dilluns, 3 de febrer de 2014

UN NOU PAÍS

Quan fas moltes coses, pareix que el temps passe més ràpid i que en recordar-ho, la distància siga major. En canvi, en la situació contrària el temps s'eternitza. Així de capriciosa és la memòria humana o pot ser, siga el volum de records emmagatzemats el que condicione la percepció temporal. El cas és que em sembla una eternitat des que el dia que vaig aterrar en Edimburg. Era una plàcida vesprada d'estiu, com comencen tantes històries.

Princess Street, l'artèria principal de la ciutat bullia d'activitat frenètica amb persones que anaven i altres que venien, aprofitant les llargues vesprades estivals. Entre aquella marea humana s'obria pas una formigueta, carregada d'equipatge. I d'aquella vesprada que vaig prendre un autobú, rumb a la campanya escocesa, ja no queda més que un grapat minse de records. 

L'autobús, que no marcava les parades, deixà enrere els suburbis de la capital i s'endinsà en una comarca de valls verdes poblades d'ovelles. Les parades de l'autobús s'anunciaven amb diminuts rètols que a penes podien llegir-se des de la màquina en marxa. I així fou com me'n vaig passar. Bé, ja pararé en la pròxima- vaig pensar il·lús de mi. No perquè no existira tal parada, sinó perquè la més propera estava a més de 7 kilòmetres. I per un instant vaig pensar de fer-los a peu, em tirà enrere però, el fet que Escòcia és un país per a cotxes i no hi ha més que carreteres sense voreres. Vaig haver de recórrer llavors, a la proverbial hospitalitat escocesa. Així dues vikíngues que regentaven la botiga d'una gasolinera, m'ajudaren a trobar el camí i abans que es fera de nit. Tot un èxit.

Així vaig arribar a Eddleston, la capital del no res. Tan a prop i al mateix temps tan lluny de la civilització. El poble no és més que tres carrers amb una església i dos cementeris. Sobre un tossal s'alça l'hotel. Vaig pujar turó amunt amb una maleta carregada d'esperances i emocions i una altra, de temors i incerteses. Deu minuts més tard i amb els braços acusant l'esforç, vaig veure l'edifici. Un castell del segle XVII que havia de ser el meu lloc de treball i la meua casa durant no sabia, encara, quant de temps.

Sobre el llindar de la porta hi havia la següent inscripció "Prepare to meet thy God". A hores d'ara encara no sé de quin déu parlava. Déus hi havia pocs, però fantasmes alguns quants. En obrir la porta, em va rebre el somriure càlid de Stéphanie. Pobreta va ser una de les víctimes de la troika. Recorde uns mesos més tard quan vingué al bar i em digué: "me'n vaig". I jo li vaig dir: "ens vegem demà". I ella em va respondre: "no, me'n vaig per sempre, hui ha sigut el meu últim dia". Sempre ens quedarà el seu record, la seua voluntat d'ajudar a tots i el seu you are very welcome. Jo li deia Stéphanie, la bona. Per distingir-la d'una altra Stéphanie,més malcarada i plena d'ínfules.

Després vingué Steven, el manàger del bar. Recorde que mentre em parlava, jo li deia a tot que si i pensava per a mi mateix: "òstia puta, jo a este tio no li entenc res". De la mateixa edat que jo, uns mesos més jove, té un accent escocés molt tancat, tancadíssim, tan tancat que encara havien de passar un parell de mesos per tal que l'entenguera. En canvi, el temps havia de deixar-nos un grapat de moments còmics basats en la deficiència de comunicació.

Acabades les presentacions, em va agafar una maleta i em digué que el seguira a través d'un laberint d'escales, portes i corredors, fins a arribar a dalt, al més amunt, on havia de viure, com les òlibes, baix la teulada. No estava mal l'habitació. Era un loft amb molta llum, calefacció, un llit gran i un bany propi. Havia d'aprendre durant eixos mesos, que per viure no és necessari molt més. Amb un llit, un bany i un kettle el 75% de les teues necessitats vitals queden cobertes. La meua habitació es trobava en un corredor que compartia amb altres dues habitacions. En una vivia un alcoià. En l'altra Stéphanie, la mala. Sempre ens quedà pendent una festa de veïnat. Després la mala se'n va anar i arribà algú encara pitjor.

Però tornant a eixe primer dia. Després de deixar les maletes, Steven em digué una tafarrada de coses que no vaig entendre. Jo recordava que de l'última vegada que havia menjat ja havien passat una dotzena d'hores. Li vaig preguntar on estava el supermercat del poble i ell es rigué de mi, o de la meua innocència. Com dient: no saps, on t'has clavat. El poble més proper, l'estació on havia parat per accident, es trobava a unes 5 milles de distància, uns 7.5km. Una distància considerable sense cap mitjà de transport de tracció. Finalment em digué que a les 11 del matí podia baixar a desdejunar i que si no, a les 4 de la vesprada començava a treballar. Se n'anà i jo em vaig quedar allí, sense saber que fer, més despagat que un mico.

A mi se'm dóna molt mal improvisar i quan em fallen els plans, em quede molt de temps paralitzat, sense saber com reaccionar. Així em vaig quedar, assegut al llit, mirant els corbs passar, davant la perspectiva d'unes quinzes hores més abans del desdejuni. Em van salvar dues galletes, d'eixes que posen de benvinguda. Mentre les fagocitava, contemplava el que havia de ser el meu nou país.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada