Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2016

PER A REFLEXIONAR (VI)

La Catedral (1903) no és de les millors obres que pugues llegir sobre Blasco Ibáñez. Hi són presents la pobresa dramàtica, el costumisme i la crítica a l'església, tan característiques de les seues novel·les i tampoc falta la mort d'un personatge principal, un altre element notori de Blasco Ibáñez. Però serà que en aquesta es va allunyar del seu escenari natural, València o que és un manifest de 300 pàgines sobre la seua visió de la societat, és una novel·la no molt recordada. Tanmateix hi ha frases que apareixen en moments precisos de la teua vida i que per això es destaquen com una bengala en una negra nit.
"Després d'un llarg silenci, Gabriel va parlar amb dolçor, en vista del gest irònic i quasi agressiu del cadet. A vosté li fereixen indubtablement les meues afirmacions. Crega vosté que ho sent, ja que no m'agrada ferir les sensibilitats de ningú, i més aquelles que formen l'ideal de la nostra vida. Però la veritat és la veritat. A vosté no li importa gens…

N DE NAZARENO

En aquest repàs sobre les idiosincràsies xabienques no podia faltar una entrada dedicada a l'alcalde perpetu de Xàbia. No, no parlaré ni d'Enrique Bas ni de Moragues, sinó del Nazareno, el qual des dels anys 60 ostenta la vara d'alcaldia i que des del seu refugi en el Calvari ho controla tot.  Com en una novel·la d'Orwell, el Nazareno és present en totes les cases de bé de Xàbia. Recorde que fins i tot a l'escola teníem un quadre amb la seua imatge en una de les escales. Era una imatge descolorida pel temps, com oblidada per tots però que a mi em feia por i si podia evitar baixar per eixa escala, ho feia, encara que haguera de pegar la volta a l'escola sencera. Encara que signifiqués passar per davant del despatx de Doña Maribel. Eixir d'eixa escola era com intentar travessar Escil·la i Caribdis.
Per si no sabeu de què estic parlant, el Nazareno és la imatge de Jesús Natzaré de l'ermita del Calvari de Xàbia. Els seus cabells són reals, és a dir, una do…

LA LLAMPUGA II

Ja no recorde quan de temps porte en l'empresa i tanmateix el calendari diu que fa sis setmanes i escaig. Aquesta ha de ser la font de la immortalitat de la qual parlen les llegendes, un treball que és com una muntanya russa. No sé si és l'efecte fi d'any però les últimes setmanes he reflexionat molt sobre èpoques passades, algunes de les quals que ni tan sols he viscut o pot ser, ni han existit. M'agradaria tornar per exemple, als temps de la universitat en què la principal preocupació era aprovar un examen, en què tenies professors imbècils, naturalment com tot en la vida, però que els havies de suportar com a molt un parell d'hores a la setmana. 
M'agradaria fer arrere el temps perquè ja estic saturat del rotllet empresari neoliberal emprenedor, dels homes fets a si mateixa®, a cops d'amagar uns dinerets a hisenda i d'esprémer els empleats. Estic fart de l'empresari que plora diàriament perquè la màquina repressiva de l'Estat li furta diners p…