DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

1. Acabe 2019 i comencen 2020 en l'imperi otomà amb l'obra Els senyors de l'horitzó (Lords of the Horizons: a History of the Ottoman Empire , 1998) de l'historiador anglés Jason Goodwin (1964). Un imperi al cavall d'Europa, Àsia i Àfrica, la casa de tots i de ningú que es va carregar el segle XX. Tanmateix el llibre té alguns inconvenients, per exemple que les referències documentals són escasses de manera que tot pareixen opinions de l'historiador. En segon lloc és una història de grans personatges i anècdotes d'harems i palaus sense una anàlisi real del seu sistema social, polític i econòmic. I en tercer lloc, pareixeria que l'imperi Otomà s'estenia sols de Viena a Istanbul, deixant-se pel camí tots els territoris asiàtics i africans. 2. La història d'una família afroamericana al llarg de set generacions (des de 1750 fins a mitjan segle XX) és el que escrigué l'escriptor nord-americà Alex Haley (1921-1992) en Arrels ( Roots: the Saga of a

 Don't think I fit in this party everyone's got so much to say I always feel like I'm nobody who wants to fit in anyway? No sé si va ser abans o durant la pandèmia que vaig sentir aquesta cançó i des d'aleshores no me la vaig llevar del cap. I ja em fotria que amb trenta-tres anys m'impactara tant una cançó d'Ed Sheeran i Justin Bieber com si fóra un adolescent. Però en certa manera unes poques estrofes aconseguien sintetitzar com em sent per dins. Per a mi el 2020 ha sigut un any catastròfic perquè ha suposat un trencament mental que s'ha larvat durant molts anys i que com una palometa, ha trencat el capoll i ha volat deixant un rastre d'insomni, ansietat i una autoestima per terra. El meu cap era una orquestra que no parava de fer soroll quan vaig buscar ajuda professional i l'últim mig any l'he passat en un viatge interior a la recerca d'allò que em fa infeliç.  No recorde quan va començar, però ja és un sentiment vell, el fet de sentir-me

El sis de desembre segons el calendari litúrgic, és la festa de Sant Nicolau, un dels millors exemples de com les tradicions populars evolucionen al llarg del temps, es barregen amb altres per a donar formes sincrètiques i com poden acabar sent instruments de propaganda o sobreviuen malgrat el poder que intenta eliminar-les. Nicolau era el membre d'una família aristocràtica romana que va viure allà pel segle IV a l'Àsia Menor, actual Turquia. En un moment determinat va rebre la gràcia de Déu, va repartir totes les seues riqueses entre els necessitats i es va fer ordenar sacerdot per a servir millor Déu. Arribà a ser b isbe de Myra, ciutat grega de Lícia al sud-oest de l'actual Turquia i tingué un paper destacat en el Concili de Nicea. Fou un dels adalils del dogma de la Trinitat en contra d'alguns herètics com Arri, amb qui va arribar a les mans. En morir un 6 de desembre, la seua tomba esdevingué ben prompte objecte de pelegrinatges. És ressenyable que va ser un dels p

Les paraules d'esta entrada formen part de l'habitatge.  Un alcavor o alcavó obeïx a distintes realitats. Entre els significats que inclou el diccionari, trobem el de departament dins d'un forn que s'aprofitava per a torrar fruits secs o eixugar llenya i per extensió, designa la calentoreta suau que se'n desprén; també s'empra per a definir un conducte subterrani. Un tercer sentit és el de cambreta dins d'una casa que se situa en el soterrani o a la vora de la llar i que s'empra per a guardar-hi llenya. Finalment l'alcavor designa els revoltons o les motlades (anomenat popularment almolaes) que separa dues bigues en un sostre. Unes realitats tan diverses comparteixen la seua fisonomia de volta. De fet, alcavor prové de l'àrab قبو (qabu) que vol dir això mateix, volta. En castellà l' alcabor és el buit de les ximeneres.                                         Molt relacionada amb l'alcavor és l' alcova , una  cambra de la casa que es

 De fa molts anys que visc amb una sensació de buit. Aquesta sensació es manifesta sobretot en períodes de desacceleració, així doncs coincidint amb les vacances, tot eixe frenesí dels dies previs, muta en abúlia, apatia i desencant. Em va dir que omplira el buit i ho he fet. Massa i tot i ara m'he trobat amb un excés de coses a fer. No hi ha cap contradicció, però és que he omplit el buit amb més buit i funcione amb el pilot automàtic com un vaixell a la deriva. Llig sense llegir, escric sense escriure, faig i desfaig sense ser-ne plenament conscient i així els dies i les setmanes van passant. Físicament en el present però mentalment entre el passat i el futur. I quan acabe, quan ja ha passat un temps, me n'adone, de què no he gaudit, de què m'he deixat dominar per les cabòries i llavors comença la nostàlgia, la melangia del temps perdut, dels dies que ja no tornaran perquè s'han escorregut com l'aigua entre les mans. De manera que cal frenar i dedicar el temps a f

 Hem tingut avaluació de Batxillerat i en els resultats s'ha vist la mà de la COVID i les mesures populistes adoptades pel ministeri d'educació per a amagar el fet que durant la pandèmia es van vore impotents i ineficaços per a gestionar l'educació. Però no tot és atribuïble al confinament, en segon també regloten totes aquelles mancances que s'han arrossegat i els hàbits d'estudi mal adquirits.  Aquests resultats sempre són personals i cercar sempre elements externs per a justificar-se és una manera de tirar balons fora, però al mateix temps un dels factors que no es tenen gaire en compte és l'ambient domèstic de l'estudiant. Els papers juguen un rol determinant en l'educació dels fills i cada volta que els pares menystenen la tasca docent davant dels fills, que justifiquen els mals resultats o que els forcen a estudiar allò que no volen, contribueixen al fracàs.  Tanmateix pareix que el principal actor en l'èxit acadèmic és la motivació del profess

 "No és cert que la joventut siga cada volta pitjor, és que nosaltres som cada any més vells i ells sempre es troben en el mateix rang d'edat" ara no recorde qui va dir això referit a l'alumnat i té raó. Cada curs que passa els professors envellim i els alumnes passen de curs fins a anar-se'n i entrar-ne de nous i amb cada any, ens anem allunyant de la joventut i perdent empatia.  Estes setmanes he estat pegant-li voltes a això, a l'edat i a la vellesa. Els alumnes que tinc enguany van nàixer quan ja havien desaparegut les pessetes, les Torres Bessones ja estaven en terra i no conegueren al Papa Joan Pau II, esdeveniments que a mi encara em pareixen recents. Fins i tot pensava que les eleccions nord-americanes havien sigut l'any passat, però d'eixe any passat fa quatre anys!

A principis del segle XVIII la tensió creixent entre l'imperi Otomà i Àustria pel control dels Balcans va desembocar en una guerra que involucrà altres potències com Venècia o els tàrtars de Crimea. La guerra va esclatar l'any 1716 i ràpidament Àustria va ocupar la ciutat de Belgrad, un punt estratègic a la vora del Danubi. Gairebé dos-cents anys més tard el resultat de la guerra ajudaria a enlairar la fama literària d’un escriptor irlandés.  El 21 de juliol de 1718 es va posar fi a aquesta guerra curta. Per la pau de Passarowitz, Àustria es feia amb els territoris otomans del Banat de Timisoara, la baixa Valàquia i el nord de Sèrbia i es convertia en la potència regional dels Balcans, es posava fi a l’amenaça turca sobre el Danubi, 'es conjurava i s'allunyava així el fantasma del setge de Viena del 1529 Uns anys més tard mentre organitzava els nous territoris conquerits i planificava projectes de recolonització de

 Plató tenia raó, qui ho diria en aquelles classes de filosofia de 14.00 a 15.00 amb ganes d'escampar el poll i sentint el seu discurs de desigualtats innates amb olor a naftalina i Baron Dandy. La realitat ens enganya, o millor dit, és el nostre cervell que percep la realitat com li ve de gust. Esdevé un problema quan aquesta distorsió governa tota la teua existència i a mi m'està passant. Bé, ja em passava en aquells temps i continua fent-ho però no n'era conscient. El meu cervell selecciona la informació de l'exterior, la retorç i capgira de la manera que més mal em faça. Afortunadament me n'he adonat i encara que tard i que potser, mai puga desprendre'm, amb el temps aprendre a conviure'n, a evitar eixes visions de túnel, sobregeneralitzacions i minimitzacions dels meus èxits. Ara bé, la tasca és llarga i dura i em deixaré a moltes persones pel camí i això és el que en alguns moments em fa flaquejar. 

