DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Hui faig via cap a Castelló, cap i casal dels comtes d'Empúries. Em dirigisc a l'estació per a agarrar l'autobús de línia, ja que no hi arriba el tren. És un edifici d'aspecte abandonat i degradat, parets que els cau la pintura, ferros rovellats, restes d' adhesius  i de xiclets, brutícia a tot arreu.  Karina  hauria admés que qualsevol temps passat fou millor.  L'autobús és el vehicle del proletariat i per això les estacions no reben les atencions que mereixen. Aplegue amb el temps just i trobe una sorpresa desagradable:hi ha una llarga cua davant de la taquilla. La majoria són treballadors que necessiten desplaçar-se al lloc de faena. Cares de decepció perquè la companyia ha canviat els horaris d'un dia per a l'altre i a molts ja no els ve bé la combinació per a aconseguir ser-hi a temps. Discussions i laments que endarrereixen el ritme de la fila i mire el rellotge de manera compulsiva, c om si el fet de fixar els ulls sobre l'hora fera que avança

He mirat la pel·lícula francesa   Qu'est   qu'on  a  fait  au Bon Dieu? (Traduïble com a: Què hem fet per a m eréixer  això? ) de l'any 2014. L'argument tracta d'un matrimoni catòlic i gaullista de posició benestant que viu en un casalot de la Vall del Loira. El marit és notari i tenen quatre filles. Tres són casades amb un advocat algerià musulmà, un mamprenedor israelita jueu i un banquer xinés respectivament. Al matrimoni no els fa gens de  gràcia  este  multiculturalisme,  però  els roman  l'esperança que la quarta filla es case amb un xic francés i catòlic.  Tanmateix  la quarta filla s'emparella amb un actor de la Costa d'Ivori. Això sí, catòlic. Ara bé, subsaharià. Clar, amb l'esperança perduda els pares cauen en una depressió i els gendres, que al principi no es duen bé amb el sogre ni entre ells i que després d'adonar-se que comparteixen un amor irracional per la bandera i l'himne francés es reconcilien i  intenten sabotejar la rela

Dilluns, a bans d'abandonar Girona vull  vore  dos edificis més de  Massó  que estan al costat de l'estació del tren. Ambdós eren de la família d'Alfons Teixidor, un industrial gironí. La Casa Teixidor o de la Punxa, per la seua agulla, pertany a l'eclecticisme noucentista més tradicional de Catalunya, mentre que a la Farinera Teixidor, conjunt de fàbrica, oficines i residència dels propietaris es veuen la influència de l'escocés  Mackintosh  i de la  Sezession  vienesa, ja en un modernisme més geomètric, però sense renunciar a la decoració orgànica pròpia del modernisme ondulant . Em va semblar un edifici  bellíssim  i mostra d'una sensibilitat i detall per construir  esta  tipologia d'edificis que després en el segle XX es perdria en favor de la funcionalitat. Abans de migdia arribe a Figueres, la capital de l'Empordà i la ciutat més poblada de la comarca, dalt o baix hi viu la mateixa gent que a Dénia. També és la vila natal de Salvador Dalí i de Manu