Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2013

2013

Imatge
2013 va començar en un punt molt baix. Una de les lliçons vitals que vaig aprendre en tornar d'Alemanya és que quan hom marxa, la vida que deixa enrere no es queda congelada sinó que continua. Naturalment en retornar, em va costar tornar a trobar el lloc. Però clar, fou un error de percepció, perquè realment quant de temps feia que no vivia al poble en un període llarg? 5 o 6 anys. No era el mateix viure en caps de setmana i vacances que viure en la rutina d'un poble que s'adorm amb el fred. A partir d'eixe punt baix, ja solament es podia anar amunt. Va ser un cicerone especial qui em va ensenyar tres lliçons vitals: 1) s'ha que gaudir sempre amb el que es fa; 2) és millor repenedir-se de les coses que es fan que de les que no es fan; 3) si no aprens dels errors, erres inútilment. Havia perdut la por al futur però no acabava de sentir-me còmode amb el present. I una quarta lliçó vital que he aprés entre els escocesos: per a fer una bona truita, s'han de tre

LA VIDA D'IAN

Degut a la popularitat de Ian, he decidit compartir una part de la seua història, tal com ens la contà una nit, entre confidències i pintes de Guinness. Abans de res he de dir que la memòria sempre és pèrfida i pot ser alguns detalls no siguen exactes o siguen confosos.  Ian va nàixer en un petit poble d'Escòcia, en un moment en què l'Imperi Britànic, que s'havia estés des del Pacífic a la Mediterrània, començava a ensorrar-se, com una relíquia anacrònica. És important aquest detall, per a comprendre l'escletxa generacional entre els escocesos que s'aferren a tot allò britànic i els que volen llevar ancles i salpar. Ian és un gentleman dels que ja no queden, un senyor britànic, d'eixos que es passejaven amb bombí i bastó per carrers victorians, il·luminats per fanals de gas que abaixaven al Reform Club a conéixer les últimes notícies que arribaven des de Calcuta o Hong Kong. Ian va nàixer en un petit poble escocés i des de xicotet l'apassionava el f

EN DESPERTAR

La cridòria dels xiquets em va despertar. Corrien d'aquí cap allà, com petites bestioletes alliberades. Una dona tractava de mantindre el control, sense resultat. Un esclau perforava una paret amb un sorollós i estrany artilugi. No sabia on em trobava. Era una petita sala il·luminada tènuement, encara que no podia veure ni veles ni torxes. Vaig intentar alçar-me, volia eixir d'allà, tanmateix les cames tenien una opinió distinta. Tampoc els braços o el cap em respongueren. El meu cos s'amotinava contra la meua ment. Els xiquets s'arremolinaven al meu voltant, mentre aquella fembra els parlava. Jo no podia entendre que els deia. Un d'ells posà la mà sobre el meu genoll i fou mormolat, a pesar de què no vaig sentir res en absolut. Tot era molt confós. Quan se n'anaren, arribaren més esclaus i començaren a instal·lar un espill davant de mi. Aleshores, sobre la superfície del vidre, es dibuixà una imatge i vaig poder veure el meu rostre de nou, grisenc, sen

CANONGATE, O L'AMBICIÓ D'UN CÉRVID

Imatge
Tolbooth de Canongate Un municipi escocés té dos elements que el defineixen. El primer és el Mercat Cross (mercat és la paraula escocesa per a mercat), centre on es reunia el mercat, però on també la gent acudia per assabentar-se de les notícies i on eren exposats els lladres. Normalment és una creu o un simpàtic alicorn, animal que representa els reis d'Escòcia. El segon element és el Tolbooth, que és alguna cosa així com "la casa dels peatges", on originalment es recaptaven tots els impostos sobre ponts, carreteres, portes, etc. i que en Escòcia esdevé sinònim d'Ajuntament. Aquest edifici és on es reunia el consell municipal, també feia les funcions de jutjat i presó. Mercat Cross de Canongate Així però, en la Royal Mile d'Edimburg trobarem dos Mercat Cross i dos Tolbooth. Per les barbes de Carlemany, què significa això? És el primer senyal de l'Apocalipsi? És el moment de començar amb els saquejos, com horda bàrbara? Es mouen els bàrbars semp

MY BIG FAT INDIAN WEDDING

Algunes persones se'n van a l'Índia amb l'afany existencialista de trobar-se a si mateix. Il·lusos. Per a què anar tan lluny si pots deixar que l'Índia vinga a tu, t'atropelle, et passe per damunt com una estampida d'elefants i en acabar que sols quede al teu voltant una orgia de colors, olors i balls? Posem-nos en situació, un magnat hoteler indi havia llogat el palau per a celebrar la boda del seu fill. I per tot, vull dir tot, les més de 80 habitacions incloses les dels treballadors que hi vivim. Haguérem d'exiliar-nos uns dies al poble del costat, mentre uns desconeguts ocupaven la meua habitació i no vull ni pensar les coses que farien. Encara em dura el trauma. La boda havia de durar, atenció 72 hores! Hala, com una boda gitana. Si, si tenim en compte que els gitanos provenen de l'Indostan, tot encaixa. Però tant pot durar una boda? Una boda estàndard valenciana pot durar entre 8 i 10 hores. Una boda escocesa pot arribar perfectament a les

DEAN VILLAGE

Imatge
  Edimburg és una ciutat molt turística, els carrers estan sempre envaïts de viatgers. Però llevat de la Royal Mile i Calton Hill, també és una gran desconeguda. Dean Village és un barri poc conegut, a 10 minuts a peu del centre. Passa desapercebut perquè es troba amagat dins de la vall que forma el riu Leith. De fet, Dean en antic escocès vol dir profund. Dean Village va començar a desenvolupar-se fa 800 anys al voltant d'uns molins hidràulics instal·lats a la vora del riu. Fou fundat pels frares agustins de Holyrood, que eren els que tallaven el bacallà en la ciutat abans de la reforma protestant. Hi van haver fins a 11 molins per a la mòlta de gra. Gra que permetia abastir no sols la ciutat d'Edimburg, sinó també les aldees veïnes com Leith, Canongate o Stockbridge (totes elles, com Dean Village, integrades hui en dia dins la ciutat). Aquesta situació de quasi monopoli va permetre el desenvolupament d'un ric gremi de flequers, forners i flequers, anomenat

RECEPTA DE CURRI

-El primer ingredient que necessitem és música- va dir Darren, abans d'engegar la ràdio de la cuina- el segon que necessitem és una Guinness- va continuar, alçant la pinta, mentre jo apuntava en un full de paper. -En tercer lloc hem de picar una cabeça d'alls en trossets molt fins i una ceba, però una vermella que són més gustoses. El secret per a què la ceba no faça plorar és emprar un ganivet ben esmolat, per a no trencar el no sé que, que fa plorar o això van dir a la tele (i realment funciona, però jo em quede amb el truc que m'ensenyaren en Alemanya, picar la ceba amb un glop de cava a la boca, no sé que fa el gas, però no fa plorar). -Darren eres un professional, hauries de dedicar-te a la cuina. En eixe moment, va detindre la feina i em va mirar. -Mai. La cuina és el meu hobby, un hobby mai pot ser un treball, acabaries odiant-lo. No pots treballar en alguna cosa que t'agrade, acabaràs per avorrir-ho, promet-m'ho que mai ho faràs. -D'acord, ho t