UNA PROMENADE PER BONN


Tatatatá, tatatatá, tatatatá, tatatatá! Qui no ha sentit mai aquestos compassos? Efectivament corresponen a la Cinquena Simfonia de Ludwig van Beethoven. L'amic Lluís va nàixer una plujosa vesprada de tardor de 1770, concretament el 16 de desembre, en el 515 de la Bonngasse de la ciutat de Bonn. Realment no sé si va nàixer una plujosa o una assolellada vesprada però en Alemanya és el més probable, és tan com dir que en el Sàhara fa sol. Beethoven és de lluny el bonenc més famós del món mundial, tot i que el músic acabaria els seus dies a la cort imperial de Viena, prenent xocolata i fartant-se a turrunvienes. Però que no hi haja llàgrimes, açò és com en el futbol, se'n va un gran i en ve un altre, el lloc de Beethoven va ser ocupat per un saxó, Robert Schumann. Entre romàntics quedà la cosa.

No obstant la història de la ciutat no queda solament circumscrita a la música vuitcentista. Bonn pot presumir de ser una de les ciutats més antigues d'Alemanya. En 1989 es celebrà el bimil·lenari, calculem llavors que cap al 10 a.C s'hi instal·laren els romans a la ribera del Rin, a les proximitats d'un poblat cèltic anomenat Bonna, què en llengua cèltica significa ciutat (d'igual manera trobaríem Narbona a França, Ratisbona o Regensburg a Alemanya o l'antiga Vindobona i actual Viena a Àustria). Els romans establiren primer un pont per creuar el riu i qui haja vist el Rin en persona sabrà que no és una tasca senzilla. Aviat fundaren un campament militar, Castra bonnensia que anant el temps es fondria amb el poblat cèltic. D'aquesta època no se'n conserven moltes restes, sota la catedral s'han trobat les restes d'una necròpolis del segle II. Passejant pels carrers de Bonn i si hom acaba perdent-se com jo, pot trobar-se amb coses com aquesta al mig del carrer:

Petitia columna d'època romana.

Representació d'Hèrcules, amb la massa i la pell del lleó de Nemea

Amb la desfeta de l'imperi romà, la ciutat quedà abandonada fins a quedar reduïda a un petit llogaret. En temps de Carlemany, s'hi fundà una col·legiata sobre un antic lloc de culte romà en el què segons la llegenda foren soterrats els màrtirs cristians Cassius i Florentius. La prosperitat dels segles centrals medievals atragué a molts pobladors, sobretot comerciants que s'instal·laren al voltant del monestir, el qual al segle XI fou enderrocat i alçat de nou, en estil romànic. La nau central s'acabà al segle XIII en estil gòtic i al segle XVII trobaren convenient desgraciar el temple amb afegits barrocs per l'interior. 


La ciutat pertanyia a l'arquebisbat de Colònia, què era no solament una demarcació religiosa sinó també una institució política, l'arquebisbe era al mateix temps príncep elector, és a dir, què podia optar a ser emperador del Sacre Imperi Romano Germànic. Així les coses, el creixement de Bonn va atraure l'atenció dels prínceps electors, els quals al segle XIII decidiren traslladar la seua residència a la ciutat, convertint-se en la capital política de l'Electorat de Colònia, fins que Napoleó va arribar i va dir que això de l'imperi no hi havia per on agarrar-ho i decidí que era millor que els alemanys visqueren tots juntets en un mateix estat (en mala hora) i va crear la Confederació del Rin, carregant-se en el interin una institució mil·lenària.

Però abans de que arribés el cors, Bonn va viure el seu major període d'esplendor als segles XVII i XVIII, bona prova és la quantitat d'edificis què podem trobar d'aquesta època, en estil barroc i rococó. 

Poppelsdorf, residència dels prínceps electors de Colònia

Porta de Coblença 
Edifici de l'Ajuntament, segle XVIII, amb eixe gust pels daurats i el carregament, un preludi de la cultura cani.

La riquesa de la cort de Bonn atragué a molts artistes, entre ells un jove granger flamenc anomenat Ludwig van Beethoven sènior, què en 1733 arribà a la ciutat per convertir-se en director de l'orquestra del Príncep Elector. Així començaria una petita saga de músics de la ciutat de Bonn. Ocuparia el seu lloc el seu fill Johann van Beethoven i més tard el seu nét Ludwig van Beethoven junior, el que tots coneguem. El músic va nàixer en el 515 de la Bonngasse, casa en la què actualment hi ha un museu dedicat a la seua persona.

Casa-museu de Beethoven
Ara bé, la Casa-Museu de Beethoven no em va agradar gens. Els cinc euros que val l'entrada no paguen la pena per passejar-se per una casa completament pelada i desangelada. Hi ha quatre panells què conten la vida del músic, alguns instruments que li van pertànyer i poc més. La seua música que deuria ser la gran protagonista està completament absent.  En principi un museu dedicat a una persona pot presentar aquestes limitacions, però he tingut l'oportunitat de visitar la Casa-museu de la família Engels a Wuppertal i la Casa de Rubens a Anvers i no hi ha punt de comparació. Mentre que aquestes dues complementen la vida i miracle dels seus habitants amb altres temes, la revolució industrial en el cas d'Engels i la vida de la burgesia flamenca en el cas de Rubens, en el museu de Beethoven no hi ha cap interès per explorar un poc més l'època en que visqué, la qual certament no té res d'avorrida tenint en compte que li tocà viure l'època de les revolucions liberals.

Això si, la botiga completíssima, la prostitució del personatge. Hom pot fins i tot comprar una rèplica de la màscara mortuòria del músic, el complement ideal per a col·locar damunt de la tele, juntament amb la gitana. En definitiva, el fòrum un fraude, més encara pensant que el temps que vaig perdre l'hagués pogut invertir en el museu egipci, passejant pel port o visitant el museu de les matemàtiques. 

El Bonnhafen, un port a 300 km de la mar
Després de la caiguda de Napoleó, les principals potències europees es reuniren en el Congrés de Viena per repartir-se com a voltors, les despulles de l'imperi Napoleònic. Anglaterra volia un poder fort que fos veí de França així que entregà a Prússia tota la Renània. Els renans no es mostraren gaire entusiasmats amb aquest canvi, sobretot perquè a banda de l'idioma no tenien res més en comú, hi havia un abisme entre Prússia i el Rin, no solament cultural, sinó també econòmic i de la manera d'entendre la política. Bonn perdé la capitalitat per convertir-se progressivament en una ciutat de províncies.

Entre la catedral i la residència dels Prínceps Electors, el Palau de Poppelsdorf, hi ha solament una avinguda, un quilòmetre per passejar al llarg de la Poppelsdorfer Allee sota els castanyers americans (antigament hi hauria xops, d'on supose, vindria el nom) i gaudir de les vistes arquitectòniques. A banda i banda de l'avinguda s'hi disposen una sèrie de palauets d'estil Art Nouveau construïts entre el segle XIX i començaments del segle XX. Jo vull viure aquí:

Vivendes d'estil Art Nouveau a l'Avinguda de Poppelsdorf

La relació dels habitants de Bonn amb els prussians sempre ha estat tirant, al cap i a la fi, l'Alemanya unificada ha estat més en la ment dels polítics, que en la de la gent del poble, per als què la seua manera de viure s'assembla més als veïns francesos que no pas als llunyans alemanys de l'est. Conten que acabada la primera guerra mundial els habitants de Bonn veien com un llast continuar formant part d'Alemanya i consideraven que els aniria millor econòmicament remant tot sols, així demanaren a les potències vencedores que permeteren a la Renània independitzar-se d'Alemanya, però aquestes s'hi negaren, car eren els temps del president Wilson i allò de una nació, un estat. 

Els anys de Hitler deixaren un balanç de més de 1000 morts, principalment gitanos i jueus i 3000 persones desaparegudes. La guerra va destruir totalment la ciutat: la catedral, l'Ajuntament, la Universitat, el Palau dels Prínceps. Amb tot, en aquesta muntanya de runes es va reunir per primera vegada el Parlament de la República Federal Alemanya, supervisada atentament per les tropes britàniques i nord-americanes. Bonn esdevingué la capital de la RFA entre 1945 i 1991, moment en el què la capitalitat tornà a Berlín, tot siga dit, per una majoria mínima de vots del parlament federal. Encarà trigarà en acomplir-se el traspàs i no serà fins 1999 quan Berlín siga de facto la capital d'Alemanya. Amb tot 6 ministeris romanen en l'actualitat en Bonn.

La ciutat no és la capital ja ni de la regió de Renània del Nord-Westfàlia, què es troba a Düsseldorf. Amb tot Bonn sempre romandrà en l'imaginari col·lectiu com el símbol d'una era de pau i prosperitat, els anys daurats del creixement i la socialdemocràcia, aquells 60 i 70 llunyans, dies que ja no tornaran mai més.

En conclusió és una ciutat molt agradable per passejar, pels carrers es respira el caràcter alegre típic de la Renània a més per totes bandes hi ha mapes per guiar-nos i cartells que indiquen la direcció dels principals monuments en metres i en temps de caminar. Tal vegada un poc eclipsada per Colònia, però està al costat, així que també és un bon complement.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL