ESCENES DE LA LLUITA DE CLASSES

L'anterior cap solia dir-me que la vida és com una capsa de bombons. Bé, no exactament això, però parava més bonico. En realitat deia que jo tinc la capacitat d'atraure gent estranya, alguna com així com un imant de la surrealitat. Pense que exagerava una miqueta. Sí, és cert que en els darrers mesos m'he trobat amb una senyora que pensava que el seu veí era terrorista; una dona que ens acusava d'ocultar els cartells de València de la carretera, una hostessa a la qual se li apareixia la Mare de Déu; un senyor que havia trobat en Xàbia proves irrefutables de l'existència del Sant Calze; una senyora que pretenia que resara amb ella en mig del carrer; un senyor masturbant-se a plena llum del dia pel riu; una senyora que volia que l'ajudara a trobar un restaurant que se li havia aparegut en somnis; un senyor que intentà furtar-me un llibre perquè així li ho havia ordenat un rector... crec que tal vegada la meua cap tinguera raó.

A la protagonista d'aquesta història la vaig conéixer en una festa còctel que organitzà una coneguda belga. Aquesta coneguda, nascuda a Leopoldville (actual Kinshasa, a l'actual República Democràtica del Congo, anterior Zaire, anterior República del Congo, anterior Congo Belga, pròximament "Pepsi presenta: Nova República del Zaire-Congo"), era filla d'uns nobles belgues que arribà a Xàbia amb els primers hippies de la Plana, allà pels 70. la seua professió és ser bohèmia i de tant en tant organitza saraus en sa casa, vetlades que serveixen d'excusa per a conéixer altres persones estrambòtiques.

En el darrer anava predisposat a sentir-me com la Ventafocs i sense saber-me la cançó! No m'entusiasmava perquè quasi tots els convidats anaven a ser membres de la noblesa i alta burgesia belga, la classe de gent que pot pagar-se una casa en el Tossalet. La classe de gent que viu en un món superficial alié a la realitat. Flamencs i valons que s'odien de cara a la galeria però que s'obliguen a invocar l'esperit de la Unió d'Arràs per a mantindre els seus privilegis seculars. Així que vaig decidir encarar-ho pel costat positiu, vull dir, amb un poc de sort m'apadrinava alguna duquessa vídua i s'acabaven tots els meus problemes econòmics i laborals futurs. Podria dedicar-me a ser un senyor feudal, recórrer les meues propietats a cavall i exigir als camperols corvees oneroses.  Tanmateix quan ja pensava que hauria d'apuntar-me a classes d'equitació la vaig trobar. Seguda en un banc molsós del porxo, una mà descansava sobre la pedra, l'altra subjectava amb fermesa una copa i amb la seua mirada buscava desesperadament algú amb qui poder parlar.

Tan prompte com va descobrir que els amics que m'acompanyaven i jo érem de la terreta, s'apega a nosaltres car desconeixia llengua de Victor Hugo. Francament he oblidat el seu nom, la seua personalitat o millor dit, la quantitat de burrades que era capaç de soltar per minut m'obnubilaren la ment. Recorde que era marquesa i membre d'una coneguda família de comtes valencians però habitant de la villa y corte. Per descomptat que no parlava valencià, llevat d'adobar la seua conversa amb algun i au, prou o xe que impregnen el seu parlar d'una nota exòtica que farà les delícies dels Alba i els Medinaceli. No cal dir que remuntava el seu llinatge insigne fins als temps de Jaume I curiosament no més enllà de 1238. Com a espartans, els nobles valencians sorgiren de la terra, no vingueren de cap lloc i menys del nord.

Encara que aquí entre tu i jo, eixe llinatge  no va més enllà del segle XVIII. La clàssica simbiosi de l'Antic Règim: burgés amb diners en casa amb filla de família nobiliària empobrida resultant d'una simbiosi tan exitosa com la dels fongs i les algues. Són nobles-líquens.

Com a bona noble feia tremolar les botelles de vi i ben prompte ens delectà amb la seua cosmovisió de les qüestions més candents de la política espanyola: Cataluña no existe, los bascos son unos bárbaros, el valenciano fue metido con calzador por Compromís, Podemos blablabla, los catalanes no me gustan, viva España, como en España no se vive en ningún sitio, el valenciano no es catalán, hay documentos de hace dos mil años escritos en valenciano, en Ibiza hablan ibicenco, el valenciano no sirve para nada, Madrid es la autonomía que más paga, los bascos hablan con gruñidos, soy una ciudadana del mundo, el español es muy importante en Estados Unidos, en Nueva York todos hablan español, todos los políticos son iguales, esto con Franco no pasaba, los hippys nacionalistas de Ibiza me robaron una casa... i un llarg etcétera. Ara bé, trencant-li una llança damunt, perdoneu, m'ha traït el subconscient, volia dir que trencant una llança a favor seu, eixos arguments segur que no són seus, la manca d'originalitat els delata. Són de la revista Pronto i el seu col·leccionable de Cóctel con amigas en la Moraleja.

No solament va parlar de política, no, també ens regala anècdotes d'intoxicacions etíliques diverses i crítiques despiadades a altres insignes membres de la urbanització. I finalment, quan ens acomiadàrem, ens digué que havíem de tornar a quedar. Jo la tornaria a veure amb gust si hi haguera dos quilòmetres entre nosaltres. La meua ment va quedar feta xixines d'escoltar tanta bovada.  El més sorprenent és que m'ho vaig prendre de manera molt flegmàtica. Deu ser l'edat. Quan un naix al País Valencià, sap que hi ha temes que sempre estaran envoltant-lo i el qüestionament del dret a existir de la teua llengua o cultura és tan continu que acaba banalitzant-se. Però no és així, hi ha països on no et qüestionen des que tens ús de raó. És el que té formar part de la majoria minoritzada.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL