dimarts, 31 de desembre de 2013

2013

2013 va començar en un punt molt baix. Una de les lliçons vitals que vaig aprendre en tornar d'Alemanya és que quan hom marxa, la vida que deixa enrere no es queda congelada sinó que continua. Naturalment en retornar, em va costar tornar a trobar el lloc. Però clar, fou un error de percepció, perquè realment quant de temps feia que no vivia al poble en un període llarg? 5 o 6 anys. No era el mateix viure en caps de setmana i vacances que viure en la rutina d'un poble que s'adorm amb el fred.

A partir d'eixe punt baix, ja solament es podia anar amunt. Va ser un cicerone especial qui em va ensenyar tres lliçons vitals: 1) s'ha que gaudir sempre amb el que es fa; 2) és millor repenedir-se de les coses que es fan que de les que no es fan; 3) si no aprens dels errors, erres inútilment. Havia perdut la por al futur però no acabava de sentir-me còmode amb el present. I una quarta lliçó vital que he aprés entre els escocesos: per a fer una bona truita, s'han de trencar molts ous.

Laboralment no ha sigut un any d'èxits. Vaig arribar a enviar una dotzena de currículums setmanals i cada vegada amb menor discriminació, fins i tot a llocs en els quals no m'agradaria viure mai. Llavors va ser un moment de detindre's i analitzar amb calma la situació. El sistema és un ens tancat en el qual és difícil entrar, però això no vol dir que existisca un únic sistema i que el treball no ha de ser una finalitat en si mateix, sinó un mitjà per arribar a metes més satisfactòries.

Vaig arribar a Escòcia un poc per accident. No entrava dins dels meus plans. No estic on esperava estar fa un any i en part això fa por, però per altra banda ho fa tot més emocionant. Ajuda a comprendre el present. Després d'una entrevista infructuosa i seguint els consells d'un amic, pensat i fet i eixida cap endavant, quatre setmanes després estava en un vol rumb a Edimburg. Treballar en un bar no crec que siga el somni de ningú i per raons sobretot personals, crec que no em tornaré a veure a l'altre costat d'una barra. Tanmateix l'experiència ha sigut molt enriquidora. La barra del bar ha sigut una talaia des de la qual observar eixe món buit de la classe mitjana, addicta a evadir-se de la realitat. M'ha permés reafirmar-me en què no vull formar part d'eixe sistema buit.

2013 començava amb moltes incerteses i en canvi en 2014 ja ve tot rodat. Un nou país, un nou continent i quasi un any lluny de casa, però després de tres anys, poder treballar en un projecte enriquidor i la possibilitat de conéixer i aprendre moltes més coses. A partir de l'1 de gener serà qüestió de plantejar-se ja el 2015.

Per acabar, un resum viatger del 2013. Sense proposar-s'ho, ha sigut un any viatger, 4 països. Però de tots, el més especial per moltes raons fou el de la Provença.

Palau dels Papes d'Avinyó

Les Arenes d'Arlés
La Catedral de Glasgow

El Monument Nacional a Edimburg

L'Ajuntament de Munich

El Camp de Concentració de Dachau


Monestir de Vallbona de les Monges

Església de L'Ainsa, al Prepirineu aragonés

La Capella de Roslin

L'Abadia de Melrose

Carlemany a l'Ajuntament d'Aquisgrà

Catedral de Saint Andrews

Pont de Stirlin



dijous, 26 de desembre de 2013

LA VIDA D'IAN

Degut a la popularitat de Ian, he decidit compartir una part de la seua història, tal com ens la contà una nit, entre confidències i pintes de Guinness. Abans de res he de dir que la memòria sempre és pèrfida i pot ser alguns detalls no siguen exactes o siguen confosos. 

Ian va nàixer en un petit poble d'Escòcia, en un moment en què l'Imperi Britànic, que s'havia estés des del Pacífic a la Mediterrània, començava a ensorrar-se, com una relíquia anacrònica. És important aquest detall, per a comprendre l'escletxa generacional entre els escocesos que s'aferren a tot allò britànic i els que volen llevar ancles i salpar. Ian és un gentleman dels que ja no queden, un senyor britànic, d'eixos que es passejaven amb bombí i bastó per carrers victorians, il·luminats per fanals de gas que abaixaven al Reform Club a conéixer les últimes notícies que arribaven des de Calcuta o Hong Kong.

Ian va nàixer en un petit poble escocés i des de xicotet l'apassionava el futbol. Als 15 anys el contractà un equip de Nottingham i així marxà al sud, amb un farcellet d'il·lusions i esperances juvenils. El contracte era per a dos anys, però després del primer any l'equip no travessava un bon moment i van haver de prescindir dels jugadors importats. Llavors va haver de tornar a casa. 

L'eixida per a molts joves escocesos d'aquella època era la mina, on va perdre el seu dit, el qual encara mou inconscientment. Com havia perdut Ian el dit índex era un misteri que no ens atrevíem a desentranyar. Personalment, m'havia fet una història que involucrava abordatges pirates en les illes del Carib. La realitat no sempre supera a la ficció.

Diuen que un any en la mina equival a 10 en la superfície terrestre i Ian no volia deixar-se més extremitats en els dominis de Plutó, així que quan una nit, en un pub de parets greixoses, un desconegut li oferí vendre-li el seu negoci, no ho dubtà. El treball consistia a abastir d'hortalisses i fruites els mercats que hi ha al voltant de la ciutat d'Edimburg. Cada matí, amb un camió, havia de recórrer milles i milles, intentant véncer en una cursa al sol.

Pocs anys després, l'emoció de treballar en la carretera s'havia esvaït i el seu esperit li demanava assentament. Així va comprar una petita botiga de pinsos i altres productes per als animals. Era modesta, però li permetia guanyar-se les seues lliures. Allà també va conéixer la seua dona, Mrs.Brennan. La senyora de Ian és com eixos personatges que en la tele menten a tothora i mai ningú veu. Nosaltres no coneguem ni el seu nom. Per les descripcions que fa, jo me la imagine com la dona de David, el gnomo, vivint en una soqueta d'arbre. 

El senyor i la senyora Brennan muntaren una botiga de calces i roba íntima. Eren els anys 70 John Lennon feia la seua carrera en solitari, altres grups com Queen, Abba o AC/DC començaven a sonar en la ràdio de la seua petita botiga. Els anys daurats del capitalisme s'aproximaven lentament al seu final, sense que ningú poguera adonar-se'n i Ian s'havia instal·lat en la còmoda rutina de la middle class. Per a sobreviure al tedi, començà a involucrar-se en un equip de futbol local, el qual acabà per entrenar. D'aquí li ve el sobrenom amb què tothom el coneix The Coach. 

Ian va portar l'equip lluny, jugaren en l'Alemanya Oriental, Txecoslovàquia o Iugoslàvia, països que ja no existeixen, eliminats pels vents implacables de la història. Els diners i la fama vingueren acompanyats, i també els conflictes i acabà per deixar-ho. Els anys 90 havien arribat, Freddie Mercury havia mort i el seu lloc havia sigut ocupat per les Spices Girls, una metàfora dels canvis que venien. Ian acabà per tancar les dues botigues (entremig de la seua aventura futbolística, havia obert una segona), es jubilà i començà a treballar de porter nocturn en l'hotel, on ens delecta amb la filosofia d'un home que ha viscut en directe mig segle XX. 

dissabte, 21 de desembre de 2013

EN DESPERTAR

La cridòria dels xiquets em va despertar. Corrien d'aquí cap allà, com petites bestioletes alliberades. Una dona tractava de mantindre el control, sense resultat. Un esclau perforava una paret amb un sorollós i estrany artilugi. No sabia on em trobava. Era una petita sala il·luminada tènuement, encara que no podia veure ni veles ni torxes.

Vaig intentar alçar-me, volia eixir d'allà, tanmateix les cames tenien una opinió distinta. Tampoc els braços o el cap em respongueren. El meu cos s'amotinava contra la meua ment. Els xiquets s'arremolinaven al meu voltant, mentre aquella fembra els parlava. Jo no podia entendre que els deia. Un d'ells posà la mà sobre el meu genoll i fou mormolat, a pesar de què no vaig sentir res en absolut. Tot era molt confós.

Quan se n'anaren, arribaren més esclaus i començaren a instal·lar un espill davant de mi. Aleshores, sobre la superfície del vidre, es dibuixà una imatge i vaig poder veure el meu rostre de nou, grisenc, sense vida, cobert per solcs. Aterrit, vaig voler cridar però la meua boca, unida a l'avalot corporal, romangué muda i la veu es perdé en les entranyes. La meua pell era de pedra!

I en eixe mateix moment vaig recordar la tremolor, l'explosió, el cel atzabeja, l'aigua enverinada, els crits, el pànic, les curses a cegues a l'encalç de la supervivència. Vaig cercar fugir d'aquell infern, com tots, però fou impossible. No veia res i després de mourem a les palpentes, ensopegant, vaig trobar un racó de la casa. Feia molta calor, m'asfixiava, em vaig posar a la gatzoneta i a poc a poc em vaig adormir.

Vaig caminar perdut pel regne de Morfeu fins que, de sobte, l'aire esdevingué fresc, les ombres es dispersaren i el silenci emmudí. En recuperar la consciència, vaig veure uns esclaus amb pales i fent crits de goig. S'apropà aquell que semblava ser el seu amo i m'examinà detingudament. Després va felicitar els homes i se n'anà. Llavors em descolgaren lentament i amb cura d'aquell llit cendrós, em prengueren les mesures, em llavaren i feren dibuixos. Em clavaren dins d'una caixa i em vaig tornar a dormir. Aquesta vegada la son fou més curta. La cridòria dels xiquets em va despertar.

Vaig examinar el meu reflex atentament, com si volgués o esperés trobar un últim pedaç de vida. Vaig pensar en els meus familiars, en els meus amics, en els meus veïns, vaig pensar en ella. Què hauria sigut de tots ells? Haurien sofert un destí similar? No obstant i per tota resposta, els dies començaren a passar com si res. A l'alba arribaven els visitants, em miraven amb curiositat. Moltes vegades venien acompanyats per algú que els parlava llàrgament. Al capvespre desapareixien tots i per única companyia tenia el soroll d'unes sabates sobre el sòl de fusta. El calçat del meu carceller, que sempre passava per davant de mi sense prestar-me atenció. Havia de ser l'únic a qui no interessava. I això complicava encara més poder entendre la meua situació.

Evitava fer-me preguntes per a les quals, òbviament, no anava a obtindre resposta i així la situació es feia més sostenible. Em vaig instal·lar en una còmoda rutina. Em quedava allà, molt quiet i derrotat per les meues extremitats. Un matí tornaren els esclaus amb una caixa. En obrir-la, vaig veure que era una dona en una situació semblant a la meua. I de nou tornaren les preguntes. Volia saber a quin nom responia, on havia viscut, com havia sigut la seua vida. Però clar, sense poder parlar, les preguntes estaven destinades a marcir-se en la meua ment.

Tot canvià quan vaig escoltar una veu que cridava la meua atenció. Era la seua veu, encara que al principi vaig pensat que m'havia tornat completament boig. S'anomenava Júlia, jo li vaig dir que el meu nom era Claudi. Sense moure els llavis, les nostres ments podien comunicar-se des de la distància. Així vaig saber que ella també havia patit la ira del déu Vulcà, la mateixa que havia arrasat la nostra ciutat en unes hores. La mateixa que ens havia condemnat a l'eternitat. 

Mai abans l'havia vista, pot ser, les nostres mirades es creuaren un dia en mig del carrer, sense prestar-nos atenció. Pot ser, d'alguna manera, sabíem que teníem tota l'eternitat per fer-ho. Li vaig preguntar per ella, tal vegada l'havia coneguda o sabés res sobre el seu destí. Mai l'havia coneguda. Així vaig saber que l'havia perduda per sempre i ara em quedava una eternitat per existir sol. Vaig veure el somriure de Júlia, que es dibuixava al seu rostre de pedra. No sé si fou la meua imaginació, però jo també vaig somriure. 

dilluns, 16 de desembre de 2013

CANONGATE, O L'AMBICIÓ D'UN CÉRVID

Tolbooth de Canongate

Un municipi escocés té dos elements que el defineixen. El primer és el Mercat Cross (mercat és la paraula escocesa per a mercat), centre on es reunia el mercat, però on també la gent acudia per assabentar-se de les notícies i on eren exposats els lladres. Normalment és una creu o un simpàtic alicorn, animal que representa els reis d'Escòcia.

El segon element és el Tolbooth, que és alguna cosa així com "la casa dels peatges", on originalment es recaptaven tots els impostos sobre ponts, carreteres, portes, etc. i que en Escòcia esdevé sinònim d'Ajuntament. Aquest edifici és on es reunia el consell municipal, també feia les funcions de jutjat i presó.

Mercat Cross de Canongate

Així però, en la Royal Mile d'Edimburg trobarem dos Mercat Cross i dos Tolbooth. Per les barbes de Carlemany, què significa això? És el primer senyal de l'Apocalipsi? És el moment de començar amb els saquejos, com horda bàrbara? Es mouen els bàrbars sempre en hordes destructives? No, no i sí. Té una explicació molt senzilla.

Entre els segles VII, moment en què es funda la ciutat, fins al segle XVIII la ciutat d'Edimburg es restringia a allò que coneixem hui en dia com a Ciutat Antiga o Old Town, és a dir, tot l'antic volcà sobre el qual s'assenta el castell i el seu vessant (Dean Village).

Al segle XII regnava en Escòcia el rei David I, el Sant (1113-1124), fill de Santa Margarida d'Anglaterra (Roslin, la capella dels misteris). Un dia el rei se'n va anar de caça per un dels boscos reials i li va entrar fam. Llavors es va menjar uns esclata-sangs de malsà aspecte. Poc després se li va aparéixer ni més ni menys que Jesucrist, materialitzat com un cérvol amb una creu al front. Milacre! El cérvol li va dir al rei que havia d'alienar eixa part del patrimoni reial i donar-la a alguna institució religiosa lucrativa. Coaccionat pel cèrvid, el rei va entregar el bosc a l'Orde dels Agustins.

Aquesta història s'assembla sospitosament a altres com la història de Sant Eustaqui (s.II) o la conversió de Sant Hubert de Lieja (s.VIII). Sembla que durant l'edat mitjana era d'allò més normal trobar-se amb aquests cérvols. Probablement s'extingiren. Tot i que fa unes setmanes a mi també se'm va aparéixer l'amic. Anant per la carretera, va saltar davant del cotxe, es va quedar mirant-me i em va dir: funda una abadia de monjos! i va fugir.

El pèrfid cérvol amb la creu al cap, d'aparició divina a logotip per a begudes alcohòliques

La qüestió és que els monjos agustins van tindre el seu monestir. Com que necessitaven serfs per a mantindre's i la ciutat d'Edimburg gaudia del privilegi de ser una vila reial, el rei va permetre l'establiment de famílies al voltant de l'abadia. Aquests veïns serien vassalls del monestir i a ell haurien de pagar-li totes les prestacions feudals. L'odre dels agustins també es coneguda com a Odre de Canonges Regulars, simplificat en anglés com a Canons. La població es trobava a meitat camí entre el monestir i la ciutat. Camí en escocés es diu gate, una paraula d'origen noruec (els víkings s'assentaren en alguns territoris escocesos al segle XIè). Llavors la nova població s'anomenà Canongate o Camí dels Canonges. 

Els monjos agustins foren molt influents en l'Escòcia medieval. Tant era així que moltes corts es convocaren en la mateixa abadia. A poc a poc, es desenvolupà al voltant de l'abadia una residència reial, que a partir del segle XV es convertirà en la residència dels reis d'Escòcia, el Palau de Holyrood ( de l'escocés, Santa Creu). Fou Jaume IV el primer rei a establir-se definitivament al nou palau, d'estil gòtic-renaixentista. Cent anys més tard, el rei Jacob, en heretar el tron anglés de sa tia Isabel, es va traslladar a Londres i mai més un monarca escocès residirà al palau de manera permanent. En l'actualitat és la residència de la reina quan va a Escòcia. Es pot visitar, però l'entrada està al voltant de les 11 lliures. 11 lliures que se'n van a la pobreta família Windsor. Ja el visitarem quan Escòcia siga una república. 

Pel que fa als monjos, després de la reforma protestant, tots els ordes monàstics foren dissoltes i els seus béns expropiats. El monestir dels agustins quedà abandonat, mantenint-se l'església com a capella reial. En l'actualitat s'hi poden visitar les runes, però en estar dins del Palau  s'ha de pagar entrada. Afortunadament Escòcia és plena de monestirs medievals abandonats.

