ELS LLIBRES DE 2016

Aquí tot el que ha donat el 2016 en matèria llegidora

-La Catedral (desembre 2015-gener 2016) del novel·lista valencià Vicente Blasco Ibáñez (1867-1928). Un antic carlista transformat en anarquista a través d'una conversió que ni la de Sant Pau camí cap a  Damasc, busca refugi en la catedral de Toledo on treballa el seu germà. A partir d'aquí començà una història sobre la catedral de Toledo amb personatges als quals de vegades els succeïxen coses i de vegades no, amb tot un seguit d'anècdotes sobre l'edifici. El vaig començar l'any passat i en l'anterior crítica no li augurava un bon final. Bé, té un final molt de l'estil de Blasco Ibáñez, (spoiler) un dels protagonistes acaba morint al final. Blasco Ibáñez quan s'allunya de València perd molt, he dit.

-Breu història dels pobles àrabs (gener 2016) de l'historiador i expresident de la República Dominicana Juan Bosch Gaviño (1909-2001). El títol ho diu tot, fa un breu repàs a la història dels pobles àrabs des del naixement de l'Islam fins a la qüestió de Palestina. Com a aproximació funciona però hi ha sempre els problemes que comporten el fet de tractar com un tot una plètora de cultures i estats, els mateixos problemes d'excés de generalització que trobaríem en una història d'occident, una història dels països llatins o dels països cristians. 

-Chavs, la demonització de la classe obrera (gener 2016) del periodista anglés Owen Jones (1984). És un assaig sobre els chavs, un grup social que en l'imaginari del Regne Unit representa aquells amb un nivell educatiu baix, que no treballen i que viuen de les rendes de l'Estat. S'hi fa una anàlisi que tracte d'explicar l'origen d'aquesta concepció classista i alhora és una història social de l'Anglaterra de les darreres dècades, des de la desindustrialització del període Thatcher. També hi ha una crítica a l'esdevenir del Partit Laborista en tot aquest context. 

-La llum brillant (gener-febrer) de l'escriptor anglés Terry Pratchett (1948-2015). És la segona de 41 novel·les sobre l'univers del Discmón o Discworld, un disc que descansa sobre quatre elefants que reposen sobre una tortuga que vaga per l'espai. En aquesta novel·la un encanteri que podria acabar amb el Discmón fuig de la Universitat Invisible i s'amaga en el cap del mag Rincewind, que haurà de fugir de tots aquells que volen carregar-se i al mateix temps, acompanyar el turista Twoflowers de retorn al seu món. És una paròdia de la novel·la de fantasia èpica de l'estil de Tolkien. 

-Northumbria, l'últim regne (febrer) del novel·lista anglés Bernard Cornwell (1944). Ambientada en el segle IX, quan Anglaterra era dividida en set regnes (l'Heptarquia) i els vikings amenaçaven a envair-los. Uthred fill del rei de Northumbria és segrestat pel viking Ragnar que l'adopta com a membre de la seua família. Anys després Uthred s'haurà d'enfrontar als seus antics compatriotes saxons. Acostumats a les històries de terror sobre els vikings, aquesta novel·la (la primera de deu) ens mostra els successos des de les dues perspectives. Els personatges principals estan ben construïts i no s'hi troben a faltar molts dels vicis de la novel·la històrica. 

-Història de la decadència i caiguda de l'imperi romà (febrer-abril) de l'escriptor anglés Edward Gibbon (1737-1794). L'obra es divideix en sis volums, la primera la vaig llegir uns anys abans i enguany he pres la segona part, de gairebé mil pàgines. Gibbon va escriure una obra gegant sobre la decadència i caiguda de l'imperi romà abraçant un període de mil anys, des del segle III i fins al XV. En efecte, Gibbon va incloure l'imperi romà d'orient, més conegut com a Imperi Bizantí, en la seua obra. En aquesta segona part tracta el segle V, la desaparició de l'imperi romà d'occident. Gibbon fa història a l'antiga manera, ell recopila dades i les posa totes juntes, dades que tracten sobretot de grans personatges i esdeveniments. En la història de Gibbon no cap el gros de la societat, tampoc caben una anàlisi profunda i una interpretació rigorosa. Gibbon parteix del principi que l'imperi romà va desaparéixer com a conseqüència d'una relaxació dels costums i la moral romans provocada per la irrupció de pobles estrangers (els pobles germànics) i un cristianisme que era massa pagà. De tota manera continua sent un referent per a endinsar-se en l'estudi del període romà i medieval.

-Tres passes pel misteri (abril) de l'escriptor gallec Agustín Fernández Paz (1947-2016). Es conforma per tres novel·les curtes de misteri, la més interessant per a mi fou la tercera que parla sobre un poblet gallec que ha de conviure amb una fossa de la guerra sense que ningú s'atrevisca a parlar de la seua existència. He descobert que l'autor va morir aquest mateix any, poc després què el llegira. Em va succeir una cosa semblant amb Terry Pratchett l'any passat. Duré mala sort?

-L'edat de ferro (abril) de l'escriptor sud-africà i Premi Nobel de Literatura J.M.Coetzee (1940). Una professora de Ciutat del Cap descobreix que té càncer al mateix temps que veu la cara més dura de l'apartheid. És la història d'una dona que decideix no lluitar contra la malaltia, que acaba fent amistat amb un rodamón i que acaba involucrant-se a través de l'empleada domèstica, en les misèries de l'apartheid. Tot i que pareixia que l'apartheid tingués més protagonisme en la novel·la, la veritat és que apareix més com eixe soroll de fons al qual t'acostumes, eixa remor que veus a través de la televisió mentre estàs còmodament assegut al sofà mentre gent real pateix i mor el sistema. Intencionadament o no, Coetzee acaba donant més importància a la malaltia d'una persona blanca que als africans que moren en lluita contra un sistema que els oprimeix. 

-Crematori (abril-maig) de l'escriptor valencià Rafael Chirbes (1949-2015). Un lloc: Dénia, capital de la Marina Alta; una època: els anys 90-00, l'edat daurada de l'especulació urbanística; un personatge Rubén Bertomeu i tota una comparsa de rèmores que s'alimenten de manera indirecta dels negocis térbols del pater familias. Rubén és un arquitecte enriquit gràcies a la construcció desmesurada i la droga. És el valencià esnob, nou-ric, que s'ha girat d'esquena al seu país per a exhaurir-lo, un més dels que abunden per aquí. Al seu voltant hi ha tot un conjunt de personatges que desaproven en diferents nivells la manera en què Bertomeu ha arribat on ha arribat però que se'n beneficien de la vida regalada que els ofereix. Té passatges molt bons, altres menys bons com els monòlegs amb temes que no casen amb la història i passatges estranys que semblen trets de Falcon Crest. Chirbes va saber on apuntar però em sembla que a l'hora de la veritat es va autocensurar en molts aspectes d'allò que contà. 

-Do de llengües (maig) de l'escriptora catalana Rosa Ribas (1963) i l'escriptora alemanya Sabine Hofmann (1964). La novel·la conta com una periodista de societat acaba investigant l'assassinat d'un personatge destacat de la burgesia catalana i enredada en una trama de corrupció policíaca. Acabarà formant parella amb un policia masclista i de mà solta i col·laborarà amb una filòloga condemnada a l'ostracisme acadèmic pel seu passat polític i un advocat que no se sap quina funció té en la història a banda de ser l'interés romàntic de la protagonista. La novel·la està escrita a dues mans i això es nota en alguns passatges de la història en què canvia el to de la història. Els fets ocorren en la crua Barcelona franquista dels anys 50. És d'agrair també que hi haja històries ambientades en època franquista en què tot no parega una espècie d'Arcàdia feliç que tant abunda a la televisió. 

-De les runes dels imperis (maig-juny) de l'escriptor indi Pankaj Mishra (1969). Des del panasianisme fa un assaig sobre l'imperialisme en Àsia des de la perspectiva de tres intel·lectuals asiàtics: l'iranià al-Afgani, el xinés Ling Qichao i l'indi Tagore. Ens parla llavors de tres universos: el musulmà, l'indi i el xinés i de quina manera s'enfrontaren a l'assalt d'Occident, de la lluita entre la tradició i la modernitat de les idees que arribaven des d'Occident (democràcia, nacionalisme, socialisme, lliure mercat). 

-Clea (juny) del novel·lista britànic Lawrence Durrell (1912-1990). És l'última part del conjunt de novel·les que formen El Quartet d'Alexandria. Si en els tres primers ens contava essencialment la mateixa història des de tres punts de vista diferents, aquí li dóna un desenllaç a la dita història. Les novel·les de Durrell parlen d'una Alexandria ideal, cresol de cultures en què es barregen els jueus, els anglesos, els francesos, els grecs, els alemanys i en què els àrabs, la gran majoria, a penes sí troben lloc. L'última part ens parla de la desfeta d'aquell protectorat britànic sobre Egipte i de l'ocàs d'eixa Alexandria que realment mai va existir més que en la imaginació d'uns quants privilegiats.

-L'assassinat de Pitàgores (juny-juliol) del psicòleg madrileny Marcos Chicot (1971). Igual que un triangle amb fons groc ens anuncia perill imminent, la parella formada per best-seller i Premi planeta ens augura literatura d'escassa qualitat. Intenta ser un thriller i a l'hora novel·la històrica, d'acció i romàntica amb passatges de literatura eròtica que fan enrogir però de vergonya aliena per com estan escrits. Tracta d'una sèrie d'assassinats que ocorren en la secta que es va muntar Pitàgores en Crotona. El famós matemàtic ha de recórrer a l'ajuda d'un detectiu egipci al qual se li suma la filla del matemàtic, Ariadna una jove intel·ligent i molt atractiva. Ja amb la presentació dels personatges era prou per a fugir però si continues llegint, apareixen més elements que cauen del cel com revolucions, segrestos, psicòpates sodomites, turbes assassines i un assassí que desapareix al principi de la novel·la i reapareix al final en una grollera maniobra de despistar el lector. PD: la novel·la es diu l'assassinat de Pitàgores i en cap moment mor.

-Nacions i nacionalismes des de 1780 (juliol) de l'historiador britànic Eric Hobsbawm (1917-2012). Les nacions són construccions socials, totes del segle XIX per tant ni cauen del cel ni són mil·lenàries per molt que els polítics així ho vulguen. I en tant que construccions socials no hi ha unes nacions que tinguen més dret a ser-hi que altres. Hobsbawm fa un repàs a com es construeixen les nacions des del naixement del liberalisme polític. He trobat a faltar que, com a britànic, parlés dels nacionalismes anglés i britànic.

-La Salvatge (juliol) de l'escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó (1943). Vaig començar a llegir-lo amb certes reticències perquè pensava que era la típica novel·leta que t'obliguen a llegir en l'institut. Tracta d'un milionari solitari adopta una xica del carrer i l'educa en els seus valors i gustos fins a enamorar-se d'ella. Si vos recorda l'argument a Pretty Woman o a My fair lady és perquè totes beuen del mite grec de Pigmalió, l'artista que s'enamora de la seua creació. En aquest cas però, a mitjan història fa un gir cap a la novel·la gòtica molt interessant.

-Mushasi, llibre IV (juliol-agost) del novel·lista japonés Eiji Yoshikawa (1892-1962). És una novel·la sobre Musashi, samurai cèlebre de l'època Tokugawa (s.XVII occidental) i dels seus viatges pel Japó. M'he llegit el quart llibre, que correspon al cinqué i sisé de la versió original. No m'agrada llegir sagues senceres i intente espaiar-les en anys encara que després em costa reprendre el fil de l'argument.  M'agrada molt l'estil que tenen els japonesos de narrar, són molt detallistes però sense arribar al barroquisme i mostren més que conten. 

-Encarats (agost) de l'escriptora belga i calpina Nathalie Delorgne (1989). La novel·la parteix de la premissa de què passaria si reprimirem tant els nostres problemes i les nostres preocupacions que acabaren prenent forma física? És una història sobre maneres d'enfrontar-se als problemes, sobre la difícil transició al món adult, sobre els diferents. El final el vaig trobar un poc precipitat. 

-El llibre dels tres (agost) del novel·lista nord-americà Lloyd Alexander (1924-2007). És el primer de la saga de les cròniques de Pridayn, una història sobre un jove granger que ha de lluitar per protegir el regne d'Annuvin del malvat Rei Cornut. Es va escriure als anys 60 i s'inspira en la mitologia gal·lesa, al principi recorda a novel·les com El Senyor dels anells però no és tan dens i té un ritme àgil. Com a curiositat, la Disney va fer una versió animada als anys 80 però tenia un to tan obscur que va passar prou desapercebuda.

-Història de la Mediterrània (agost-setembre) dels historiadors Jean Carpentier (1932) i François Lebrun (1923-2013). Com diu el seu títol, és una història de la Mediterrània des dels orígens fins a l'actualitat però amb un gran pes de la història de França i les seues colònies mediterrànies. 

-Ritus iguals (setembre) de l'escriptor anglés Terry Pratchett (1948-2015). És la tercera història sobre el Discmón i la primera en què no apareix el protagonista de les dues anteriors novel·les. En un món en què sols els homes poden ser mags i sols les dones poden ser bruixes, naix una xiqueta amb els poders del mag. En clau d'humor es tracta la qüestió del masclisme i els rols de gènere en la societat. Dels tres sobre la saga que he llegit, és el que més m'ha agradat.

-Orient, Occident (setembre-octubre) de l'escriptor indi Salman Rushdie (1947). És un conjunt de nou relats ambientats en l'Índia, en Occident i en un espai intermedi, el de famílies índies que intenten adaptar-se a Occident. Com a curiositat, un dels relats parla d'Isabel de Castella, de Cristòfol Colom i d'una relació molt estreta. Mitjançant el seu realisme màgic, Rushdie parla de persones que intenten adaptar-se al món i a les seues normes estranyes.

-Les legions maleïdes (octubre) de l'escriptor valencià Santiago Posteguillo (1967). És la segona part de El fill del Cònsol, la trilogia sobre Escipió l'Africà, Hanníbal i la Segona Guerra Púnica. Tracta sobre el final de la guerra, des de la presa de Cartago Nova fins a la derrota d'Hanníbal en Zama. No he vist gaire evolució des de la primera part, s'arrosseguen els mateixos vicis: personatges plans i ritme irregular. Les pitjors parts són les batalles, massa detalls que alenteixen unes escenes que haurien de ser ràpides. De nou, la història de Plaute que no acaba de casar amb la història principal. Escipió és un personatge que acabes odiant de com pretén de perfecte aparéixer. Pel que fa a les dones, tenen més protagonisme que en la primera part. Per una banda hi ha les esposes d'Escipió i d'Hanníbal, Santa Emília del patiment perpetu i Santa Himilce de la resignació. Per una altra part l'esclava egípcia Netikerty i Sofonisba, la filla de Giscó que fan el paper de ser sexuals i malvades a parts iguals. Que la societat romana fora tan masclista i patriarcal no vol dir que una novel·la ambientada en l'època haja d'adoptar eixe punt de vista. 

-L'església de Franco (octubre-novembre) de l'historiador aragonés Julián Casanova (1956). Tracta sobre el paper que va adoptar l'església catòlica tant durant la guerra civil de 1936-1939 com en la repressió franquista i els primers anys del Franquisme, com Franco es va servir de l'església per a construir el seu ideari i aporta proves que desmunten l'argument tradicional segons el qual, l'església catòlica es va mantenir neutral en el conflicte, abans que els republicans començaren a atacar-la. 

-Cicle bis (novembre) del professor i escriptor barceloní David Duran (1963). A Júlia se li apareix un dia la Gènia de la Menstruació i li proposa poder canviar de sexe a voluntat durant un mes. Així comença esta simpàtica novel·leta per a adolescents però que tracta un tema tan sensible com el de la identitat de gènere. Llàstima que el mateix format i destinació li tallen les ales per a una novel·la que haguera sigut un poc més ambiciosa. 

-Arquitectura Rural Valenciana (novembre) de l'arquitecte alteà Miguel del Rey (1948). És una interessant obra per conéixer l'arquitectura del camp valencià, les formes tradicionals de la qual es troben en retrocés davant de nous tipus constructius. Se centra sobretot en l'arquitectura del nord de Castelló, de l'Horta de València i de la Marina i s'acompanya de moltes imatges per poder acompanyar les explicacions. He trobat a faltar algunes explicacions sobre termes arquitectònics que no coneixia i que a voltes em feien perdre el fil. 

-Rosa del Japó (novembre) de l'escriptora japonesa Rei Kimura. Sobre l'escriptora no he trobat molt a banda d'un grapat de fotos estranyes. Diu que li agrada escriure sobre dones japoneses que tingueren importància i per això té una biografia d'Alberto Fujimori, El president que s'atreví a somiar (en el genocidi dels peruans, supose). Per coses com estes és millor no saber molt sobre l'autor abans de llegir un llibre. Sobre aquest, tracta d'una dona que es féu passar per home per a poder entrar al cos de kamikazes (pilots suïcides) durant la Segona Guerra Mundial. Encara que té traces de ser una mena de Mulan, està ben escrita i és interessant. Li falla saber des del principi el destí dels seus personatges.

-El calder màgic (desembre) del novel·lista nord-americà Lloyd Alexander (1924-2007). És el segon de la saga de les cròniques de Pridayn i en aquest el porquer Taran ha de trobar un calder màgic per destruir-lo abans que s'apodere d'ell el rei Cornut. Segueix en la línia del primer, de lectura àgil i personatges ben definits. 

-La muntanya màgica (desembre 2016-gener 2017) del novel·lista i premi Nobel de literatura alemany Thomas Mann (1875-1955). És la història de Hans Castorp que va a visitar el seu cosí a un sanatori de Suïssa i s'hi queda set anys. Això que podria ser una historieta curta, Mann ho allarga durant mil pàgines amb moltes reflexions personals sobre el temps, la cultura o la religió. També és una història sobre la burgesia europea i la seua existència buida i apàtica. Té un desenvolupament molt desigual, amb pàgines i pàgines en què no succeïx res i altres en què tot ocorre de manera precipitada i el final pareix que es va escriure el dia que Mann decidí que s'havia fartat del llibre.