RETROSPECTIVA DE MITJA DÈCADA (I)

El 15 de setembre, ara fa 5 anys, vaig encetar aquest bloc sense massa pretensions. Crec que mai m'havia passat pel cap obrir-me'n un fins que un conegut del poble m'instà a fer-ho i així deixar de publicar estats quilomètrics en el facebook. El leit motiv anava a ser l'inici del Màster de Professor de Secundària, tal com diu el títol, encara que això va quedar prompte enrere. 

A finals de l'estiu de 2010 no sabia que fer de la meua vida, crec que és un dubte que ens assalta a molts després d'acabar una etapa important, encara que hui en dia tampoc ho he descobert i sospite que em moriré sense descobrir-ho. D'altra banda eixe deu ser el sentit de la vida. Vaig decidir fer el màster perquè era la seqüència lògica de fets: guarderia-escola-institut-universitat, tot havia vingut a soles, no hi havia hagut cap decisió conscient. L'educació no m'entusiasmava gaire i encara m'entusiasmaria menys després d'haver cursat el màster, però en aquell temps pareixia l'única eixida laboral de la Llicenciatura d'Història en un món dominat per la visió empresarial i el mercat. Ara bé, de la manera com s'entén l'educació en el màster, en el futur tampoc serà necessari estudiar cinc anys d'història per ensenyar-la en un institut, podrà fer-ho qualsevol que tinga el Batxillerat o fins i tot la carrera d'ADE. I no es redueix això únicament a l'àmbit de la història o de les humanitats, també afecta la resta de disciplines com les matemàtiques o les ciències. 

Em penedisc d'haver estudiat història? Sembla un dubte normal tenint en compte la quantitat de gent que diàriament pot assetjar un estudiant d'humanitats amb la pregunta: "i això per a què serveix?" Bé, de la carrera vaig aprendre dues coses. Una, que en els anys 70 qualsevol podia ser professor d'universitat i dos, que les circumstàncies actuals són conseqüència de la suma d'esdeveniments anteriors, de manera que no podem penedir-nos de les decissions preses en el passat perquè conformen les nostres circumstàncies actuals, aleshores canviar una situació passada provocaria una fissura en el teixit espai-temps que destruiria el nostre món tal com el coneguem, més o menys. Així que el màster en sí no va ser un temps perdut. Em va permetre experimentar què hauria passat si hagués estudiat una carrera amb sortides laborals evidents abans que una carrera que m'agradés i m'alegre d'haver triat bé història, en Magisteri no haguera durat ni un any. En Administració sols haguera entrat per a preguntar com s'eixia d'allà.

Gràcies al màster també vaig poder reconciliar-me amb València, ciutat que havia arribat a odiar. Vaig fer amistat amb companys de la carrera amb els quals a penes havia creuat algunes paraules els anys anteriors i que ara són grans amics. Vaig poder estar un any més amb els amics de la carrera  i finalment em vaig llegir els 8 llibres de Harry Potter, que no sé què m'ha aportat en la vida però pot ser en el futur siga crucial per a salvar a la humanitat.

Llevat d'això, el màster no em va agradar gens. Em pareix que hi havia una incoherència entre allò que proposaven els professors i el que practicaven. Vaja que era com anar a missa. De 9 a 14 sentint pontificar un professor, des del seu púlpit situat sobre el bé i el mal, parlant les bondats de la pedagogia innovadora i futurista, impregnat el seu discurs de paraules tan abstractes com holístic o conflicte cognitiu, mitjançant un sistema d'ensenyament més propi de les novel·les de Dickens. També teníem un professor que treia els apunts de la vikipédia, sí,  amb un jornal que pagàvem tu i jo dels nostres impostos. Gairebé quasi tots teníem la sensació que tot allò era un poc improvisat, que a les assignatures els faltava contingut i que en definitiva, allò no era més que l'anterior CAP allargat i encarit sense vergonya.

Em consolava pensar que per a mi l'educació no era una finalitat, sinó un mitjà i així em vaig muntar el Pla Septiannual, un gran castell d'arena que consistia a acabar el màster, entrar en la borsa de professors de Balears, treballar en Eivissa o Formentera uns 7 anys i estalviar el suficient per  amb 30 anys, fer el Màster de Relacions Internacionals en Barcelona. Fa 5 anys tot pareixia així de senzill, ho promet. És graciós pensar on t'imaginaves estar en uns anys i on t'ha dut la vida. La història i els seus teixits espais-temporals.

El tema de les Relacions Internacionals m'havia interessat durant la carrera i pensava dedicar-m'hi però llavors es va creuar pel mig l'assignatura Història Contemporània d'Àfrica i Àsia i em va despertar a la realitat: les relacions internacionals com un merder planetari destinat a afermar els interessos privats d'uns quants  a costa del benestar de milions de persones. Llavors no la vaig descartar plenament però si que deixa de ser quelcom de prioritari per a ser més aviat un comodí que podia recuperar quan sentira que no sabia on conduïa la meua vida.

La bona qüestió és que l'any passà volant i l'educació deixà de ser una avinguda a un altre món a esdevenir un atzucac perquè eixa mateixa primavera, la de les revolucions àrabs i els indignats, les borses de professors es congelaren i es deixaren de convocar oposicions. Així que la primera part del Pla Septiannual fallà. Llavors arribà juny i mentre preparava el treball final del màster, una amiga m'envià la convocatòria d'unes oposicions a l'Ajuntament de Xàbia, per a l'oficina de turisme. Ser funcionari amb 23 anys i tindre un treball per a TOTA LA VIDA? No sonava molt seductor però estàvem en crisi i era treball. Així que després d'acabar la carrera em vaig passar tot l'estiu treballant en el Consum (aguantant wannabes a punta pala, les joies de treballar en Xàbia a l'estiu) i preparant oposicions en les hores lliures, a banda d'aprendre francés, idioma de què sabia quatre coses i que era necessari per a les proves. Però això ja és una altra història.