divendres, 22 de juliol de 2016

LA LLAMPUGA IV

L'any passat m'ho vaig prendre pitjor. Em va caure al damunt la frustració, el cansament dels eterns viatges en el TRAM, l'esgotament que provoca la calor de l'estiu, que t'absorbeix tota l'energia. També hi pesà l'evidència que al cap i a la fi és una loteria en la qual participes amb la quarta part d'un bitllet, que l'atzar té molt de pes.  Però pocs dies després ja me n'havia oblidat. De fet vaig decidir que no anava a presentar-me de nou. Ara bé, la realitat laboral de la Marina em prengué del peu i em tornà a la realitat: eixe joc és dels pocs visats que hi ha per escapar de la precarietat laboral. Així que enguany ho he tornat a intentar.

Aquesta vegada el resultat ha sigut tot just al contrari, primer m'ho vaig prendre com si res, com una d'eixes exclusives del hola que no interessen a ningú. Un rumor llunyà que podria haver-li passat al veí o a un habitant de la Xina Popular. No obstant això, a mesura que van passant els dies, han anat envaint-me el neguit i la frisança. L'horitzó laboral s'albira negre i amb les proposicions següents: 

A) L'any passat, havent aprovat la primera part, vaig quedar en la bossa en una posició roïna. Enguany, no havent aprovat, crec que ni hi estic dins.
B) El contracte de treball acaba al setembre i fins a març no podria tornar a treballar. De tota manera tampoc em motiva ni hi veig molt de futur.
C) De buscar un treball nou, m'arrisque a què em toque en la loteria la plètora d'explotadors que poblen la Marina.
D) Sempre podria furtar un carro del masymas i recórrer els carrers amb un gavant deslluït, alertant la població de la imminència de l'Apocalipsi, mentre recol·lecte taps de plàstic dels contenidors.
E) D'aquí a un any torne a canviar de voluntat i intente presentar-me de nou a les oposicions amb resultats similars, la qual cosa significaria una procrastinació de la decisió que caldria prendre ja.

El problema de les oposicions és que, quan hi participes, veus que tot és tan subjectiu i de la mà de la sort, que crea impotència. A més, viure preparant oposicions no és vida, encara menys si no pertanys a la classe social que pot permetr'es el luxe de viure preparant opossicions. El que es feia abans: estudiar magisteri + treballar en la CAM, ja no existeix. Quan has de treballar, és molt difícil perquè implica renunciar a moltes coses per una vana recompensa que no arriba a realitzar-se. De fet, em penedisc d'haver perdut els últims mesos estudiant després del treball en lloc de fer coses que realment em motivaren.

Per acabar-ho d'adobar, l'any que ve ja hauré passat la barrera dels 30, havent sobreviscut amb treballets i sentint que la vida, més que viure-la, vaig improvisant-la. Una part de mi, tancada en una xicoteta gerra, encara guarda l'esperança de tindre algun dia un treball que em faça sentir útil, que no m'obligue a estar en un lloc tancat de tal a tal hora, comptant cada minut, sense haver de tindre caps que ploren perquè no són prou rics, mentre espremen treballadors i consumidors a tiri bandiri. M'agradaria dedicar-me a la divulgació històrica i traure'm l'espineta eixa de tindre una llicenciatura rasa. Malgrat que també veig la universitat com un reducte academicista i pensament unidireccional. També el fet de viure en una comarca com la Marina no afavoreix poder continuar estudiant, ni tampoc estic en l'edat de poder dedicar-me a l'estudi a temps complet. En fi, que eixa esperança continua però va minvant cada fracàs laboral.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada