dimarts, 29 de desembre de 2015

LLIBRES DE 2015

Tot el que ha portat el 2015 en matèria literària. No he llegit tot el que voldria sobretot en la darrera part de l'any en què ja és molt difícil trobar-ne temps. Tampoc ha sigut bon any per al bloc, he escrit la meitat que l'any passat i el que menys en els 5 anys de vida.

-Moments estel·lars de la humanitat (gener, 2015), de l'austríac Stefan Zweig (1881-1942). És un conjunt de petits relats que narren esdeveniments històrics, des de la caiguda de Constantinoble a les negociacions que conduïren a la Pau de Versalles. La narració està feta des d'un punt de vista molt historicista, la història feta a colps de grans personatges i decisions personals i deixant de banda la gran massa social. Eixa és la història que es feia a principis de segle XX. Malgrat tot alguns dels relats són entretinguts però altres com l'expedició a l'Antàrtida em van resultar més avorrits. 

-El color de la màgia (gener, 2015),  de l'escriptor anglés Terry Pratchett (1948-2015). És la primera de 41 novel·les sobre l'univers del Discmón o Discworld, un disc que descansa sobre quatre elefants que reposen sobre una tortuga que vaga per l'espai. Aquesta obra inicial tracta d'un turista que apareix per casualitat en el món dels mags i com el mag Rincewind ha de dur-lo de nou al seu lloc d'origen mentre fuig de la Mort. Tot això amb molta flema britànica i una sàtira de les novel·les de fantasia a l'estil de Tolkien. Com a curiositat, la Disney amenaça fa anys de destruir d'adaptar un dels seus llibres.

-Dos anys de vacances (gener, 2015) d'un dels pares de la ciència ficció, el francés Jules Verne (1828-1905). Un grup d'escolars de Nova Zelanda es perd en la mar i acaba en una illa deserta del Pacífic. Si recorda  en moltes coses al Senyor de les Mosques, però més light, és perquè William Golding s'hi inspirà. Al seu torn Verne s'inspirà en Stevenson i el seu Robinson.  Una novel·la hereva de la Il·lustració amb els mites de la civilització i la barbàrie enfrontats i amb eixe toc racista de la França vuitcentista.  No és la més coneguda de les obres de Verne i s'allunya bastant del seu estil de ciència-ficció, tampoc és de les més memorables. 

-Gens, pobles i llengües (febrer, 2015), del genovés Luca Cavalli-Sforza (1922). Professor de genètica de la Universitat de Stanford ha estudiat els gens de més d'una centena de persones per elaborar un arbre genètic de la humanitat, amb l'objectiu de traçar un mapa de les migracions humanes, relacionant-hi gens i llengües. La humanitat és una barreja de races en què, sorpresa, els europeus són dels pobles més barrejats.

-La muntanya de l'ànima (febrer-març, 2015), del premi Nobel xinés Gao Xinjian (1940). És un conjunt de relats per la Xina rural, amb personatges anònims que el protagonista va trobant-se pel camí. Una manera d'endinsar-se en els secrets i les misèries que amaga la Xina actual. 

-El jardí dels Déus (març-abril, 2015) del naturalista anglés Gerald Durrell (1925-1995). El jardí amb La meua família i altres animals i Ocells, bèsties i familiars completa la trilogia sobre les aventures de la família Durrell en Corfú. Hi apareix també el novelista Lawrence Durrell, autor del Quartet d'Alexandria. El naturalista es dedica a descriure la fauna que pobla l'illa grega, incloent-hi sa mare, els seus germans i els amics, tot amb un relat divertit i molt irònic. També ens parla d'una Mediterrània idíl·lica, anterior a  la Segona Guerra Mundial. 

-Cinquanta ombres d'En Gray (abril, 2015) de l'escriptora anglesa E.L.James (1963). D'aquest ja em vaig estendre quan tocà, en aquest enllaç.

-Ciutats a l'Edat Mitjana (abril, 2015): de l'historiador belga Herny Pirenne (1862-1935). Parla sobre l'evolució de les ciutats a Europa des de la caiguda de l'Imperi Romà fins al renaixement del món urbà durant la Baixa Edat Mitjana. Encara que s'han matisat moltes de les seues afirmacions és una obra bàsica per a l'estudi d'aquesta temàtica. Aquí també anuncia la seua tesi, revolucionària en el seu moment, segons la qual fou l'expansió de l'Islam sobre la Mediterrània i no la irrupció dels pobles germànics el que provocà un vertader trencament amb el món antic, minimitzant així el paper rupturista dels bàrbars que en molts casos continuaren amb les tradicions romanes del Baix Imperi. En conseqüència proposava situar l'origen de l'Edat Mitjana cap al 800 i no el clàssic any 476. També és cert que tenia una visió molt burgesa de la història, utilitzant el comerç i la seua evolució com a vara de mesurar per parlar d'èpoques d'esplendor i crisi així com el típic i tòpic europeu de fòbia a l'Islam que tant d'actualitat està. 

-Allò que el vent s'endugué (abril-maig, 2015), de l'escriptora nord-americana Margaret Mitchell (1900-1949). Una de les històries més famoses immortalitzades per Hollywood que tracta sobre la desintegració del món del sud dels EUA en el context de la Guerra Civil i l'emancipació dels esclaus així com el dia de després de l'emancipació.  Ens conta la versió des de la banda dels confederats i tot i que idealitza el món del sud, també reflexiona molt sobre les causes de l'emancipació, els desequilibris econòmics entre el nord i el sud i com la societat ianqui no tenia un pla per a després de l'alliberament dels esclaus, com bé sabem que havien de vindre quasi cent anys de segregació racial. No és d'estranyar que acabada la Guerra de Secessió, els EUA abandonaren un aïllament i abraçaren la intervenció en l'exterior com a cortina de fum dels problemes interns. A banda d'això és també una història amb un missatge molt feminista, Scarlett és un personatge proactiu, encara que la cague habitualment no espera en casa a què li solucionen la vida i per això és respectada i odiada per la seua societat, viu entre les dues societats. Finalment la novel·la ens ha deixat frases immortals: "S'acaba la guerra i s'acaba el nostre món","A Déu pose per testimoni que mai més passaré fam", "La terra, la terra és l'única cosa per què paga la pena lluitar", "De què tens por? De què la vida siga massa real","Francament estimada, m'importa un rave" o "Al cap i a la fi, demà serà un altre dia". Llàstima que un taxista l'atropellara mortalment i ens deixara sense més aventures de Tara i Scarlett.

-Déus i herois de l'Antiga Grècia (maig, 2015) del novel·lista anglès Robert Graves (1895-1985). Es tracta d'una introducció de l'autor  de Jo, Claudi a la mitologia grega. És un compendi dels mites més famosos de l'antiga Grècia,  contats de manera amena i didàctica.  Em va agradar més la seua obra de Mitologia Grega en què intenta donar explicació històrica als mites grecs.

-Viatge a l'Oest (octubre, 2011- maig, 2015). És un relat anònim xinés del segle XVI o millor dit, conjunt de relats, que relaten el viatge del monjo budista Xuanzang, que visqué al segle VII, a les terres de l'Oest (algun lloc de l'Índia) per a recollir els sutres sagrats per a l'emperador de la Xina. Per ajudar-lo, li assignen la missió a Sun-Wokung el rei dels micos, que vola sobre un núvol i té un bastó que s'estira a voluntat. Pel camí trobaran altres ajudants, com el monstre-porc Zhu Wuneng o el monstre aquàtic Sha Wujing. Pel seu impacte i influència en Orient, seria l'equivalent a l'obra d'Homer en Occident. Entre el gran nombre d'adaptacions destaca el manga japonés dels anys 80 Bola de Drac, malgrat que és una inspiració molt vaga, diria que únicament són els primers capítols els que s'inspiren. No hi ha ni tornejos d'arts marcials, ni races extraterrestres, ni androides assassins. És un llibrot de més de 1000 pàgines que vaig tardar quasi tres anys a llegir perquè és difícil. Té una estructura molt repetitiva, la majoria de capítols consisteixen a dir què el monjo Xuanzag es busca problemes amb algun esperit que se'l vol menjar i els seus acompanyants li han de resoldre el dia, tot això amb molts ensenyaments budistes i de la civilització xinesa.  

-Obra biològica (maig, 2015), Aristòtil (384-322 a.C). El filòsof d'Estageira no ha passat a la posteritat pels seus coneixements biològics però el ben cert és que tingué un interés pel naturalisme i va dedicar molt de temps a investigar molts mamífers, peixos, ocells i insectes, sobretot durant el seu exili  en Calcis. Malgrat no crear una escola, la seua visió immobilista de la naturalesa, a través del cristianisme, va influir en la biologia europea fins a l'arribada de Darwin al segle XIX. Té la curiositat de mostrar què es pensava sobre el moviment o la gestació fa 2300 anys.

-Cançó d'un somnàmbul (maig-juny, 2015), Nathalie Delorgne (1989). És la primera novel·la d'una escriptora de Calp que tracta sobre un personatge amb un treball avorrit i que pot viure en els seus somnis. En una d'eixes excursions nocturnes descobrirà que hi ha més persones amb eixa habilitat. Aquesta novel·la ens demostra tres coses: Que la fantasia no és un terreny vedat a professors barbuts amb limitacions socials, que la fantasia no tracta únicament de mags i regnes pseudomedievals i que les dones no han d'escriure sobre drames romàntics per a poder publicar. 

-El vell i la mar (juny, 2015), de l'escriptor nord-americà Ernest Hemingway (1899-1961). Un relat breu sobre un pobre pescador que s'enfronta braç a braç contra un peix per demostrar el seu valor davant el poble. Una faula sobre les grans gestes i el valor que tenen de cara la societat. 

-Les crisàlides (juny, 2015) de l'escriptor anglés John Whyndham (1903-1969). Canadà, en algun moment del futur, la civilització ha col·lapsat i algunes societats han tornat a vides més primitives, en aquestes comunitats tancades i religiosament extremistes algunes persones, animals i vegetals naixen amb mutacions i han de viure amagats per a no acabar en la foguera. Escrita a principis de la Guerra Freda un futur hipotètic després d'una guerra nuclear. A mesura que llegia vaig recordar que ja l'havia llegit en l'institut, però en anglés i en una d'eixes versions resumides així que va pagar la pena rellegir-lo. 

-La reina descalça (juny-juliol, 2015) de l'escriptor barceloní Ildefonso Falcones (1958). Aquest me'l vaig llegir quasi íntegre en el tren entre Calp i Alacant per a fer les opos. Quan hom llig una obra de Falcones ja sap que va a trobar: minories perseguides, personatges molt bons i d'altres molt roïns, lliçons de "mira tot el que sé sobre esta temàtica" i telenovel·la, molta telenovel·la. Així que en eixe aspecte no defrauda. Respecte a les primeres novel·les, aquí els personatges principals tenen més matisos i no són tan maniqueus. Els antagonistes però, semblen haver eixit d'un culebró veneçolà a l'estil de la Dama de Rosa. A més a més hi destaca per l'ambient coral que ha volgut donar a la història. L'inconvenient? Que es nota al final que no sabia com acabar-ho tot i té un desenllaç prou descafeïnat. Aquí els jueus i moriscos deixen pas als gitanos i esclaus africans. L'univers de les catedrals i els traginers ara és el del contraban de tabac. I si, Ildefonso ha estudiat molt sobre el tema del tabac en el segle XVIII. 

