dijous, 28 de juliol de 2016

FORMIGÓ

La primera vegada que vaig sentir parlar sobre Rafael Chirbes no era molt conegut, car al País Valencià i en l'àmbit de la cultura, hi ha dos únics pols i si no hi gires al voltant de cap, no existeixes. Pense que els anys de la "transició modèlica" crearen la situació següent: si escrius en valencià, eres d'esquerres, si escrius en castellà, eres de dretes. I què passa si escrius en castellà però eres d'esquerres? Eres invisible. Però no ho tens molt millor si eres de dretes però parles valencià, llavors eres del Bloc. Si escrius en castellà i eres de dretes, pots acabar sent un Blasco Ibáñez, poc reivindicat pel valencianisme, atrapat en el grup d'escriptors regionals en la literatura espanyola, el teu lloc: anomenar carrers i avingudes.

El cas és que mon pare em parlava d'un escriptor de la VALL (per als de Llutxent-Pinet, la Vall, així en majúscules, sempre és la Valldigna) que vivia a Beniarbeig. Em contava que havia sigut professor al Marroc colonial i que es gastava bona part del seu jornal en ajudar els seus alumnes, també em deia que havia viscut a Extremadura i que l'expresident Rodríguez Ibarra sempre li posava una parella de tricornes a la porta de casa, car no li agradava el seu comunisme militant. 

Tot això per a dir que fa poc vaig llegir la novel·la de Crematorio. Ambientada en Dénia, encara que amagada sota un pseudònim, fa una radiografia de les últimes dècades de la Marina Alta amb el personatge de Ruben Bertomeu com a protagonista i pater familias del clan. La mort del germà bohemi i comunista és el punt de partida perquè tots els membres de la família reflexionen sobre la seua posició a la vida. La dona, la filla, el gendre, la néta, la mare, el nebot, l'amic, el soci i el mateix germà rebel són satèl·lits que giren al voltant de Bertomeu i dels seus negocis de dubtosa legalitat i ètica. Cadascú amb el seu punt de vista, mostren sentiments distints cap a ell: antipatia, admiració, llàstima, enveja... però tots jutgen els actes de Bertomeu per arribar a la seua posició, mentre fan els ulls grossos de com eixos actes els permeten dur una vida lleugera.

Ruben Bertomeu és un personatge dissenyat per a ser odiat. Arquitecte llançat als braços de l'especulació, fou un visionari en comprendre que la Marina, malgrat el seu aïllament (o a causa de) es convertiria en una de les estreles del turisme mediterrani i començà a veure en cada bancal, en cada cep mort i en cada taronger una oportunitat de fer diners. Podria ser un altre Moragues o Morató de la comarca, amb la diferència que ell no necessita participar directament de la política per enriquir-se i teixir la seua xarxa d'interessos i clientelisme.

Tanmateix a mi no em va crear cap aversió particular. Sí que me la provocaren tota la colla de paràsits que l'envolten. Crec que no se'n salva cap. Em sembla que representen la fauna de la Marina, escarotada per i, al mateix temps, enriquida gràcies a l'urbanisme sense control. Viuen dedicats a la bohèmia, a la vie en rose, a beure xampany i esnifar cocaïna mentre es queixen de com de degradada està la ciutat. Però cap d'ells no s'ha pagat la vida regalada alçant-se cada dia a les 6 per a treballar. He dit que no salvaria cap però crec que si hi ha un personatge que desperta m'inspira pietat. Eixe és Collado, el representant de l'obrer que s'emmiralla en les classes elevades i intenta jugar al mateix joc d'enriquiment fàcil però acaba de mala manera per tractar males companyies.

Podria paréixer que Crematorio fa un relat massa exagerat de la realitat de la Marina, una comarca adormida en la qual mai passa res. Malastrugament el que hi ha aquí és veritat, és la realitat dels negocis bruts que ens envolten, de les operacions mafioses, els maletins, els pais i porns, els accidents poc accidentals, els cremats, els negocis il·legals que es tanquen en clubs... el que passa és que la Marina és el món de les societats paral·leles i si no hi vius pareix que no existeix tot això, però en rascar un poc, comença a brollar la merda. I és que la mar, és molta mar, ens dóna menjar però també rovella el ferro, podreix la fusta, desgasta els ossos, quarteja les pells, devora les ànimes.

PS.
Sé que Canal + va fer una versió amb Pepe Sancho com a Ruben Bertomeu però escandalosament està ambientada en la costa provençal i no en la Marina. Si és que ni per a això existim.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada