Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2015

LLIBRES DE 2015

Tot el que ha portat el 2015 en matèria literària. No he llegit tot el que voldria sobretot en la darrera part de l'any en què ja és molt difícil trobar-ne temps. Tampoc ha sigut bon any per al bloc, he escrit la meitat que l'any passat i el que menys en els 5 anys de vida. - Moments estel·lars de la humanitat (gener, 2015), de l'austríac Stefan Zweig (1881-1942). És un conjunt de petits relats que narren esdeveniments històrics, des de la caiguda de Constantinoble a les negociacions que conduïren a la Pau de Versalles. La narració està feta des d'un punt de vista molt historicista, la història feta a colps de grans personatges i decisions personals i deixant de banda la gran massa social. Eixa és la història que es feia a principis de segle XX. Malgrat tot alguns dels relats són entretinguts però altres com l'expedició a l'Antàrtida em van resultar més avorrits.  - El color de la màgia (gener, 2015),  de l'escriptor anglés Terry Pratchett (1948-201

RETROSPECTIVA DE MITJA DÉCADA (III)

No t’has fixat mai en com de determinants són les casualitats? Com estar en el lloc indicat i el moment adequat té un gran pes en el nostre devenir? Pots enfocar-ho de dues maneres: creure que el destí va guiant-te cap a una meta o pensar que la nostra vida ve conformada per les petites casualitats de manera aleatòria, sense cap pla còsmic ni metafísic per a nosaltres. Com el mosquit que esclafes contra una paret en una pesada i calorosa nit d’estiu. Era el seu destí final morir així? O ha sigut una casualitat, com pogués haver tingut un altre final? Retrocedim un poc enrere en el temps, fins a l’estiu de 2012, quan la prima de risc era la paraula de moda i pareixia que en qualsevol moment tot anava a enfonsar-se. Però no patíem molt perquè sabem que aquí vivim a la vora del precipici, sempre a punt de caure, sempre a punt de canviar i a la fi, tot com sempre i poden continuar. Jo acabava de tornar d’Alemanya i vivia en l’eufòria europea de descobrir o redescobrir el sol, la mar

M DE MAGANXA

Maganxa (pos.cas manga ancha ), maganya (it. magagna ), mangarrufa (incert), martingala (fr. martingale ),  tenim moltes paraules per a designar els enganys, els embulls, les trampes, els secrets, les astúcies, la picaresca feta art i en resum, la jungla en què vivim. Hobbes tenia raó, la supervivència sembla lligada a la capacitat d'imposar-se a la resta. Estem atrapats en una xarxa intricada que s'estén per tots els nivells de la vida i que mentre beneficia a uns, a la resta ens condemna a la precarietat. Però com sempre hi ha hagut classes i classes, i una cosa són les maganyes del dia a dia i altra, les maganxes a gran escala, les que ens acaben afectant a tots i que són responsables del desenvolupament o subdesenvolupament d'una societat. D'aquelles noces, aquests bescuits. Si bé aquest sistema encara està poc estudiat i les anàlisis es centren sobretot en el període de la restauració alfonsina (1874-1931), moment en què se li dóna el nom de Caciquisme. Pense

LA LLAMPUGA

Sona el despertador entre estertors. Un locutor anglés lluita per ocupar la mateixa freqüència que una cançó lleugera. Per què és tan difícil sentir la ràdio a la Marina?  T’arrossegues fins a la cuina, amb passes feixugues, com un zombi. Desdejunes, t’arregles, et vesteixes, tot amb actes reflexos. Agarres la bici i te'n vas al treball. És matí, fa gelor, i la boira ho cobreix amb un mant gris, no obstant els carrers ja estan plens de residents europeus amb sandàlies i pantalons curts mentre tu ja has hagut de traure la bufanda i els guants del seu exili estival. A les portes del Lidl , un grapat de clients espera ansiós que òbriguen les portes. S’hi arremolinen al voltant com en la pel·lícula de la Nit dels Morts Vivents . Continues, esquives runners kamikazes, senyores que passegen el gos, carros amb xiquets, tots pel carril-bici. Les rodes avancen sobre les fulles mortes i entre els vidres trencats. Arribes al treball. Les cafeteries de gom a gom. Homes amb corbata, mare

RETROSPECTIVA DE MITJA DÈCADA (II)

La tardor de 2011 em va sorprendre preparant-me oposicions. No es que fora la il·lusió de la meua vida, ser funcionari, tindre un treball per sempre i una vida predissenyada, problemes del primer món en definitiva, és cert, però no per això menys més mereixedors de ser ignorats. Continuava sense saber què fer amb la meua vida i llavors era una manera més de procastinar eixa decisió. No sé si esperava a què s'obrís el cel i baixés entre els núvols en forma d'epifania, però quasi.   El preu d'actuar per inèrcia fou un estiu perdut entre el pressupost municipal i el procediment administratiu. Una festa. Això després d'estar una jornada suportant wannabes en el supermercat. "No saber què fer amb la teua vida no et dóna permís per a fer malgastar-la alegrement, hauria d'haver-me dit algú".  "Haver estudiat" diran alguns, "haver anat al club de camp adequat", voldran dir. El cas és que jo anava a vore si sonava la flauta i l'atzar de

L DE LORETO

Imatge
Parlar de la Mare de Déu del Loreto és parlar de Duanes de la Mar, el barri mariner de Xàbia i també, és cert, una manera barroera d'introduir el tema de hui, què li farem. La Mare de Déu del Loreto és la patrona dels mariners de Xàbia i es caracteritza per estar representada sobre una casa minúscula com una sort de Gulliver en Lil·liput. Segons la llegenda, quan els mamelucs amenaçaven Palestina, arribaren uns àngels del departament de reformes celestials i volant, traslladaren la casa de la Mare de Déu al sud d'Itàlia, a un turó amb llorers ( lauretus en llatí, d'on ve Loreto) [En realitat els àngels assajaren quatre o cinc ubicacions distintes abans de decidir-se pel santuari actual, eren molt exigents]. Per això el Papa Benet XV la va convertir el 1920 en patrona de l'aviació. Vistes les circumstàncies també haguera pogut ser la patrona dels transportistes o de les cases voladores o dels àngels insatisfets. El nom oficial del barri és Duanes de la Mar, per dif

ESCENES DE LA LLUITA DE CLASSES

L'anterior cap solia dir-me que la vida és com una capsa de bombons. Bé, no exactament això, però parava més bonico. En realitat deia que jo tinc la capacitat d'atraure gent estranya, alguna com així com un imant de la surrealitat. Pense que exagerava una miqueta. Sí, és cert que en els darrers mesos m'he trobat amb una senyora que pensava que el seu veí era terrorista; una dona que ens acusava d'ocultar els cartells de València de la carretera, una hostessa a la qual se li apareixia la Mare de Déu; un senyor que havia trobat en Xàbia proves irrefutables de l'existència del Sant Calze; una senyora que pretenia que resara amb ella en mig del carrer; un senyor masturbant-se a plena llum del dia pel riu; una senyora que volia que l'ajudara a trobar un restaurant que se li havia aparegut en somnis; un senyor que intentà furtar-me un llibre perquè així li ho havia ordenat un rector... crec que tal vegada la meua cap tinguera raó. A la protagonista d'aquesta

RETROSPECTIVA DE MITJA DÈCADA (I)

El 15 de setembre, ara fa 5 anys, vaig encetar aquest bloc sense massa pretensions. Crec que mai m'havia passat pel cap obrir-me'n un fins que un conegut del poble m'instà a fer-ho i així deixar de publicar estats quilomètrics en el facebook. El leit motiv anava a ser l 'inici del Màster de Professor de Secundària , tal com diu el títol, encara que això va quedar prompte enrere.  A finals de l'estiu de 2010 no sabia que fer de la meua vida, crec que és un dubte que ens assalta a molts després d'acabar una etapa important, encara que hui en dia tampoc ho he descobert i sospite que em moriré sense descobrir-ho. D'altra banda eixe deu ser el sentit de la vida. Vaig decidir fer el màster perquè era la seqüència lògica de fets: guarderia-escola-institut-universitat, tot havia vingut a soles, no hi havia hagut cap decisió conscient. L'educació no m'entusiasmava gaire i encara m'entusiasmaria menys després d'haver cursat el màster, però en aque

J DE CINE JAYÁN

Després de tractar dels habitants de Xàbia, de la seua idiosincràsia, dels seus enemics naturals i del seu modus vivendi, tocava abordar un poc la cultura, però la cultura en majúscules, CUL-TU-RA, no fires de tapes. Què és cultura?- dices mientas clavas tu pupila en mi pupila azul .  Segons Ortega i Gasset cultura és tot allò que permet a l'home desenvolupar-se en ...Bé tampoc cal fer aquí una síntesi. Passem a l'assumpte principal, el Cine Jayán. Que el nom de l'entrada no vos conduïsca a error, per favor, no faré cap entrada  sobre la situació del cinema en el segle XXI perquè per a això em caldria una jaqueta de tweed amb colzeres i per a això fa massa calor encara. Per cert, no tinc ni idea de què és el tweed però que em pengen, si hi ha cap llibre en què un dels seus personatges no duga una jaqueta de tweed. A mi eixa paraula m'evoca a jaqueta verda, amb quadres i d'una tela aspra que esmussa en tocar-la. Pot acompanyar-se d'una pipa. De vegades no ca

EL TRENET DE LA MARINA

Imatge
El Trenet en Gata http://cronistadegata.blogia.com/upload/20150715175456-trenestacio.jpg                                 La Marina està situada en el tram final de la Serralada Bètica que abans d'endinsar-se en la mar deixa un roser de muntanyes, pujols, turons, valls, barrancs i cingles. Resulta llavors una orografia molt complicada que des de ben antic ha condicionat les comunicacions.  Abans del segle XIX els camins tortuosos i la navegació de cabotatge constituïen els únics nexes de la comarca amb el món i ni una manera, ni l'altra estaven exemptes de les amenaces del bandolerisme i la pirateria. Segons la Carte Itineraire de 1838, que era una mena de guia Michelin, no trobem cap camí apte que comunique la comarca amb Alacant i sols un que arribava de València i Gandia i no anava més enllà de Dénia. Això explica que la Marina Alta haja sigut una comarca tradicionalment tancada i abandonada per les institucions. Fragment de la Carte Itineraire de 1838. Les lí

I D'IMMOBILIÀRIA

Imatge
Conta la llegenda que fa 10 anys un esquirol podia botar d'immobiliària en immobiliària per Xàbia sense arribar mai a tocar terra. Després va vindre la crisi i van desaparéixer les immobiliàries, les grues i els bancs. Llavors podíem consolar-nos en què almenys la crisi s'havia endut tot eixe runar. La pobresa era un preu a pagar per la nostra redempció. Però els que vivim al costat de la mar sabem que quan la mar s'arreplega, torna amb més força.  Aquest any en particular tinc la sensació que hi ha massa turistes. Estem saturats, sembla que vivim a Hong Kong o a Singapur. Per on vas hi ha gent, amb tots els problemes que comporta tanta densitat. Si fins i tot pel caminal més abandonat de Xàbia et trobes un cotxe amb matrícula francesa!  Les carreteres plenes, les cales de gom a gom, la mar farcida de vaixells de recreació. I no és una cosa nostra, succeïx al mateix en altres indrets de la Mediterrània i en alguns ja  comencen a prendre mesures contra aquestes aglomera