dissabte, 31 de desembre de 2016

2016

-Em vaig comprar un cotxe. Crec que ha sigut el més destacable de l'any i després de quasi nou anys de tindre carnet. He aconseguit major independència però també he hagut de reaprendre a conduir.

-Vaig deixar el treball en l'agència de viatges. Estava fart de suportar el maltractament diari del cap. Esta experiència m'ha servit per a aprendre molt sobre drets laborals i la seua importància i que tot no és tindre treball i guanyar diners. També he aprés que vivim en una zona que pel turisme, els treballadors no tenen quasi drets i el pitjor de tot, a poca gent li importa.

-Vaig començar a fer classes d'espanyol amb un romanés.

-Vaig començar a afeccionar-me a la pastisseria i a la rebosteria.

-Vaig començar a treballar en una botiga de barbacoes per a uns anglesos i vaig aprendre a vendre barbacoes en sis llengües diferents. Al principi era entretingut però a poc a poc anà perdent la gràcia, a banda de suportar cada dia les mil i una raons per les quals els anglesos són superiors i els del sud som malfaeners era un poc avorrit.

-En casa havíem de renovar la instal·lació elèctrica i vam acabar reformant casa sencera de manera que se'm va ajuntar el treball, les oposicions i la reforma i la meua estació preferida, la primavera va passar volant. Durant uns mesos tota la nostra casa era una terrassa envidrada de manera que era com viure en un loft de Nova York però sense alts índexs de criminalitat.

-Vaig conduir per primera vegada fins a Alacant i per dins encara que trobar el camí de tornada a casa va ser complicat.

-Em vaig presentar per segona vegada a les oposicions de professor i vaig caure en la primera ronda.

-En les oposicions em vaig retrobar amb Vicent, que vaig conéixer fa molts anys en una excavació arqueològica en Xàbia.

-He utilitzat enguany més el twitter, em pareix una bona ferramenta per a saber què passa al món i conéixer gent d'altres llocs. A més té l'avantatge que selecciones la gent que segueixes i no has de tindre a gent per compromís com succeïx amb el facebook. També he desvirtualitzat alguns twitters com Vicent o Jordi.

-Gràcies a Vicent vaig tindre l'oportunitat de publicar un article històric.

-Tenia pensat anar de vacances a Àustria però el cap em va donar els dies que em corresponien solts, de manera que vaig anar de vacances a València. Vaig conduir per primera vegada fins a València i per València.

-Se'm va acabar el contracte i m'oferiren continuar en unes condicions il·legals així que vaig decidir deixar la botiga.

-Amb unes vacances imprevistes vaig viatjar a Itàlia, per quarta vegada i sense companyia. Vaig visitar el nord que encara no coneixia: Torí, Milà, el Llac de Como, Pavia i Bèrgam.

-El dia abans de marxar a Itàlia vaig veure des de la platja que hi havia fum pel Puig de la Llorença. En eixe moment no n'era conscient de la catàstrofe que s'apropava.

-Vaig trobar feina en una acadèmia com a professor d'anglés encara que únicament hi vaig unes poques hores a la setmana.

-Vaig viatjar a l'illa de Tabarca per primera vegada i vaig conéixer Santa Pola.

-Vaig retrobar Helena, una companya de la universitat que no havia vist des de feia sis anys.

-Va fer un any que em vaig mudar a Calp i últimament m'he sentit un poc deslocalitzat. Ja no em sent que siga de Xàbia. Hi vaig viure díhuit anys i temporades en els darrers deu anys però ara si hi vaig, em sent un poc visitant. Per contra em sent més de la Marina així que supose que el canvi és positiu.

-Vaig viatjar a Barcelona per sisena vegada i la vam recórrer de dalt a baix així que també és la vegada que més coses he vist.

-Vaig participar en dos processos selectius que a banda de fer-me perdre el temps i enfonsar-me la moral no em van aportar res. Tres oposicions en un any és més que suficient.

-Vaig reprendre anar a córrer i encara que estic lluny de les distàncies que corria abans, a poc a poc vaig recuperant la forma.

-Després de més d'un any vaig acabar el mapa dels benis i he de dir que a molta gent li ha semblat interessant.

-Vaig sobreviure a tres dies de gota freda vivint al costat d'un barranc.

-Vaig desvirtualitzar a Víctor i a Maria.

-Aquest any també he descobert molts llocs de la Marina: l'Empedrola i el castellet de Calp, Benimarco, Lleus i Pinos en Benissa, Masserof en Xaló, el castell d'Orba, Alcalalí i la seua ermita de Mosquera, el cementeri dels anglesos, el castell i la platja de les Deveses de Dénia, Murla, la Torre de l'Or i la cala del Cap Blanc de Teulada, el centre històric d'Ondara.

-Com que la majoria dels meus alumnes són romanesos vaig començar a interessar-me per aquesta llengua. També vaig començar a mirar cosetes sobre la llengua persa i vaig intentar aprendre holandés.

En definitiva ha sigut un any en què han passat moltes coses, altres que de segur me n'oblide i altres que tampoc cal dir. Espere que el 2017 siga menys frustrant laboralment i poder viatjar un poc més lluny.

dimecres, 7 de desembre de 2016

EL PAÍS DELS BENIS

https://drive.google.com/open?id=1SotQtbnpMYP-35p783MoDBTbid8&usp=sharing
Fent clic a l'enllaç de dalt es pot accedir al mapa.

Des que els humans inventaren el llenguatge per comunicar-se, van tindre la necessitat de donar un nom a l'espai que els envoltava, a manera de domesticar el paisatge i fer-lo propi. Així rius, muntanyes, illes, hortes, barrancs... havien de rebre un nom. També els pobles obtingueren els seus noms, a fi de distingir-los dels seus veïns. Ara bé, per facilitar les coses, es féu clar que calia que aquests noms foren compartits per la comunitat, si cadascú donava un nom diferent a cada unitat, es requeriria molt de temps cada cop que es duguera un a la conversa. A més a més aquests noms es començaren a transmetre de generació en generació, els fills heretarien dels seus pares els noms dels rius i dels pobles com també heretaven terres i cases.

D'aquesta manera la toponímia és una gran ferramenta per conéixer i apropar-nos al nostre passat car els diferents topònims han quedat impresos en cada societat com un record indeleble. Repassar els noms d'un lloc ens ajuda a descobrir com s'han relacionat els pobladors amb el seu entorn, quins usos li han donat, quins temors i quines esperances els hi han despertat o quines civilitzacions s'hi han succeït.

Al País Valencià podem trobar una gran quantitat de noms ibèrics, llatins, àrabs, berbers, catalans, aragonesos, castellans, etc. i molts d'ells es repeteixen al llarg del temps i de l'espai. Però si hi ha un nom que abunda a la nostra terra és aquell que comença per beni-. Benidorm, Benissa, Benicarló, Benifassà, Beniatjar, Benifairó, Benigànim... la llista és prou extensa. I això únicament els municipis, si comencem a comptar partides, aldees o pedanies, el nombre augmenta significativament. Per què  és un nom tan prolífic? Bé, la seua presència ens parla d'un període significatiu de la història valenciana, el pas dels musulmans i dels moriscos.

Ben i el plural beni signifiquen fill o fills de. És una característica que comparteixen les llengües semítiques, no sols l'àrab sinó també l'hebreu o les diferents llengües berbers (o millor, donat el significat poc respectuós del mot berber, amazics). Si ens fixem en la Bíblia, veurem que el nom complet del rei d'Israel era David ben Yishay o David el (fill) de Jessé. Abans que es generalitzaren els cognoms a Europa era comú que la gent s'apel·lara amb el nom de son pare junt amb el nom propi, costum que ens els pobles continua molt viva. De fet molts cognoms europeus no són més que una continuació d'eixa tradició, així en anglés trobem els cognoms acabats en -son,, en holandés -zon o en alemany -sohn, que en eixes llengües es tradueixen per fill. També les llengües llatines han format cognoms amb sufixes que indiquen filiació, com l'italià -i, el portugués -es, el castellà -ez o el català -is.

Així quan trobem un topònim valencià que comença per beni- ens indica que en algun moment fou poblat per membres d'una mateixa família. Això era possible perquè els musulmans preferien un poblament dispers i en lloc de concentrar-se en grans viles optaven per petits nuclis formats per membres d'una mateixa família. Encara que perdoneu perquè aquí he simplificat i generalitzat massa i caldria parlar de moltes altres qüestions. Per exemple cal aclarir que  els musulmans no habitaven en petits nuclis familiars, sinó també en ciutats, per descomptat i a més a més no vol dir que els topònims que comencen en beni- siguen els únics d'origen musulmà, hi ha molts altres llocs que no duen aquest nom i que també foren habitats per musulmans.

Encara més com que tot no podia ser tan fàcil, els noms amb el temps i l'ús han acabat deformant-se i mutant. Vull dir que al País Valencià també s'ha produït una circumstància curiosa que és la següent. Els romans batejaren molts topònims en relació a la seua característica muntanyosa, això és, els donaren noms que començaven per Pinna (d'on ve la nostra paraula "penya"), quan arribaren els musulmans no feren tabula rassa i mantingueren molts noms llatins i ibèrics, ara però en les llengües semítiques no existeix el so P com el fem nosaltres i el so que més se li apropa és el de la B, en conseqüència eixos pinna esdevingueren binna en la seua pronúncia. Quan arribaren els conqueridors cristians i com que no sabien àrab, adoptaren els noms que ja existien tal com els sonaven, així per a ells beni i binna havia de ser la mateixa cosa i acabaren esdevinguen beni tots dos, per això tenim hui noms com Benissa i noms com Benicadell, sent cadascú d'origen distint.

Molt bé, no tots els benis- fan referència a aquests pobles familiars d'origen musulmà però per acabar-ho d'adobar no tots els benis passaren al català com a beni, sinó que patiren alguna transformació. No tan abundants però tenim altres topònims com Vinarós o Vinalesa. Encara més trobarem altres solucions produïdes per interpretacions posteriors dels seus habitants com Mirarrosa o Vilafamés.

Després d'aquesta llarga presentació, aquest treball el vaig començar fa més d'un any amb la intenció de recopilar el nombre  més gran de topònims començats per beni del País Valencià, s'hagen mantingut o s'hagen perdut, continuen denominant una població o no. En el mapa he decidit emprar el color verd per als benis que tenen un origen musulmà, el blau per als benis d'origen llatí i en taronja els que són d'adscripció dubtosa per haver-hi partidaris d'una i d'una altra solució. Els marcadors amb una forma arrodonida es refereixen a aquells que tenen una localització més o menys exacta mentre els marcadors de forma angular indiquen localitzacions aproximades, ja que per un motiu o per l'altre, es desconeix la seua ubicació exacta.

Finalment no és una relació tancada i espere poder anar ampliant-la amb el temps. En l'actualitat he arribat a vora 360 topònims, espere trobar-ne més. Aquí deixe una llista de la bibliografia que he emprat per a documentar-me. També m'han sigut d'ajuda el Corpus Toponímic Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i el Terrasit, un portal amb informació gràfica de la Comunitat Valenciana.


Almela, Joan-Miquel: Toponímia del paisatge agrari de Pego a la Baixa Edat Mitjana.
Álvaro Martí, Maria Teresa: Estudi lingüístic de la toponímia rural d'Onda.
Arasa i Gil, Ferran: Notes sobre toponímia medieval de la comarca dels Ports.
Armengol, Pau; Déléry, Claire; Guichard, Pierre. El ataifor de Sant Jaume de Fadrell.
Barceló, Carme: Toponyme tribale ou familiale et organisation de l'espace dans l'aire valencienne à l'époque musulmane.
Barceló, Carme; Labarta, Ana: Azúcar, "trapig" y dos textos árabes valencianos.
Banyuls i Pérez, Anotni; Crespo Mas, Teodoro.  La Torreta de Canor (Benissa, País Valencià). Una torre d'alqueria dels segles XII-XIII.
Ferrer i Mallol, Maria Teresa: Toponímia medieval d'Oriola.
Ferrer Navarro, Ramón: Conquista y repoblación del Reino de Valencia.
Fornés, Lluís: El topònim Benissadeví, nom històric de la població coneguda actualment com a Jesús Pobre. 
Galiana, Agustí: L'extrem sud de la Marina: recuperació de la toponímia antiga.
Galiana, Agustí: Toponímia medieval de la Marina Baixa.
Garcia i Osuna, Antoni: L'Onomasticon Cataloniae a propòsit de la interpretació del repertori toponímic de Montcada de l'Horta. 
Garcia Perales, Vicent-Ferran: Aproximació a la toponímia del terme de Moixent.
Gómez Casañ, Rosa: Toponimia de los Serranos.
Guichard, Pierre. Al-Andalus frente a la conquista cristiana.
Ivars Cervera, Joan: La toponímia de la Marina Alta a l'Onomasticon Cataloniae, de Joan Coromines.
Lapeyre Henri: Geografía de la España morisca. 
Membrado-Tena, Joan Carles: Contingut semàntic dels noms de municipi del Maestrat i els Ports.
Membrado-Tena, Joan Carles: Etimología y semántica de topónimos municipales valencianos y aragoneses.
Membrado-Tena, Joan Carles: Toponimia sucronense en Valencia.
Moll i Llodrà, Robert. Toponímia de la Vall d'Ebo.
Monjo i Mascaró, Joan-Lluís: La toponímia de Tàrbena, idiosincràsia i normalització.
Puigvert Gurt, Xavier: Ager, un topònim berber en la marca superior d'Al-Ándalus.
Rabasa Vaquer, Carles: El rei en Jaume I i els orígens de Castelló.
Sànchez Adell, Josep. Toponímia del Castelló medieval.
Sanchis i Martínez, Vicent: Els rahals del Llibre del Repartiment.
Ventura i Conejero, Agustí: Alguns topònims històrics de la governació, terme general i particular de la ciutat de Xàtiva. 

dimarts, 29 de novembre de 2016

NÚVOLS DE NOVEMBRE

Fa temps que no escric perquè darrerament ja no sé de què escriure i al mateix temps també he perdut l'ànim per escriure. Únicament escriuria que els dies cada vegada són més foscos i freds i que això no té res a veure amb l'oratge ni que estiguem ja a tocar de l'hivern.

Escriuria sobre que ja no tinc amics, o matisant, que sols tinc amics virtuals, que són eixos amb els quals parles de tant en tant, sempre a l'altra banda d'una pantalla, i veus, amb sort, una volta a l'any. Però ja comence a tindre més persones en el meu passat que en el meu present i això m'angoixa.

Escriuria que tinc quasi trenta anys i no sé què fer amb la meua vida, que ja no m'il·lusiona res ni tinc cap pla de futur que em motive per alçar-me cada dia, que no em sent útil ni que hi haja res allà fora que jo puga fer. Que ja ni per a treballs elementals em volen perquè tinc 30 anys i no sé fer res.

Escriuria que després d'encadenar males experiències laborals amb caps maltractadors i maganxes legals comencen a tindre fòbia a la gent, a conéixer noves persones, a començar nous projectes perquè no vull tornar a errar.

Escriuria que no vull sentir parlar d'esperances ni de temps millors perquè per a mi esperança és sols el nom d'un vaixell enfonsat en la mar de la realitat. No és qüestió d'uns mesos, són ja més de sis anys de no saber cap on tirar, d'esperances trencades, d'il·lusions perdudes. S'ha convertit en un mode de vida, la realitat que m'ha tocat viure.

Però com tot això no és bonic de llegir, preferisc no escriure res.

divendres, 11 de novembre de 2016

COMO, LA CARA A

Resultat d'imatges de como
www.lagodicomo.com
Como o Còm, en llengua llombarda, és una ciutat de huitanta mil habitants situada a la vora d’un llac alpí al nord de la Llombardia, a tocar de la frontera amb Suïssa. La ciutat ha acabat per donar nom al seu llac, el llac de Como, si bé el seu nom real és Lario. No gaire lluny de Milà, en els darrers segles ha esdevingut un centre turístic important des que primer l’aristocràcia i després la burgesia industrial milanesa, elegiren el llac i les seues ribes com a destí d’estiueig.

La tralla històrica

L’origen del llac cal buscar-lo milions anys enrere quan la vall del Po no hi era tal i la Mediterrània llepava els Alps amb la seua llengua salada. Però la mar es tancà i l’elevada concentració salina provocà una dessecació quasi completa.  En aquell moment s’originaren molts dels llacs alpins. Més tard s’obrí l’Estret de Gibraltar i les aigües de l’Atlàntic tornaren a ocupar el desert salat, ara però lluïa un poc diferent, ja no arribaria als peus dels Alps. I què passà llavors amb eixes depressions? Després de les glaciacions i quan els gels es retiraren al nord eixe espai restant fou ocupat per valls glacials que esdevingueren en els actuals llacs.

Des de sempre el medi aquàtic ha marcat la vida dels seus habitants, de fet una de les primeres cultures que habità aquest territori construia les seues cases sobre l’aigua a manera de palafits. Diferents cultures prehistòriques i protohistòriques es van succeir gràcies al paper estratègic que tenia la regió com a nòdul de comunicacions entre el món etrusc i les valls alpines.  Atrets per eixa importància arribaren primer els celtes, segle IV aC, i els romans, segles III-II aC. Els romans arribaren mentre transcorria de la Segona Guerra Púnica, sembla que els habitants de l'àrea s'havien aliat amb Hanníbal i això no era admissible. 

dissabte, 29 d’octubre de 2016

O D'OCTOPUS

Recordeu quan escrivia un diccionari xabienc? Jo tampoc, per això el projecte havia quedat abandonat.

Si poguérem viatjar a l'Arenal de Xàbia cent anys enrere en el temps, allà on hui trobaríem un "centre" "turístic" de "primer" "ordre" (i atenció a l'abús de les cometes), veuríem poc més que unes salines abandonades, quatre bancals i unes runes romanes. Però allà pels volts dels anys 50 arribaren els primers turistes i ja no se n'anaren i durant vora quaranta anys, l'Arenal pareixia atrapat en una atmosfera vintage, retro, selvàtica, hortera en definitiva. Tanmateix les coses bones no duren per sempre i amb la crisi del 2007, com un bumerang que el llances ben lluny i torna cap a tu, ens desférem d'eixe model turístic i tornà amb més força, devorant-ho tot com una revolta de riu i deixant al seu pas un rastre de classisme i turisme de "qualitat". Si no volies caldo, nyas dos tasses.


dimecres, 19 d’octubre de 2016

MILÀ

Com que fa unes setmanes vaig parlar de Torí i resultà ser l'entrada menys llegida dels últims dos anys, hui parlaré de Milà, a veure si m'acabe d'enfonsar i ja no em llig ni jo. Comencem.

De segur que aquesta és la cosa més coenta que he posat al blog. Vegeu com de seriosament em prenc el fet d'enfonsar-me.


Amb una població urbana d'un milió d'habitants, quatre si incloem la metropolitana, Milà és la segona ciutat d'Itàlia i un gran centre industrial vinculat als teixits, així algunes cases de roba de la ciutat han esdevingut molt conegudes al llarg del món,  Armani, Prada, Versace o Dolce-Gabbana.


diumenge, 9 d’octubre de 2016

EL GURÚ

Fa unes setmanes vaig acudir amb una amiga a una jornada sobre mamprenedoria (no sé si la paraula existeix però mamprendre em pareix una paraula més bonica que emprendre) dirigida a mamprenedors. En la cultura laboral del segle XXI i sobretot arran de la crisi econòmica del 2008, pareix ser el manà, allò que ha de resoldre tots els nostres problemes. Un mamprenedor és un treballador molt rendible per a l'estat perquè paga impostos i rep per contra un benefici escàs del sistema de la seguretat social és a dir que aporta més de què consumeix. Un win-win, en el llenguatge actual, per a l'Estat.

Des d'aquest blog no donem suport a la  mamprenedoria perquè és la manifestació de la renúncia de l'Estat a exercir el seu paper de regular  les relacions laborals i garantir uns mínims de seguretat als treballadors així com evitar els abusos. Però com que sí que fem costat a les coses gratuïtes, allà hi anàrem. De pas aquesta amiga i jo volíem agafar idees per si havíem de fer-nos mamprenedors d'eixos. 

Ara bé, de la jornada no vam traure res en clar, era tal com me l'esperava:  fum, discursos buits, postureig ciudadaner, classisme i més fum. Cal reconéixer que aquesta gent, perquè no se pot dir una altra cosa (clar que se pot dir una altra cosa, estes persones) bueno, estes persones parteixen d'unes premisses molt atractives: sigues el teu propi cap, treballa on vulgues i quan vulgues, dedica't a allò que t'agrade però no són més que eufemismes. Tot això en paladí vol dir: renúncia als teus drets laborals, guanya com un treballador mal pagat, menja't els embolics d'un cap, paga tu totes les despeses que origina un lloc de treball i renuncia a descansar i a separar la teua vida professional de la vida privada. 

De totes les xerrades la pitjor amb diferència va ser la d'un venedor de fum de manual, ell s'autodenomina filòsof, que va passar la ponència amb discurs aprés, farcit de frases buides i gastades més pròpies de la literatura motivacional i repetint un seguit de suposades cites històriques, d'eixes que pots trobar als sobrets del sucre. Frases atribuïdes Alexandre Magne, Napoleó, Churchill sobre l'èxit, el risc, l'honor i un tall més de pornografia retòrica. 

També parlava sense parar del destí, de què tot el que ens passa està escrit en algun lloc, que tot el que obtenim en la vida és fruit exclusiu del nostre esforç i del nostre treball, en fi, que no es difícil veure que s'ha aprés de memòria alguna de les obres de Paulo Coelho i va pels pobles vomitant-les. Aquest home ignora o vol ignorar que vivim en una societat en què importa molt més qui eres, qui són els teus pares i com de volàtils són els teus valors ètics que el teu treball. Per molt que vulguem somiar, les classes socials existeixen i és més probable que al llarg de la nostra vida ens mantinguem en la classe social en què hem nascut. L'ascensor social es va espatllar fa dècades i els que poden reparar-lo, no ho faran perquè ells ja estan dalt, i els seus fills, i els fills dels seus fills. Mentrestant nosaltres estem en el soterrani, vivint amb la il·lusió que cedint als nostres drets laborals, treballant com a esclaus i deixant-nos trepitjar, pujarem un parell de graons i encara pensarem que hem ascendit. 

I en això es gasten els ajuntaments els diners dels impostos, en venedors de fum. Com a epíleg m'agradaria deixar-vos l'única frase rescatable del seu discurs i que, alhora, resumeix a la perfecció com funciona el món actual: els dinosaures s'extingiren però les rates i les panderoles van sobreviure.

dilluns, 26 de setembre de 2016

VIATJANT PEL NORD: TORÍ

Resultat d'imatges de turin
 Així és com qualsevol pot trobar Torí (font: www.hotelscentral.com)
Si les primeres impressions són importants, el primer que vaig veure de Torí en baixar del tren fou un cel gris, un Lidl, voreres envaïdes per la brossa i mig rosegades, una redona gegant a mig construir i un senyor que em va perseguir per un grapat de carrers per oferir-me drogues. Benvenuti!


Resultat d'imatges de turin
Així és com me la vaig trobar jo. (font: www.getyourguide.es)

Torí és la quarta ciutat d'Itàlia per població (vora mil·lió i mig d'habitants) i es troba situada al peu dels Alps. D'aquí el nom que du la regió del Piemont (del llatí Pedemontis o al peu de les muntanyes). A prop de la Mediterrània, cent quilòmetres i escaig, i al mateix temps tan lluny per la seua ubicació geogràfica, en diuen d'ella que és una de les grans ciutats del sud, juntament amb Nàpols i Palerm, per tal que puguem fer-nos una idea de la importància de la immigració siciliana, calabresa, napolitana, etc. que va tindre la ciutat. El gust pels barroquismes, una manera dramàtica de veure i concebre la vida i un decadentisme que ens recorden allò de què qualsevol temps passat fou millor, la situen perfectament en l'univers de la Mediterrània. Personalment em va decebre un poc, la vaig trobar bruta, molts carrers pudien a pixum i altres coses fermentades, edificis que semblaven ser abandonats. Fins i tot algunes escoles pareixen l'escenari d'una pel·lícula postapocalíptica! Amb tot i això la ciutat és plena de palaus, jardins i museus que ens recorden constantment el seu passat gloriós. En definitiva una ciutat de contrastos. 


Història i etimologia



Els primers habitants de Torí foren els celtes de la tribu taurina, els quals donaren nom a la ciutat de Tauràsia o Taurínia. Destruïda per les tropes d'Hanníbal, els romans la refundaren en el s.I aC amb el nom de Torinorum en la província de la Gàl·lia Cisalpina, és a dir, la Gàl·lia d'aquesta banda dels Alps. Durant molt de temps s'associà el nom de Torí amb el bou per la semblança amb la paraula llatina taurus i encara és un dels símbols de la ciutat. Sobre l'origen del topònim, hi ha els partidaris d'un orígen indoeuropeu en què taur significaria muntanya i  hi ha els partidaris també d'un origen indoeuropeu però de l'arrel tur/dur- que significa aigua, llavors relacionada amb altres noms com el riu Duero o el discutit riu Túria.

Després de la desfeta de l'Imperi Romà d'Occident, la ciutat fou ocupada successivament pels ostrogots, pels llombards i finalment pels francs de Carlemany, tots pobles germànics. Després de la desaparició de l'imperi carolingi li seguiren uns segles de govern en mans d'un marqués fins que en el segle XI la ciutat fou incorporada als dominis de la família Savoia. En el segle XVI i després d'una ocupació francesa, els Savoia traslladaren la capital del ducat des de Chambéry a Torí. En el segle XVIII fou ocupada de nou pels francesos durant la Guerra de Successió Espanyola (els Savoia recolzaven els Habsburg) i el 1798 pel Directori francés. El domini francés es mantindria durant el període napoleònic fins al 1814. Entre invasions Torí havia esdevingut la capital del regne de Sardenya per la Pau d'Utrecht (1713) malgrat que ni tan sols tenia mar! Després del Congrés de Viena (1814) els Savoia recuperaren el seu territori i es convertiren en un dels principals valedors de la unificació italiana. Així entre 1861 i 1865 Torí fou la primera capital d'Itàlia, estatut que li llevaren primer Florència i Roma després.


Escut de Torí
El bou, el símbol de la ciutat. (font: wikipedia)
Des del segle XIX Torí fou un dels grans pols industrials italians, mediterranis i europeus en beneficiar-se de la seua ubicació a mig camí entre Itàlia, França, Alemanya i la Mediterrània. Destacà sobretot per la indústria automobilística: la FIAT (la Fabbrica Italiana di Automobili di Torino), el Lancia, l'Alfa Romeo. També és la ciutat que va inventar el vermut i on es fundà Martini. A més a més hi ha l'empresa importadora de cafè Lavazza o l'embrió de la Radio Audizioni Italia (RAI). També fou el bressol i la meca del cinema italià i liderà el procés d'unificació italiana.

En la ciutat es parlava el piemontés, una llengua romànica emparentada amb l'occità i altres llengües del nord d'Itàlia com el llombard o el lígur. Per exemple, en piemontés el nom de la ciutat s'escriu Turin i es pronuncia Turí, així llavors comparteix amb l'occità les -n finals mudes. Però la casa de Savoia i la cort empraven el francés com a llengua vehicular mentre que des del Renaixement s'imposà l'italià toscà com a llengua culta escrita. La unificació italiana fou el cop de gràcia per a totes les llengües del nou estat. De manera que el piemontés ho té difícil per a desenvolupar-se i ha anat quedant relegada a llengua col·loquial, a dialecte com diuen hui en dia en Itàlia. En l'actualitat el piemontés s'ensenya una hora a la setmana en els diferents nivells educatius però ha de compartir l'hora amb l'ensenyament de la història i cultura piemontesa així com les altres llengües pròpies del piemont: l'occità, el francoprovençal i el walser (una varietat de l'alemany suís). 

Resultat d'imatges de piamontes
De les llengües del Piemont (font: vikipédia)

Llocs i edifics que vaig visitar:

-El Santuari de la Consolata: coneguda en Torí i piemontés com La Conslà és una basílica dedicada a la patrona de la ciutat, la Mare de Déu de la Consolació, que va alliberar la ciutat de les tropes franceses. De l'edifici d'estil barroc destaquen sobretot les restes de les muralles romanes que s'hi poden veure i un campanar d'estil romànic, supervivent de la precedent església romànica desapareguda al segle XVIII. 

-La Casa del Pingone. És un dels pocs edificis medievals civils que queden a la ciutat, és del segle XV i fou la residència d'un destacat membre de la cort savoiana. És curiós que en una ciutat com Torí resten tan pocs edificis medievals, però la industrialització i la guerra són els principals responsables. Això fa considerar encara més el valor patrimonial de llocs de casa nostra, com la ciutat de València on trobes un bon grapat d'edificis medievals. 

-La Porta Palatina: és una de les quatre portes que tancaven la ciutat romana i l'única que ha sobreviscut al pas del temps. Actualment podem veure-la com seria fa dos mil anys però lluïa ben diferent a principis del segle XX. Llavors fou sotmesa a un procés de restauració que eliminà sense pietat qualsevol element afegit amb posterioritat a l'època imperial, incloent-hi habitatges. A mi aquestes reformes no m'acaben d'agradar perquè amputen una part de la història a fi de crear una reproducció de part temàtic. Posats a eliminar, podrien haver llevat les estàtues de Juli Cèsar i Octavi August, col·locades en 1934 en plena voràgine feixista perquè ja sabeu que el feixisme tenia somnis humits amb la Roma imperial. Al costat de  la Porta hi ha un parc amb algunes restes de l'antic amfiteatre romà.

Resultat d'imatges de porta palatina
La Porta Palatina a finals del segle XIX (font: www.museotorino.it)

Resultat d'imatges de porta palatina
La Porta Palatina hui (font: www.officeoftourism.org)

-Campanile de Torí: és el campanar exempt de la catedral i és anterior a aquesta, però no gaire, del mateix segle.  Pagant 4 euros i salvant dos-cents deu graons que no són cosa de no res, hom pot tindre una visió de tota la ciutat, incloent-hi els majestuosos Alps. Tanmateix jo no hi vaig tindre sort perquè eixe dia la ciutat estava sota la influència de l'efecte Föhn. Aquest és un vent sec i càlid que baixa dels Alps, s'assembla al nostre Ponent i que crea una mena de calima que amaga les muntanyes. Curiosament en Munic, a l'altra banda dels Alps, l'efecte Föhn el que provoca és una il·lusió òptica que els Alps semblen estar més prop de la ciutat del que són. Paradoxes alpines.

-La Catedral de Torí: construïda al segle XV sobre el solar que ocupaven tres esglésies, de les quals únicament sobrevisqué el campanar d'una,  és l'únic edifici renaixentista de la ciutat. Sorprén aquesta dada tenint en compte que el Renaixement va nàixer en Itàlia. La catedral hostatja la Sindone o Sant Sudari que segons la tradició embolcallà el cos de Jesucrist després que el baixaren de la creu. Tanmateix les datacions de radiocarboni donen una data no anterior al segle XIII, "curiosament" moment del qual disposem les primeres referències documentals. Sols t'ensenyen una reproducció, l'original l'exposen cada vint-i-cinc anys això sí, la visita a la catedral és gratuïta.

-Palau Reial de Torí. Originàriament era el palau de l'arquebisbe però els Savoia se'l feren residència privada quan traslladaren la capital a la ciutat en el segle XVI. L'edifici té una barreja d'estils barroc, rococó i neoclàssic, molt del gust de la coentor de les famílies reials de l'època moderna. Des del 1997 és Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. No el vaig visitar per dins perquè crec que aquests palaus moderns en veure'n un, ja els has vists tots i per les fotos no es diferencia gaire d'altres com el de Versalles o el de Madrid.

-El Palau Madama: Era una antiga fortalesa del segle XIV en la qual s'instal·là al segle XVIII la regent Maria Joana Baptista de Savoia, coneguda popularment com la Madama. Aquesta va voler convertir el palau en una rèplica de Versalles, tanmateix el pressupost sols arribà per a la façana. A mi em sembla una sublim metàfora de la burgesia mediterrània del puntet i del quiero y no puedo. Des de llavors ençà ha tingut diversos usos.
Resultat d'imatges de palazzo madama
Palau Madama per davant (font: en.wikipedia.org)

Resultat d'imatges de palazzo madama
Palau Madama per darrere (font: commons.wikipedia.org)

-La Via Po: s'obrí en el segle XVII com a part d'un gran pla de renovació urbanística que es carregà la ciutat medieval i que buscava comunicar el centre de la ciutat amb el riu Po. Des d'aquest bloc no donem cap tipus de suport als megaprojectes urbanístics i menys si impliquen la destrucció del patrimoni. La via es caracteritza pels pòrtics que la recorren i les paradetes de llibres de segona mà. També s'hi troba la seu històrica de la Universitat del segle XIV.

-Mole Antonelliana. El 1848 el rei Carles Albert va concedir la llibertat de culte a les religions no catòliques, per celebrar-ho la comunitat jueva va construir una gran sinagoga. El projecte fou atorgat a l'arquitecte Antonelli que va tardar més de vint anys en finalitzar l'edifici. Dissortadament a mesura que avançava, el projecte anava adquirint proporcions calatravesques: cada vegada era més gran, més megalòman i cada vegada apareixien més falles de construcció de manera que els jueus ja no el volgueren com a sinagoga i acabaren permutant l'edifici a la ciutat. Quan fou acabat, era l'edifici més alt d'Europa i ara és l'emblema de la ciutat, de fet apareix a les monedes de dos cèntims d'euro. En l'actualitat hostatja el museu del cinema.

- Riu Po: o fium Pò en piemontés és un riu italià que naix en els Alps i desemboca a la mar Adriàtica. Els grecs l'anomenaven Eridanos i era un riu mític que naixia en Escandinàvia. Hui en dia és el nom de la línia de productes grecs fabricats en Alemanya del Lidl. Els celtes l'anomenaven Bodinkos i d'aquí passà al llatí Padus i finalment Po. Des de la creació de preses hidràuliques i l'explotació industrial el riu ha deixat d'arrossegar sediments i això posa en perill la supervivència del delta i en el futur provocarà la inundació de molts pobles i ciutats com Venècia. 

-Església de la Mare de Déu. Es troba a l'altra banda del riu Po i crida l'atenció de seguida per la seua semblança amb el Panteó de Roma. Va ser construïda per Víctor Manuel I per commemorar l'expulsió dels francesos de la ciutat. Després d'haver treballat dos anys en turisme no puc evitar comprendre els sentiments dels habitants de Torí. Hi ha una estàtua que  des de l'església assenyala un punt indeterminat de la ciutat, el suposat lloc on els Savoia amagaven el Sant Calze, això m'ho explicà un xic de Torí encara que ell no sabia que l'autèntic està en València.

Resultat d'imatges de chiesa della gran madre di dio
El Panteó en Torí (wikimapia.org)

-Els pòrtics. Estan per tot arreu i foren creats per protegir els torinesos de les inclemències atmosfèriques. Formen un recorregut de 18 kilòmetres i comuniquen els principals punts de la ciutat. 

-L'estació ferroviària de Porta Nova es va construir entre 1864 i 1868 però no es va inaugurar fins a l'any 2009, sembla que se n'havien oblidat de l'acte perquè coincidí en el temps amb el trasllat de la capitalitat d'Itàlia a Florència. És la tercera estació amb més moviment d'Itàlia després de la de Roma-Termini i l'Estació Central de Milà. És d'estil modernista, que en italià anomenen Liberty, i barreja elements del modernisme amb altres d'estil clàssic o reminiscències gòtiques. 

-Palau Carignano. El palau és patrimoni de la humanitat de la UNESCO des de 1997, en el conjunt de residències reials dels Savoia. Construït al segle XVII en estil barroc, destaca per la seua façana ondulada i l'ús de maçons. Sobre el seu estil s'ha dit que l'arquitecte, Guarino Guarini, s'inspirà en l'art mudèjar i hispanomusulmà. Fou la seu del Senat italià quan Torí n'era la capital i fou aquí mateix on el rei Víctor Manuel II va proclamar el naixement del regne d'Itàlia. En l'actualitat és la seu del museu del Risorgimento i el procés d'unificació italiana. Queda per a una visita futura.

Resultat d'imatges de palazzo carignano
El Palau Carignano (www.museotorino.it)

Altres llocs que no vaig poder visitar però que mereixerien una visita:

-El museu egipci. Després del Museu Arqueològic d'El Cairo és el museu més important del món d'egiptologia. Es va fer arran dels viatges d'un professor i botànic de la ciutat a Egipte i que es dedicà a espoliar dur antiguitats d'excavacions que hi feia. Després el botànic va regalar al rei les peces que formarien el fons del museu. Tanca els dilluns i jo vaig ser-hi un dilluns, aquí el perquè de la meua no visita. Curiosament l'any 2007 ja vaig estar a punt de visitar-lo perquè un dels pitjors professors de la facultat  volia fer-hi un viatge per l'assignatura d'Història d'Egipte antic. A la fi va quedar en res.

-La Superga.  És una basílica construïda al segle XVIII per a commemorar l'expulsió dels francesos durant la Guerra de Successió Espanyola. Es troba dalt d'un puig als afores de la ciutat i s'hi pot arribar amb funicular. Com a curiositat la basílica és un panteó de la família Savoia i allà es troba soterrat Amadeu de Savoia, qui fou efímerament rei d'Espanya entre 1871 i 1873. Abans de l'elecció del Savoia, el general Prim preferia com a candidat al príncep prussià Leopold de Hohenzollern però Napoleó III s'hi oposà fermament i això provocà la Guerra Francoprussiana. Dita guerra suposaria l'afermament d'Alemanya com a potència, l'ensorrament de França com a potència continental i per últim però no menys important,  la culminació de la unificació italiana que s'havia quedat en parèntesi per la negativa de França a la incorporació a la República dels territoris papals i de la ciutat de Roma. 

-El Borgo, un pavelló de l'Expossició Universal de Torí de 1884 que recrea un típic poblet medieval del Piemont.


dilluns, 19 de setembre de 2016

FÒBIES

Feia setmanes que tenia un esborrany escrit i que no sabia com rematar-lo. A la fi i després de pegar-li voltes, havia decidit no publicar-lo i deixar-lo en el calaix on moren els esborranys no nats. Però després he començat a repassar esborranys i he trobat aquest, de fa cinc anys, que tracta exactament el mateix tema i del qual ja no recordava res. Em plagie a mi mateix? He perdut la gana d'escriure? La història em jutjarà.

Tenia pensat reservar aquesta entrada per a quan complira el quart de segle, però com que encara queda molt, aquí està. (Atenció, faltava poc per a fer 25 anys i em pareixia molt de temps, ara estic a punt de fer-ne 30!).

Per a entrar en context hem de traslladar-nos a principis dels anys 90... l'artista anteriorment conegut com a Prince, era conegut com a Prince (i va faltar aquesta primavera passada), vivíem la ressaca de les Olimpíades de Barcelona, el PSOE es preparava per a guanyar per quarta vegada i també perquè el seu govern esclatés per l'aire amb diverses trames de corrupció, el País Valencià estava a punt d'endinsar-se en l'atziac quart de segle del PP, l'URSS havia sigut soterrada i els EUA bombardejaven civils en el Pròxim Orient per a demostrar-nos les bondats de la democràcia liberal i el capitalisme... en definitiva, havia acabat la Guerra Freda i res ens havia preparat per al que venia.