Palau de Holyrood i al fons runes de l'abadia de Sant Agustí

El municipi de Canongate va tindre sempre una relació d'amor-odi amb la ciutat veïna, sobretot per qüestions de fites territorials. A finals del segle XVIII s'enderrocaren les muralles que separaven ambdós municipis i Canongate fou incorporat finalment a Edimburg a finals del segle XIX. La gent de Canongate encara té un fort sentiment de ser una ciutat distinta, així molts diuen encara que van a Edimburg en creuar el carrer que els separa. Més o menys com la gent de Russafa o Benimaclet respecte a València. 

En l'actualitat, a banda del palau de Holyrood i l'abadia agustina, també s'hi pot visitar: el cementeri de Canongate, on està soterrat Adam Smitth o un tal Ebenezer Lennox Scroggie, que va servir d'inspiració a Dickens per a Cançó de Nadal;  el Parlament escocés, obra de l'arquitecte català Enric Miralles; l'edifici dels Cavallers de Sant Joan de l'Hospital; o el museu de Canongate. Els cavallers hospitalers també tenien conflicte amb els monjos de l'abadia, encara hui es pot veure una creu de Malta que representava la zona de jurisdicció d'aquests monjos.

Com a curiositat, el carrer oficial no es diu Royal Mile, sino High Street o Carrer Major en la part d'Edimburg i Canongate en la de Canongate. Royal Mile és un sobrenom, significa Milla Reial, en referència a la milla que separa el castell del palau.



dijous, 12 de desembre de 2013

MY BIG FAT INDIAN WEDDING

Algunes persones se'n van a l'Índia amb l'afany existencialista de trobar-se a si mateix. Il·lusos. Per a què anar tan lluny si pots deixar que l'Índia vinga a tu, t'atropelle, et passe per damunt com una estampida d'elefants i en acabar que sols quede al teu voltant una orgia de colors, olors i balls?

Posem-nos en situació, un magnat hoteler indi havia llogat el palau per a celebrar la boda del seu fill. I per tot, vull dir tot, les més de 80 habitacions incloses les dels treballadors que hi vivim. Haguérem d'exiliar-nos uns dies al poble del costat, mentre uns desconeguts ocupaven la meua habitació i no vull ni pensar les coses que farien. Encara em dura el trauma.

La boda havia de durar, atenció 72 hores! Hala, com una boda gitana. Si, si tenim en compte que els gitanos provenen de l'Indostan, tot encaixa. Però tant pot durar una boda? Una boda estàndard valenciana pot durar entre 8 i 10 hores. Una boda escocesa pot arribar perfectament a les 15. Una boda índia es compon d'una sèrie d'actes alternats, a saber: cerimònia-menjar-ball i repetir.

Els meus coneixements sobre les cultures indostàniques són nuls. Sabria posar en el mapa una dotzena de ciutats i accidents geogràfics i reconéixer alguns noms i episodis. Però a part d'aquests detalls minsos, jo sóc una pissarra en blanc en aquests temes. Llevat del poc que traspua el personatge d'Apu Nahaseemapetilon. He de dir, que vaig trobar a faltar la presència de Vixnu o Xiva. Una cerimònia sense déus, quin destarifo.

El que més hem va cridar l'atenció, és que després de la primera cerimònia, la nòvia es va tancar la resta de dies en una de les suites, acompanyada de les seues amigues. I mentre ella feia una festa del pijama, a mi em tocava atendre els seus convidats. Em sorprén que aquests elements tan sexistes pervisquen en societats més obertes, sobre tot perquè la majoria dels convidats provenien del Regne Unit o dels Estats Units. La síndrome de l'expatriat supose. Però si volen ser fidels al costum, jo estic segur que en una cerimònia hindú hi ha elefants. I on estaven els elefants eixos dies? Exacte, no vam tindre elefants. O respectem els costums al 100% o eliminem aquells més retrògrads. Per als amants del relativisme cultural, he de dir que la crema de bruixes era un element definitori de la cultura europea i l'hem deixat de banda. Res més que afegir.

Així, al llarg dels tres dies vam assistir a un seguit de cerimònies, cadascuna més estranya que l'anterior. Del poc que vaig veure, no hem vaig assabentar de molt, car parlaven en una llengua estranya que no sé, si era hindú, urdú o escocès d'Aberdeen. El cas és que allò era com veure una pel·lícula de Bollywood. Ni idea de l'argument però de cop i volta, ja s'havien posat tots a ballar. Al principi, la música índia pot semblar histriònica, però tot és acostumar-se. L'orquestra va tocar alguns hits de les discoteques de Bombai com Vodka, vodka, vodka, Esa cani como se ve o En el templo del rey Salomón. Sens dubtes, la cançó que més em va agradar a mi, fou Si me lo dices,hago paella, pero para los hippys no. O almenys és el que entenia jo.

En definitiva va ser una experiència diferent i interessant, a pesar de la manca d'elefants i dels clients que beuen en excés i et tiren el rall. A més ens van donar a menjar molt bé, de fet en el futur si ens ha de dominar una superpotència, entre els pertorbats russos i els quadriculats xinesos, preferisc l'excés indi, que a més és molt valencià. Vam provar plats com el pakora, el uanton i un altre plat que tenia nom de dictador americà, alguna cosa així com Somoza, Videla o Eva Perón. Per no dir que va vindre Giuliano de Giuliano's en persona a cuinar-nos, un dels restaurants més desitjats d'Edimburg. Giuliano's no és una pizzeria a l'ús, el tio cuina menjar italià autèntic (hi ha vida més enllà de la pizza i la pasta). Encara que a mi això de magnats i cuina italiana, què voleu que pense, algú en la sala ha dit la paraula màfia? Probablement.

Finalment, com a bonustrack un poc de música hindú, que ho desitgeu. 


       

dissabte, 7 de desembre de 2013

DEAN VILLAGE




 Edimburg és una ciutat molt turística, els carrers estan sempre envaïts de viatgers. Però llevat de la Royal Mile i Calton Hill, també és una gran desconeguda. Dean Village és un barri poc conegut, a 10 minuts a peu del centre. Passa desapercebut perquè es troba amagat dins de la vall que forma el riu Leith. De fet, Dean en antic escocès vol dir profund.

Dean Village va començar a desenvolupar-se fa 800 anys al voltant d'uns molins hidràulics instal·lats a la vora del riu. Fou fundat pels frares agustins de Holyrood, que eren els que tallaven el bacallà en la ciutat abans de la reforma protestant. Hi van haver fins a 11 molins per a la mòlta de gra. Gra que permetia abastir no sols la ciutat d'Edimburg, sinó també les aldees veïnes com Leith, Canongate o Stockbridge (totes elles, com Dean Village, integrades hui en dia dins la ciutat).

Aquesta situació de quasi monopoli va permetre el desenvolupament d'un ric gremi de flequers, forners i flequers, anomenats en escocès baxters (l'equivalent de l'anglès baker). Bona prova d'açò és el conjunt de cases dels segles XVI i XVII que s'hi conserven, cases familiars de grandària considerable, si ho comparem amb la situació que es vivia a la ciutat d'Edimburg: misèria, amuntegament i habitacions en què podien arribar a viure 12 persones.

Emblema del gremi de flequers
Tanmateix després del zenit, ve l'ocàs. La revolució industrial d'alguna manera marca un punt d'inflexió i no retorn. La màquina de vapor va deixar obsoletes altres fonts energètiques com la hidràulica i l'eòlica. Aquesta situació és dona de manera generalitzada a tot el continent europeu, però es viu de manera més dramàtica a Dean Village, perquè era la principal, per no dir única, activitat econòmica.

Per una altra banda l'acurtament de les distàncies afavorí una creixent importació de cereals des de fora d'Escòcia, sobretot d'Egipte o de Crimea. Aquestos cereals arribaven al port de Leith, des d'on eren redistribuïts. Per agilitzar el procès, es decidí instal·lar uns molins, més avançats tecnològicament, en el mateix port. D'aquesta manera el cereal es venia ja molt.

Un tercer factor contribuí a la degradació del llogaret. Durant el segle XIX una creixent burgesia demanda unes condicions de vida més saludables, llavors es desenvolupen diversos plans d'expansió urbanística. Fina al moment la ciutat d'Edimburg es reduïa a la muntanya on es troba el castell i la ciutat antiga, car dita muntanya estava rodejada per llacunes insalubres (el que són hui en dia els Meldons i els Princess Gardens amb l'estació de Waverley). A l'altra banda del riu es projecta una nova ciutat a l'estil neoclàssic. El problema estava que a l'altura de Dean Village, el clot del riu és tan profund, que era necessari baixar fins al riu i creuar-lo. Aquest inconvenient es resolgué amb la construcció del Dean Bridge, un pont de 136 metres de llargària i 12 metres d'alçada sobre el llogaret. Dean Village quedà condemnat a l'oblit.

Dean Bridge
Així les coses, es convertí en un lloc degradat i de mala reputació. Fins que Sir John Findlay, director del periòdic The Scotsman, elegí aquesta ubicació per assajar un nou model urbanístic de caire higienista que estava expandint-se per Europa (semblant al plà original que tenia Cerdà per a Barcelona). Es tractava de construir edificis de cases de grandària raonable, properes a espais naturals i construïts de tal manera que existís una interrelació entre els seus habitants. Així va nàixer Well Court, un bloc de cases que s'articula al voltant d'un pati central, on els veïns podien tindre contacte. També hi havia una sala comunitària per a reunions veïnals. Les cases eren de renda baixa, amb lloguers d'entre 7 i 12 lliures anuals (de l'època) i es destinaven a persones treballadores: flequers, ferroviaris, policies, obrers de fàbrica...

Well Court
A pesar d'aquest intent, Dean Village va continuar en la seua degradació fins que va ser redescobert als anys 70 del segle XX. Llavors es va posar en marxa un projecte de restauració que convertí el barri en una àrea residencial de les més cares de la ciutat. La gentrificació de l'espai urbà havia arribat.

Pou de Sant Bernat, a la vora del Leith

dilluns, 2 de desembre de 2013

RECEPTA DE CURRI

-El primer ingredient que necessitem és música- va dir Darren, abans d'engegar la ràdio de la cuina- el segon que necessitem és una Guinness- va continuar, alçant la pinta, mentre jo apuntava en un full de paper.

-En tercer lloc hem de picar una cabeça d'alls en trossets molt fins i una ceba, però una vermella que són més gustoses. El secret per a què la ceba no faça plorar és emprar un ganivet ben esmolat, per a no trencar el no sé que, que fa plorar o això van dir a la tele (i realment funciona, però jo em quede amb el truc que m'ensenyaren en Alemanya, picar la ceba amb un glop de cava a la boca, no sé que fa el gas, però no fa plorar).

-Darren eres un professional, hauries de dedicar-te a la cuina.

En eixe moment, va detindre la feina i em va mirar.

-Mai. La cuina és el meu hobby, un hobby mai pot ser un treball, acabaries odiant-lo. No pots treballar en alguna cosa que t'agrade, acabaràs per avorrir-ho, promet-m'ho que mai ho faràs.

-D'acord, ho tindre en consideració.

-No, promet-m'ho!

Llavors es va adonar que m'estava apuntant amb un ganivet enorme i ben esmolat.

-Perdona, és que m'emocione de vegades. Ara hem de posar l'all, la ceba a sofregir. Després hem de tallar el pollastre i l'afegim també. Vés remenant.

-Així?

-No, has de remenar amb passió. Pensa que el menjar és un ésser viu que lluita per sobreviure i tu l'has d'empentar a la mort. Empenta'l! Empenta'l.

No sé si fou que eren quasi les 3 del matí i estava cansat (i màgicament les 2) o fou real, però juraria que en els ulls de Darren es va dibuixar una expressió maligna mentre llançava el menjar a l'abisme.

-Ara hem d'afegir el curri, necessitem un poc de celiandre, clavells, xili, canyella,gingebre i suc de llima. I finalment un poc de iogurt per a que no quede tan picant.

Tan picant, eixa era la qüestió. Eren les 2.00 del matí i Darren, el que s'ocupa de l'hotel a les nits, volia provar una recepta que havia vist en la tele. En un programa recorrien la Índia cercant el curri més picant. El curri no és sols una espècia que es ven ja preparada. En el Regne Unit és un plat molt popular hereu dels temps de l'imperi. De fet, la paraula curri és originària de la llengua tàmil i significa barreja, en referència a la barreja d'espècies. En el nord de l'Índia empren una altra paraula que també es pot veure en la gastronomia britànica, el masala. Com anècdota el pollastre masala, malgrat el seu origen indi, té la denominació d'origen en Glasgow, és a dir, és una creació dels immigrants indis en Escòcia.

El curri eixe picava més que el foc de l'infern, era com alimentar-se de la caldera de l'avern. Però el truc és prendre's un got de llet, però no aigua perquè reaviva el picant.

Llàstima que Darren no vulga dedicar-se a la cuina. El seu somni és obrir una carnisseria en Melbourne, Austràlia.