes quantes generacions els alemanys seran minoria en el seu propi país (mentre paradoxalment són més i més en Mallorca). Molts alemanys, no solament de la vella escola, sinó també molts multicultis, contemplen amb preocupació com cada vegada hi ha més estrangers, sobretot turcs.

Els alemanys tenen una de les ràtio reproductives més baixes d'Europa, en contrapossició als turcs, què són la minoria més nombrosa i a conseqüència la més estigmatitzada. Per cada alemany que naix, naixen dos turcs, com si foren conills he sentit dir en converses informals. Curiosament d'això mateix es queixaven els valencians cristians del segle XVI respecte dels moriscos i els van acabar llançant a la mar. El tema turc en Alemanya donaria molt que parlar, des de la qüestió, per què emigren majoritàriament a Alemanya si els vincles entre ambdós països són pocs? Fins a  el mot turc es refereix a tots els que provenen, incloent-hi els seus descendents, de Turquia o qualsevol que siga musulmà?

L'estat alemany fa molts esforços per deturar aquesta dinàmica de natalitat, així les mares tenen moltes facilitats per conciliar treball i maternitat: treballs de mitja jornada (coneguts com a minijobs), subvencions per cada fill què naix, subvenció per cada mare que decideix criar els seus fills en casa en lloc de en un Kindergarten. Per a mi aquestes mesures van més encaminades a tornar les dones al seu lloc "natural", la llar domèstica (si, si, el Kinder, Kuchen, Kirchen en versió 2.0). Des que la dona s'incorporà al món laboral ments preclares i sàvies han subratllat repetidament que si les dones deixaren de treballar no hi hauria taxes d'atur (i si cremarem els boscos no hi hauria incendis forestals). 

Amb tot, el tema del què vull parlar és el de la immigració en Alemanya. Per a molta gent, és un drama veure com dia a dia hi ha més estrangers en Alemanya (i on escric Alemanya, pose el país que més li agrade: França, Itàlia, Bèlgica...). Pensàvem què després de Hitler aquestes coses s'havien superat però continuen latents, al mateix temps que s'estenen cap a països què comencen ara a viure aquest fenomen. I a l'hora que aquesta fòbia persisteix va fent-se més crítica, perquè hi ha moltes persones nascudes a l'Europa occidental que arrosseguen el pecat original de ser fills, néts i prompte també podrem trobar besnéts, d'immigrants. Aquests mai seran francesos, alemanys, belgues...sempre seran qualificats amb el gentilici de procedència de la seua família: àrabs, turcs, algerians, romanesos. Així i tot aquestes persones, criades en un ambient diferent, tampoc es senten plenament del país al què suposadament haurien de pertànyer. El resultat: conflictes socials què agreugen el problema. 

El més trist però, és que siguen altres immigrants els què es queixen de la immigració, és com tirar-se pedres a la pròpia teulada. Crec que vaig comentar el cas d'una reunió d'alemanys què es lamentaven de com en Alemanya cada vegada hi havia més estrangers, amb una deferència cap a mi, clar. El colofó fou: però a tu no et considerem estranger. No, si encara hauré de sentir-me afalagat, vaig pensar. I el més graciós, i quan dic graciós vull dir trist, i quan dic trist vull dir lamentable, és que la persona que més furibundament llançava atacs contra els estrangers és filla de croates (olé tu!) i què ara viu als EEUU. No, jo no sóc immigrant, jo simplement no sé on pondre l'ou.

L'argument més reiterat és el de la no integració però jo encara espere que algú m'explique clarament que significa integrar-se. No integrar-se és mantindre la llengua nativa?, mantindre els costums i les creences propis i transmetre-ho als fills? Aquesta croata que he esmentat té la clau de la integració, ella no sap parlar croata i ha aconseguit un grau perfecte de mimetisme alemany, això si els seus fills als EEUU estudien en un col·legi alemany, faltaria més! que s'integren els pobres. 

Per a mi oblidar les arrels no és integrar-se, és simplement caure en l'auto-odi, una anomia què a la llarga comporta més problemes, com el de la intolerància i pretendre ser més papista que el Papa què és sinònim de radicalisme i intransigència. 

Un altre exemple interessant és el d'un què treballa amb mi (no li dic company perquè és una paraula que conté accepcions que aquest individu desconeix). Baixet, veu aguda, cabells tallats al ras, té un caminar ben ert, com si cada dia es desdejunara una granera, entra a treballar a les 6 del matí i se'n va a les 5 de la vesprada i sempre està vigilant a tots els treballadors, furonejant com una fera afamada i insaciable buscant algú que no estiga treballant com cal, perquè ja sabem que el treballador és de naturalesa ociosa i irresponsable i necessita de la ma ferma de la patronal. Doncs bé, per totes aquestes característiques s'ha guanyat el meu apel·latiu del Führer. Aquest seria un dels alemanys de soca-rel, per a més motiu d'orgull, li diuen Klaus. Doncs bé, tinc comprovat que alemanys d'aquest tipus són animals mitològics, com els unicorns, els basiliscos o la democràcia.

Un dia a l'hora del cafè, un company obrí la capsa de Pandora i ens destapà el seu gran secret: sa mare és polonesa. Oh déu meu, això és horrible, és la fi del món, quina vergonya, deurien enviar-lo a la inexistent illa dels monstres (inexistent perquè en realitat és una península), etc, etc, etc. I com es va saber aquest detall? Doncs bé, perquè un dia va telefonar la seua mare al treball i de primera la dona ja parlava amb un alemany adquirit, no natiu (segons declaracions en primícia de la secretària que agafà el telèfon) i en segon lloc perquè quan pensava que ningú el sentia, es va posar a parlar polonès! Tota la vida muntant un teatre i al final se'n va tot en orris, descobert en un renunci. Després que aquest fet circulés com la pólvora, els més agosarats li van preguntar si algun dels seus pares havia nascut fora d'Alemanya (dit diplomàticament) i ell posant-se nerviós, encara hui, ho nega amb vehemència. 

Després hi ha dos germans, un d'ells idiota perdut, gran defensor de les excel·lències alemanyes: tenim els millors enginyers del món, els millors cotxes del món, els millors vins del món (en fi, tot el millor perquè si) i sempre acaba amb frases de l'estil: i en Espanya no teniu res, cultura? l'Alhambra? això no serveix per a res. I altres coses més fortes que convertirien Hitler en un adalil de la tolerància. Al principi m'esforçava en respondre però ara talle cantant-li el Deutschland über alles i deixant-lo amb la paraula en la boca. Doncs bé, aquest i el seu germà (ambdós jubilats però que continuen treballant, coses d'Alemanya) passarien per ser alemanys de soca-rel, amb noms hiperalemanys. Si, al principi hom pot pensar-ho, fins que un dia descobreixes que un és fill de suec i l'altre fill de belga. Hi ha un rumor alemany que diu què la majoria d'alemanys nascuts pels volts de 1945-1946, els anys de l'ocupació aliada d'Alemanya, realment tenen ascendència francesa, britànica, nord-americana, russa... 

Encara tinc més exemples, un alemany que va acabar confessant que són pare és holandès, un Kopfkäse (cap de formatge) apel·latiu carinyós que dediquen els alemanys als holandesos, amb les seues tulipes, els seus molins, el seu sentit de la llibertat moral i la seua reina. Per suposat no parla holandès, ja té prou càstic.

Quin sentit té tot açò? Hi ha actituds que realment no entenc, oblidar la llengua pròpia, renegar dels seus orígens, traduir-se el nom a la llengua local per caure en gràcia. De que serveix negar els orígens propis per cercar l'acceptació de la resta? Després està el cas oposat, el de viure d'esquena al lloc on es viu, el rebuig de la cultura local, el desconeixement de la realitat pròpia del país que s'habita, actituds com el háblame en castellano maleducado, el tindre supermercats amb el preu en lliures, el fet de viure en una urbanització aïllat de les comunitats indígenes i un, trístament, llarg etcétera. Perquè tots aquests també són immigrants per molt que fem malabarismes lingüistes i ens empenyem en distingir entre immigrant i resident (com si els immigrants no residiren o els residents no vingueren d'un altre lloc).

Per a mi, el model més acceptable què he vist fins al moment d'integració és el dels italians. Tenen ben clar d'on venen, parlen la seua llengua, de vegades les seues llengües, fins i tot dediquen l'esforç extra d'estudiar-les per a saber-les escriure i llegir també i sense viure al marge de la societat alemanya, tot i que al principi es desesperant veure com alternen italià, napolità i alemany en una mateixa conversa, a la fi he acabat adaptant aquest subdialecte sobretot pel que fa a conceptes alemanys relacionats amb el treball com anmelden, überstunden, frühsicht, spätsicht... i en parlar italià davant d'algun alemany, l'eterna reclamació: en (pose aquí la llengua que crega merèixer més respecte) per a que ho entenguen tots o el ja clàssic: estem en Alemanya, aquí es parla alemany (tot i que Àustria no és Alemanya i es parla alemany, veus quina cosa).

Com a bonus track, on treballe jo hi ha alemanys? Si clar, hi ha un alemany de soca-rel, si obviem el fet que els seus avis eren uns de tants alemanys de la Silèsia (actual Polònia) expulsats després de la Primera Guerra Mundial, però això ja seria entrar en el fascinant món de les fronteres europees. Si acceptem els silesians (i no salesians), llavors els austríacs, alsacians, suïssos i belgues de Lüttlich també són alemanys? Bé, això ja es enredrar massa, de moment acceptem als silesians com a antics prussians.

Doncs bé, aquest descendent de silesians és a més nét d'un membre de les Schutzstaffel, conegudes també com a SS. Un dia em va contar la història: després de ser expulsats de Silèsia, la família del seu avi es va traslladar a Osnabrück, una ciutat de la Baixa Saxònia. Amb l'auge del nazisme s'hi va integrar en aquesta guàrdia pretoriana de Hitler i no seria d'estranyar què entre la base electoral del nazisme hi haguera molts silesians, puix foren expulsats del seu país al so del cant de Wilson: una nació, un estat, per ressuscitar l'extint estat de Polònia (esbocinat i repartit a principis del segle XIX entre Prússia, Rússia i Àustria) i acabaren sent alemanys immigrants en Alemanya.  Acabada la guerra va morir de tifus, juntament amb la seua dona i 4 dels seus 5 fills (però no havíem quedat que eren els turcs els conills?). I millor que hagués mort així, perquè els americans assassinaven a qualsevol que dugués l'uniforme [de les SS] (assassins assassinant assassins, quin galimaties i quanta S junta) i si no, li haguessen donat un bitllet sense tornada a Nuremberg. 


A mi també m'agradaria creure en un món de piruletes en el què aquesta gent menyspreable hagués sigut jutjada i condemnada, però la realitat és ben distinta, sempre hi ha un segon camí amagat, així l'avi d'aquest company hagués pogut ser un de tants que es refugiaren sobretot en Argentina, via Dénia, i ara aquest company, en lloc de dur una existència gris entre les parets d'una fàbrica i cels metal·litzats, podria estar ballant tangos i plorant de devoció davant la tomba d'Eva Perón. Eixos nazis que encara queden pel món, sabran que ells són els immigrants en país aliè? I no som tota la humanitat immigrant, des que quatre australopitecs se'n van anar un dia de la Vall del Rift (Etiòpia) perquè tenien necessitat de veure món o de viure en unes condicions millors? Jo ja m'he perdut entre tant d'immigrant, emigrant, resident i dobles immigrants. Alemanya, un país de contrastos. 

dimecres, 13 de juny de 2012

ESPORTS DE RISC

En Alemanya s'hi dedica la setmana a treballar, el dissabte a tindre cura del jardí, a fer petites reparacions en casa, a dur els xiquets als partits de futbol, a beure cervesa. El diumenge és el dia de practicar esport.  No és estrany veure gent que va a córrer, patina, va en bici, es desplaça en canoa pel Ruhr o camina amb una barreja grotesca de patí de línia i esquí. A mi m'agraden més els esports de risc. Per això el diumenge vaig anar a la Missió Italiana de Schwerte a veure el partit de futbol entre Itàlia i Espanya.

He de dir que en principi vaig intentar escaquejar-me. Quan em van enviar un event al facebook ho vaig ignorar, però al dia següent en arribar al treball els italians em van agafar per banda. No tenia escapatòria, havia de fer testament i després anar al futbol. No et passarà res, si nosaltres som com vosaltres. Per això mateixa tenia més por encara, perquè ens conec suficient per tindre'ls por. Estaria jo sol, si perdia Itàlia tindria problemes, si guanyava seria humiliant. Era un d'eixos moment en què siga quin siga el resultat, les conseqüències són nefastes.

Així que allà vaig anar, que siga que el Júpiter vulga. Els italians són el principal grup de residents en aquest poble. Napolitans, sicilians, calabresos en la seua majoria. Quasi tots són familiars, més o menys propers. Un degoteig de gent que arribà a Alemanya alguns fa 40 anys, d'altres 20, d'altres ja són nascuts aquí, però són més italians que la pizza. Tots venen d'una terra què sembla haver-se especialitzat en l'exportació de treballadors cap a Europa. 

La Missione Italiana és com una associació d'italians expatriats, on es reuneixen en les ocasions especials i es reafirmen en la seua italianitat. També hi celebren misses en la seua llengua, fan catecisme i s'hi donen classes d'italià per a que aquells que han nascut fora no obliden la seua llengua. I com no, s'hi projecten els partits de la RAI.

Afortunadament, al ser un centre catòlic no hi havia alcohol, aleshores els ànims estaven més o menys. Hi havia però, un jove enrotllat amb la bandera d'Itàlia que quan començà a sonar l'himne, es posà dempeus amb la mà al cor i pretenia que tota la resta el seguira, li va faltar posar-se a plorar de devoció en veure el president de la República. Per suposat eixes coses no van amb la gent del sud i el van fer callar. Aquest paio és el típic exemplar d'individu que no és ni d'aquí ni d'allà i pretén ser més papista que el Papa. Deu haver un bon nombre de població que flota en una altra dimensió, població que se sent d'un país en el què mai ha viscut i que es considera estrany en l'únic país que ha conegut.

A la fi el resultat fou 1-1 però els 90 minuts del partit, els vaig passar amb taquicàrdia. No sé si serà el més normal però a mi em va semblar que va haver molts intents de fer gol, per agreujar més encara la tensió. Hi ha molta gent pel carrer que quan veu el futbol es trastorna i jo tenia por que en cas de perdre el seu país, es llançaren sobre mi per espedaçar-me com a bacants furioses. Vora 30 italians destraletjant perquè una pilota no ha passat entre dos pals fa por, molta por. El proper diumenge optaré pel barranquisme sense arnès, em sembla més segur.

diumenge, 10 de juny de 2012

EL CEMENTERI ANTIC DE BONN

Monument al soldat caigut

De la visita a Bonn em vaig deixar per parlar de l'Alten Friedhof o Cementeri Vell, del qual volia esplaiar-me i li dedique una entrada sencereta. Malgrat que Bonn és una de les ciutats millor senyalitzades que mai he pogut visitar, em va costar un poc trobar-lo, vaig pegar milers de voltes pel centre buscant-lo, car si és antic, pensava, ha de trobar-se prop del centre. Em vaig perdre pel barri turc, em vaig ensopegar amb restes romanes i vaig conèixer a una família de Burgos, però del cementeri res de res.

Tomba del naturista Nöggerath

Ja havia decidit rendir-me, vaig arribar a l'estació de tren i en un gir argumental, propi d'una pel·lícula de Hollywood, un panell assenyalant el cementeri aparegué com un miracle, una música celestial sonà i en cinc minuts vaig arribar-hi. Havia comés un error de base i per això no podia trobar-lo. El cementeri data del segle XVIII i no està en la ciutat vella, sinó en un dels barris d'eixample  que es construïren en aquesta època. Va pagar la pena el temps perdut, tot i que em llevà temps per visitar el Museu Egipci o passejar pel port.



Quan ja hi era a les portes, vaig recordar que no m'agraden aquests llocs, em fan sentir incòmode. A més, vaig començar que pot ser seria una falta de respecte començar a passejar entre les tombes com si fora un vulgar ghoul. Però per a tranquil·litat de la meua consciència, el Cementeri Antic es troba adaptat a les visites turístiques, podem trobar des d'un mapa que ens assenyala la localització de cada tomba i ens conta la història del cementeri, fins a un guia, què una volta al dia realitza una visita guiada per l'indret. És com visitar les Piràmides o unes catacumbes i una bona manera de que llocs com aquests no queden en l'oblit i abandó.



El cementeri fou bastit l'any 1715 per ordre del príncep elector, què desitjava situar-lo fora de les muralles de la ciutat, ja que en aquell temps existia la creença que els cementeris dins les ciutats eren pernicioses per a la salud dels seus habitants. Aquest cementeri fou una revolució, perquè per primera vegada, segons deia el príncep "soldats, gents pobra, estrangers, ciutadans, xiquets i empleats domèstics" havien de soterrar-se en el mateix recinte, la mort els igualava a tots. Fins aquell temps, aquells què podien pagar-s'ho eren soterrats a les esglésies i monestirs, mentre que els pobres feien servir petits cementeris escampats per la ciutat. Això si, els jueus havien de seguir soterrant-se en un cementeri propi a l'altra banda del riu Rin. Cap a 1820, en un clar signe de que els temps estaven canviant, es permeté als jueus tenir el cementeri a aquesta banda del riu, però havien de continuar segregats fins i tot en la mort.



El cementeri gaudí de poca popularitat, curiosament entre la gent menys benestant. Aquesta situació portà al príncep elector el 1787, a prohibir utilitzar qualsevol altre cementeri que no fos el vell (que en aquell temps seria el nou). La normativa fins i tot, s'aplicà no sols a la ciutat, sinó al territori que corresponia a l'Electorat de Colònia (més o menys tota la meitat sud de l'actual estat de Renània del Nord-Westfàlia). Però encara hagué d'arribar Napoleó per a que la mesura es fes efectiva.


Des d'ençà el museu continuà creixent i ampliant-se, afavorit per les guerres i epidèmies. S'amplià fins a 4 vegades més fins que el 1884 ja no quedava terra adjacent i s'hagué de clausurar i fundar-ne un altre al nord de la ciutat. Des d'aleshores sols tingueren el dret a ser soterrats la gent il·lustre de la ciutat, o aquells que tingueren un familiar ja soterrat. Cap als volts de 1950 ja ningú més s'hi soterrà i el cementeri quedà abandonat. Pels volts dels anys 70 es constituí la societat d'Amics del Cementeri Antic de Bonn. La societat s'encarrega de tenir cura de les instal·lacions. També tenen un sistema de patronat de tombes, pel qual qualsevol pot apadrinar-ne una i fer-se càrrec d'ella, netejar-la, llevar les brosses que creixen, posar-li flors, així sembla que el cementeri encara estiga en ús.


El cementeri fou dissenyat no sols com un simple dipòsit de cadàvers, sinó com un lloc agradable en el qual passejar i descansar i al mateix temps, com un pulmó verd dins la ciutat. Així és agradable passejar-hi, sembla que hom estiga en un parc, rodejat de roures, plataners i fins i tot alguna sequoia. Això si, mentre siga de dia i les portes estiguen obertes. Si fa poreta hi ha que pensar que els morts no fan cap mal, més damnosos poden ser els vius, com els dos yonkarres que em van aparèixer de darrere d'una làpida, darrere de la qual estaven xutant-se. Als vius si que hi ha que témer.



A banda de tombes, també podem veure la capella de Sant Jordi, construïda al segle XIII i que fou traslladada dins del cementeri al segle XIX. O el monument als caiguts alemanys i francesos en la guerra franc-prussiana (1870-1871). Fent memòria, aquesta guerra va ser orquestrada per Bismarck que delejava  annexionar-se l'Alsàcia i la Lorena, dos territoris pertanyents a França però habitats per alemanys. El casus belli fou la recerca de pretenent a la corona espanyola per part de Prim. Ambdues nacions tenien un pretenent i un mal creuament de telegrames entre ambaixades fou l'excusa perfecta. Prússia s'annexionà aquests dos territoris (que retindrà fins el 1918) i es formalitzà el naixement d'Alemanya com a estat. Per a França va suposar una mena de crisi del 98, l'emperador Lluís Napoleó III caigué en descrèdit i fou enderrocat, naixent així la III República Francesa.

Capella de Sant Jordi


Soldat caigut en la guerra franc-prussiana


Pel que fa als habitants del cementeri, trobem des de músics com Robert Schumann, familiars de músics com la mare de Beethoven o l'amant de Wagner, historiadors com Niebuhr, l'esposa i el fill de l'escriptor Schiller, militars, rectors de la universitat, membres del parlament anglés. La flor i nata del romanticisme europeu-alemany. Destaca sobretot la tomba de Schuman, lloc de pregrinació per a molts amants de la música d'aquest compositor romàntic.

Tomba de Robert Schumann

En conclusió, em sembla una visita interessant i diferent. Tenim molts tabús respecte a la mort en la nostra societat actual i és una manera d'apropar-se a un pas inevitable de les nostres vides, per molt que intentem ignorar-lo. També em sembla la manera més adient de conservar el patrimoni sense permetre el seu abandó i posar-lo en valor. Pel que fa al patrimoni, els alemanys ens duen anys d'avantatge a pesar que trobem el mateix problema de sempre, tot està pensat per a un potencial turista alemany, llavors qualsevol informació està escrita en alemany.



dimecres, 6 de juny de 2012

LA COSA ESTÀ MOLT MAL

És la frase què més es repeteix cada vegada que establisc contacte amb la civilització valenciana. Uhhhh però que mal està la cosa, diuen. Em pinten un paisatge poc més que dantesc i l'última vegada que hi vaig ser, m'esperava una mena d'escena terrible i apocalíptica, amb edificis en runes, brutícia per tot arreu, arbres caiguts sobre el terra, vagabunds escalfant-se en bidons i fum què provinent del subsòl, emergeix a la superfície i emboirina els carrers. El més sorprenent és que tot seguia igual que sempre, això si tot més caòtic i sorollós encara (o pot ser degut a l'impacte al canviar de país). 

Aleshores em fa plantejar-me si la situació no és un poc crescuda pels mitjans de comunicació, als quals els encanta convertir la realitat en una ficció, amb la major quantitat d'efectes especials possibles. Ells diran que venen allò que la gent vol llegir/escoltar, la gastada llei d'oferta i demanda què sembla haver-se convertit en l'excusa que ho justifica tot. Per això he deixat de llegir la premsa. Des de la distància tot es magnifica i al remat l'únic que aconseguia era acabar amb la sang bullint d'impotència. 

Perquè algú dels dos menteix, o té sentit que ens pinten un país pràcticament tercermundista i que al mateix temps seguisquen quedant diners per a (inserte aquí el que vulga:) festes/església/monarquia/exèrcit/polítics ...? O realment la situació no és tan greu i altra cosa no, però als valencians ens encanta presumir de com bé estem i queixar-nos de com de malament estem, a parts iguals.

Posats a ser paranoics la crisi està venint molt bé a tots els defensors del neoliberalisme per a retallar drets socials que en teoria són inalienables. La crisi és culpa de la manera neoliberal de concebre el capitalisme, la llei de l'embut, l'ample per a mi i l'estret per a tu. Així i tot se les han enginyat per a fer-nos creure que la culpa és del sistema en si. O de la gent que s'endeutava. Pot ser si, pot ser no. Per a mi el sistema està viciat, la culpa és la manera egoista d'entendre el creixement i la riquesa, una manera que en certa manera revela la mateixa manera de pensar que un virus, exhaureix la víctima sense pensar que en depèn d'ella per a sobreviure. Què farem quan no hi hagen diners ni per a pagar impostos? D'on trauran els diners per a continuar vivint a costa de tots? Déu proveirà, eixa maleÏda resignació cristiana immobilista que deixa el funcionament del món sencer al laissez faire de déu o d'una mà invisible que mou el món.

Però també és cert que la responsabilitat és de la gent en el sentit de membres d'un col·lectiu. Els banquers i els polítics no han caigut del cel, provenen de la societat i d'una societat corrupta, lamentant-ho molt, no podem demanar honradesa. Jo amb vint-i-pocs anys ja m'he fartat d'escoltar el: però si estiguera ahí faria el mateix per justificar la corrupció, la prevaricació, el conflicte d'interessos i ja arribats, la simonia i el nicolaisme també.

Jo crec que tots seríem més feliços en un món anarquista, en el que qualsevol fos suficientment responsable d'ell mateix, respectant els drets naturals i en el que no necessitarem a ningú que controlés, perquè està vist que així és com arribem a la desigualtat, en el moment en el que legitimem el poder d'uns sobre la resta. Si, ja sé que es demanar molt, però tots tenim dret a somiar.

El capitalisme ja no té sentit, es basa en allò que és aparent i no és real, sinó com funciona la borsa, l'especulació, els sistemes de pagament o la banca? Amb diners que no són tangibles. Però també costa imaginar un nou sistema econòmic i si fem la vista enrere tenim: autarquia, comunisme, feudalisme, esclavisme, agricultura-ramaderia, caça-pesca-recol·lecció. O altres sistemes que no arribaren a prosperar com la fisiocràcia o el mercantilisme. El panorama no és molt tranquil·litzador. Jo apostaria per donar una oportunitat a la fisiocràcia o tornar al feudalisme què per això sols fa falta tindre terres i uns colons disposats a treballar-les a canvi de rendes oneroses.

Aquesta reflexió ve perquè no m'han succeït coses gaire interessants aquests dies, intentar resoldre la meua vida futura m'absorbeix molt de temps.

diumenge, 3 de juny de 2012

UNA PROMENADE PER BONN


Tatatatá, tatatatá, tatatatá, tatatatá! Qui no ha sentit mai aquestos compassos? Efectivament corresponen a la Cinquena Simfonia de Ludwig van Beethoven. L'amic Lluís va nàixer una plujosa vesprada de tardor de 1770, concretament el 16 de desembre, en el 515 de la Bonngasse de la ciutat de Bonn. Realment no sé si va nàixer una plujosa o una assolellada vesprada però en Alemanya és el més probable, és tan com dir que en el Sàhara fa sol. Beethoven és de lluny el bonenc més famós del món mundial, tot i que el músic acabaria els seus dies a la cort imperial de Viena, prenent xocolata i fartant-se a turrunvienes. Però que no hi haja llàgrimes, açò és com en el futbol, se'n va un gran i en ve un altre, el lloc de Beethoven va ser ocupat per un saxó, Robert Schumann. Entre romàntics quedà la cosa.

No obstant la història de la ciutat no queda solament circumscrita a la música vuitcentista. Bonn pot presumir de ser una de les ciutats més antigues d'Alemanya. En 1989 es celebrà el bimil·lenari, calculem llavors que cap al 10 a.C s'hi instal·laren els romans a la ribera del Rin, a les proximitats d'un poblat cèltic anomenat Bonna, què en llengua cèltica significa ciutat (d'igual manera trobaríem Narbona a França, Ratisbona o Regensburg a Alemanya o l'antiga Vindobona i actual Viena a Àustria). Els romans establiren primer un pont per creuar el riu i qui haja vist el Rin en persona sabrà que no és una tasca senzilla. Aviat fundaren un campament militar, Castra bonnensia que anant el temps es fondria amb el poblat cèltic. D'aquesta època no se'n conserven moltes restes, sota la catedral s'han trobat les restes d'una necròpolis del segle II. Passejant pels carrers de Bonn i si hom acaba perdent-se com jo, pot trobar-se amb coses com aquesta al mig del carrer:

Petitia columna d'època romana.

Representació d'Hèrcules, amb la massa i la pell del lleó de Nemea

Amb la desfeta de l'imperi romà, la ciutat quedà abandonada fins a quedar reduïda a un petit llogaret. En temps de Carlemany, s'hi fundà una col·legiata sobre un antic lloc de culte romà en el què segons la llegenda foren soterrats els màrtirs cristians Cassius i Florentius. La prosperitat dels segles centrals medievals atragué a molts pobladors, sobretot comerciants que s'instal·laren al voltant del monestir, el qual al segle XI fou enderrocat i alçat de nou, en estil romànic. La nau central s'acabà al segle XIII en estil gòtic i al segle XVII trobaren convenient desgraciar el temple amb afegits barrocs per l'interior. 


La ciutat pertanyia a l'arquebisbat de Colònia, què era no solament una demarcació religiosa sinó també una institució política, l'arquebisbe era al mateix temps príncep elector, és a dir, què podia optar a ser emperador del Sacre Imperi Romano Germànic. Així les coses, el creixement de Bonn va atraure l'atenció dels prínceps electors, els quals al segle XIII decidiren traslladar la seua residència a la ciutat, convertint-se en la capital política de l'Electorat de Colònia, fins que Napoleó va arribar i va dir que això de l'imperi no hi havia per on agarrar-ho i decidí que era millor que els alemanys visqueren tots juntets en un mateix estat (en mala hora) i va crear la Confederació del Rin, carregant-se en el interin una institució mil·lenària.

Però abans de que arribés el cors, Bonn va viure el seu major període d'esplendor als segles XVII i XVIII, bona prova és la quantitat d'edificis què podem trobar d'aquesta època, en estil barroc i rococó. 

Poppelsdorf, residència dels prínceps electors de Colònia

Porta de Coblença 
Edifici de l'Ajuntament, segle XVIII, amb eixe gust pels daurats i el carregament, un preludi de la cultura cani.

La riquesa de la cort de Bonn atragué a molts artistes, entre ells un jove granger flamenc anomenat Ludwig van Beethoven sènior, què en 1733 arribà a la ciutat per convertir-se en director de l'orquestra del Príncep Elector. Així començaria una petita saga de músics de la ciutat de Bonn. Ocuparia el seu lloc el seu fill Johann van Beethoven i més tard el seu nét Ludwig van Beethoven junior, el que tots coneguem. El músic va nàixer en el 515 de la Bonngasse, casa en la què actualment hi ha un museu dedicat a la seua persona.

