dijous, 27 de febrer de 2014

PER A REFLEXIONAR (IV)

Un dia estaven dues dones parlant i Fulaneta li diu a Sotaneta:

-Ay Dios no me hiso el milagro de haserme madre (perquè aquí sempre tenen a Déu a la boca).

I Sotaneta li amolla a Fulaneta:

-No te preocupes, tu también serás una mujer algún dia.

Quèeee? En escoltar-ho, vaig mirar a Fulaneta i vaig pensar: però si ja està ben granà.


Així està el pati, la dona és en tant que mare. Supose que si no eres mare, seràs púber, com les monges. Esgarrifós. Vaig haver de mirar el calendari per a comprovar la data, no fóra cas que haguera tornat a viatjar en el temps.

dilluns, 24 de febrer de 2014

ATERRANT

No he tingut molt de temps per actualitzar el bloc perquè no dispose ni de temps ni d'Internet. Hem de preparar unitats didàctiques, sessions d'aprenentatge, fitxes pedagògiques i cronogrames de les assignatures i anem cavalló per séquia.

Visc als afores de Lima (Lima és una ciutat que de banda a banda fa aproximadament 100 quilòmentres) al costat de la platja, en una àrea residencial on per la vesprada tallen l'aigua i encara no ha arribat Internet.

Perú és un país de molts contrastos, la misèria i l'opulència conviuen de la mà i el ritme de vida és diferent a l'europeu. Al costat dels peruans els valencians passaríem per ser alemanys.

Els majors inconvenients fins ara són: adaptar-me al sistema de transport (els colectivos), als atacs dels zancudos (com diuen aquí als mosquits) i a que la terra tremole quan li parega.

dilluns, 17 de febrer de 2014

REPTES

Reptes. Són els obstacles que ens apareixen al davant per mesurar-nos. La vida és plena d'ells i la majoria d'ells són més o menys grans en funció de les nostres ments. Hi ha un parell de reptes que m'abelleix recordar o millor dit, que necessite recordar.

Una de les coses de què més orgullós em sent és d'haver aprovat totes les assignatures de la carrera en primera convocatòria. Totes? No, afortunadament tinc dues petites màcules, una a què mai em vaig presentar i una altra que vaig aprovar en segona convocatòria. L'assignatura es deia Història de la Corona d'Aragó i el seu Cèrber era el medievalista Garcia Oliver. Era una assignatura prou exigent i no és per posar-li mèrits. A més molts dies havia d'entrar amb la classe començada, perquè em coincidia amb una altra i el professor em tenia fitxat. Però a banda d'això, quan arribà l'examen final, allò era la diferència entre la plètora d'aspirants a historiadors i els afortunats supervivents. Constava de dues preguntes: un document en llatí medieval per analitzar i una pregunta a desenvolupar relacionant la conquesta de Sicília per Pere, el Gran i la reforma del sistema fiscal de la Corona. Naturalment l'estampida de nyus del Rei Lleó era una agradable passejada de ruminants, en comparació amb els alumnes marxant espaordits de l'aula. Com si dels conductes de ventilació haguera començat a sortir napalm. Jo vaig intentar resistir un poc més, per això de morir amb dignitat, però així i tot vaig acabar renunciant.

Quan suspens una assignatura de caràcter optatiu el més normal és buscar-se'n una altra i provar més sort, a poder ser una que tinga fama de Maria i la done un professor fàcil. Però jo vaig intentar jugar-me el tot pel tot en la convocatòria de juliol. Em vaig llegir els apunts de cap a peus, repetides vegades. Recorde que per aquells dies estava preparant un viatge a Rússia i havia d'anar a Barcelona per temes de visats. Així que em vaig endur darrere els apunts i durant tot el trajecte (entre anar i tornar, unes 8 hores) me'ls vaig llegir fins a saber-me'ls de memòria. Vaig arribar a l'examen (i encara que ja he oblidat quines eren les preguntes) va ser un veni, vidi, vici en tota regla. Vaig traure un 7 que per a mi sabia a 10 i de resultes d'això vaig aprendre a no donar-se per rendit en cap batalla. Les batalles es perden quan l'últim soldat ha mort o quan la pel·lícula acaba i apareixen els títols de crèdit.

L'altra història es desenvolupa en medis més aquàtics. Em vaig apuntar a una de les piscines municipals de València aprofitant el descompte d'estudiant universitari. La monitora era una mena de tinent O'neil rediviva i en veure la meua tècnica, a mig camí entre peix lluitant per no morir i ànec amb les ales trencades, se'n va riure i em va recomanar que m'apuntara a un torn per a persones amb una tècnica menys depurada. O siga la piscina xicoteta, amb els jubilats. I tot això amb el gorro i les ulleres preceptius que accentuen la imatge ridícula. Després d'aquella humiliació vaig pensar de no tornar més. De comprar un passaport fals. De col·lar-me en un vaixell de plaer i començar una nova vida com a Jack, el pintor de xiques franceses en Nova York,  Però vaig decidir tornar perquè no perdia res i perquè no sabia on adquirir passaports falsos. Vaig aprendre a nadar decentment i recorde com la sergent monitora li comentava a una companya, que estava orgullosa de veure la meua evolució natatòria en un parell de mesos. D'aquí vaig aprendre a què malgrat fer el ridícul, cal intentar-ho tot. Més ridícula és la covardia. L'únic de què em penedisc és d'haver hagut de contemplar un dels meus professors en banyador i participant en una classe d'aquagym. Això no hi ha drogues que ho solucionen.

I dic que necessitava recordar-ho perquè davant el proper gran repte dos temors em sobrevolen. El primer és trobar-me una muralla infranquejable tan lluny i el segon és que en tornar em trobaré de nou en la casella d'inici, sense saber ben bé que fer amb la meua vida. 

dijous, 13 de febrer de 2014

SAINT ANDREWS

La torre de Sant Règul

Per arribar a Saint Andrews des d'Edimburg, cal prendre un tren a l'estació de Waverley fins a Leuchars i allà prendre un autobús fins al nostre destí. Ara, el sistema de transport públic escocés és poc eficient i per fer eixa distància d'escassos 80 quilòmetres, es pot tardar unes 3 hores.

Saint Andrews no és una ciutat molt gran, amb poc més de 16.000 habitants ocupa el número 46 en el rànquing de ciutats escoceses. De fet, no arriba a ser ni una ciutat, perquè de ciutats solament se'n reconeixen 7 (Glasgow, Edimburg, Aberdeen, Dundee, Inverness, Peth i Stirling). Tanmateix ha sigut el centre religiós i científic d'Escòcia durant molts segles. És seu de la universitat més antiga d'Escòcia, la tercera més antiga del món anglosaxó i la més antiga dels països nòrdics. També s'hi troben les restes de Sant Andreu, personatge que dóna nom a la població i dibuix
a la bandera d'Escòcia (la creu en aspa, sobre fons blau) i que fou un centre de pelegrinatge important per a la cristiandat.

Restes de la catedral

Qui era aquest Sant Andreu? Doncs ni més ni menys que un dels dotze apòstols i germà de Sant Pere. Va morir a la ciutat  grega de Patres durant el segle I i les seues restes hi romangueren fins al segle IV. L'any 145 al bisbe de Patres, Sant Règul se li aparegué un àngel per advertir-li que l'emperador Constantí pretenia malèficament endur-se les restes del sant a la nova capital de Constantinoble. No sabem que tenia l'àngel en contra de la Nova Roma, però li digué al sant que havia d'endur-se les restes al cul del món, on trobaria una església dedicada a ell. El bisbe va agafar les restes i xino-xano i en companyia d'un grapat de verges va marxar al país dels pictes. Decidí aprofitar el viatge per a cristianitzar l'illa de Bretanya.

Una vegada arribà a un lloc anomenat Kilrymont, el rei dels pictes Oengus I li digué: "posa-les aquí" i allà es quedaren les restes. En principi el relat és versemblant, un senyor furta un cadàver i fuig allà on el sistema judicial romà no arribava, a les terres que es trobaven fora de l'imperi. Ara bé, si tenim en compte que el tal Oengus I va viure en el segle VIII, ens trobem amb un desfassament temporal important. Clar que en aquells dies les comunicacions eren difícils, però de Grècia a Escòcia no es tardava quatre segles en arribar.

Facultat de lletres de la Universitat

La bona qüestió és que al segle IX es va construir una església per acomodar les restes, de la qual solament ens queda una torre de 33 metres en estil romànic. Un segle més tard comença la construcció d'una catedral gòtica que es consagra al segle XIV. Mentrestant i degut al sant, la ciutat havia anat creixent en importància. Saint Andrews esdevingué seu arquebisbal i capital religiosa d'Escòcia.

Fins aquí la llegenda, ara la realitat. Probablement les restes foren dutes des de Constantinoble al segle XIII durant la IV croada. En aquells temps la caça de relíquies era una pràctica prou habitual, sense anar més lluny la ciutat de València atacà la ciutat de Marsella solament per endur-se les relíquies de Sant Lluís d'Anjou. Tot formava part d'una operació propagandística destinada a demostrar que la cristianització d'Escòcia havia sigut anterior a la d'Anglaterra.

Restes de les muralles

Anglaterra pretenia annexionar-se Escòcia i ho intentà amb les armes. Però també buscaren altres vies i una d'elles era demostrar que l'illa era una unitat religiosa depenent de l'arquebisbat de York. I si era una unitat religiosa, ben bé podia ser-ho política. Els escocesos, que els veien vindre de lluny, van dir que tot el que volgueren, però que ells ja eren cristians quan els anglesos eren uns bàrbars, adoradors de pedres. Encara més, Escòcia es col·locà sota el patronat directe de Sant Andreu, en vistes a què el Papa els recolzara o es mantinguera neutral en els intents d'invasió.

L'any 1410 un grup de monjos agustins de París, Oxford i Cambridge decideixen crear una institució d'ensenyament superior allà. Normalment una universitat requeria una triple autorització, la de l'autoritat local, la de l'autoritat del regne i la de l'autoritat religiosa. L'arquebisbe d'Alba, el rei Jaume V i l'Antipapa Benet XIII aportaren els permisos i butlles necessàries. Cal dir que quan es fundà la universitat, hi havia dos papes, el de Roma i el d'Avinyó (en Peníscola). Escòcia s'havia pronunciat a favor d'Avinyó. Endevineu a qui recolzava Anglaterra? Exacte, al de Roma.


L'any 1528 Patrick Hamilton, que havia estudiat en Lovaina i on havia entrat en contacte amb les idees luteranes, es converteix en professor de la Universitat. Des de la seua càtedra difongué les idees de la reforma protestant i per això va ser cremat viu el 1529. En l'actualitat hom diu que l'estudiant que xafe allà on fou cremat, no aprovarà cap examen.

En principi la ciutat s'erigí com a bastió del catolicisme. Però a poc a poc el protestantisme anà guanyant adeptes i uns quants màrtirs després s'instaura com a religió oficial. El 1561 s'abandonà el culte en la catedral, que començà un lent declivi fins a caure en runa i desaparéixer. La catedral més gran d'Escòcia, diuen que era. La Universitat va córrer major fortuna i s'hi mantingueren la majoria d'edificis i colleges d'època medieval i renaixentista. Molt millor que eixe estil postmodernista-cuentamé-tardofranquista que es gasta certa universitat valenciana.

El castell i la platja


També té un castell del segle XII i és la població escocesa que millor conserva el recinte emmurallat. 

dilluns, 3 de febrer de 2014

UN NOU PAÍS

Quan fas moltes coses, pareix que el temps passe més ràpid i que en recordar-ho, la distància siga major. En canvi, en la situació contrària el temps s'eternitza. Així de capriciosa és la memòria humana o pot ser, siga el volum de records emmagatzemats el que condicione la percepció temporal. El cas és que em sembla una eternitat des que el dia que vaig aterrar en Edimburg. Era una plàcida vesprada d'estiu, com comencen tantes històries.

Princess Street, l'artèria principal de la ciutat bullia d'activitat frenètica amb persones que anaven i altres que venien, aprofitant les llargues vesprades estivals. Entre aquella marea humana s'obria pas una formigueta, carregada d'equipatge. I d'aquella vesprada que vaig prendre un autobú, rumb a la campanya escocesa, ja no queda més que un grapat minse de records. 

L'autobús, que no marcava les parades, deixà enrere els suburbis de la capital i s'endinsà en una comarca de valls verdes poblades d'ovelles. Les parades de l'autobús s'anunciaven amb diminuts rètols que a penes podien llegir-se des de la màquina en marxa. I així fou com me'n vaig passar. Bé, ja pararé en la pròxima- vaig pensar il·lús de mi. No perquè no existira tal parada, sinó perquè la més propera estava a més de 7 kilòmetres. I per un instant vaig pensar de fer-los a peu, em tirà enrere però, el fet que Escòcia és un país per a cotxes i no hi ha més que carreteres sense voreres. Vaig haver de recórrer llavors, a la proverbial hospitalitat escocesa. Així dues vikíngues que regentaven la botiga d'una gasolinera, m'ajudaren a trobar el camí i abans que es fera de nit. Tot un èxit.

Així vaig arribar a Eddleston, la capital del no res. Tan a prop i al mateix temps tan lluny de la civilització. El poble no és més que tres carrers amb una església i dos cementeris. Sobre un tossal s'alça l'hotel. Vaig pujar turó amunt amb una maleta carregada d'esperances i emocions i una altra, de temors i incerteses. Deu minuts més tard i amb els braços acusant l'esforç, vaig veure l'edifici. Un castell del segle XVII que havia de ser el meu lloc de treball i la meua casa durant no sabia, encara, quant de temps.

Sobre el llindar de la porta hi havia la següent inscripció "Prepare to meet thy God". A hores d'ara encara no sé de quin déu parlava. Déus hi havia pocs, però fantasmes alguns quants. En obrir la porta, em va rebre el somriure càlid de Stéphanie. Pobreta va ser una de les víctimes de la troika. Recorde uns mesos més tard quan vingué al bar i em digué: "me'n vaig". I jo li vaig dir: "ens vegem demà". I ella em va respondre: "no, me'n vaig per sempre, hui ha sigut el meu últim dia". Sempre ens quedarà el seu record, la seua voluntat d'ajudar a tots i el seu you are very welcome. Jo li deia Stéphanie, la bona. Per distingir-la d'una altra Stéphanie,més malcarada i plena d'ínfules.

Després vingué Steven, el manàger del bar. Recorde que mentre em parlava, jo li deia a tot que si i pensava per a mi mateix: "òstia puta, jo a este tio no li entenc res". De la mateixa edat que jo, uns mesos més jove, té un accent escocés molt tancat, tancadíssim, tan tancat que encara havien de passar un parell de mesos per tal que l'entenguera. En canvi, el temps havia de deixar-nos un grapat de moments còmics basats en la deficiència de comunicació.

Acabades les presentacions, em va agafar una maleta i em digué que el seguira a través d'un laberint d'escales, portes i corredors, fins a arribar a dalt, al més amunt, on havia de viure, com les òlibes, baix la teulada. No estava mal l'habitació. Era un loft amb molta llum, calefacció, un llit gran i un bany propi. Havia d'aprendre durant eixos mesos, que per viure no és necessari molt més. Amb un llit, un bany i un kettle el 75% de les teues necessitats vitals queden cobertes. La meua habitació es trobava en un corredor que compartia amb altres dues habitacions. En una vivia un alcoià. En l'altra Stéphanie, la mala. Sempre ens quedà pendent una festa de veïnat. Després la mala se'n va anar i arribà algú encara pitjor.

Però tornant a eixe primer dia. Després de deixar les maletes, Steven em digué una tafarrada de coses que no vaig entendre. Jo recordava que de l'última vegada que havia menjat ja havien passat una dotzena d'hores. Li vaig preguntar on estava el supermercat del poble i ell es rigué de mi, o de la meua innocència. Com dient: no saps, on t'has clavat. El poble més proper, l'estació on havia parat per accident, es trobava a unes 5 milles de distància, uns 7.5km. Una distància considerable sense cap mitjà de transport de tracció. Finalment em digué que a les 11 del matí podia baixar a desdejunar i que si no, a les 4 de la vesprada començava a treballar. Se n'anà i jo em vaig quedar allí, sense saber que fer, més despagat que un mico.

A mi se'm dóna molt mal improvisar i quan em fallen els plans, em quede molt de temps paralitzat, sense saber com reaccionar. Així em vaig quedar, assegut al llit, mirant els corbs passar, davant la perspectiva d'unes quinzes hores més abans del desdejuni. Em van salvar dues galletes, d'eixes que posen de benvinguda. Mentre les fagocitava, contemplava el que havia de ser el meu nou país.