DIARI D'UN JOVE MASTERITZAT

Entre a l'edifici i el recepcionista, arrecerat darrere d'una mampara de metacrilat, em demana a boca de canó l'objecte de la meua visita. Després m'ordena anotar les meues dades en una llista que em passa per sota de la finestreta. En comprovant les dades, agarra el telèfon per a comunicar-se amb el departament corresponent i amb el seu vistiplau, em deixa continuar. Puge l'escala amb el dubte de saber què trobaré en la següent planta, però aquesta és deserta. Ja m'imaginava havent de fer una prova en cadascuna com si estiguera a la Torre Muscle. Finalment arribe a les golfes de l'edifici, on ara hi ha la biblioteca. Segons el pla, tot consistia a arribar-hi, agarrar els llibres que volia i tornar a temps per a continuar corregint abans que sonara el canvi de classe. Tanmateix el que hi trobe és una sala buida i vetada al públic. El silenci que acompanya aquests tipus de llocs esdevé encara més aclaparador. Les cadires descansen sobre les taules i mostren q

 Si ho penses bé, era força estrany. Havies de parlar amb algú i llavors entraves a una cabina al mig del carrer, normalment en cantonades i places i tancaves la porta, de manera que quedaves en un espai molt xicotet, claustrofòbic, com en una gàbia.  Després es van modernitzar això sí, i ja no calia entrar-hi, sols tenien un xicotet ràfec que servia d'aixopluc del sol i la pluja. Despenjaves l'auricular i el despenjaves de veritat, no com ara que per a despenjar-lo, llisquem el dit en la pantalla. De fet, caldria modernitzar la literatura i que deixaren de despenjar-se els telèfons i començaren a lliscar  els dits, de fet té un posat més provocador i eròtic. Bé, una volta amb l'auricular a la mà, te'l posaves en el lateral del cap, de manera que el costat per on eixia la veu, es trobava a l'alçada de l'orella i el costat per on parlaves, ho era al de la boca. Tota una obra d'enginyeria. I a saber per quantes mans havia passat allò i sense que anara ningú da