-La nit en què Frankenstein llegí el Quixot (juliol, 2015) del valencià Santiago Posteguillo (1967). És un llibre de relats breus sobre curiositats literàries de novel·les i escriptors.

-L'Egipcíaca (juliol, 2015) del sacerdot egipci Manetó (s.III a.C). Feia anys que anava d'aquesta obra. Durant la carrera el professor d'Egipte Antic la venia com bàsica per al coneixement de la història antiga del país del Nil. Ara bé, el resultat és decebent, ja que són  llistes de faraons de diverses fonts de l'antiguitat.  No hi ha història crítica ni relat ni anàlisi, és la història que es feia abans que nasquera la història com a ciència.

-El crisantem i l'espasa (juliol-agost, 2015) de l'antropòloga nord-americana Ruth Benedict (1887-1948). El 1943 els EUA estaven en guerra contra el Japó i volien saber contra qui s'enfrontaven de cara a una futura i hipotètica gestió del país a conquerir. Malgrat que interessant per conéixer aquesta cultura, també és cert que el punt de vista de Benedict és molt determinista, com si les persones es comportaren sempre segons uns patrons estrictes marcats per la seua cultura, sense possibilitat de lliure albir. Tanmateix tant durant la Revolució Meiji (1868) com acabada la Segona Guerra Mundial el Japó va viure enormes transformacions en la seua mentalitat col·lectiva, de manera que aquest determinisme no té sentit. A més a més no deixa de ser la visió d'un occidental sobre una altra cultura del món i cal agafar-la amb pinces.

-1984 (agost-setembre, 2015) de l'escriptor anglés George Orwell (1903-1950). Un dels clàssics de la literatura contemporània i de la literatura distòpica. El periodista imaginà una societat futura controlada per un govern omnipresent, la dictadura del Gran Germà, en guerra continua contra un enemic invisible. Després de la seua experiència en la guerra civil (que relatà en Homenatge a Catalunya) Orwell va acabar decebut amb el sistema soviètic i aquest sentiment es reflecteix en la seua obra. Escrita als anys 40 una novel·la que mai perd actualitat en la societat de la por en què vivim, amb  mitjans de comunicació manipulats, la societat controlada, la història reescrita i una amenaça constant sobre nosaltres que ens indueix a renunciar a drets fonamentals. 

-El jardiner nocturn (setembre, 2015) de l'escriptor nord-americà George Pelecanos (1957). Washington, la mort d'un adolescent sembla obrir un antic cas d'assassinats en sèrie, al capdavant de la investigació hi ha un policia afroamericà amb la típica família de sitcom. En algun moment algú va dir que una bona obra realista ha d'incloure fins i tot la marca de roba interior que els personatges fan servir i així pareix que estigues en un anunci continu. Els personatges beuen Coca-cola, duen sabates Nike i renten la roba amb Ariel i per si no fóra prou, també has de saber-ho tu, sofrit lector. El protagonista sembla ser un Carl Winslow a l'ús i en cada pàgina vius amb por que s'òbriga la porta i aparesca el veí insofrible i furta-escenes. Massa tensió.

-L'efecte del vol d'una papallona al Japó (setembre-octubre, 2015) de l'escriptora, directora de cine i sacerdotissa budista nord-americana i ascendència japonesa però no biòloga Ruth Ozeki (1956). Una dona en el Canadà troba en la platja un diari d'una xica japonés llançat pel tsunami de 2011. A través de les pàgines del diari va unint els fils d'una història personal que retracta la societat japonesa i com influeix en la vida de la canadenca. Una història molt interessant llevat pel final que em va recordar a una eixida cap endavant a l'estil El món de Sofia, l'aparició del realisme màgic quan ningú l'esperava ni l'havia convidat, així i tot salva els mobles i és una novel·la entretinguda de llegir.

-La conjura dels necis (octubre, 2015) de l'escriptor nord-americà John Kennedy Tool (1937-1969). El llibre més divertit que he llegit aquest any. Tracta sobre un fracassat ni-ni que viu amb sa mare i que sempre troba pretextos per a no treballar justificant-ho amb els més alts valors morals. El problema és que la gent que l'envolta no està molt millor del cap. Em va agradar perquè retracta una altra vista de l'estil americà de vida i de la ciutat de Nova Orleans, despullada del gòtic, dels francesos i del jazz, elements que l'han immortalitzada. Després que un editor rebutjara l'obra, l'escriptor va caure en una depressió i acabà suïcidant-se amb trenta anys escassos, una gran pèrdua per a la història de la literatura, qui sap quines obres més s'hagueren publicat. 

-La història m'absoldrà (octubre, 2015). Fidel Castro (1926). Un llibre que aparegué al meu ebook encara no sé com i que és part de l'al·legat que féu Fidel Castro davant del tribunal que el jutjava per la seua participació en uns assalts contra el govern de Batista el 1953. És una síntesi dels problemes que arrossegava Cuba i una declaració d'intencions de les tasques a realitzar que volia fer Castro.

-El fill del cònsol (octubre-novembre, 2015) de l'escriptor ja esmentat Santiago Posteguillo. No és el primer que llig d'aquest autor, ja he llegit abans Els Assassins de l'Emperador i es nota molt l'evolució en la manera d'escriure. A Posteguillo li agraden molts els experiments literaris, per exemple canviar habitualment la veu del narrador del passat al present i al futur o en l'esmentat dels Assassins un capítol narrat des de la perspectiva d'un gos. Ara bé, amb llibres tan grossos al final es nota que hi ha molta brossa, com en aquest del Cònsol tot fet relacionat amb Plaute que no acaba de trobar-se amb la trama principal i es queda despenjada. Això sí, té l'habilitat d'entretindre perquè partint de la idea que tots sabem com acabà la Segona Guerra Púnica, tota la intriga se'n va per l'aire. Molts personatges són plans i el protagonista insofrible moltes vegades: tanta saviesa, tant de saber estar, tanta perfecció d'Escipió avorreix. M'he fixat també que les dones tenen un paper testimonial, el seu paper queda reduït a tres: mares, esposes o putes però no juguen cap paper. El personatge d'Hanníbal acaba diluint-se en la trama i finalment, tampoc m'ha agradat el paper dels ibers, poc més que uns bàrbars d'opinió voluble, venent-se ara als cartaginesos, ara als romans. 

-Musashi. El camí de l'espasa (novembre-desembre, 2015) del novel·lista japonés Eiji Yoshikawa. Aquesta és la segona part d'una sèrie de novel·les sobre Miyamoto Musashi un famós guerrer que visqué entre els segles XVI i XVII en el context de l'establiment del Shogunat Tokugawa.

-La catedral (desembre, 2015) del valencià Vicente Blasco Ibáñez (1867-1928). Tot el que he llegit de Blasco Ibáñez m'ha agradat però en aquesta ja vaig pel 50% del llibre i no para de presentar personatges, no hi ha cap trama i ja vaig per la data curiosa sobre la catedral de Toledo número 1000. No li augure un bon final.

-Una nova història de l'Alta Edat Mitjana: Europa i el món Mediterrani entre el 400 i el 800 (maig, 2015 - ?) de l'historiador anglés Christopher Wickham (1950). L'Alta Edat Mitjana s'estén entre els segles V i X, entre la desaparició de l'Imperi Romà i la consolidació del feudalisme, una època fosca i mal coneguda. Wickham compara la diversa evolució de diferents regions dins del solar romà i fora, Egipte, Dinamarca, Hispània o Anglaterra són alguns dels espais tractats, analitza l'estructura de govern, la societat i l'economia d'un període més conegut per les seues llegendes que pels seus fets. 

diumenge, 13 de desembre de 2015

RETROSPECTIVA DE MITJA DÉCADA (III)

No t’has fixat mai en com de determinants són les casualitats? Com estar en el lloc indicat i el moment adequat té un gran pes en el nostre devenir? Pots enfocar-ho de dues maneres: creure que el destí va guiant-te cap a una meta o pensar que la nostra vida ve conformada per les petites casualitats de manera aleatòria, sense cap pla còsmic ni metafísic per a nosaltres. Com el mosquit que esclafes contra una paret en una pesada i calorosa nit d’estiu. Era el seu destí final morir així? O ha sigut una casualitat, com pogués haver tingut un altre final?

Retrocedim un poc enrere en el temps, fins a l’estiu de 2012, quan la prima de risc era la paraula de moda i pareixia que en qualsevol moment tot anava a enfonsar-se. Però no patíem molt perquè sabem que aquí vivim a la vora del precipici, sempre a punt de caure, sempre a punt de canviar i a la fi, tot com sempre i poden continuar. Jo acabava de tornar d’Alemanya i vivia en l’eufòria europea de descobrir o redescobrir el sol, la mar i l’estiu, deixant enrere els llargs mesos de pluja i fred. Acabat l’estiu, havien de tornar la gelor, les nits eternes, el desert dels carrers, el fred humit, la solitud.

En tornar d’Alemanya el meu pla era traure’m la capacitació per a poder ensenyar castellà com a llengua estrangera, que semblava l’única sortida viable per a treballar fora havent estudiat una carrera d’humanitats. No obstant com ja vaig comentar en aquesta entrada els meus plans de futur solen acabar en un fracàs estrepitós. També volia traure’m els certificats d’anglés i alemany, ja que no anava a tindre feina, almenys podria tindre cartons per a tapar-me en les plujoses nits de la meua futura vida deambulant. Vaig elegir l’opció més econòmica, que no barata, en la Universitat de València (error) i aquell curs havia de retrobar-me amb moltes de les martingales pedagògiques que ja patís durant el màster, això sí, en el seu favor, amb una dosi menys de flipamenta mental per part del professorat. Nota al marge: avantatges d’estudiar a distància: els professors els veus per correu electrònic.

A la fi eixe postgrau únicament em serviria anys després per a ensenyar anglés en el Perú perquè el món de l’ensenyament del castellà com a llengua estrangera està monopolitzat per l’institut Cervantes i si no passes per ells (és a dir, pagar el seu màster) ho tens difícil en el món acadèmic. El graciós amb tot això de la bombolla educativa és que sembla que sense un màster no pots ser educador i et fa plantejar si existien professors abans que inventaren tots aquests saraus. És hora de baixar el món universitari del seu Olimp d’autosuficiència i prepotència social. Si no, hem d’acceptar la seua tesi: sense màsters no hi ha professors (que recorda un poc a això de “sense periodisme no hi ha democràcia”, digué el comentarista de les vides dels futbolistes).

Bé, eixugades les llàgrimes, encara havia de descobrir aquell any una d’eixes veritats de la vida i és que quan hom se’n va d’un lloc, se’n va un poquet per sempre, malgrat tornar-hi. Llevant els anys de la universitat i vivint fora, feia gairebé 7 anys que no havia viscut en Xàbia. És cert que hi havia anat en caps de setmana i vacances, tanmateix em referisc a viure-hi de veritat, no quan tot és festa, sinó un dimarts de novembre a les 11.00 al matí per exemple. Què passa llavors en Xàbia? Jo t’ho diré, res. I un dimecres de gener a les 17.00? Tampoc res. Exacte, havia de descobrir que Xàbia està bé si tens posem, 60 anys i vens de Saxònia, en cas contrari, quan tanquen les persianes de l’estiu, és com un erm en el qual la vida es deté. La gent s’amaga quan es pon el sol com si els hiverns foren de temperatures sota zero i no primaveres nòrdiques. I si ja plou, podries anar com Sòcrates buscant homes amb una llanterna i no en trobaries cap.

Igualment em vaig trobar amb el fet que durant l’etapa universitària havia travat la major part de relacions a València i en tornar-hi a casa vaig constatar eixa distància. València està tan lluny quan depens de la guagua de Maracaibo! Per la part positiva, tenia molt de temps lliure per a llegir, fer esport, passejar durant, escriure i encara em sobraven hores així que per matar el temps entre estudiar el postgrau i preparar-me els exàmens vaig començar a investigar sobre el cementeri antic de Xàbia, també amb resultats fracassats. Investigar sobre Xàbia sense tindre padrins significa entropessar amb l’escassa documentació i les barreres burocràtiques. La qüestió és que un matí de vaga escolar estava en la biblioteca fent un buidatge d’una antiga enciclopèdia valenciana i anava dipositant volums sobre la taula a gran velocitat, eixe fet va cridar l’atenció d’un xic que hi havia allà en una taula del racó. Em va preguntar si me’ls estava llegint tots. Ell tenia sobre la taula un llibre per aprendre portugués, un altre d’alemany mentre estudiava filosofia i química. Tenia idees extravagants i una manera un poc massa directa d’expressar-se, com si ningú mai li haguera ensenyat a parlar amb tots eixos revestiments socials hipòcrites. Així que començarem a conversar.

Uns dies després me’l vaig tornar a trobar i em va anunciar que havia decidit acceptar el repte i que anava a superar-me en tot. Jo no sabia ben bé de què parlava, entre que sóc un imant de gent estranya i que clave la cama contínuament, no sé què li deguera dir, de manera que probablement havia sigut culpa meua. Així començà de casualitat una bonica relació d’amistat, jo l’ajudava amb la història, ell m’ajudava amb l’anglés. També ens ajudarem mútuament en les qüestions de la vida i uns mesos després, acabat el curs escolar, els nostres camins es separaren. Ell se n’anà a estudiar a Barcelona i jo havia de marxar primer a Escòcia, després tornaria i tornaria a marxar i tornaria i tornaria a marxar. Estava immers en un bucle d’atracció-repulsió vers Xàbia. Un any després de tornar d’Alemanya, em trobava arrossegant una maleta per un turó escocés sense bitllet de tornada.

dissabte, 5 de desembre de 2015

M DE MAGANXA

Maganxa (pos.cas manga ancha), maganya (it. magagna), mangarrufa (incert), martingala (fr.martingale),  tenim moltes paraules per a designar els enganys, els embulls, les trampes, els secrets, les astúcies, la picaresca feta art i en resum, la jungla en què vivim. Hobbes tenia raó, la supervivència sembla lligada a la capacitat d'imposar-se a la resta. Estem atrapats en una xarxa intricada que s'estén per tots els nivells de la vida i que mentre beneficia a uns, a la resta ens condemna a la precarietat. Però com sempre hi ha hagut classes i classes, i una cosa són les maganyes del dia a dia i altra, les maganxes a gran escala, les que ens acaben afectant a tots i que són responsables del desenvolupament o subdesenvolupament d'una societat.

D'aquelles noces, aquests bescuits. Si bé aquest sistema encara està poc estudiat i les anàlisis es centren sobretot en el període de la restauració alfonsina (1874-1931), moment en què se li dóna el nom de Caciquisme. Pense que el caciquisme no és una conseqüència del sistema polític alfonsí, sinó la manifestació d'un fenomen, els orígens dels quals caldria situar molt més enrere en el temps i que s'estenen fins a l'actualitat. Eixe costum de circunscriure'l a unes dècades de la nostra història pareix voler dir que ja està passat i més bé al contrari, continua ben viu.

Per no dir-li "aquest sistema" o "el sistema del que usted me habla", acceptarem vaixell i li direm caciquisme encara que ultrapasse els seus límits temporals acceptats. Llavors el caciquisme es defineix com una xarxa de relacions clientelars que es desenvolupa a dos nivells. Per una banda en un horitzó local, en el municipi i voltants i per una altra banda, en un plànol supramunicipal, afectant el municipi, la diputació i l'estat. 

Presenta algunes semblances amb la màfia (clientelisme, famílies, actituds paternalistes vers els clients, paper intermediari entre els diversos plànols d'organització administrativa, control més o menys directe de les institucions) sense eixa violència manifesta, encara que en determinats moments si que s'hi observa (vos recomane llegir la novel·la de Joan Olivares Vespres de Sang, sobre el capo d'Otos, un propietari anomenat Felip Alfonso, en el context de la crisi del sistema senyorial). De fet, ho testimonià Saviano en una entrevista en la ràdio sobre el seu llibre Gomorra, quan el periodista preguntà  si seria possible la implantació de la màfia en Espanya, ell va dir queles famílies ja ho havien intentat i havien fracassat perquè ja existeix una estructura pareguda. Cap dels dos sistemes és deutor de l'altre, més aviat parteixen d'una tradició molt arrelada a la Mediterrània.

El Mare Nostrum és una illa entre continents, les comunicacions són més senzilles per mar que per terra a causa d'un paisatge molt accidentat, format per  muntanyes, penya-segats, valls, barrancs i cales. Hem de sumar-hi que durant molt de temps camins i rutes han estat plagat de pirates, bandolers i roders. Tot això ha dificultat durant molt de temps les comunicacions terrestres i ha afavorit la distància entre els nuclis de població i els centres de poder, així com les relacions de curt radi. Una concepció centralista de l'estat ha reforçat aquesta distància entre centre i perifèria.  A aquesta difícil equació afegim el factor d'una economia  de base agrària que ha saltat a una especialització en serveis sense passar pel sector secundari i que ha portat molta precarietat laboral. La pèrdua de capacitat adquisitiva en determinats moments ha polaritzat la societat, donant com a resultat tot plegat una combinació que ha adobat la proliferació de cacics.

Sovint s'associa cacic amb el ric del poble però no és necessàriament així. Un cacic és aquell que disposa dels mitjans necessaris per a exercir la seua influència sobre el municipi i sobre la diputació i bastir així les esmentades xarxes. Recapten els diners que són enviats a Madrid i reparteixen el que Madrid torna, donen treball, aconsegueixen llicències, reparteixen ajudes i subvencions. Això no ix de la seua butxaca,  però a qui li importa? Ells actuen com si ho fóra. Són grans propietaris i industrials, de vegades antics nobles als quals la revolució liberal els agafà amb els deures fets. A la Marina són els grans propietaris relacionats amb la pansa. També, ells o els seus fills, tenen estudis superiors relacionats amb el dret o la jurisprudència, car conéixer la llei i interpretar-la són fonamentals per al control de les institucions. Així mateix és en els centres d'estudis superiors situats a les capitals on es forgen les futures aliances polítiques que seran vitals per al seu exercici.

Cal diferenciar també entre cacics i amos/senyorets. Els primers serien aquells que  exerceixen un domini efectiu sobre la diputació i estenen les seues xarxes en un ampli territori. En la diputació d'Alacant hi hagué Antonio Torres Orduña, gran propietari de Pego i Benissa i membre del Partit Conservador, i Trinitario Ruiz Capdepón, advocat d'Oriola i professor de dret a la Universitat de València, membre del Partit Liberal. Aquests dos es dividiren la diputació en l'anomenat Pacte del Barranquet, pel qual un i l'altre delimitaren unes zones d'influència a la diputació i es garantien la presència d'ambdós a les corts.

Pel que fa als amos i senyorets també tenien grans propietats però l'abast de la seua influència era reduït. A la Marina trobem Juan Sala Feliu, advocat pegolí i gran terratinent del Partit Conservador, José Morand Bordehore, comerciant de la pansa i propietari a Dénia emparentat amb els Carbonell d'Alcoi (industrials que fundaren l'oliera Carbonell de Còrdova). O Joaquín Ballester Lloret, advocat de Tormos i cofundador del sanatori de Fontilles. Tots aquests militaven en el Partit Conservador, partit que exercí un còmode domini a la Marina. Bé, no  a tota, ja que un poble resistia ara i sempre a l'invasor romà.

A Xàbia el senyoret fou Juan Bautista Català Gavilà, gran propietari de la pansa, membre del Partit Liberal molt identificat al reformisme de Romanones però també al maurisme i fins i tot i en últim moment al regionalisme. Juntament amb el seu fill, Romualdo Català Guarner (que arribà ser governador de Navarra), lideraren la Lliga Anticaciquista a la comarca. Aquests personatges són un poc contradictoris perquè semblen adalils de la renovació democràtica i enderroc del sistema caciquil però a la fi semblava més una renovació lampedusiana, canviar el just per mantindre el sistema. Com la renovació democràtica que ens està arribant. El principal objectiu dels Català era neutralitzar la influència del clan dels Torres Orduña i tingueren com a principal valedor a Niceto Alcalà Zamora, que estigué diverses vegades a Xàbia i acabaria presidint la Segona República. Com a curiositat, per part de mare Romualdo era nét del poeta Lluis Guarner i nebot de l'historiador Manuel Sanchís Guarner.

Sobre el paper d'intermediaris dels cacics, aquests representaven els principals partits polítics en cada diputació, donaven el vistiplau als candidats que proposava Madrid i com ja s'ha esmentat més amunt, administraven part de les partides de diners que arribaven de l'Estat. Els candidats proposats no sempre eren de la comarca o diputació a la qual volien representar, llavors  s'anomenaven cuneros i si algú pensa, correcte un candidat sense cap relació amb la província és garantia d'imparcialitat, s'equivoca perquè sempre tenien al darrere als cacics.

Enfront d'aquests hi havia la població, que estava molt desmobilitzada. La seua situació econòmica era complicada. El negoci de la pansa era beneficiós per als grans propietaris i els que la comerciaven, per als jornalers, la gran majoria, representava treball precari i temporal. Molts compaginaven la temporada de pansa amb temporades a Europa i Algèria. El fet que la majoria sols poguera aspirar a un jornal en les terres del senyoret els deixava en una posició de subordinació al sistema.  Llevat de Dénia, no trobem sindicats obrers,  com a molt trobarem societats agrícoles religioses (com la del Nazareno a Xàbia) que funcionaven més bé com a confraries medievals, és a dir, organitzacions d'ajuda d'ofici. A més a més la llei limitava la capacitat de participar en un procediment electoral a aquells que no saberen ni llegir ni escriure i estem en un moment en què els índexs d'analfabetisme eren elevats, un 32% a Xàbia i fins a un 40% per a Dénia.