Casa-museu de Beethoven
Ara bé, la Casa-Museu de Beethoven no em va agradar gens. Els cinc euros que val l'entrada no paguen la pena per passejar-se per una casa completament pelada i desangelada. Hi ha quatre panells què conten la vida del músic, alguns instruments que li van pertànyer i poc més. La seua música que deuria ser la gran protagonista està completament absent.  En principi un museu dedicat a una persona pot presentar aquestes limitacions, però he tingut l'oportunitat de visitar la Casa-museu de la família Engels a Wuppertal i la Casa de Rubens a Anvers i no hi ha punt de comparació. Mentre que aquestes dues complementen la vida i miracle dels seus habitants amb altres temes, la revolució industrial en el cas d'Engels i la vida de la burgesia flamenca en el cas de Rubens, en el museu de Beethoven no hi ha cap interès per explorar un poc més l'època en que visqué, la qual certament no té res d'avorrida tenint en compte que li tocà viure l'època de les revolucions liberals.

Això si, la botiga completíssima, la prostitució del personatge. Hom pot fins i tot comprar una rèplica de la màscara mortuòria del músic, el complement ideal per a col·locar damunt de la tele, juntament amb la gitana. En definitiva, el fòrum un fraude, més encara pensant que el temps que vaig perdre l'hagués pogut invertir en el museu egipci, passejant pel port o visitant el museu de les matemàtiques. 

El Bonnhafen, un port a 300 km de la mar
Després de la caiguda de Napoleó, les principals potències europees es reuniren en el Congrés de Viena per repartir-se com a voltors, les despulles de l'imperi Napoleònic. Anglaterra volia un poder fort que fos veí de França així que entregà a Prússia tota la Renània. Els renans no es mostraren gaire entusiasmats amb aquest canvi, sobretot perquè a banda de l'idioma no tenien res més en comú, hi havia un abisme entre Prússia i el Rin, no solament cultural, sinó també econòmic i de la manera d'entendre la política. Bonn perdé la capitalitat per convertir-se progressivament en una ciutat de províncies.

Entre la catedral i la residència dels Prínceps Electors, el Palau de Poppelsdorf, hi ha solament una avinguda, un quilòmetre per passejar al llarg de la Poppelsdorfer Allee sota els castanyers americans (antigament hi hauria xops, d'on supose, vindria el nom) i gaudir de les vistes arquitectòniques. A banda i banda de l'avinguda s'hi disposen una sèrie de palauets d'estil Art Nouveau construïts entre el segle XIX i començaments del segle XX. Jo vull viure aquí:

Vivendes d'estil Art Nouveau a l'Avinguda de Poppelsdorf

La relació dels habitants de Bonn amb els prussians sempre ha estat tirant, al cap i a la fi, l'Alemanya unificada ha estat més en la ment dels polítics, que en la de la gent del poble, per als què la seua manera de viure s'assembla més als veïns francesos que no pas als llunyans alemanys de l'est. Conten que acabada la primera guerra mundial els habitants de Bonn veien com un llast continuar formant part d'Alemanya i consideraven que els aniria millor econòmicament remant tot sols, així demanaren a les potències vencedores que permeteren a la Renània independitzar-se d'Alemanya, però aquestes s'hi negaren, car eren els temps del president Wilson i allò de una nació, un estat. 

Els anys de Hitler deixaren un balanç de més de 1000 morts, principalment gitanos i jueus i 3000 persones desaparegudes. La guerra va destruir totalment la ciutat: la catedral, l'Ajuntament, la Universitat, el Palau dels Prínceps. Amb tot, en aquesta muntanya de runes es va reunir per primera vegada el Parlament de la República Federal Alemanya, supervisada atentament per les tropes britàniques i nord-americanes. Bonn esdevingué la capital de la RFA entre 1945 i 1991, moment en el què la capitalitat tornà a Berlín, tot siga dit, per una majoria mínima de vots del parlament federal. Encarà trigarà en acomplir-se el traspàs i no serà fins 1999 quan Berlín siga de facto la capital d'Alemanya. Amb tot 6 ministeris romanen en l'actualitat en Bonn.

La ciutat no és la capital ja ni de la regió de Renània del Nord-Westfàlia, què es troba a Düsseldorf. Amb tot Bonn sempre romandrà en l'imaginari col·lectiu com el símbol d'una era de pau i prosperitat, els anys daurats del creixement i la socialdemocràcia, aquells 60 i 70 llunyans, dies que ja no tornaran mai més.

En conclusió és una ciutat molt agradable per passejar, pels carrers es respira el caràcter alegre típic de la Renània a més per totes bandes hi ha mapes per guiar-nos i cartells que indiquen la direcció dels principals monuments en metres i en temps de caminar. Tal vegada un poc eclipsada per Colònia, però està al costat, així que també és un bon complement.

divendres, 1 de juny de 2012

UNS QUE SE'N VAN

Últimament el panorama laboral en la fàbrica està mogut, des que li vaig dir al cap que me n'anava ja se n'han anat cinc treballadors, incloent l'albanès que havia entrat no feia ni dos mesos i un macedoni què va començar un dimecres i se'n va anar un divendres. Alguns d'ells foren acomiadats, d'altres se n'anaren perquè han trobat un treball millor, les diferències són abismals. Els primers se'n van sense dir res, reptant pel clavegueram i amb el cap ajupit. Els altres se'n van per la porta gran, fins i tot porten un kuchen i s'acomiaden de tots.

 Però uns i altres són sotmesos a la damnatio memoriae i el seu nom i les seues restes desapareixen de la fàbrica. La damnatio és eficaç, durant la meua estança per terres xabienques, se n'anà un altre i jo no m'hi vaig adonar fins la setmana passada, quasi un mes després. La damnatio té la funció de fer-te dubtar si eixa persona hi ha treballat realment o és un producte de la teua imaginació. S'arriba a l'extrem de no parlar mai més d'eixa persona, com si no hagués existit. És esgarrifós.

Però el pitjor és quan aquell què se'n va és algú que t'havia arribat a caure bé. L'últim en abandonar el vaixell ha sigut un xic rus, de Sant Petersburg, immigrat a Alemanya amb els seus pares tan aviat com el teló d'acer caigué, un d'eixos nous alemanys que no arriba a ser ni d'aquí ni d'allà, demasiado niño para la ciudad de los monstruos, demasiado monstruo para la ciudad de los niños. Ell va ser el primer de tots que em va dirigir la paraula, una vesprada de novembre, quan el sol ja estava ponent-se i no devien de ser ni les quatre de la vesprada i jo era jove, inexpert, com un animalet que hagueren canviat d'ecosistema. I quan es va acomiadar l'altre dia, va ser estrany el fet de pensar: aquesta persona ja no la tornaràs a veure mai més en la vida. La vida ens du per camins què de vegades van en paral·lel al d'altres persones i arribats a una cruïlla, aquests es separen per a no creuar-se mai més. I ara qui m'aconseguirà bolígrafs quan el polonès amargat me'ls furte? Amb qui prendre cafès furtius a mitja vesprada? Qui m'acompanyarà mentre espere l'autobús? Amb qui practicaré el meu rus rovellat?  I aquest és el preludi del que vindrà en unes quantes setmanes quan haja de deixar-ho tot per seguir marxant.

Canviant de tema, l'altre dia el cap de personal ens cridà a tots a l'oficina. El tema a tractar sempre sol ser la incompetència dels treballadors o un d'eixos discursos motivadors tret de les pel·lícules nord-americanes. Normalment jo sempre em salve pel tema de l'idioma i em vaig preocupar quan em digueren que jo també havia d'anar. Se'm glaçà la sang. A la fi tot el què havia de fer era signar una targeta de, no sabia ben bé com dir-ho, el format era el d'una targeta de felicitació, però en aquest cas seria de mal gust anomenar-ho així. És la típica cosa què encisa als alemanys. De fet en qualsevol supermercat hom pot trobar prestatges sencers amb targetes i xocolates d'embolcall personalitzat i dedicat (un xocolate per a un aniversari, altre per a un casament, un altre per demanar disculpes). Sobra dir que en la targeta el cap havia escrit un extens paràgraf i que nosaltres solament havíem d'estar d'acord amb allò i estampar la nostra signatura i tornar al treball, que el temps és or.

Hem de remuntar-nos uns dies en el temps per a saber perquè estàvem signant aquella targeta. Aquell dia era com un altre, probablement tots ens hauríem alçat del llit, hauríem desdejunat, hauríem llegit el periòdic o revisat el correu, hauríem fet diverses tasques per casa, després atendre les comandes i dinar i hauríem marxat al treball, però aquell dia per a un de nosaltres la vida anava a canviar completament en el transcórrer d'unes hores, aquell dia anodí seria el preludi d'una nova i pot ser dolorosa, etapa.

Aquella vesprada va vindre la policia al treball. Jo pensava que eren els de immigració què venien per mi. Havia de buscar algun lloc pel qual fugir i aconseguir, probablement segrestar, un cotxe que em dugués fins la frontera amb Bèlgica, en un parell d'hores probablement estaria en Brussel·les, des d'on podria volar fins al Congo Belga i començar una nova vida com a cap d'una quadrilla dedicada a l'exportació de diamants i coltan.

Però no, la policia no em buscava a mi, havien vingut per a informar què havien trobat morta la dona d'un dels meus companys de treball, un infart pel que sembla i a pesar de tindre solament 45 anys. En eixe mateix moment el temps i tot i estar darrere de la barrera, el temps s'atura, tots els problemes es minimitzen, sents la necessitat de telefonar totes les persones que aprecies per saber si estan tots bé. 

Així és la vida, vivim com si tinguérem garantida una existència eterna i una altra de reserva, tal vegada per la influència del cristianisme, no som realment conscients que des de que arribem al món el nostre final és morir, més tard, més prompte, mai ho sabrem, simplement un dia ens alcem i pensem en totes les tasques que tenim per davant, preparem plans de futur, pensem en el cap de setmana però mai ens plantegem que eixe tal vegada siga l'últim dia. Desgraciadament no tindrem cap recompensa en el paradís, un dia un cotxe, un llamp, un assassí, una malaltia, un terratrèmol i tot s'ha acabat però la vida continua.

Al sortir de l'oficina, després d'haver signat una targeta lamentant la mort d'una persona que no coneixia de res, un company sicilià em va dir: pensava que anaven a pujar-nos el sou a tots. Jo li vaig contestar: jo pensava que anaven a acomiadar-nos a tots. Sempre pensava que la mort ens igualava a tots, però fins i tot la capacitat d'indiferència que ens genera, ens diferencia.