divendres, 22 de gener de 2016

PER A REFLEXIONAR (VI)

La Catedral (1903) no és de les millors obres que pugues llegir sobre Blasco Ibáñez. Hi són presents la pobresa dramàtica, el costumisme i la crítica a l'església, tan característiques de les seues novel·les i tampoc falta la mort d'un personatge principal, un altre element notori de Blasco Ibáñez. Però serà que en aquesta es va allunyar del seu escenari natural, València o que és un manifest de 300 pàgines sobre la seua visió de la societat, és una novel·la no molt recordada. Tanmateix hi ha frases que apareixen en moments precisos de la teua vida i que per això es destaquen com una bengala en una negra nit.

"Després d'un llarg silenci, Gabriel va parlar amb dolçor, en vista del gest irònic i quasi agressiu del cadet.
A vosté li fereixen indubtablement les meues afirmacions. Crega vosté que ho sent, ja que no m'agrada ferir les sensibilitats de ningú, i més aquelles que formen l'ideal de la nostra vida. Però la veritat és la veritat. A vosté no li importa gens la qüestió social, no és cert? Ni la coneix, ni l'haurà preocupat un sol instant. El mateix ocorrerà a tots els seus companys de professió, i tanmateix el que vostés pateixen en el seu prestigi, en el seu amor a la pàtria i a la bandera, no té cap altra causa que el desordre social que hui impera en el món. La riquesa ho és tot; el capital és el senyor de la terra. La ciència regeix la humanitat com a successora de la fe, però els rics s'han apoderat dels seus descobriments i els monopolitzen per perpetuar la seua tirania. En el món econòmic s'han fet amos de les màquines i altres progressos, i els fan servir com a cadenes per a esclavitzar l'obrer, per obligar-lo a un excés de producció i limitant el seu jornal a l'estrictament necessari. En la vida de les nacions ocorre el mateix. Hui la guerra no és més que una aplicació de la ciència. Els pobles més rics s'han apoderat dels majors avanços en l'art d'exterminar; tenen ramats de cuirassats, milers de canons monstruosos, poden mantindre milions d'hòmens sobre les armes, amb tots els perfeccionaments moderns, sense que es trenque la seua fortuna. Als pobles pobres sols els queda el recurs de callar o indignar-se inútilment, com ho fan els desheretats davant d'aquells que detenen la propietat. El poble més covard de l'orbe, o el més sedentari, pot ser guerrer invencible o conqueridor gloriós si té diners. [...]"

dimarts, 12 de gener de 2016

N DE NAZARENO

En aquest repàs sobre les idiosincràsies xabienques no podia faltar una entrada dedicada a l'alcalde perpetu de Xàbia. No, no parlaré ni d'Enrique Bas ni de Moragues, sinó del Nazareno, el qual des dels anys 60 ostenta la vara d'alcaldia i que des del seu refugi en el Calvari ho controla tot.  Com en una novel·la d'Orwell, el Nazareno és present en totes les cases de bé de Xàbia. Recorde que fins i tot a l'escola teníem un quadre amb la seua imatge en una de les escales. Era una imatge descolorida pel temps, com oblidada per tots però que a mi em feia por i si podia evitar baixar per eixa escala, ho feia, encara que haguera de pegar la volta a l'escola sencera. Encara que signifiqués passar per davant del despatx de Doña Maribel. Eixir d'eixa escola era com intentar travessar Escil·la i Caribdis.

Per si no sabeu de què estic parlant, el Nazareno és la imatge de Jesús Natzaré de l'ermita del Calvari de Xàbia. Els seus cabells són reals, és a dir, una dona de la Mar se'ls deixa créixer i se'ls talla perquè li'ls posen al cap. O repetiré per si no ha quedat clar:  una dona de la Mar se'ls deixa créixer i se'ls talla perquè li'ls posen al cap. El Nazareno si que podia dir: lo primero que todo, mi cabello es real. També du una túnica plena de daurats que ha sigut objecte de polèmiques. (http://www.lasprovincias.es/v/20110119/marina/nazareno-xabia-nunca-salio-20110119.html) I la gent de Xàbia autèntica, no com eixos forasters, li tenen autèntica devoció i assisteixen puntuals a la baixà i a la pujà. A més, sempre hi ha ueles que van a la processó, descalces i plorant de devoció però ja sabeu que les ueles valencianes són molt afectes al drama.

Què ha fet el Nazareno per a ser mereixedor de tanta devoció? Segons conta la llegenda, perquè en totes aquestes històries de poble hi ha més llegenda que realitat, el Nazareno va salvar el poble de Xàbia d'una pandèmia de còlera morbo que causà molta destrucció en la dècada de 1830. Com va salvar el poble? Va engegar una campanya d'educació profilàctica i d'investigacions per detindre el bacil?  Sí, clar, ensenyant i investigant, en un país que enviava els mestres i els científics al patíbul. No, ell va fer màgia i el poble es salvà. És el mínim que has de fer si vols que una dona es deixe créixer els cabells per a regalar-te'ls. 

Ara bé, jo pense que la raó a tanta devoció cal buscar-la en una altra llegenda un poc anterior. Segons conten, el Nazareno era un regal dels ducs de Medinaceli (aka marquesos de Dénia) a la ciutat de Dénia. Clar que si eres un noble sevillà i no estàs en contra dels estereotips, sembla que l'únic que pots regalar són nazarenos i or. Però eh, que eixe Nazareno no era una figura de fusta a l'ús, sinó que, segons conten, provenia del taller de l'esculptor Salzillo, per no dir que l'havia fet ell mateix. La costió és que en el trajecte per mar a Dénia, es va desencadenar una tempesta i el vaixell hagué de buscar refugi en Xàbia. Des d'aleshores diverses vegades intentaren fer-se de nou a la mar i cada vegada que intentaven girar el Cap de Sant Antoni, s'alçava la mar grossa i havien de tornar a Xàbia. Llavors s'interpretà com un designi diví de què el Nazareno volia quedar-se en Xàbia, És a dir, tota una història molt bonica per a dir que li vam furtar el Nazareno als de Dénia per la cara. Si això no mereix el patronat d'un poble, no sé que més cal fer. 

En principi la imatge va estar guardada, en el mateix Calvari, que llavors encara no existia, perquè els calvaris foren una moda del segle XIX per reproduir les peregrinacions a Terra Santa aquí. És com els que juguen a la wii i es pensen que estan fent esport. Sembla que des del segle XV hi havia al mateix lloc una petita ermita del segle XV dedicada a la Santa Creu i per a la qual es feien celebracions en maig. D'aquí que acabara produint-se una confusió de festes i que el Nazareno acabés prenent el protagonisme d'una festa anterior. Després de salvar el poble del còlera, l'Ajuntament va decidir, en agraïment, fer-li un edifici més solemne, que és l'actual ermita del Calvari. L'ermita és juntament amb la portada de l'Ajuntament i la capella de la Comunió, una de les poques mostres de l'art neoclàssic a Xàbia i destaca per la seua cúpula de manises blaves tan típica valenciana. Llavors el Nazareno va viure en una existència plàcida, baixant una volta a l'any al poble  fins que arribà la guerra i fou cremat. Qui ho diria en la Xàbia que encara hui es governa des del confessionari. El cas és que la imatge actual és una reproducció dels anys 50 feta a partir de fotografies. Actualització: Gràcies a Vicent Ivars de Calp he descobert que el Nazareno de Calp també és dels anys 50 i ambdós, obra del xabienc Juan Bautista Devesa. 

Abans d'acabar m'agradaria fer una reivindicació i és que cal dir en un gir dramàtic digne de les telenovel·les veneçolanes, que el Nazareno no és l'autèntic patró de Xàbia, per molt que tinga una legió de seguidors. L'autèntic patró és la imatge oblidada de Sant Sebastià. Però com que els xabiencs són un poble que tendeix a oblidar allò que és propi i a deixar-se enlluernar pels oripells de terra enllà, la festa de Sant Sebastià havia anat perdent importància  fins a quedar reduïda a una despertà i quatre trabucaes el dia 20 de gener. He dit havia quedat perquè des d'ençà un parell d'anys el lobby bouero ha instaurat noves festes de bous utilitzant de pretext a Sant Sebastià. 

Sant Sebastià fou un soldat romà del segle IV originari de Narbo Martius, actual Narbona al Llenguadoc. Fou martiritzat per cristià i soterrat prop de la Via Àpia a Roma. De fet si aneu a Roma vos recomane una visita a les catacumbes de la dita església, unes de les més antigues i espectaculars. Va gaudir de molt de predicament a l'Edat Mitjana com a sant protector contra les epidèmies i de fet s'acostumava a col·locar una imatge seua prop dels camins d'entrada a les poblacions (tal com feien els grecs i romans amb Hermes-Mercuri) per protegir-se de les pestes. A Xàbia quasi tots els carrers tenen capelletes amb un sant i com a curiositat, la de Sant Sebastià es troba en el Carrer Major prop del Portal de la Ferreria, on començava el camí de València.  I amb això done per acabat el santoral de Xàbia abans que aquest bloc comence a fer olor d'encens. 

divendres, 1 de gener de 2016

LA LLAMPUGA II

Ja no recorde quan de temps porte en l'empresa i tanmateix el calendari diu que fa sis setmanes i escaig. Aquesta ha de ser la font de la immortalitat de la qual parlen les llegendes, un treball que és com una muntanya russa. No sé si és l'efecte fi d'any però les últimes setmanes he reflexionat molt sobre èpoques passades, algunes de les quals que ni tan sols he viscut o pot ser, ni han existit. M'agradaria tornar per exemple, als temps de la universitat en què la principal preocupació era aprovar un examen, en què tenies professors imbècils, naturalment com tot en la vida, però que els havies de suportar com a molt un parell d'hores a la setmana. 

M'agradaria fer arrere el temps perquè ja estic saturat del rotllet empresari neoliberal emprenedor, dels homes fets a si mateixa®, a cops d'amagar uns dinerets a hisenda i d'esprémer els empleats. Estic fart de l'empresari que plora diàriament perquè la màquina repressiva de l'Estat li furta diners per a mantindre a quatre desarrapats que no poden tindre un segur mèdic com tota-persona-de-bé ®.  Com si algú els posara una pistola al cap perquè s'òbriguen un negoci.  Pareix que ells són la raça elegida per a dur endavant el país / la nació / la comunitat imaginada i que la majoria de treballadors no són més que malfaeners que s'acontenten a treballar per un salari, en intercanviar temps per diners, com si això fora una cosa baixa que ens retrotreu als temps dels patricis i els plebeus. 

Estic cansat de cada setmana suportar el discurs de i en Alemanya estaries tres anys cobrant la meitat fins que fores rendible per a l'empresa (mentida, mentida, mentida), mentre jo pense per a mi: en Alemanya no treballaria ni una hora extra debades i tampoc cobraria la meitat del salari en B. O l'altre clàssic: tu eres una inversió i si no em fas guanyar diners, no em fas falta. Jo no sóc cap inversió, sóc una persona, quina caguera de la retòrica capitalista que sols pensa a amuntegar diners, en què si no eres rendible, podries desaparéixer. Però clar, tu no eres més que un treballador, com el caixer de mercadona, com el venedor d'una cadena de negocis, com el que et posa gasolina al cotxe, com el que neteja els carrers, com l'empleat domèstic, com el que et serveix el carajillo de les 11.00. Tu no vens cases, ni fas coses amb les lleis, ni especules amb diners ni fas coses importants. Eres part de la classe inferior que no és empresari ni s'ha fet a si mateixa®.  I sí, cal parlar de classes perquè la gran mentida del segle XIX és que la lluita obrera va morir als anys 90. Una cosa és que hagen aparegut un gran nombre d'oficis que no es troben representats en sindicats de gremi i una altra cosa és que ja no calga continuar lluitant pels drets socials. 

Juguen amb la desmobilització de la gent, amb els mitjans de comunicació com a principals còmplices, fan creure que la gran majoria de la gent forma part d'eixa classe afavorida, anomenada mitjana i que no necessita sindicats ni eixes coses que sonen a soviètic. El treballador de la xicoteta empresa és el més putejat perquè no té sindicats propis (no valen els grans sindicats estatals herència dels sindicats verticals del franquisme, no, eixos ja han demostrat no servir per a res) i clar, en eixa situació tot són flors i violes per a l'empresari. I mentre en alguns països discuteixen la jornada laboral de 35 hores, aquí la de 40 és utòpica, molt bonica sobre el paper però en la gran majoria de negocis allò que trobes són jornades de 45 o 50 hores que deixen de cobrar-se a partir de l'hora 40, per amor a l'art. 

Així que ara mateixa estic en la situació d'elegir entre roín i pitjor mentre espere que el món es solucione o el sistema es sature, el que passe abans. I era un pesar que he anat arrossegant les darreres setmanes de l'any i que no sabia com expressar. És la màgia de l'any nou.