dissabte, 29 d’octubre de 2016

O D'OCTOPUS

Recordeu quan escrivia un diccionari xabienc? Jo tampoc, per això el projecte havia quedat abandonat.

Si poguérem viatjar a l'Arenal de Xàbia cent anys enrere en el temps, allà on hui trobaríem un "centre" "turístic" de "primer" "ordre" (i atenció a l'abús de les cometes), veuríem poc més que unes salines abandonades, quatre bancals i unes runes romanes. Però allà pels volts dels anys 50 arribaren els primers turistes i ja no se n'anaren i durant vora quaranta anys, l'Arenal pareixia atrapat en una atmosfera vintage, retro, selvàtica, hortera en definitiva. Tanmateix les coses bones no duren per sempre i amb la crisi del 2007, com un bumerang que el llances ben lluny i torna cap a tu, ens desférem d'eixe model turístic i tornà amb més força, devorant-ho tot com una revolta de riu i deixant al seu pas un rastre de classisme i turisme de "qualitat". Si no volies caldo, nyas dos tasses.


dimecres, 19 d’octubre de 2016

MILÀ

Com que fa unes setmanes vaig parlar de Torí i resultà ser l'entrada menys llegida dels últims dos anys, hui parlaré de Milà, a veure si m'acabe d'enfonsar i ja no em llig ni jo. Comencem.

De segur que aquesta és la cosa més coenta que he posat al blog. Vegeu com de seriosament em prenc el fet d'enfonsar-me.


Amb una població urbana d'un milió d'habitants, quatre si incloem la metropolitana, Milà és la segona ciutat d'Itàlia i un gran centre industrial vinculat als teixits, així algunes cases de roba de la ciutat han esdevingut molt conegudes al llarg del món,  Armani, Prada, Versace o Dolce-Gabbana.


diumenge, 9 d’octubre de 2016

EL GURÚ

Fa unes setmanes vaig acudir amb una amiga a una jornada sobre mamprenedoria (no sé si la paraula existeix però mamprendre em pareix una paraula més bonica que emprendre) dirigida a mamprenedors. En la cultura laboral del segle XXI i sobretot arran de la crisi econòmica del 2008, pareix ser el manà, allò que ha de resoldre tots els nostres problemes. Un mamprenedor és un treballador molt rendible per a l'estat perquè paga impostos i rep per contra un benefici escàs del sistema de la seguretat social és a dir que aporta més de què consumeix. Un win-win, en el llenguatge actual, per a l'Estat.

Des d'aquest blog no donem suport a la  mamprenedoria perquè és la manifestació de la renúncia de l'Estat a exercir el seu paper de regular  les relacions laborals i garantir uns mínims de seguretat als treballadors així com evitar els abusos. Però com que sí que fem costat a les coses gratuïtes, allà hi anàrem. De pas aquesta amiga i jo volíem agafar idees per si havíem de fer-nos mamprenedors d'eixos. 

Ara bé, de la jornada no vam traure res en clar, era tal com me l'esperava:  fum, discursos buits, postureig ciudadaner, classisme i més fum. Cal reconéixer que aquesta gent, perquè no se pot dir una altra cosa (clar que se pot dir una altra cosa, estes persones) bueno, estes persones parteixen d'unes premisses molt atractives: sigues el teu propi cap, treballa on vulgues i quan vulgues, dedica't a allò que t'agrade però no són més que eufemismes. Tot això en paladí vol dir: renúncia als teus drets laborals, guanya com un treballador mal pagat, menja't els embolics d'un cap, paga tu totes les despeses que origina un lloc de treball i renuncia a descansar i a separar la teua vida professional de la vida privada. 

De totes les xerrades la pitjor amb diferència va ser la d'un venedor de fum de manual, ell s'autodenomina filòsof, que va passar la ponència amb discurs aprés, farcit de frases buides i gastades més pròpies de la literatura motivacional i repetint un seguit de suposades cites històriques, d'eixes que pots trobar als sobrets del sucre. Frases atribuïdes Alexandre Magne, Napoleó, Churchill sobre l'èxit, el risc, l'honor i un tall més de pornografia retòrica. 

També parlava sense parar del destí, de què tot el que ens passa està escrit en algun lloc, que tot el que obtenim en la vida és fruit exclusiu del nostre esforç i del nostre treball, en fi, que no es difícil veure que s'ha aprés de memòria alguna de les obres de Paulo Coelho i va pels pobles vomitant-les. Aquest home ignora o vol ignorar que vivim en una societat en què importa molt més qui eres, qui són els teus pares i com de volàtils són els teus valors ètics que el teu treball. Per molt que vulguem somiar, les classes socials existeixen i és més probable que al llarg de la nostra vida ens mantinguem en la classe social en què hem nascut. L'ascensor social es va espatllar fa dècades i els que poden reparar-lo, no ho faran perquè ells ja estan dalt, i els seus fills, i els fills dels seus fills. Mentrestant nosaltres estem en el soterrani, vivint amb la il·lusió que cedint als nostres drets laborals, treballant com a esclaus i deixant-nos trepitjar, pujarem un parell de graons i encara pensarem que hem ascendit. 

I en això es gasten els ajuntaments els diners dels impostos, en venedors de fum. Com a epíleg m'agradaria deixar-vos l'única frase rescatable del seu discurs i que, alhora, resumeix a la perfecció com funciona el món actual: els dinosaures s'extingiren però les rates i les panderoles van sobreviure.