 Quan anava a la universitat, tenia clar que en acabar la carrera m'agradaria continuar estudiant. Llavors la vida real ho va complicar tot perquè la inestabilitat laboral i econòmica no m'ho permetia i això es va quedar com un projecte de futur. Bé, el futur ja és aquí i no puc continuar estudiant perquè el que m'agradaria fer no s'ofereix en aquest racó de Mordor anomenat la Marina. De tota manera com que a penes tinc temps lliure, he decidit matricular-me en àrab i italià per a col·leccionar més certificats de llengües. Les classes les començaré el mes que ve i de moment ja no sé d'on trauré temps. Trobe que m'exigisc massa, que em sent molt mediocre en tot allò que faig perquè m'agradaria saber més coses, cuinar bé, ballar bé, fer esport, llegir més i escriure, tindre relacions socials actives i casa sempre ben neta i que encara em sobrara temps per a no fer res. El resultat és que vull fer massa coses i no en faig cap bé, i en eixa mediocritat m'he

 En l'antiga Grècia Sísif va ser rei de la ciutat de Corint. Diu la llegenda que una volta el déu Zeus es va encapritxar de la nimfa Egina, filla d'Asop, una deïtat fluvial. Sísif va ser testimoni del festeig i posterior rapte de la nimfa per Zeus i li ho va contar tot a son pare. Zeus va entrar en fúria i va enviar a Tànatos, la mort a empresonar-lo. Però heus ací que Sísif va enganyar Tànatos i va ser aquest el que acabà amb les mans i els peus emmanillats de manera que durant un temps ningú podia morir i això va fer condir el caos. Finalment Zeus es va fer amb Sísif i el va castigar per a tota l'eternitat. El rei de Corint va ser condemnat a espitjar una roca grossa fins a dalt d'una muntanya però quan la pedra arribava al cim, queia per l'altre costat i Sísif es veu obligat de llavors ençà, a fer rodar la roca amunt i avall sense fi.  Així em sent de vegades, que quan aconseguisc espitjar eixa roca grossa fins al cim, aquesta torna a caure i em toca tornar a com

 L'altra nit vaig tindre un somni molt estrany. Vaig ensomiar que hi havia una pandèmia i que tot el món es convertia en zombi, llavors jo acabava dins d'un grup de supervivents que es dedicava a buscar-se la vida en les restes d'una societat que ja havia desaparegut. Ens tocava córrer i molt cada vegada que ens trobàvem una manada d'aquells éssers, botàvem tanques i màrgens per tractar d'escapar-ne. Acabava esgotat. Finalment tots els membres del meu grup decidien llevar-se la vida perquè ja n'estaven cansats, això era una nova realitat i la resta de la seua vida seria per sempre així: córrer, escapar, sobreviure. I quan tots s'havien matat, jo em quedava sol.  De sobte apareixia en ma casa i asseguda en el balcó, prenent el sol hi havia una amiga que m'agarrava la cara i em repetia: carinyet, encara no has aprés a estar sol, has d'aprendre-ho per a poder continuar. Però ella no era real, era un somni dins del meu somni. Finalment trobava un amic, l

Les salses i les espècies formen part de la cultura gastronòmica dels països al llarg de la Mediterrània i del Pròxim Orient. Algunes d'elles ens arribaren des d'Àsia a través dels àrabs.  L'alfàbega és una planta herbàcia olorosa que s'empra per a assaborir plats diversos i que forma un dels ingredients fonamentals de la salsa pesto, conegut en lígur com a baixecò. Creix annualment i se sol plantar a meitat de l'hivern, com diu la dita: per Santa Àgueda (5 de febrer), planta l'alfàbega. Aquest mot prové de l'àrab andalusí  الحَبَاقَة (al-habaqa') i al seu torn de l'àrab clàssic  حَبَق (habaq) que dessigna qualsevol tipus d'herba olorosa. De fet l'arrel hbq indica canviar la flaire de l'aire. En la resta de llengües peninsulars es coneix coma alfábega o albahaca en castellà, alfadega en aragonés, alfávega en portugués, alhábega en murcià o aljávaka en sefardita. Fins i tot el lígur baixecò pareix que en té relació tot i que se'

No recorde quan vaig aprendre a llegir però en el primer curs del parvulari ja llegia molt, llegia i rellegia tot el que em passava per les mans, va arribar un temps però, en què vaig deixar de llegir llibres i em limitava a les revistes o als diaris, que també són lectura, que conste. D'ençà que vaig reprendre el gust per llegir llibres, n'he llegit molts, vora una mitjana de 60 llibres anuals però això no vol dir que me'n recorde de tots. Alguns llibres ens marquen i ens deixen un record indeleble, uns altres però, passen amb més pena que glòria per les nostres vides i amb el pas del temps, fins i tot oblidem haver-los llegit. També hi ha llibres que he llegit i no recorde gens sobre l'argument i finalment alguns llibres he acabat associant-los a persones i moments de la meua vida. Vull repassar alguns d'ells perquè suposen també fites en la meua vida per a resseguir un camí. Trobe que el primer llibre de cert volum que vaig llegir fou  Harry Potter i la pedra fil