Tal com ha demostrat Teresa Ballester, els mateixos cacics que governaven en el període alfonsí es mantindran una vegada proclamada la República i novament en acabar la Guerra Civil. Es convertiran en una peça fonamental per a reforçar el règim franquista i a la mort del dictador es mostraran com a grans demòcrates, sempre canviant-ho tot i sempre aconseguint que res canvie. Són famílies que controlen la política en benefici dels seus negocis, adés la pansa, hui el negoci immobiliari. Formen part dels partits majoritaris i mediatitzen les regidories d'urbanisme, atorguen treballs i concessions a tiri bandiri per mantindre una xarxa de vots captius. Saben adaptar-se a les normes que imposa cada règim polític. Ara bé el caciquisme es fa fort en la pobresa política, a més polaritzat el sistema, més fàcil és de controlar, a més diversitat, el més probable és que acaben destruint-se unes faccions a les altres en l'intent de sobreviure.

I després d'algunes pinzellades que intenten explicar d'on provenen molts tics que veiem en la vida política de Xàbia i la Marina, m'agradaria intentar donar una interpretació personal a l'origen de tot. Des del meu punt de vista el caciquisme arriba per omplir el buit de poder creat durant la crisi del sistema senyorial i  també és una reacció a la introducció del capitalisme modern en el món rural. L'eliminació del sistema senyorial, des del poder i evitant el màxim vessament de sang possible buscava un repartiment de les terres més equitatiu, ara bé, la necessitat de diners va afavorir la concentració de propietats en unes poques mans i molts llauradors van passar de ser emfiteutes a jornalers. Aquesta oportunitat perduda creà un buit de poder local que ben aviat va trobar amo.

diumenge, 22 de novembre de 2015

LA LLAMPUGA

Sona el despertador entre estertors. Un locutor anglés lluita per ocupar la mateixa freqüència que una cançó lleugera. Per què és tan difícil sentir la ràdio a la Marina?  T’arrossegues fins a la cuina, amb passes feixugues, com un zombi. Desdejunes, t’arregles, et vesteixes, tot amb actes reflexos. Agarres la bici i te'n vas al treball. És matí, fa gelor, i la boira ho cobreix amb un mant gris, no obstant els carrers ja estan plens de residents europeus amb sandàlies i pantalons curts mentre tu ja has hagut de traure la bufanda i els guants del seu exili estival. A les portes del Lidl, un grapat de clients espera ansiós que òbriguen les portes. S’hi arremolinen al voltant com en la pel·lícula de la Nit dels Morts Vivents. Continues, esquives runners kamikazes, senyores que passegen el gos, carros amb xiquets, tots pel carril-bici. Les rodes avancen sobre les fulles mortes i entre els vidres trencats.

Arribes al treball. Les cafeteries de gom a gom. Homes amb corbata, mares fent-se el café, més residents europeus amb sandàlies i pantalons curts. És que ningú treballa? Passa una hora, en passen dos i els caps no arriben. I millor que no ho facen perquè a saber de quin humor venen, per quina bovada et tiraran l’escandalosa hui o quina crisi marital hauràs d'empassar-te.  Passen alemanys, holandesos, francesos. Ningú parla valencià. Quan m’he convertit en estranger en la meua terra? Fa anys. Als seus països parles la seua llengua, aquí, també. Per fi arriben els caps, mai amb pressa per arribar-hi, mai amb pressa per anar-se’n a casa. Tu sempre has d'arribar abans de l'hora. Workalcoholics que no entenen que tu tingues una vida fora del treball, d’eixos que fan coworking,  webinars, gromenauers i repeteixen sermons sobre la identificació amb l’empresa, en la seua empresa, i més mostres del discurs middle-class entrepreneur. Els segons passen com a minuts, els minuts com a hores, i les hores? Bé, com a segles. Però a poc a poc el temps passa, inexorable i finalment es fa l’hora d’anar-se’n. Sempre has de deixar passar uns minuts, està mal vist anar-te'n a l'hora. 

Arribes a casa, dines, també caldrà netejar, pel corredor roden els estepicursors i diria que els mobles no eren tan blancs. Amb un poc de sort, trobes deu minuts per a seure i llegir. I es torna a fer l’hora d`anar al treball. La vesprada passa encara més lenta. Per als residents europeus el dia acaba a les 15.00. El sol es pon i la gent desapareix dels carrers, pareix que ningú gosara a aventurar-se després de l'ocàs. Els segons repten sobre un sòl greixós, passen com a minuts i els minuts com a hores. I per fi arriba el moment de l’esperada manumissió, però sempre hi ha alguna cosa a fer a l’hora de tancar. 10, 15 minuts després des que has deixat de treballar per diners, prens la bici i fas camí cap a casa, sempre algun runner despistat que a dures penes tens temps d’esquivar. Canvies un poc la ruta, dos o tres minuts més llarga, l’única decisió conscient que et queda prendre i passes vorejant les salines. Veure els flamencs sobre l’aigua, il·luminats pels rajos de la lluna és l’únic exotisme que et pots permetre últimament.

Per fi en casa, fer el sopar, un poc d’esport i si tens una hora per a seure i escriure, el teu cervell està cansat, embotat, els ulls es tanquen i el dic es seca. La inspiració se n’ha anat a dormir. La tele és més temptadora. Després de tot un dia no queden forces per a intentar salvar el món o ponderar sobre la naturalesa humana. És més fàcil responsabilitzar de la desmobilització social a la tele.  Demà serà un altre dia, i al sendemà també, i a l’altre, i així de dilluns a dissabte, perquè el dissabte també es treballa, això sí, de gràcia, per amor a l’empresa. I aquest era el futur, benvingut, posa't còmode que encara queda viatge. No era el que imaginaves, és el que t’ha tocat.


I aquest text no parla de llampugues però era el títol d’una entrada  a la qual no he aconseguit donar-li vida, m’agradava el títol i el mantinc, perquè és de les poques coses en què encara puc decidir. 

divendres, 13 de novembre de 2015

RETROSPECTIVA DE MITJA DÈCADA (II)

La tardor de 2011 em va sorprendre preparant-me oposicions. No es que fora la il·lusió de la meua vida, ser funcionari, tindre un treball per sempre i una vida predissenyada, problemes del primer món en definitiva, és cert, però no per això menys més mereixedors de ser ignorats. Continuava sense saber què fer amb la meua vida i llavors era una manera més de procastinar eixa decisió. No sé si esperava a què s'obrís el cel i baixés entre els núvols en forma d'epifania, però quasi. 

 El preu d'actuar per inèrcia fou un estiu perdut entre el pressupost municipal i el procediment administratiu. Una festa. Això després d'estar una jornada suportant wannabes en el supermercat. "No saber què fer amb la teua vida no et dóna permís per a fer malgastar-la alegrement, hauria d'haver-me dit algú".  "Haver estudiat" diran alguns, "haver anat al club de camp adequat", voldran dir. El cas és que jo anava a vore si sonava la flauta i l'atzar decidí que sonaren unes quantes notes, això sí, insuficients per a completar la melodia. Tanmateix el soroll del concert m'impedí adonar-me'n de què estava construint-me un castell d'arena. Òbviament l'ona no tardà a arribar i arrasà torres, merlets i barbacanes, deixant-me una lliçó valuosa impresa sobre l'arena: No vengues la pell de l'ós abans d'haver-lo caçat. O com dirien els alemanys, que sobre óssos han de saber-ne més que nosaltres, encara no hem mort l'ós i ja estem disputant-nos la seua pell. Aquests refranys els ha de crear per força el gremi de pelleters.

Vaig caure en l'última prova i dies més tard xafava per primera vegada sòl alemany, en l'estació de Düsseldorf, entre un grup d'alemanys que fumaven amb ànsia després de 24 hores de viatge en tren i comentaven la mort de Gaddafi. Novament era la vida la que em conduïa  a mi. Fins aquell moment Alemanya no m'havia interessat gaire, o no més que qualsevol país de l'Europa Central, l'Europa plana, gris i monòtona. Si m'hagueren donat a elegir, haguera triat el Canadà. Però bé, el destí m'havia dut a la ribera del Rin, de les ciutats de Colònia i Aquisgrà i més important, encara estava dins dels limits de l'Imperi Romà.

En molts sentits 2011 va ser l'any de viure amb vides no viscudes com què haguera passat si haguera triat una carrera amb eixida (TM) per sobre d'una carrera que m'interés. Com que mai vaig fer l'Erasmus, era una bona manera d'experimentar-ho. Ara que ho pense, sense mili i sense Erasmus! No sé de què parlaré quan tinga 70 anys.  Me n'haguera anat a un país europeu a no aprendre la llengua local, a viure en un gueto d'estudiants, a passar el primer dia per classe i no tornar-hi més i m'haguera obert un bloc per abandonar-lo poques setmanes després de tornar-hi. Sembla un relat de Lovecraft. Sense tanta promiscuïtat i amb més treball dur, aquell any alemany podrien convalidar-me'l per l'Erasmus. 

Poc després d'arribar-hi,  vaig trobar treball en una fàbrica. Sobre aquest tema no m'estendré més, ja li he dedicat prou línies. El treball en una fàbrica és rutinari, desmoralitzant i en un exercici d'història empàtica acabes comprenent els artesans ludites, si bé el meu enemic no eren les màquines de filar, sinó els braços. Encara gràcies que eixa fàbrica no era un antre tret d'una novel·la de Dickens. He fet una referència a Lovecraft i una altra a Dickens, amb una tercera em faran columnista d'El País Setmanal. 

D'eixa experiència m'enduc que la societat industrial és la pitjor cosa que li ha passat a la humanitat, juntament amb el feudalisme, l'esclavisme, el neolític...fa 4000 anys que estem cagant-la amb un llaç escorredor que ens asfixiarà tard d'hora. Ei però els pilars de la nau estaven pintats de taronja i groc i les bigues de verd i blau perquè algun buròcrata del Reichstag d'alguna família de classe mitjana-alta va tindre la brillant idea que eixa era la gran solució als problemes de la societat industrial.

El clima tampoc era bo, pluja un dia sí, un dia també, núvols perpetus, fred...És el preu a pagar per tindre una vegetació verda i exuberant. I sabeu una altra cosa bona de tindre un clima penós? Que l'especulació urbanística és menor, no hi ha constructors regint ajuntaments ni cases en qualsevol barranc i penya-segat, tampoc hi ha un excés de capital provinent del rajol invertit en milers de locals de restauració i treball precari.

M'està quedant una entrada amb molts tocs nihilistes però no vull fer la impressió que Alemanya és un país negatiu i que bonica és Espanya i el pernil i la tapa i el clima i que açò parega un anunci panxacontent de Campofrío. En eixa etapa vaig arrossegar dos grans problemes, un el fet de sentir-me sol en una mar d'ànimes estranyes. El segon va ser adonar-me'n  que no es pot fugir dels fantasmes propis perquè allà on vages en trobaràs de nou. A la fi cada pedreta es va convertir en un mur sòlid que semblava barrar-me, em vaig sentir derrotat per un país però des de la distància del temps és clar que a pesar de sentir-me perdut,  estava en el camí, on havia d'estar i quan havia d'estar.

dilluns, 2 de novembre de 2015

L DE LORETO

Parlar de la Mare de Déu del Loreto és parlar de Duanes de la Mar, el barri mariner de Xàbia i també, és cert, una manera barroera d'introduir el tema de hui, què li farem. La Mare de Déu del Loreto és la patrona dels mariners de Xàbia i es caracteritza per estar representada sobre una casa minúscula com una sort de Gulliver en Lil·liput. Segons la llegenda, quan els mamelucs amenaçaven Palestina, arribaren uns àngels del departament de reformes celestials i volant, traslladaren la casa de la Mare de Déu al sud d'Itàlia, a un turó amb llorers (lauretus en llatí, d'on ve Loreto) [En realitat els àngels assajaren quatre o cinc ubicacions distintes abans de decidir-se pel santuari actual, eren molt exigents]. Per això el Papa Benet XV la va convertir el 1920 en patrona de l'aviació. Vistes les circumstàncies també haguera pogut ser la patrona dels transportistes o de les cases voladores o dels àngels insatisfets.

El nom oficial del barri és Duanes de la Mar, per diferenciar-les d'aquelles que hi havia a la vila, però per a la gran majoria de gent el seu nom és La Mar, per antonomàsia, perquè durant molt de temps fou l'únic nucli de població a la vora de la mar. També se'n diu el Port i  encara algun despistat l'anomena Aduanas del Mar o pitjor, Aduanes. 

La Mar i el Poble es troben separats per dos quilòmetres i fins fa no res, també per bancals i alguna casa dispersa que accentuaven la distància entre ambdós nuclis. Hui en dia hom pot anar-hi saltant de bungalou en bungalou, gràcies al creixement urbanístic desmesurat i incontrolat. I malgrat aquesta lenta fusió, la Mar ha mantingut el seu propi caràcter independent del Poble, sense arribar això sí, als extrems dramàtics de la veïna Teulada-Moraira, vila amb què podríem establir alguns paral·lelismes.

En l'actualitat el barri de la Mar es troba entre la desembocadura del riu Gorgos i el recer del Cap de Sant Antoni que formava un petit port natural, però això no ha sigut sempre així. Des de la conquesta cristiana de Xàbia i fins al segle XIX, els mariners van habitar dins la vila, en concret al Raval de la Mar. Aquest es trobava entorn del Portal homònim i actual carrer Loreto. Aquesta situació era deguda a l'amenaça constant de la pirateria, no obstant això, no vol dir que al voltant de l'actual port no existís ja algun habitatge temporal i edificació per guardar estris i barques. Per motius de seguretat era més raonable habitar dins la protecció de les muralles, especialment per a les famílies dels mariners.

En el dit raval de la mar fou bastit entre els segles XV-XVI un oratori per a la Mare de Déu del Loreto. Sobre aquest oratori, hui desaparegut, tenim la següent descripció feta per Pascual Madoz en el seu Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar: 

Dentro de la v[illa]. existen 3 oratorios públicos; el de la Virgen de Loreto que se ve á la parte del E[ste]. junto á la puerta del Mar, edificado en 1515 por haber cedido su casa á dicho fin Luis Sapena; en el que hay un gran pórtico de 3 naves sostenido por 8 columnas, donde se efectúa la enseñanza de primera educación, y está la casa habitación para el director de ella […] Ninguno tiene rentas para sostener su culto, debiéndose éste á la piedad de los vec[inos].

L'oratori, que també funcionà com a escola, hagué de ser enderrocat al segle XIX perquè el grau d'abandó era tal que caigué part de la coberta. Tanmateix l'historiador Roc Chabás es mostra més contundent sobre les raons del seu enderroc: se había convertido en un burdel. L'oratori es trobava on hi ha el parc de Loreto, una petita zona enjardinada a la qual s'afegí durant el Franquisme una creu sota un baldaquí ornamentat amb iconografia feixista i que la caverna de Xàbia es nega a eliminar. Diuen que els pobles de mar són oberts i tolerants. El que llançà el rumor no coneixia Xàbia.


En la imatge es mostra, a banda que sóc historiador lowcost, la secció est de la vila vella de Xàbia: en groc s'observa el traçat de la muralla; en blau, el Portal de la Mar; en roig, l'oratori del Loreto; en verd, el raval de la Mar. Possiblement la muralla fóra ampliada per incloure-hi el raval de la Mar i anteriorment el traçat anés pel carrer Roques.

A principis del segle XIX l'activitat del petit port havia incrementat a causa de l'exportació de la pansa. S'hi construïren alguns magatzems de pansa al voltant de l'actual plaça Adolfo Suárez-Almirall Bastarreche i de fet en algun mapa apareix el nom Almacenes del Mar. Sembla que els mariners elegiren instal·lar-se al sud del riu Gorgos, al voltant dels actuals Marina Espanyola i Mare de Déu del Loreto. Un moment, al sud del Gorgos? Si això es troba en la riba nord del riu! Bé, guardeu les forques i les torxes que cal una explicació. Antigament el Gorgos desembocava uns 300 metres al nord, en l'Avinguda de Jaume I però després d'una riuada fou desplaçat. A la part habitada pels mariners se l'anomenà Triana, mentre que l'altra banda s'anomena Sevilla, pel paral·lelisme amb la ciutat del Guadalquivir. A mi aquesta versió no em convenç però és l'explicació més difosa. 

En traslladar-se els mariners, s'endugueren la seua patrona. De nou Madoz ens informa que un tal D.José Ramos havia edificat un petit oratori. Pot ser fora el mateix edifici que esdevindria la Casa del Cable encara que també hi ha referències a una ermita en el solar de l'actual església, les informacions de vegades són confuses i contradictòries. L'actual església es construí als anys 60, un edfici sense precedents a la Marina pel seu estil avantguardista encara que pot ser, un poc deslluït per la seua situació encaixonada entre edificis de cases.

Un altre element que no ocupava la situació actual és el port. És que a Xàbia ens agrada canviar les coses de lloc quan ens avorrim. El port inicial era més modest i hostatjava les humils naus de pesca. Segurament ja era utilitzat en època romana, tal com suggereixen les troballes fetes en Duanes. Aquest port de dimensions reduïdes ocupava l'esplanada on ara hi ha un estacionament, alguns restaurants, el pòsit, la gasolinera i el moll. Però a mesura que s'incrementava el trànsit per la pansa, la necessitat d'ampliar-lo és feu més urgent i les demandes al govern eren reiterades, sempre obstaculitzades pels empresaris pansers de Dénia que no volien perdre la seua posició preeminent en l'exportació de pansa. S'hi feren algunes millores per a rebre embarcacions de major calat i la reforma definitiva es dugué a terme als anys 50. S'arrancà un bon tros del Cap de Sant Antoni que és la mossa que s'hi veu i per a la seua inauguració vingué el cap de l'Estat i tot per a goig i joia de la caverna. 



En la imatge anterior podem veure en blau fosc el traçat actual del riu Gorgos; en blau cel, el traçat anterior; en groc, el barri de Triana; en taronja, la situació dels magatzems de pansa; en verd, l'espai que ocupava inicialment el port; l'estrella morada representa el possible primer oratori del port i posterior Casa del Cable; el triangle marró mostra la situació actual de l'Església del Loreto.

No m'agradaria acabar sense comentar alguna cosa sobre el culte de la Mare de Déu del Loreto. En primer lloc a tot el món és la patrona de l'aviació però tant a Xàbia com a altres indrets com Santa Pola ho és dels mariners. Bé que a causa de la modernitat de l'aviació abans pogués exercir altres patronatges i que aquests tampoc són universals). En segon lloc la seua festa és el 10 de desembre però a Xàbia es celebra el 8 de setembre (també a altres indrets valencians). En tercer lloc la Mare de Déu del Loreto original és negra, la nostra és de color rosat. En quart lloc s'afirma que el seu culte a Xàbia prové de l'Edat Mitjana però aquest no es va expandir fora d'Itàlia fins a la Contrareforma com demostra el fet que la majoria de Loretos apareixen al voltant dels segles XVI i XVII. 

Deixant a banda el Loreto, a Xàbia tenim l'ermita de la Mare de Déu del Pòpul, construïda al segle XIII-XIV i que no té imatge pròpia, sinó que és la mateixa del Loreto de la Mar. El Pòpul és un culte nascut al segle III en Roma ciutat sobre un antic santuari precristià on hi havia àlbers (populus en llatí) i que no té res a veure amb el poble o amb vocacions democràtiques com s'afirma en molts llocs. Aquest culte sembla estar molt estés a l'edat mitjana però perd influència cap a l'època de la Contrareforma. Ambdues Mare de Déus es celebren en Xàbia en la primera quinzena de setembre. El Loreto ja hem vist que té el seu dia canònic a desembre, però el Pòpul sí que es celebra arreu en setembre. La meua insinuació, que no diré hipòtesi per manca de proves, és que es va produir una confusió de cultes amb el temps. 

dijous, 22 d’octubre de 2015

ESCENES DE LA LLUITA DE CLASSES

L'anterior cap solia dir-me que la vida és com una capsa de bombons. Bé, no exactament això, però parava més bonico. En realitat deia que jo tinc la capacitat d'atraure gent estranya, alguna com així com un imant de la surrealitat. Pense que exagerava una miqueta. Sí, és cert que en els darrers mesos m'he trobat amb una senyora que pensava que el seu veí era terrorista; una dona que ens acusava d'ocultar els cartells de València de la carretera, una hostessa a la qual se li apareixia la Mare de Déu; un senyor que havia trobat en Xàbia proves irrefutables de l'existència del Sant Calze; una senyora que pretenia que resara amb ella en mig del carrer; un senyor masturbant-se a plena llum del dia pel riu; una senyora que volia que l'ajudara a trobar un restaurant que se li havia aparegut en somnis; un senyor que intentà furtar-me un llibre perquè així li ho havia ordenat un rector... crec que tal vegada la meua cap tinguera raó.

A la protagonista d'aquesta història la vaig conéixer en una festa còctel que organitzà una coneguda belga. Aquesta coneguda, nascuda a Leopoldville (actual Kinshasa, a l'actual República Democràtica del Congo, anterior Zaire, anterior República del Congo, anterior Congo Belga, pròximament "Pepsi presenta: Nova República del Zaire-Congo"), era filla d'uns nobles belgues que arribà a Xàbia amb els primers hippies de la Plana, allà pels 70. la seua professió és ser bohèmia i de tant en tant organitza saraus en sa casa, vetlades que serveixen d'excusa per a conéixer altres persones estrambòtiques.

En el darrer anava predisposat a sentir-me com la Ventafocs i sense saber-me la cançó! No m'entusiasmava perquè quasi tots els convidats anaven a ser membres de la noblesa i alta burgesia belga, la classe de gent que pot pagar-se una casa en el Tossalet. La classe de gent que viu en un món superficial alié a la realitat. Flamencs i valons que s'odien de cara a la galeria però que s'obliguen a invocar l'esperit de la Unió d'Arràs per a mantindre els seus privilegis seculars. Així que vaig decidir encarar-ho pel costat positiu, vull dir, amb un poc de sort m'apadrinava alguna duquessa vídua i s'acabaven tots els meus problemes econòmics i laborals futurs. Podria dedicar-me a ser un senyor feudal, recórrer les meues propietats a cavall i exigir als camperols corvees oneroses.  Tanmateix quan ja pensava que hauria d'apuntar-me a classes d'equitació la vaig trobar. Seguda en un banc molsós del porxo, una mà descansava sobre la pedra, l'altra subjectava amb fermesa una copa i amb la seua mirada buscava desesperadament algú amb qui poder parlar.

Tan prompte com va descobrir que els amics que m'acompanyaven i jo érem de la terreta, s'apega a nosaltres car desconeixia llengua de Victor Hugo. Francament he oblidat el seu nom, la seua personalitat o millor dit, la quantitat de burrades que era capaç de soltar per minut m'obnubilaren la ment. Recorde que era marquesa i membre d'una coneguda família de comtes valencians però habitant de la villa y corte. Per descomptat que no parlava valencià, llevat d'adobar la seua conversa amb algun i au, prou o xe que impregnen el seu parlar d'una nota exòtica que farà les delícies dels Alba i els Medinaceli. No cal dir que remuntava el seu llinatge insigne fins als temps de Jaume I curiosament no més enllà de 1238. Com a espartans, els nobles valencians sorgiren de la terra, no vingueren de cap lloc i menys del nord.

Encara que aquí entre tu i jo, eixe llinatge  no va més enllà del segle XVIII. La clàssica simbiosi de l'Antic Règim: burgés amb diners en casa amb filla de família nobiliària empobrida resultant d'una simbiosi tan exitosa com la dels fongs i les algues. Són nobles-líquens.

Com a bona noble feia tremolar les botelles de vi i ben prompte ens delectà amb la seua cosmovisió de les qüestions més candents de la política espanyola: Cataluña no existe, los bascos son unos bárbaros, el valenciano fue metido con calzador por Compromís, Podemos blablabla, los catalanes no me gustan, viva España, como en España no se vive en ningún sitio, el valenciano no es catalán, hay documentos de hace dos mil años escritos en valenciano, en Ibiza hablan ibicenco, el valenciano no sirve para nada, Madrid es la autonomía que más paga, los bascos hablan con gruñidos, soy una ciudadana del mundo, el español es muy importante en Estados Unidos, en Nueva York todos hablan español, todos los políticos son iguales, esto con Franco no pasaba, los hippys nacionalistas de Ibiza me robaron una casa... i un llarg etcétera. Ara bé, trencant-li una llança damunt, perdoneu, m'ha traït el subconscient, volia dir que trencant una llança a favor seu, eixos arguments segur que no són seus, la manca d'originalitat els delata. Són de la revista Pronto i el seu col·leccionable de Cóctel con amigas en la Moraleja.

No solament va parlar de política, no, també ens regala anècdotes d'intoxicacions etíliques diverses i crítiques despiadades a altres insignes membres de la urbanització. I finalment, quan ens acomiadàrem, ens digué que havíem de tornar a quedar. Jo la tornaria a veure amb gust si hi haguera dos quilòmetres entre nosaltres. La meua ment va quedar feta xixines d'escoltar tanta bovada.  El més sorprenent és que m'ho vaig prendre de manera molt flegmàtica. Deu ser l'edat. Quan un naix al País Valencià, sap que hi ha temes que sempre estaran envoltant-lo i el qüestionament del dret a existir de la teua llengua o cultura és tan continu que acaba banalitzant-se. Però no és així, hi ha països on no et qüestionen des que tens ús de raó. És el que té formar part de la majoria minoritzada.

dimarts, 13 d’octubre de 2015

RETROSPECTIVA DE MITJA DÈCADA (I)

El 15 de setembre, ara fa 5 anys, vaig encetar aquest bloc sense massa pretensions. Crec que mai m'havia passat pel cap obrir-me'n un fins que un conegut del poble m'instà a fer-ho i així deixar de publicar estats quilomètrics en el facebook. El leit motiv anava a ser l'inici del Màster de Professor de Secundària, tal com diu el títol, encara que això va quedar prompte enrere. 

A finals de l'estiu de 2010 no sabia que fer de la meua vida, crec que és un dubte que ens assalta a molts després d'acabar una etapa important, encara que hui en dia tampoc ho he descobert i sospite que em moriré sense descobrir-ho. D'altra banda eixe deu ser el sentit de la vida. Vaig decidir fer el màster perquè era la seqüència lògica de fets: guarderia-escola-institut-universitat, tot havia vingut a soles, no hi havia hagut cap decisió conscient. L'educació no m'entusiasmava gaire i encara m'entusiasmaria menys després d'haver cursat el màster, però en aquell temps pareixia l'única eixida laboral de la Llicenciatura d'Història en un món dominat per la visió empresarial i el mercat. Ara bé, de la manera com s'entén l'educació en el màster, en el futur tampoc serà necessari estudiar cinc anys d'història per ensenyar-la en un institut, podrà fer-ho qualsevol que tinga el Batxillerat o fins i tot la carrera d'ADE. I no es redueix això únicament a l'àmbit de la història o de les humanitats, també afecta la resta de disciplines com les matemàtiques o les ciències. 

Em penedisc d'haver estudiat història? Sembla un dubte normal tenint en compte la quantitat de gent que diàriament pot assetjar un estudiant d'humanitats amb la pregunta: "i això per a què serveix?" Bé, de la carrera vaig aprendre dues coses. Una, que en els anys 70 qualsevol podia ser professor d'universitat i dos, que les circumstàncies actuals són conseqüència de la suma d'esdeveniments anteriors, de manera que no podem penedir-nos de les decissions preses en el passat perquè conformen les nostres circumstàncies actuals, aleshores canviar una situació passada provocaria una fissura en el teixit espai-temps que destruiria el nostre món tal com el coneguem, més o menys. Així que el màster en sí no va ser un temps perdut. Em va permetre experimentar què hauria passat si hagués estudiat una carrera amb sortides laborals evidents abans que una carrera que m'agradés i m'alegre d'haver triat bé història, en Magisteri no haguera durat ni un any. En Administració sols haguera entrat per a preguntar com s'eixia d'allà.

Gràcies al màster també vaig poder reconciliar-me amb València, ciutat que havia arribat a odiar. Vaig fer amistat amb companys de la carrera amb els quals a penes havia creuat algunes paraules els anys anteriors i que ara són grans amics. Vaig poder estar un any més amb els amics de la carrera  i finalment em vaig llegir els 8 llibres de Harry Potter, que no sé què m'ha aportat en la vida però pot ser en el futur siga crucial per a salvar a la humanitat.

Llevat d'això, el màster no em va agradar gens. Em pareix que hi havia una incoherència entre allò que proposaven els professors i el que practicaven. Vaja que era com anar a missa. De 9 a 14 sentint pontificar un professor, des del seu púlpit situat sobre el bé i el mal, parlant les bondats de la pedagogia innovadora i futurista, impregnat el seu discurs de paraules tan abstractes com holístic o conflicte cognitiu, mitjançant un sistema d'ensenyament més propi de les novel·les de Dickens. També teníem un professor que treia els apunts de la vikipédia, sí,  amb un jornal que pagàvem tu i jo dels nostres impostos. Gairebé quasi tots teníem la sensació que tot allò era un poc improvisat, que a les assignatures els faltava contingut i que en definitiva, allò no era més que l'anterior CAP allargat i encarit sense vergonya.

Em consolava pensar que per a mi l'educació no era una finalitat, sinó un mitjà i així em vaig muntar el Pla Septiannual, un gran castell d'arena que consistia a acabar el màster, entrar en la borsa de professors de Balears, treballar en Eivissa o Formentera uns 7 anys i estalviar el suficient per  amb 30 anys, fer el Màster de Relacions Internacionals en Barcelona. Fa 5 anys tot pareixia així de senzill, ho promet. És graciós pensar on t'imaginaves estar en uns anys i on t'ha dut la vida. La història i els seus teixits espais-temporals.

El tema de les Relacions Internacionals m'havia interessat durant la carrera i pensava dedicar-m'hi però llavors es va creuar pel mig l'assignatura Història Contemporània d'Àfrica i Àsia i em va despertar a la realitat: les relacions internacionals com un merder planetari destinat a afermar els interessos privats d'uns quants  a costa del benestar de milions de persones. Llavors no la vaig descartar plenament però si que deixa de ser quelcom de prioritari per a ser més aviat un comodí que podia recuperar quan sentira que no sabia on conduïa la meua vida.

La bona qüestió és que l'any passà volant i l'educació deixà de ser una avinguda a un altre món a esdevenir un atzucac perquè eixa mateixa primavera, la de les revolucions àrabs i els indignats, les borses de professors es congelaren i es deixaren de convocar oposicions. Així que la primera part del Pla Septiannual fallà. Llavors arribà juny i mentre preparava el treball final del màster, una amiga m'envià la convocatòria d'unes oposicions a l'Ajuntament de Xàbia, per a l'oficina de turisme. Ser funcionari amb 23 anys i tindre un treball per a TOTA LA VIDA? No sonava molt seductor però estàvem en crisi i era treball. Així que després d'acabar la carrera em vaig passar tot l'estiu treballant en el Consum (aguantant wannabes a punta pala, les joies de treballar en Xàbia a l'estiu) i preparant oposicions en les hores lliures, a banda d'aprendre francés, idioma de què sabia quatre coses i que era necessari per a les proves. Però això ja és una altra història.

dissabte, 3 d’octubre de 2015

J DE CINE JAYÁN

Després de tractar dels habitants de Xàbia, de la seua idiosincràsia, dels seus enemics naturals i del seu modus vivendi, tocava abordar un poc la cultura, però la cultura en majúscules, CUL-TU-RA, no fires de tapes.

Què és cultura?- dices mientas clavas tu pupila en mi pupila azul.  Segons Ortega i Gasset cultura és tot allò que permet a l'home desenvolupar-se en ...Bé tampoc cal fer aquí una síntesi. Passem a l'assumpte principal, el Cine Jayán. Que el nom de l'entrada no vos conduïsca a error, per favor, no faré cap entrada  sobre la situació del cinema en el segle XXI perquè per a això em caldria una jaqueta de tweed amb colzeres i per a això fa massa calor encara. Per cert, no tinc ni idea de què és el tweed però que em pengen, si hi ha cap llibre en què un dels seus personatges no duga una jaqueta de tweed. A mi eixa paraula m'evoca a jaqueta verda, amb quadres i d'una tela aspra que esmussa en tocar-la. Pot acompanyar-se d'una pipa. De vegades no cal saber el significat d'una paraula per imaginar-la.

Per exemple a mi la paraula Jayán sempre m'ha sonat a quelcom selvàtic, salvatge i indòmit, com un jaguar travessant a la carrera les frondoses selves de l'Hindustan. O també em sona, no sé per què, a la Batalla de Lepanto, que al seu torn m'evoca leotardos de color bordeus. És la màgia de les connexions cerebrals que són com la pluja, ningú sap perquè es produeixen, però aquí estan.

Fa poc però, vaig descobrir la terrible veritat que s'amaga darrere la paraula Jayán, un significant tan esgarrifós, tan esfereïdor, tan esborronador, tan espaordidor que mencionar-ho posaria en perill tot el continu espai-temps. Segons em va dir la meua amiga Tere, Jayán és la unió dels noms dels seus fundadors, Jaime y Angelita. Com quan en Son Goku es fusionaven Goten i Trunks i apareixia Gotrunks. Bé, a la fi no era un secret tan esgarrifós. però és una història de fulletí vuitcentista quan el fill de la pairal  però vinguda a menys família Bolufer, antics magnats de la pansa, s'enamora  d'una forastera arribada a Xàbia durant els turbulents anys 30, que posseïa l'única ràdio del poble durant la Guerra i que amuntegà una fortuna gràcies al seu esforç i tenacitat.

El cas és que de menut pensava que el Jayán era un coco de cine. Quan anunciaven alguna pel·lícula i deien:"sólo en los mejores cines", jo tenia la mania que no la farien mai en Xàbia, eixe era el grau de confiança que tenia. Això sí, teníem motius per pensar-ho, ja que estrenaven les pel·lícules quan ja les havien tretes en vídeo. En aquells temps en què no existia Internet, vivíem en coves i utilitzàvem els animals com a electrodomèstics, tocava anar al cine La Pau a Gata i que Gata de Gorgos fora un referent era un motiu més que preocupant per als de Xàbia. O si no, havíem d'anar al cine de Dénia. De fet recorde haver anat al cine Condado de Dénia a vore Jurassic Park. Era l'any 1993, Espanya estava en crisi després de la ressaca de les Olimpíades, hi havia guerres en el Pròxim Orient, acabava de caure el teló d'acer i els ordinadors personals únicament estaven a l'abast d'uns pocs. Podies comprar-te una entrada de cine per menys de cent duros i encara et sobraven diners per a un gelat i un bitllet de tramvia de tornada a casa.

En aquells dies no sols hi havia el Cine Jayan, Xàbia arribà a tindre 4 cines! A saber: el Central Cinema, en el Poble i que també feia les funcions de teatre, hui en estat d'abandó. El cine d'estiu de l'Arenal, convertit hui en uns bungalous i finalment, l'autocine, que actualment és un solar on s'emmagatzemen contenidors, vehicles i males herbes. Així arribem el dia de hui, no tenim cap teatre, cap auditori i per no tindre, no tenim ni llibreries.  Això sí, bars que no en falten, som un dels pobles de l'Estat espanyol amb més bars per càpita, amb 11.3 per cada 1000 habitants, 366 en total i em pareix una xifra baixa tenint en compte tots els bars, restaurants locals i ètnics, cafeteries, tasques, gastrobars, pizzeries, kebaps, pubs, salons de te, cocteleries i gelateries que hi ha. Podem consolar-nos en què ens superen Dénia amb 10.6 bars i Calp amb 12. A la Marina quan un no sap que fer, obri un bar.

Tanmateix tenim poc però de qualitat perquè una de les coses bones del Cine Jayán és que el seu propietari és un cinèfil i a banda dels típics blockbusters estiuencs, també es passen pel·lícules d'autor i europees, sí, pel·lícules albanokosovars amb una cabra fent un monòleg durant una hora sobre la naturalesa del temps. Pots veure pel·lícules en anglés, alemany, francés, japonés, polonés, etc... que no s'ofereixen en altres indrets de les rodalies. Però qui sap, pot ser d'aquí 10 anys estiguem plorant la seua desaparició, reconvertit en un restaurant de cuina-fusió a 50 euros el cobertor. Ja sabeu que els camins del Senyor són inexpugnables, o era impermeables? Imperdibles? A saber.

dijous, 24 de setembre de 2015

EL TRENET DE LA MARINA

El Trenet en Gata http://cronistadegata.blogia.com/upload/20150715175456-trenestacio.jpg
                               

La Marina està situada en el tram final de la Serralada Bètica que abans d'endinsar-se en la mar deixa un roser de muntanyes, pujols, turons, valls, barrancs i penya-segats. Resulta llavors una orografia molt complicada que des de ben antic ha condicionat les comunicacions.  Abans del segle XIX els camins tortuosos i la navegació de cabotatge constituïen els únics nexes de la comarca amb el món i ni una manera, ni l'altra estaven exemptes de les amenaces del bandolerisme i la pirateria. Segons la Carte Itineraire de 1838, que era una mena de guia Michelin, no trobem cap camí que comunique la comarca amb Alacant i sols un que arribava de València i Gandia i no anava més enllà de Dénia. Això explica que la Marina Alta haja sigut una comarca tradicionalment tancada i abandonada per les institucions.

Fragment de la Carte Itineraire de 1838. Les línies puntejades formen camins rurals i les línies negres, camins aptes per al transport amb cavall, camins de ferradura. Font Biblioteca Nacional de França

L'any de la publicació de la Carte Anglaterra estava immersa en plena revolució Industrial i el cavall de ferro de Stephenson fins i tot havia saltat al continent. Així el 1845 des de París ja es contempla la construcció d'una via ferroviària que comuniqués la Ciutat de la Llum amb Orà al Nord d'Àfrica i que passaria per la façana mediterrània peninsular. Tal vegada siga una de les primeres referències al Corredor mediterrani. Pareixia un projecte colossal però dècades més tard se'n bastiren d'altres encara més ambiciosos com el Transsiberià entre Moscou i Vladivostok, el tren que uní Chicago amb San Francisco, o el mai finalitzat ferrocarril que havia d'unir les possessions britàniques en Àfrica entre El Cairo i la Ciutat del Cap. Era l'era de la megalomania europea.



ELS INICIS

A mitjan segle XIX la Marina encara continuava amb els seus camins troglodites mentre anava bastint-se la xarxa ferroviària espanyola, una xarxa radial que comunicava Madrid amb les capitals provincials i altres xarxes al voltant dels centres industrials de Barcelona i Bilbao. També teníem un tren que comunicava València amb Xàtiva. Eren línies que es construïen a iniciativa privada i sempre buscant el benefici immediat. Sovint un mateix traçat pertanyia a companyies diferents, per exemple la línia d'Alacant a València que obligava a tots els viatgers a fer transbord entre La Encina i Almansa. La bombolla ferroviària acabà esclatant i es produí la primera crisi del capitalisme financer a la península.

Ja durant la Restauració es promulga la Llei de Ferrocarrils (1877) que buscava donar un nou impuls a la xarxa ferroviària. El 1884 s'inaugurà una nova línia ferroviària, entre Dénia i Carcaixent, des d'on fent transbord en Castelló de la Ribera, podia arribar-se fins a València. Aquesta manca de connexió directa s'explica perquè la via de València a Castelló mesurava 233 mm, mentre que la de Dénia a Carcaixent mesurava un metre. Així el govern es mostrà sempre vacil·lant amb l'amplària de les vies, ordenant que en uns trajectes tingueren unes mesures determinades i en altres, unes diferents. La conseqüència era una xarxa ferroviària mal cohesionada.

Viaducte de Santa Anna travessant el Barranc del Quisi (Benissa)  http://s412158164.mialojamiento.es/TiccihFrontEnd/Imagenes/2/83/xlarge/portada.png
                                           

LA MATERIALITZACIÓ: DE 1889 A 1910

El 1889 el govern de Sagasta concedeix al banquer Juan Bautista Lafora la construcció de dos ferrocarrils, un que anés de Dénia a Altea i l'altre de la Vila Joiosa a Alacant. Del projecte s'encarregà Teodosio Alonso Pesquera, enginyer, diputat del Partit Conservador per Valladolid, promotor del ferrocarril de Valladolid a Ariza i propietari d'una fàbrica de farines en Medina del Campo. Vaja, que li faltava casar-se amb un duc i escriure una sèrie de televisió. El tema del duc el resolgué quan el govern li atorgà un títol nobiliari.

El tram sud era més senzill i donava més rendiment per què l'utilitzaria una major quantitat de passatgers. El tram nord suposava un gran problema: travessar el Mascarat o la Serra de Bèrnia. Abans que s'obriren els túnels del Mascarat cap al 1889, el camí de Benissa a Altea en animal tardava unes 5 hores per camins sinuosos i estrets que vorejaven un barranc profund, antany refugi de bandolers.

El 1900 les dues línies passen a ser-ne una sota la Companyia de Ferrocarrils Estratègics i Secundaris d'Alacant.  Lafora, veient que no acabaria el projecte a temps, decideix el 1901 vendre la concessió. El comprador fou José Carbonell Morant, enginyer industrial de la burgesia d'Alcoi, son pare fou el fundador de la fàbrica d'olis Carbonell en Còrdova.  Amb el nou propietari el projecte començà a avançar ràpidament. El governador civil ordenà l'expropiació forçosa de moltes terres per alleugerar tràmits, encara que moltes d'elles es veneren també per preus irrisoris perquè estaven situades al costat de la mar. Sí, en una Arcàdia Feliç la terra al costat de la mar no valia res. Fins i tot Carbonell tingué la idea de crear línies secundàries com una entre Pego i Dénia o una altra entre Gata a Xàbia. El tren arriba a Xàbia! I quasi cent anys abans que Moragues prometés dur-lo a les Catarrojes!

El 1908 es constitueix la societat de Camins de Ferro i Estratègics d'Alacant formada per Carbonell i amb capital francés, una filial de la banca Boffinet i la banca Henrotte i Muller i William Solms, que per aquell temps també tenia en projecte un tren entre Santander i la Mediterrània i un tramvia entre Madrid i l'Escorial.

El plec de condicions de la concessió establia que la via havia de ser d'un metre d'amplària, comunicar La Vila Joiosa amb Dénia i passar necessàriament per Benidorm i Gata, la resta del trajecte era opcional. Abans del recorregut actual, es plantejà fer-lo passar per l'interior, pujant d'Altea a Altea la Vella, d'aquí a Callosa d'En Sarrià, Xaló, Gata i Pedreguer. Tanmateix els Torres Orduña, cacics de Benissa, pressionaren per tal que el traçat es desviés d'Altea la Vella a Benissa, travessant la Serra de Bèrnia per l'Estret de Cardos i des de Benissa a Teulada i Gata. Finalment el trajecte fou Altea-Calp-Benissa-Teulada de manera que aconseguiren imposar el seu parer.

