dilluns, 30 de gener de 2017

L'ÚLTIM ENCONTRE

Aquest relat el vaig presentar a un concurs de relats que va fer l'Ajuntament de Teulada este any passat. No vaig guanyar però els han publicat tots en una revisteta i fa comboi. Mentre l'escrivia tenia al cap la cançó Strangers in the night cantada per Frank Sinatra.

Tot va començar aquella nit d’estiu. Jo fugia del soroll d’una revetla d’estiu. Tu escapaves d’una vida de dolor. Però en aquell instant no ho vaig saber. Ens creuaren sota l’ombra del vell castell, la lluna realçava la blancor del teu vestit. En una mà duies les sandàlies. Els teus peus descalços s’enfonsaven en l’arena de la platja amb cada passa. La remor de la mar va encobrir un tímid bona nit que vaig dir. No em vas contestar. Les nostres pells estaven recobertes d’una pel·lícula de suor, sal i arena. La calor no respectava ni la nit. Jo estava atordit per l’alcohol barat de la barra. Si no haguera estat borratxo, haguera pogut llegir en els teus ulls el crit d’auxili que demanaven. Després d’uns minuts que paregueren hores, vaig reprendre el pas i tu també, enfonsant-te en l’arena.
Al sendemà trobaren el teu cos embolcallat amb el vestit blanc. De les sandàlies no hi havia ni rastre. La mar t’havia depositat delicadament a la seua vora, com si volguera vetlar-te. Vaig pensar que havies sigut un somni fins que vaig veure la teua fotografia en el diari local. Llavors vaig entendre el crit dels teus ulls, però ja era massa tard. I d’ençà d’aquella nit no he trobat ni la pau ni la tranquil·litat. Cada vegada que tanque els ulls et veig caminant sota la lluna i cada nit, una oportunitat de salvar-te dels braços de la mort.

dilluns, 23 de gener de 2017

PAVIA

Pavia no era part del viatge, fou una parada improvisada, un pensat i fet. Lugano era originalment el lloc pensat, una xicoteta ciutat del sud de Suïssa, la principal ciutat de la Suïssa italianòfona. Què hi ha a Lugano? No gaire des què la baronessa  s'emportés totes les obres d'art del museu Tyssen a Madrid. Però Lugano representava sobre tot el fet de poder visitar un nou estat després de dos anys. Trencar la maledicció. Tanmateix el destí, o millor dit, el sistema ferroviari italià i la seua xarxa de difícil comprensió s'interposaren en el camí. Recordava l'existència de Pavia vagament i desconeixia que es trobava tan a prop de Milà així que buscant un pla B, em vaig decantar per l'antiga capital dels llombards. Quina manera millor de tancar el viatge per la Llombardia?


dilluns, 16 de gener de 2017

TRENTA HIVERNS

En febrer del 2010 un amic ens va convidar al seu trenté aniversari en Parcent. En aquells dies hivernals jo tenia 23 anys i complir-ne trenta semblava tan llunyà! I quasi sense pensar-ho, ja han arribat, a bord d'una locomotora sense frens. Però no vull fer profundes reflexions sobre el canvi de xifra. Bàsicament diré que ni he arribat a dominar deu llengües, ni he escrit un llibre, ni he viatjat als cinc continents ni visc a l'estranger, així que no he complit cap dels objectius que m'havia plantejat. Què hi farem? La vida no tracta sempre sobre complir somnis i tindre experiències significatives, en bona part consisteix a tindre una rutina i a fer coses que no tenen gaire valor.

Ara bé, si ho encare pel costat positiu, he aconseguit aprendre a parlar més o menys sis llengües i tinc coneixements elementals d'un grapat més. No he publicat un llibre però tinc este bloc i un cabàs de relats i diverses novel·les que mai veuran la llum i una altra que pot ser, sí. No he viatjat als cinc continents però he viscut en dos i no, ja no visc a l'estranger, encara que de vegades ho parega. Ha resultat un autèntic gir de 360 graus perquè he acabat al mateix lloc d'on vaig eixir. Tampoc em veig ja vivint en un altre país, no almenys lluny de la Mediterrània, eixa etapa crec que la tinc per tancada i passada.

Així que no he guanyat la partida dels vint però ho aconseguiré en la pròrroga. Mireu, jo dient coses optimistes, deu ser veritat que l'edat porta saviesa, per això diuen que qui a trenta no té seny ni a quaranta té cabal, a cinquanta a l'hospital. A més a més em permetré un canvi, a partir d'ara el bloc s'anomenarà Diari d'un jove masteritzat en la trentena. Així, ara sí, el nom tindrà una part de veritat des que ni és un diari i masteritzat vaig deixar de ser-ho fa molts anys. Qui sap? Pot ser, qualque dia puga escriure: diari d'un jove masteritzat jubilat. Tot i que, al pas que van les coses en el plànol laboral, tindré segurament cent cinquanta anys i a saber en quina distopia viurem instal·lats.

diumenge, 1 de gener de 2017

ELS LLIBRES DE 2016

Aquí tot el que ha donat el 2016 en matèria llegidora


-La Catedral 
(desembre 2015-gener 2016) del novel·lista valencià Vicente Blasco Ibáñez (1867-1928). Un antic carlista transformat en anarquista a través d'una conversió que ni la de Sant Pau camí cap a  Damasc, busca refugi en la catedral de Toledo on treballa el seu germà. A partir d'aquí començà una història sobre la catedral de Toledo amb personatges als quals de vegades els succeïxen coses i de vegades no, amb tot un seguit d'anècdotes sobre l'edifici. El vaig començar l'any passat i en l'anterior crítica no li augurava un bon final. Bé, té un final molt de l'estil de Blasco Ibáñez, (spoiler) un dels protagonistes acaba morint al final. Blasco Ibáñez quan s'allunya de València perd molt, he dit.