De tota aquella època guarde records nebulosos que no sé si realment van existir. Per exemple aquest: Ma uelo tenia dalt la cambra un corral amb conills, gallines, coloms, un gall, ànecs o oques i fins i tot crec recordar un polit. Ma uelo mai ens deixava muntar si no estava ell però un dia que no hi era, el meu germà va tindre la idea d'escarotar tots aquells animals i deixar-me tancat dins. La veritat que el meu germà no en pensava mai una bona. A banda de l'orgia de plomes revolant i parrups, escatainejos, quiquiriquics no recorde res  més però des d'ençà que els ocells no em causen gens de simpatia. Especialment els gallinacis. Tenen una mirada freda i assassina, unes urpes que podrien deixar-te fet un Sant Bartomeu en un bell en sec i un pap dalt del cap que no té altra funció més que la de crear una imatge inquietant. Coloms i gavines també estan en la meua llista negra. Sense oblidar els voltors que ens miraven sempre atents quan excavàvem a la Moleta dels Frares d'El Forcall o els que sobrevolaven el barranc de Barfaluy al Pirineu aragonés. 

Un altre record relacionat amb els meus traumes infantils prové de quan anava a missa. Si, jo anava a missa, tots tenim un passat obscur. Val a dir però que anava a missa a canvi dels vint duros que ens donava ma tia després perquè poguérem anar a Ca la Fontanera a comprar-nos gorrinaesLa qüestió és que a mi em cridaven l'atenció les estàtues dels sants que hi havia. Flanquejant les entrades estava el Natzaré i un Crist gitat dins d'un taüt de vidre, després la Divina Aurora i un Sant Josep, crec recordar i en els transseptes, una Santa Faç i el Crist del Conhort i després sobre l'altar, la Mare de Déu de l'Ascensió. Recorde tot això i després cada setmana he de renovar la contrasenya per a entrar a l'aplicació de la GVA perquè se m'oblida.

Bé, aquelles estàtues em fascinaven perquè semblaven tan reals! Un dia vaig preguntar com es feien i el meu germà o la meua cosina o tots dos a l'hora, em van dir que en realitat eren persones atrapades dins de les estàtues i que quan no hi havia ningú dins l'església, botaven dels pedestals, posaven música i ballaven. Ara, des de la comoditat del present és fins i tot hilarant imaginar el ball que farien amb la cançó Monster mash però en aquell temps i des d'aleshores, em causen terror eixes imatges. Se m'accelera el pols i tinc suor freda i un desig irracional de fugir. De vegades ja amb l'olor d'encens és suficient. Per això he desenvolupat un ritual quan he d'entrar a una església. Primer mire per les dues portes laterals i decidisc entrar per la que tinga la imatge menys hardcore. Després quan entre, intente mantindre'm en la nau central el més allunyat possible de les capelles i sense mirar les imatges directament, perquè em fa por que en mirar-les, em parlen o es moguen. Per això millor es mantindre's en estat d'alerta felina, vigilant-les de reüll. 

La història de com vaig desenvolupar terror als desaigües per culpa de veure accidentalment la pel·lícula d'It de Stephen King, la deixaré per a una altra ocasió. I això és tot, a mi no em poden fer por les aranyes ni els gossos o el saginer, jo tinc terror a coses estranyes, per a variar.

dijous, 1 de setembre de 2016

SETEMBRE

Quan eres estudiant, setembre representa l'inici de l'any acadèmic, de manera que gener no és més que un mer tràmit. Si no fora pel meu aniversari, gener fins i tot sobraria, com febrer o novembre, altres mesos que caldria considerar eliminar del calendari. Això a l'hemisferi nord, a l'hemisferi sud eixe paper el juga març. Març també era el primer més de l'any per als romans, quan no existien ni gener ni febrer. Vegeu com els romans tenien bon seny.

Però tornant al setembre, pareix que en acabar d'estudiar, perda eixe valor. Tanmateix d'alguna manera setembre sempre representa un canvi de cicle en la meua vida postestudiantil. No sé si eixa paraula existeix però aquí la deixe. Bé que, qui diu setembre, diu un rang de temps que abraça des d'agost fins a octubre, dalt o baix.

Enguany comence setembre en l'atur així que sí o sí tindré un canvi. He decidit prendre-m'ho amb calma, no martiritzar-me diàriament per no tindre treball. Invertisc les hores fent esport, pintant les reixes de casa, netejant el jardí, llegint, escrivint, netejant  casa, fent paperassa burocràtica, estudiant alemany, callant eixa veu interior que em diu que sóc un inútil...

Enguany vull recuperar l'hàbit d'anar a la piscina, això si després ho puc fer compatible amb el futur treball que tindré. També m'agradaria apuntar-me a rus, l'any passant oferien classes en l'escola d'adults de Calp però encara no he vist res. I de moment me n'aniré uns dies de viatge, de nou a Itàlia. Ja hi he estat tres vegades i m'haguera agradat haver anat a Croàcia però era el més econòmic que vaig trobar.  Me n'aniré sol perquè ningú ha volgut acompanyar-me, així que de vegades serà avorrit. Volaré a Torí, l'antiga capital dels Savoia, i me'n tornaré per Bèrgam, a la Llombardia.  Vull apropar-me a Suïssa, a la ciutat de Lugano més que res perquè mai he estat en Suïssa i així podré sumar un nou país, després d'1 any i 8 mesos sense haver eixit de l'estat.

I quan torne ja em posaré a preparar un parell d'opossicions que han eixit.

divendres, 19 d’agost de 2016

A LA VORETA DEL MAR

Lo mariner, també coneguda com A la voreta del mar és una cançó tradicional valenciana i catalana que s'ha atribuït al rector tortosí Francesc Vicent Garcia (1578-1623),  tot i que allò que el poeta féu va ser posar per escrit una cançó que faria temps que se sentia arreu. 

Si no coneixeu la cançó o no l'heu sentida mai (Aquí està la versió de Paco Muñoz, interpretada juntament amb Pep Gimeno, la número 11) conta que a la vora de la mar hi ha una donzella brodant un vestit  per a la reina. Mentre broda comprova que li falta seda i casualment veu passar l'embarcació d'un comerciant. El mariner s'acosta a terra i ella li demana si té seda, llavors ell la fa entrar a la nau perquè es trie la seda que vulga. Sense que ella siga conscient, el mariner fa que la nau s'allunye mar endins. Quan se n'adona què ha ocorregut li prega que la torne a terra però ell es nega perquè fa anys que va buscant-la pel món per a casar-se amb ella. La donzella es lamenta del seu destí car les seues germanes estan casades amb membres de la noblesa i a ella li ha tocat ser l'esposa d'un mariner. Per sort el mariner li revetla que en realitat ell és el fill del rei d'Anglaterra i per tant, ella serà la reina. I així la història té un final feliç si obviem el fet que la cançó està parlant-nos del segrest d'una jove que a més és forçada.

Al marge d'aquestes qüestions, l'altre dia rellegia els contes dels Germans Grimm i em va cridar l'atenció en concret un. En llegir-lo vaig pensar: aquesta història ja l'he sentida abans en algun altre lloc. Així en el conte d'El fidel Joan (Der treue Johannes en l'original alemany) els germans Grimm ens relaten que molts anys abans vivia un rei que, a punt de morir, va fer prometre al seu home de confiança (el Fidel Joan) guiar el seu fill com a rei i sobretot, evitar que aquest accedís mai a una cambra en concret del castell, puix en la dita cambra penjava un quadre i si el príncep l'arribés a veure, s'enamoraria a l'instant de la donzella allà retratada.

Com succeïx en els contes, abans ho diu el rei, abans el príncep descobreix la cambra i s'enamora de la donzella a l'instant, amb tanta intensitat que decideix anar a buscar-la, acompanyat del seu fidel Joan. Anys després van navegant quan veuen una donzella brodant un vestit a la vora de la mar, igual a la del retrat, i llavors el jove rei li demana al fidel Joan que porte la donzella a la nau. Ell li conta a la jove que el seu amo posseeix una gran quantitat de tresors i la convida a veure'ls. Llavors la donzella puja en la nau i mentre va mirant tot el que el rei du, aquest fa que la nau torne a fer-se a la mar.  Poc després la donzella se n'adona i li demana que la torne a terra però ell es nega, car fa anys que va buscant-la. La donzella llavors plora i es lamenta pel seu destí, condemnada a ser l'esposa d'un mariner. Però el rei la reconforta i li revetla la seua condició reial, de manera que en arribar al regne es casen. El conte encara continua amb altres episodis però a mi em va copsar aquest capítol en concret per les semblances amb la cançó esmentada. Està clar que els raptes estaven a l'ordre del dia i que ja en l'antiguitat trobem nombrosos mites en què els déus segresten humans servint-se de disfresses i paranys diversos. 

Tanmateix en aquest cas trobem un argument no inspirat, sinó igual un a l'altre. Quin és més antic no ho sabem. La cançó del mariner com he dit, està documentada des del segle XVII i els germans Grimm visqueren al segle XIX. Però els germans Grimm no van inventar cap dels seus contes. Si no els coneixeu, eren uns erudits que visqueren en l'Alemanya envaïda per les tropes napoleòniques. La invasió francesa va suposar un gran revulsiu per a la cultura alemanya que llavors iniciava el seu procés de construcció nacional. Els germans es dedicaren a recórrer aldees alemanyes recopilant antigues narracions orals que es contaven a la vora de la llar o en les feines del camp, convençuts que en ells radicava l'essència de la nació alemanya. Aquests contes tampoc eren cap invenció alemanya, formen part d'una tradició oral més antiga. Aleshores cal pensar que la cançó del mariner és una altra de tantes històries que viatjaven amb els comerciants, els rodamons i la soldadesca, d'aldea en aldea i de port en port. Amb tot continua meravellant aquestes coincidències i connexions del passat. 


dilluns, 8 d’agost de 2016

L'ASSALT A CALP DE 1637

Aquest text aparegué al Llibre de Festes de Calp del 2016.