Altres condicions interessants eren que el tren no podia ser visible des de la costa de manera que estigués a l'alcanç de les naus enemigues. Així si no hi havia més remei, havia de quedar emmascarat darrere de tanques o plantacions d'arbres. Tampoc podia comprometre la seua presència els punts defensius de la costa, castells i torres vigia. Resulta curiós perquè és una mostra de la psicosi col·lectiva que regnava en els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial, en el període de la Pau Armada, encara que Espanya no arribés a participar-hi.

Amb tantes condicions, els interessos dels cacics pressionant i la crisi bancària francesa d'abans de la guerra, endarreriren les obres i el 1910 l'Estat decideix revocar la concessió i confiscar totes les obres fetes fins al moment.

El Trenet arribant a Benidorm. Tram Alacant:  http://www.tramalicante.es/images/uploads/Tren_mixto_llegando_a_Benidorm_TRAM_FGV.jpg
                                     


DE 1910 A 1914: LA CULMINACIÓ

Aquesta vegada les obres s'encarregaren a la francesa Societé International de Travaux Publics amb l'ajut del banc francoalsacià  Dreyfus que posà els diners necessaris una vegada que l'esclat de la Gran Guerra posés en perill la disponibilitat de capitals de la Societé. (Potser foren familiars parents d'Alfred Dreyfus, el protagonista de l'escàndol polític francès conegut com a Afer Dreyfus). 

Finalment i amb un cost de 27 milions de pessetes s'acabà la línia ferroviària. En el seu viatge inaugural l'enginyer Manuel Maluquer afirmà que "la locomotora, en salvar la distància entre Dénia i Altea, tancarà un circuit grandiós París-Cartagena de 1800 km. Assistim a la finalització de la Gran Línia de la Mediterrània" Tal vegada anà un poc massa lluny en les seues afirmacions o que en aquell temps fóra possible, el ben cert és que 100 anys després eixa Línia de la Mediterrània existeix sols en els programes polítics abans de les eleccions.

Una vegada acabat el tren, formava part d'una xarxa ferroviària que unia Dénia amb Gandia-Carcaixent-València, Alacant, Alcoi, Villena i Iecla-Cartagena. A més continuaven en projecte altres ramals. De fet el 1912 ja s'havia presentat tota la documentació per a construir el tren entre Gata i Xàbia. Altres ramals eren el de Benissa-Pego i el de Gata-Pego-Cullera.

A més el tren també ens donà algunes obres mestres de l'enginyeria i l'arquitectura del ferro que hui en dia passen desapercebudes com el pont que creua l'Amadòrio per La Vila Joiosa, el túnel que creua per sota d'Altea, el pont sobre el riu Algar, el pont que travessa el Mascarat o el viaducte de Santa Anna que salva el barranc del Quisi.

Els ponts del Mascarat, entre Calp i Altea  http://1.bp.blogspot.com/_OGt0wffytrw/Rqo9a96NEuI/AAAAAAAAHuU/x7bi0o3Cvg4/s320/mascarat1.jpg
                                             



DE 1914 A 2015: UN TREN POC RENDIBLE

El tren arribà a la Marina quan l'era del ferrocarril arribava a la seua fi. Després de la Primera Guerra Mundial començà el regnat de l'automòbil i això es sentí en el volum de passatgers del tren que després d'uns anys bons, es veié ben prompte en una situació de pèrdues econòmiques. Per pal·liar-ho des del principi s'havia potenciat el tren també per al transport de mercaderies. Però a principi del segle XX el regnat de la pansa també acabà i la crisi del primer sector comercial de la comarca afectà el tren sense cap mena de dubte.

Aleshores es construïren petits ramals enfocats a l'exportació de primeres matèries i productes manufacturats. Entre ells trobem la petita via que de Dénia es dirigia a la fàbrica de portland Cementos del Mediterráneo entre els anys 50 o 70. Així i tot, la competència del transport per carretera era ferotge i la localització d'algunes estacions tampoc ajudava a incrementar el seu ús. Per exemple l'estació de Benissa es troba a 2.5 km del poble, la de Calp a quasi 2. Els que pitjor ho tenim som els de Xàbia que tenim l'estació a 9 km.

D'aquesta manera la Companyia anà arrossegant pèrdues fins que l'any 1964 l'Estat la va nacionalitzar. El més positiu fou que la línia d'Alacant a Dénia i la de Dénia a Carcaixent estigueren unides, car pertanyien les dues a l'Estat. En Dénia una estació estava davant l'altra, la del tren de Carcaixent és l'actual Museu del Joguet, en el carrer La Via. Tanmateix això no durà molt perquè pocs anys després, el 1971  es suprimí la línia de Carcaixent sota el pretext d'una modernització que es culminà fins a Gandia (actual rodalia) i s'oblidà. Eren els inicis del neoliberalisme i el Fons Monetari Internacional recomanà a l'Estat espanyol eliminar moltes línies que no eren rendibles. 

La mateixa línia entre Benidorm i Dénia estigué a punt de desaparéixer a principis del segle XXI. A dia de hui és un tren poc aprofitat perquè és terriblement lent. Tarda més de 2 hores per cobrir els 100 quilòmetres entre Dénia i Alacant, a més és impossible fer el trajecte sencer ja que cal fer transbord en Benidorm. Està en projecte fer una única línia electrificada però crec que arribarà el mateix dia que el tren de Dénia a Gandia.


Estación del ferrocarril de Altea en la década de los ochenta.
El Trenet en Altea, anys 80. El Mundo http://estaticos03.elmundo.es/assets/multimedia/imagenes/2014/10/28/14145127285856.jpg
                                           

dimarts, 18 d’agost de 2015

I D'IMMOBILIÀRIA

Conta la llegenda que fa 10 anys un esquirol podia botar d'immobiliària en immobiliària per Xàbia sense arribar mai a tocar terra. Després va vindre la crisi i van desaparéixer les immobiliàries, les grues i els bancs. Llavors podíem consolar-nos en què almenys la crisi s'havia endut tot eixe runar. La pobresa era un preu a pagar per la nostra redempció. Però els que vivim al costat de la mar sabem que quan la mar s'arreplega, torna amb més força. 

Aquest any en particular tinc la sensació que hi ha massa turistes. Estem saturats, sembla que vivim a Hong Kong o a Singapur. Per on vas hi ha gent, amb tots els problemes que comporta tanta densitat. Si fins i tot pel caminal més abandonat de Xàbia et trobes un cotxe amb matrícula francesa!  Les carreteres plenes, les cales de gom a gom, la mar farcida de vaixells de recreació. I no és una cosa nostra, succeïx al mateix en altres indrets de la Mediterrània i en alguns ja  comencen a prendre mesures contra aquestes aglomeracions (en Formentera, Menorca o Dubrovnik) que acaben afectant negativament a la destinació com a producte turístic. Tots volem anar a la cala verge i solitària de l'anunci de cervesa, no banyar-nos en el riu Ganges.  

A la Marina però, com a comarca tradicionalment subdesenvolupada ens pot el profit i l'avarícia. Volem més gent, més, dalt del Montgó encara hi ha espai. Vas a qualsevol restaurant i estàs sopant braç a braç amb una família alemanya que no coneixes de res, tots els locals arrapant l'últim centímetre de terrassa i carrer, privatitzant espais públics amb el silenci de l'Ajuntament.  La part positiva és que així pots fer amistat i tindre intimitat amb europeus. No cal anar-se'n d'Erasmus. 

Els problemes són ja evidents, l'escassesa d'aigua n'és un exemple. Ara l'ajuntament ens demana que estalviem aigua. Ho sent molt, jo no vaig a estalviar res. Resultarà que els que malbaratem l'aigua som tu, jo i la uela Pepica que utilitzem l'aigua per a dutxar-nos i rentar els plats. Els jardins de gespa, les piscines, els restaurants i bars, les aglomeracions humanes, tots eixos no gasten. El problema de l'aigua és conseqüència directa del turisme. Per molt que parlen de sequeres i que si plou menys, sent dir que l'aigua és la mateixa que fa cent, dos-cents i tres-cents anys, els que no som els mateixos som nosaltres. Xàbia ultrapassa la població de 100.000 habitants en estiu, i el mateix per a Dénia o Calp, Teulada i el Poble Nou si no arriben, s'hi queden  a prop. La Marina normalment té una població que no arriba als 200.000 habitants però supera còmodament el mig milió en estiu. Vos pareix normal? Això no és sostenible.

No vull dir que s'haja de renunciar al turisme, sinó redistribuir-lo millor en lloc d'amuntegar-lo 6 setmanes a l'any. No és pot dir a la gent: "no vingueu ara, vingueu d'aquí a unes setmanes" però si construïm habitatges com si anaren a vindre dos-cents mil habitants per setmana, naturalment que vindrà eixa població, si tinguérem la meitat, vindrien uns en unes setmanes, els altres en les altres setmanes. Doncs aquí no pensem igual i com la mar que se'n retira,  ara torna amb força i per on vas tornen a florir les tanques publicitàries amb promocions urbanístiques, les grues en paratges que s'havien salvat de la barbàrie, les cases d'una planta sobre les quals es projecten construir edificis, i de nou les immobiliàries. Més cases, més gent, més restaurants, més jardins de gespa, més plats, més roba, més, més, més. A aquest pas jo li done a la Marina 10 anys més (sent molt optimista)  de gaudir de la seua gallina daurada, abans que col·lapse perquè ja sabeu que el turisme és molt capriciós, tots volem banyar-nos en una cala solitària però quan hem de compartir-la amb 50 més, fugim fins a trobar un altre paratge a destruir. L'individualisme contra la massa en una batalla en què sols podem perdre.

Xàbia té hui en dia 25.300 habitatges i som 29.000 habitants, eixim quasi a casa per cap. No és motiu suficient per a evitar la construcció de més cases? Un gran nombre d'eixes cases estan abandonades la major part de l'any, ni tan sols es poden llogar, molts prefereixen tindre-les tancades, llogar-les sols en estiu (a una mitja de 500-1000 euros la setmana) i viure de rendes la resta de l'any. Són moltes realitats diferents amb un denominador comú, el profit humà. 

font: Institut Nacional d'Estadística, valors de 2011

Aquí dalt hi ha un mapa de Xàbia, en marró fosc hi ha representats tots els habitatges. Ah, encara queda lloc, pensareu. Bé, no tant. Al nord tenim el Montgó que per ser Parc Natural i una muntanya no s'hi pot construir, al sud tenim la Granadella, que per ser Parc Forestal també s'ha salvat i al centre tenim el riu Gorgos, en què per perill de desbordament tampoc pot construir-se. Estem fins a la bandera, amb tots els problemes que comporta: necessitat de desplaçament, consum d'aigua, generació de residus, desaparició de naturalesa, destrucció del subsòl (que hi haja tants despreniments als penya-segats i que hi haja tantes cases amb fosses sèptiques sense canalització d'aigües no és una coincidència).

En conclusió la construcció immobiliària per a Xàbia planteja solucions monetàries ràpides però molts problemes de futur: mediambientals, socials, turístics, econòmics que s'agreujaran en el futur. 

Per a consolar-vos, vos deixe el panorama urbanístic de Calp i la costa de Benissa:

Font: Institut Nacional d'Estadística. Valors de 2011