"Contemplant la Marina de hui en dia, costa imaginar que va haver-hi un temps, no gaire llunyà, en què els seus habitants  miraven la mar amb temor. Els nodria amb els seus fruits abundants però també els enviava castics depredadors que es llançaven sobre les seues terres i s’enduien tot el que podien. Per això s’hi allunyaven i construïen les seues llars sobre tossals, al recer de les muralles. Amb tot, no hi havia murs prou alts per a apaivagar la cobdícia dels pirates i així, de tant en tant, aconseguien burlar les defenses, com tingué lloc en Calp la nit del 2 d’agost de 1637. Aquella  nit la vida va canviar per a molts dels seus habitants.
Set galeres comandades per l’almirall Ali Bitxin s’arribaren silenciosament fins a la badia de Calp i d’elles emergiren més de set-cents pirates assedegats de botins. Els assaltants nocturns es dividiren en dos grups. Uns tenien per objectiu el raval, al voltant dels carrers Puigalt, Pescadors i Sant Roc. L’altre grup es dirigí a la muralla i mitjançant escales de mà una avançada la va saltar i va obrir les portes de la vila. L’operació de saqueig haguera sigut ràpida si un veí del raval no hagués descobert els intrusos i hagués donat la veu d’alarma. Segons ens conten els documents, en aquell moment hi havia al voltant de tres-centes persones, de les quals vint-i-cinc eren homes. La resta d’habitants s’hi trobava fora.
Mentre uns defenien la vila, la resta s’amagà en la torre , hui desapareguda i que havia de trobar-se prop de l’església. Malastrugament els defensors foren derrotats i la població fou apressada. El balanç de la lluita fou el següent:  quaranta pirates i deu calpins morts i més de tres-centes persones captives. La notícia que arribaven reforços de Xàbia, Teulada i Benissa obligà als pirates a fugir amb el seu botí, deixant-hi solament un home i una dona en llibertat i encarregats de transmetre la infausta notícia.


Els pirates fugen amb el seu botí
El grup de pirates llavors es dividí,  la gran majoria de pirates marxà cap a Cadaqués, a la costa gironina i el galiot mare, amb els captius s’hi quedà. Havien de tornar a la rada de Moraira sis dies més tard per poder realitzar l’intercanvi de presoners. Ja que l’objectiu dels pirates era sobretot  aconseguir  diners pel rescat de captius i alhora, alliberar companys o familiars captius en mans dels cristians. Era la pirateria un camí de doble sentit en què hi havia involucrades les dues riberes de la Mediterrània, malgrat que coneixem millor la pirateria barbaresca. El que no sabem és si Moraira era un lloc habitual per a aquest tipus de transaccions o així havia sigut especificat pels pirates.
Una vegada es donà a conéixer tal luctuós fet, en la ciutat de València s’organitzà una multitudinària processó que tenia la finalitat de pregar per les pobres ànimes dels captius i a l’hora fer una recaptació dels diners necessaris per al pagament dels rescats. Segons una carta del virrei, les quantitats recollides foren aquestes: 40.000 reals de l’arquebisbe de València; 20.000 reals del capítol catedralici; 10.000 reals de la ciutat de València; 10.000 reals de la Generalitat; 15.000 reals dels frares de l’Ordre de la Mercé, ordre que tenia com a missió el rescat de cristians captius. Finalment els diferents religiosos de la ciutat aportaren 1500 reals i les esglésies, 3.000 ducats.
Eren quantitats importants però el preu dels captius també ho era. Els preus més elevats corresponien als xiquets, entre 3 i 11 anys, ja que era més fàcil que acabaren convertint-se en pirates. De fet el mateix Alí Pegelim o Bitxin, que les cròniques (entre altres, la Diana Desenterrada, 1643, de l’historiador Palau) anomenen moro colorín de Berbería, era en realitat venecià, nascut com a Niccolo Piccino  i capturat a l’edat de 10 anys pels pirates. No era un cas estrany, es calculen més de 8.000 renegats (cristians convertits a l’Islam i esdevinguts pirates) en Algèria al segle XVII. Alí Bitxin esdevingué Gran Almirall de la flota algerina i un ric propietari d’esclaus.  Tanmateix acabaria sent enverinat per ordre del soldà d’Istanbul,  temorós del creixent poder d’Alí en Algèria. 

Les autoritats prenen mesures.
Mentrestant el virrei, Ferran de Borja manà mobilitzar les forces disponibles i blindar totes les viles en perill i al mateix temps, organitzà una investigació per depurar responsabilitats. L’assalt a Calp causà una gran commoció en tot el regne, car posava de manifest la debilitat del sistema defensiu valencià i deixava a les autoritats en molt mal lloc. Però aquestes moltes vegades no foren capaces d’aportar solucions efectives a la població. Per exemple, quan després de l’atac els veïns de Calp que quedaren, demanaren armes al virrei per defendre’s, aquest intentà vendre'ls les més que cedir-les.
El dit acusador de les investigacions va caure en primer lloc sobre els dos atalladors que s’encarregaven de vigilar la costa de Calp i Benissa. Les cròniques els culpaven per no estar presents o de trobar-se dormint. El seu lloc habitual de vigilància era la torre d’Ifach, tanmateix havien de cobrir a peu un territori que abraçava des de la Fustera fins al Mascarat. No era per tant un sistema molt efectiu de vigilància. De fet la Generalitat havia denunciat davant del virrei i del rei la manca d’efectius per protegir la costa. Per una banda aquests estaven mal pagats, per l’altra el rei s’havia endut una grossa part a protegir la frontera navarresa.
El ben cert és que es coneixia l’atac per avançat, tal com ho confessa el virrei al rei en una carta del dia 11 d’agost. El dia 31 de juliol es trobava la flota d’Alí a resguard en Formentera, llavors un captiu va saltar a l’aigua i arribà nadant fins a Eivissa, on advertí el capità Bernat Salelles de les intencions dels pirates. Guiats per un tal Salvador Mateu, renegat i natural d’Alacant, tenien per objectiu atacar les poblacions de Benissa, Teulada i Calp així com saquejar el monestir de la Santa Faç a Alacant. El capità va enviar ràpidament  l’alerta a Dénia el mateix dia 2 i Benissa i Teulada estigueren sota avís. Malauradament a Calp arribà massa tard la notícia.  
Tal vegada fora interessant per comprendre millor els esdeveniments, saber que  l’any 1637 Europa estava en guerra, la famosa Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) que enfrontà les Monarquies Hispànica i Austríaca contra França, Holanda i Anglaterra. Que el rei Felip IV haguera de mobilitzar forces armades a les fronteres enemigues, que aquest fet fóra conegut pels pirates,  que França fóra aliada de l’Imperi Turc i que els turcs controlaren el nord d’Àfrica i que en aquest període es produeix un repunt de les activitats pirates a la Mediterrània Occidental són fets que en conjunt ajuden a explicar com  la pirateria era un dels braços armats de la diplomàcia.


El destí dels captius.
Deixant els conflictes internacionals i tornant a la Marina, el termini de sis dies passà i els pirates no aparegueren per Moraira, com havien dit. La mobilització de forces els hauria espantat cap al nord d’Àfrica de nou. Allà als calpins els esperava el captiveri en els famosos banys que tan bé havia conegut Cervantes. Ja hem dit que el principal objectiu dels pirates eren  els diners que es podien aconseguir amb rescats, però també la tracta d’esclaus era una activitat lucrativa. Els captius treballarien  a les vinyes  o a les pedreres, farien reparacions als ports o a les obres públiques, remarien a les galeres o treballarien d’empleats domèstics mentre esperaven l’arribada dels seus rescatadors.
El 1639 en serien rescatats 69,  per intervenció dels frares mercedaris Juan de Molina i Miguel Miralles. La resta no ho sabem, però de 1646 tenim un altre document un altre document en què la població de Calp suplica al rei una pròrroga en el pagament d’impostos a fi de poder estalviar per reparar les muralles i acabar de rescatar els captius. Molts amenaçaven a marxar a una terra més segura. Una altra notícia, de 1653 ens diu que Calp, juntament amb Altea i Callosa demanen al rei una patent de cors per poder capturar pirates. Possiblement era una solució col·lectiva al problema de la pirateria i una manera d’obtenir ingressos amb què acabar de rescatar captius.

Atacs com el que patí Calp evidencien la duresa d’una terra que ara es ven com a paradís i expliquen perquè la colonització després de la conquesta jaumina fou tan lenta i no arriba a consolidar-se fins a dècades avançades del segle XVIII, moment en què  la pirateria a la Mediterrània comença a decaure."

divendres, 5 d’agost de 2016

NO M'ENSENYES MÉS POSTALS...

...Si sempre són les mateixes.

Si no fan justícia a la vida que t'espera aquí.
Si falta tot el que es veritat.

No m'ensenyes més postals
...si parlen de cales desertes

Font: Levante

i muntanyes verges

Font: Marina Plaza


No m'ensenyes més postals
...si no cap tota la corrupció

Font: Las Provincias

i l'urbanisme sense control






No m'enseyes més postals...
si no cabem nosaltres

Marina Plaza



No m'ensenyes més postals...
si no parlen de treball precari,
d'economia submergida,
de negocis obscurs.
No m'ensenyes més postals...

si no estan elles,



...si no estàs tu






No m'ensenyes més postals.




Marina Plaza
Marina Plaza


Levante
Marina Plaça


Levante

Marina Plaza



-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Aquesta no pretén ser una crítica gratuïta a la Conselleria de Turisme, per a això ja està la premsa convencional. Tampoc ho és cap a l'agència publicitària, és d'agrair que retornen a una imatge tradicional i hagen desterrat els grans esdeveniments. Però copsa que, en l'última campanya turística de la Generalitat, la Marina s'enduga gran part de l'atenció. 

A banda de si trau trellat gastar-se els diners donant-li més publicitat a Benidorm, Xàbia, Dénia o Calp que ja estan massa vistes, per davant d'altres indrets del País Valencià menys coneguts, fa la sensació que la Marina únicament aprofita com a reclam turístic, venuda com un món de fantasia i oripells, mentre no rebem quasi res. Les infraestructures són vergonyoses i no corresponen al volum de població que hi som, ens sacrifiquen en benefici del turisme i de les empreses que fan negoci de les nostres necessitats. S'urbanitza cada pam impunement. Fa feredat pensar que acabem esdevenint un parc temàtic on no es podrà viure més que per a estiuejar.


dijous, 28 de juliol de 2016

FORMIGÓ

La primera vegada que vaig sentir parlar sobre Rafael Chirbes no era molt conegut, car al País Valencià i en l'àmbit de la cultura, hi ha dos únics pols i si no hi gires al voltant de cap, no existeixes. Pense que els anys de la "transició modèlica" crearen la situació següent: si escrius en valencià, eres d'esquerres, si escrius en castellà, eres de dretes. I què passa si escrius en castellà però eres d'esquerres? Eres invisible. Però no ho tens molt millor si eres de dretes però parles valencià, llavors eres del Bloc. Si escrius en castellà i eres de dretes, pots acabar sent un Blasco Ibáñez, poc reivindicat pel valencianisme, atrapat en el grup d'escriptors regionals en la literatura espanyola, el teu lloc: anomenar carrers i avingudes.

El cas és que mon pare em parlava d'un escriptor de la VALL (per als de Llutxent-Pinet, la Vall, així en majúscules, sempre és la Valldigna) que vivia a Beniarbeig. Em contava que havia sigut professor al Marroc colonial i que es gastava bona part del seu jornal en ajudar els seus alumnes, també em deia que havia viscut a Extremadura i que l'expresident Rodríguez Ibarra sempre li posava una parella de tricornes a la porta de casa, car no li agradava el seu comunisme militant. 

Tot això per a dir que fa poc vaig llegir la novel·la de Crematorio. Ambientada en Dénia, encara que amagada sota un pseudònim, fa una radiografia de les últimes dècades de la Marina Alta amb el personatge de Ruben Bertomeu com a protagonista i pater familias del clan. La mort del germà bohemi i comunista és el punt de partida perquè tots els membres de la família reflexionen sobre la seua posició a la vida. La dona, la filla, el gendre, la néta, la mare, el nebot, l'amic, el soci i el mateix germà rebel són satèl·lits que giren al voltant de Bertomeu i dels seus negocis de dubtosa legalitat i ètica. Cadascú amb el seu punt de vista, mostren sentiments distints cap a ell: antipatia, admiració, llàstima, enveja... però tots jutgen els actes de Bertomeu per arribar a la seua posició, mentre fan els ulls grossos de com eixos actes els permeten dur una vida lleugera.

Ruben Bertomeu és un personatge dissenyat per a ser odiat. Arquitecte llançat als braços de l'especulació, fou un visionari en comprendre que la Marina, malgrat el seu aïllament (o a causa de) es convertiria en una de les estreles del turisme mediterrani i començà a veure en cada bancal, en cada cep mort i en cada taronger una oportunitat de fer diners. Podria ser un altre Moragues o Morató de la comarca, amb la diferència que ell no necessita participar directament de la política per enriquir-se i teixir la seua xarxa d'interessos i clientelisme.

Tanmateix a mi no em va crear cap aversió particular. Sí que me la provocaren tota la colla de paràsits que l'envolten. Crec que no se'n salva cap. Em sembla que representen la fauna de la Marina, escarotada per i, al mateix temps, enriquida gràcies a l'urbanisme sense control. Viuen dedicats a la bohèmia, a la vie en rose, a beure xampany i esnifar cocaïna mentre es queixen de com de degradada està la ciutat. Però cap d'ells no s'ha pagat la vida regalada alçant-se cada dia a les 6 per a treballar. He dit que no salvaria cap però crec que si hi ha un personatge que desperta m'inspira pietat. Eixe és Collado, el representant de l'obrer que s'emmiralla en les classes elevades i intenta jugar al mateix joc d'enriquiment fàcil però acaba de mala manera per tractar males companyies.

Podria paréixer que Crematorio fa un relat massa exagerat de la realitat de la Marina, una comarca adormida en la qual mai passa res. Malastrugament el que hi ha aquí és veritat, és la realitat dels negocis bruts que ens envolten, de les operacions mafioses, els maletins, els pais i porns, els accidents poc accidentals, els cremats, els negocis il·legals que es tanquen en clubs... el que passa és que la Marina és el món de les societats paral·leles i si no hi vius pareix que no existeix tot això, però en rascar un poc, comença a brollar la merda. I és que la mar, és molta mar, ens dóna menjar però també rovella el ferro, podreix la fusta, desgasta els ossos, quarteja les pells, devora les ànimes.

PS.
Sé que Canal + va fer una versió amb Pepe Sancho com a Ruben Bertomeu però escandalosament està ambientada en la costa provençal i no en la Marina. Si és que ni per a això existim.

divendres, 22 de juliol de 2016

LA LLAMPUGA IV

L'any passat m'ho vaig prendre pitjor. Em va caure al damunt la frustració, el cansament dels eterns viatges en el TRAM, l'esgotament que provoca la calor de l'estiu, que t'absorbeix tota l'energia. També hi pesà l'evidència que al cap i a la fi és una loteria en la qual participes amb la quarta part d'un bitllet, que l'atzar té molt de pes.  Però pocs dies després ja me n'havia oblidat. De fet vaig decidir que no anava a presentar-me de nou. Ara bé, la realitat laboral de la Marina em prengué del peu i em tornà a la realitat: eixe joc és dels pocs visats que hi ha per escapar de la precarietat laboral. Així que enguany ho he tornat a intentar.

Aquesta vegada el resultat ha sigut tot just al contrari, primer m'ho vaig prendre com si res, com una d'eixes exclusives del hola que no interessen a ningú. Un rumor llunyà que podria haver-li passat al veí o a un habitant de la Xina Popular. No obstant això, a mesura que van passant els dies, han anat envaint-me el neguit i la frisança. L'horitzó laboral s'albira negre i amb les proposicions següents: 

A) L'any passat, havent aprovat la primera part, vaig quedar en la bossa en una posició roïna. Enguany, no havent aprovat, crec que ni hi estic dins.
B) El contracte de treball acaba al setembre i fins a març no podria tornar a treballar. De tota manera tampoc em motiva ni hi veig molt de futur.
C) De buscar un treball nou, m'arrisque a què em toque en la loteria la plètora d'explotadors que poblen la Marina.
D) Sempre podria furtar un carro del masymas i recórrer els carrers amb un gavant deslluït, alertant la població de la imminència de l'Apocalipsi, mentre recol·lecte taps de plàstic dels contenidors.
E) D'aquí a un any torne a canviar de voluntat i intente presentar-me de nou a les oposicions amb resultats similars, la qual cosa significaria una procrastinació de la decisió que caldria prendre ja.

El problema de les oposicions és que, quan hi participes, veus que tot és tan subjectiu i de la mà de la sort, que crea impotència. A més, viure preparant oposicions no és vida, encara menys si no pertanys a la classe social que pot permetr'es el luxe de viure preparant opossicions. El que es feia abans: estudiar magisteri + treballar en la CAM, ja no existeix. Quan has de treballar, és molt difícil perquè implica renunciar a moltes coses per una vana recompensa que no arriba a realitzar-se. De fet, em penedisc d'haver perdut els últims mesos estudiant després del treball en lloc de fer coses que realment em motivaren.

Per acabar-ho d'adobar, l'any que ve ja hauré passat la barrera dels 30, havent sobreviscut amb treballets i sentint que la vida, més que viure-la, vaig improvisant-la. Una part de mi, tancada en una xicoteta gerra, encara guarda l'esperança de tindre algun dia un treball que em faça sentir útil, que no m'obligue a estar en un lloc tancat de tal a tal hora, comptant cada minut, sense haver de tindre caps que ploren perquè no són prou rics, mentre espremen treballadors i consumidors a tiri bandiri. M'agradaria dedicar-me a la divulgació històrica i traure'm l'espineta eixa de tindre una llicenciatura rasa. Malgrat que també veig la universitat com un reducte academicista i pensament unidireccional. També el fet de viure en una comarca com la Marina no afavoreix poder continuar estudiant, ni tampoc estic en l'edat de poder dedicar-me a l'estudi a temps complet. En fi, que eixa esperança continua però va minvant cada fracàs laboral.


dimecres, 13 de juliol de 2016

TORNA L'ESTIU

Torna l'estiu. Tornen les panderoles i els mosquits. Tornen les sandàlies amb calcetins. Torna la superpoblació, els talls de llum. Tornen les pells de blanc nuclear. Tornen les notícies estúpides d'estiu. Tornen las vacaciones de los famosos. Tornen els melons d'Alger. Tornen les vesprades eternes, l'olor de panotxa i gespa tallada, el soroll de les cigales. Torna la pertinaz sequía. Torna l'estiu més calorós dels últims cent anys. Torna la Mare de Déu d'Agost i a les set ja és fosc.

Torna la vuelta al cole, torna "després de les vacances s'incrementa el número dels divorcis", tornen les fulles a caure dels arbres, tornen les col·leccions de ventalls i rosaris del món, tornen les oronelles a marxar, tornen les vinyes a mostrar-se prenyades, torna Tots Sants i Halloween sí, Halloween no. Torna el canvi horari, torna el altra vegada lo de que Franco va canviar l'hora, no, per favor. Torna l'amenaça de gota freda.

Tornen les vesprades fosques, el fred que gela el nas, l'olor de llar, torna a ser nadal en el corte inglés, tornen els informes d'esquí, tornen les fires de Nadal i les farteres, tornen els torrons i l'obligació de tindre un pla per Cap d'Any. Torna la grossa de Nadal i les anècdotes estúpides sobre la Grossa de Nadal.

Tornen els regals de reis i la temida cuesta de enero, tornen les rebaixes, torna la foscor post nadalenca. Torna febrer. Torna carnestoltes, torna Sant Maties i el sol ja pega a les ombries, torna a ser quaresma, torna Magdalena, festa plena, i falles i milers de mascletaes, torna Pasqua, Pasqua de les mones,  quines pantorrilles tenen les xicones, tornen les processons passades per aigua i unos diitas en levante, tornen les freses i les cireres, torna eurovisió, els exàmens de final de curs, torna Sant Joan. Torna l'estiu.

I entremig tindrem algun Je suis que ens traurà de la rutina, pot ser alguna campanya electoral amb les seues monges de clausura votant,  alguna notícia que acapararà les portades durant una setmana i caurà en l'oblit. Però els clàssics no, els clàssics mai moren.

divendres, 17 de juny de 2016

L'ÚLTIM ENCONTRE

Aquest relat el vaig presentar a un concurs de narrativa breu de Teulada. La premissa era que comencés amb la frase: Tot va començar aquella nit d'estiu. 


Tot va començar aquella nit d’estiu. Jo fugia del soroll d’una revetla d’estiu. Tu escapaves d’una vida de dolor. Però en aquell instant no ho vaig saber. Ens creuaren sota l’ombra del vell castell, la lluna realçava la blancor del teu vestit. En una mà duies les sandàlies. Els teus peus descalços s’enfonsaven en l’arena de la platja amb cada passa. La remor de la mar va encobrir un tímid bona nit que vaig dir. No em vas contestar. Les nostres pells estaven recobertes d’una pel·lícula de suor, sal i arena. La calor no respectava ni la nit. Jo estava atordit per l’alcohol barat de la barra. Si no haguera estat borratxo,  haguera pogut llegir en els teus ulls el crit d’auxili que demanaven. Després d’uns minuts que paregueren hores, vaig reprendre el pas i tu també, enfonsant-te en l’arena.


Al sendemà trobaren el teu cos embolcallat amb el vestit blanc. De les sandàlies no hi havia ni rastre. La mar t’havia depositat delicadament a la seua vora, com si volguera vetlar-te. Vaig pensar que havies sigut un somni fins que vaig veure la teua fotografia en el diari local. Llavors vaig entendre el crit dels teus ulls, però ja era massa tard. I  d’ençà d’aquella nit no he trobat ni la pau ni la tranquil·litat. Cada vegada que tanque els ulls et veig caminant sota la lluna i cada nit, una oportunitat de salvar-te dels braços de la mort.

dimarts, 7 de juny de 2016

HOSTATGES

Els mecanismes de la memòria són imprevisibles, poden esborrar els aniversaris dels amics i sorprendre't de bon matí amb cançons ja oblidades. A mi em va passar una vegada amb la cançó del club Babalà, coreografia inclosa. Els psicòlegs diuen que la ment opta per esborrar o millor dit, manipular o blocar records per protegir-se,  fins que un dia tornen a florir esperonats per diferents estímuls. Estos dies passats, no sé com, he recordat una situació que, vista en retrospectiva, fou un poc perillosa, malgrat que en el seu moment la vaig prendre com la típica situació que sols m'ocorre a mí.

L'esdeveniment va tindre lloc ara fa dos anys. A l'escola del Perú teníem una setmana de vacances així que havíem planejat un viatge amb la companya voluntària, el nóvio italià i una altra voluntària belga que vam conéixer a l'escola, posem que s'anomenaven Vicenta, Giovanni Rana i Chantal.  Jo volia anar a Cusco, Machu Pichu i el llac Titicaca i aprofitar per a anar a Bolívia i renovar el visat i evitar-me també les futures preguntes: Has estat al Perú? I com és Machu Pichu? Tanmateix Giovanni Rana va convéncer Vicenta d'anar cap al nord, a Tumbes, on les aigües són càlides tot l'any i les platges d'arena blanca. Com si venint de la Marina, necessitares creuar mig món per anar a prendre el bany. Banyar-se en una mar que no siga la Mediterrània hauria de ser considerat infidelitat per a qualsevol habitant de les seues ribes. La qüestió és que, duia vivint en el Perú tres mesos i no havia eixit de la ciutat de Lima així que m'haguera apuntat a un viatge amb els kikos sempre que poguera eixir-ne. Haguera suportat 5 hores dalt d'un autobús cantant cançons d'esglésies i resar sense parar a condició d'eixir-ne. A més, com que la frontera equatoriana no hi quedava lluny, també podríem renovar el visat.  Ara que, si hagués sabut que menys de dos mesos després estaria treballant en l'oficina de turisme de Xàbia, m'haguera estalviat l'aventura. La vida hauria d'anar incorporada amb els botons rew i ffw per poder evitar certes cagades.

Ara m'acabe d'adonar que des de la desaparició dels vídeos les noves generacions ja no sabran que volen dir les paraules rew i ffw. Com tampoc hauran vist mai la coreografia del Babalà. 

L'autobús va eixir amb 4 hores de retard. Encara ho recorde i se'm posa la pell de gallina, l'estació d'autobusos de Lima, sonant un missatge estrident per la megafonia cada 10 minuts felicitant el dia de les mares. Algun dia escriuré sobre la fascinació que senten en el Perú pels micròfons i els aparells de megafonia. A la llarga espera, s'hi havien de sumar 20 hores més en arribar a la destinació. Vam poder veure 4 vegades seguides la pel·lícula The Counselor de Ridley Scott i les 4 vegades no la vaig entendre. També recorde la suor humida d'estar tancats en una cabina amb les finestres baixades porque estamos en otoño. Ui sí, tardor en el tròpic, anem a tapar-nos. En comparació, viatjar en l'Alsa és com fer-ho en un d'eixos super trens japonesos. 

Tumbes és la ciutat més septentrional del Perú i la seua situació fronterera també la converteix en capital d'un munt de coses il·legals. També és reclamada per l'Equador i ha sigut envaïda diverses vegades no consecutives. Vicenta i Giovanni Rana havien baixat un poc abans, en Zorritos i ens havien deixat a Chantal i a mi sols. Jo m'havia mig endormiscat per la calor i les continues reposicions fílmiques i em vaig despertar just a temps per veure com dos individus desconeguts s'emportaven de l'autobús a Chantal. Vaig intentar detindre-ls, però Chantal va dir que aquells eren dos taxistes  que feien un servei regular per a l'autobús i ens durien a la frontera. Jo no m'ho vaig creure, però ella sí i baixàrem. Són eixes mil·lèsimes de segons en què has de prendre una decisió, avaluant ràpidament els pros i contres. Així que vaig baixar per no quedar-me sol.

Ja en el taxi, el conductor i el seu acompanyant no paraven de fer-nos preguntes. Recordeu el dia que ensenyen en escola a no parlar amb desconeguts? Eixe dia Chantal degué quedar-se en casa, fent gofres i llegint còmics de tantan o el que siga que fan els belgues en el seu temps d'oci. Chantal els va fer una relació descriptiva de les nostres vides des del principi dels temps fins al moment present, incloent-hi que volien renovar el visat peruà sense haver d'estar-nos a l'Equador molt de temps. 

Com a bons samaritans, ens advertiren que no es podia fer el mateix dia perquè el malvat govern equatorià finançat per Veneçuela (sí, allà també arriba la dèria veneçolana) havia inventat una llei que ens obligava a estar-nos allà un mínim de 3 nits abans d'abandonar el país per traure'ns els diners.  Però ells que ens estimaven molt,  tenien un amic en la duana que ens ajudaria amb els visats a canvi d'una misèria, solament 100 dòlars, per persona.  Si algú es troba en la mateixa situació, ja vos avance que tot això és fals, el procés de renovació de visat és gratuït i hom pot entrar-hi i eixir-ne quan vulga, sempre i quan no haja comés cap delicte.  Jo ho sabia, coneixia el seu modus operandi però Chantal els va creure a ulls clucs. Em sent moltes vegades com Casandra, la filla del rei de Troia condemnada pels déus a veure el futur i a què ningú la creguera.

Així anaven enviscant-nos més. Anàrem a buscar el seu amic, un treballador de la duana, que ens repetí la història del maligne govern equatorià finançat per Veneçuela. Després anàrem a la duana equatoriana i ens acompanyà un dels taxistes per assegurar-se que cap espia veneçolà ens descobria, és a dir, que no poguérem parlar amb amb ningú. Jo en aquell moment ja era conscient que estàvem segrestats, que no podríem anar-nos'en quan volguérem, que no ens deixarien així com així. I Chantal continuava en el seu món de fantasia i glamour.  Mentre esperàvem en la cua, se'ns apropà una parella xilena que sospitava que estava succeint, però  el taxista se'ns posà ben a prop i després ens aïllà. Jo en aquell moment em veia perdent el passaport i acabant els meus dies venent-me en el port de El Callao o en la presor d'Ancón traficant amb marlboros. 

Resumint, al final aconseguirem els visats i Chantal s'acomiadà dels taxistes. Però en intentar eixir del taxi, se n'adonà que les portes estaven tancades amb pany. Llavors ens dugueren a un carrer poc transitat de Tumbes i ens demanaren 400 dòlars entre els dos, 200 pel tràmit i 200 perquè sí. Estos pensaven que aquí caguem dòlars. Chantal va protestar, va invocar l'esperit de la raó i de la justícia i acabà anant a un caixer a traure els diners. No sé com ho aconseguí, però finalment s'acontentaren amb els 200 dòlars. Mentrestant a mi em retingueren en el taxi. En eixe moment em va vindre al cap una escena de The Counselor en què uns desconeguts segresten a Penélope Cruz i llancen el seu cadàver escorxat a un abocador.

Finalment ens alliberaren. Tot el camí dalt del colectivo que havia de reunir-nos amb Vicenta i Giovanni Rana, jo vaig estar callat, estava més furiós amb Chantal que amb els segrestadors. Ella també estava callada, fins que va trencar el silenci: Saps què hem aprés d'esta aventura? Que no podem confiar en totes les persones. I jo la vaig mirar amb odi. Per a eixe viatge, no feia tant d'equipatge. Una persona que tenia més de 40 anys i era periodista, com podia viure dalt la parra? A ella l'experiència li va obrir els ulls, a mi el Perú em va llevar l'esperança en el nostre sistema.