dimecres, 19 d’octubre de 2016

MILÀ

Com que fa unes setmanes vaig parlar de Torí i resultà ser l'entrada menys llegida dels últims dos anys, hui parlaré de Milà, a veure si m'acabe d'enfonsar i ja no em llig ni jo. Comencem.

De segur que aquesta és la cosa més coenta que he posat al blog. Vegeu com de seriosament em prenc el fet d'enfonsar-me.


Amb una població urbana d'un milió d'habitants, quatre si incloem la metropolitana, Milà és la segona ciutat d'Itàlia i un gran centre industrial vinculat als teixits, així algunes cases de roba de la ciutat han esdevingut molt conegudes al llarg del món,  Armani, Prada, Versace o Dolce-Gabbana.





Resultat d'imatges de milano
font: es.visititaly.com

De Milà tots m'havien dit (tots = quatre persones, així es fan les estadístiques) que és una ciutat lletja, freda i superficial. Però deixant de banda si és lletja o no, no són totes les ciutats fredes i superficials? La resposta és sí. Són terres de ningú on cap tothom i per això són impersonals, no pertanyen a ningú i a l'hora són de tots. Abracen els nouvinguts però no dubtaran a deixar-los abandonats tan prompte com sorgeixen les primeres dificultats. I pel que fa a l'estètica, no la vaig trobar tan lletja tenint en compte que és una ciutat industrial i força reconstruïda a causa dels bombardejos aliats. Sempre m'ha passat el mateix amb els llocs que sempre he volgut conéixer i m'han decebut i els llocs als quals arribe per casualitat i em deixen una bona impressió, tot és qüestió de les expectatives amb què viatges. 


Un poc d'història

I ara ve la necessària murga històrica:



Corria el segle V aC quan un poble gal va decidir instal·lar-se al bell mig d'un terreny pantanós, envoltants per aiguamolls insalubres infestats probablement de mosquits,  a aquest bell paratge l'anomenaren Mithland, quelcom així com terra central (per la seua posició). Pocs segles després van rebre la visita cortesa d'Hannibal Barka que passava per allà amb uns elefants cap a Roma. Els cartaginesos, després de saquejar el territori, convertiren als gals en els seus aliats contra els romans. Poc després arribaren aquests comandats pel cònsol Escipió, pare de l'Africà, i després del preceptiu saqueig, incorporaren el territori al naixent imperi romà. 

Els romans que allà per on anaven havien de rebatejar-ho tot, li posaren el nom de Mediolanum i així esdevingué en una pròspera i sotmesa ciutat als peus dels Alps. Sis segles més tard, quan la ciutat de Roma anava esdevenia a poc a poc en una aldea que no pintava fava, l'emperador Maximià decidí traslladar la capital de l'imperi a Milà. Fou així que l'any 313 Constantí hi promulgà el famós Edicte de Milà que legalitzava el cristianisme. Per aquells mateixos anys va viure Sant Ambrós, pare de l'Església i patró de la ciutat i que ha passat a la història com un dels teòrics de l'agustinisme polític (el poder religiós i llavors el del Papa, ha d'estar per sobre del civil o de l'Emperador) i instigador de certes mesures que mataren el món clàssic com la supressió del paganisme, el tancament dels temples i santuaris i la prohibició de tota classe d'actes pecaminosos com els Jocs Olímpics. 

Sóc Ambrós i segurament ara estàs fent coses que provoquen la ira de Déu.

L'any 402 després que els visigots li posaren setge a la ciutat, l'emperador Honori traslladà la seua residència a Ravenna, que esdevingué la nova capital de l'Imperi fins que morí unes dècades més tard. Després havia d'anar de mà en mà: els ostrogots a finals del segle Vè, els bizantins de Justinià en el segle VIè, els llombards que donaren nom a la regió Llombardia, en el mateix segle i finalment els francs de Carlemany en el segle VIIè. Quan el somni de restaurar l'imperi romà d'occident morí en braços del feudalisme, Milà esdevingué una ciutat autònoma dirigida per una oligarquia de famílies urbanes i dins del marc nominal del Sacre Imperi Romano-Germànic. A finals de l'Edat Mitjana dues d'aquestes famílies, els Visconti primer, i els Sforza després, convertiren la ciutat en la seu d'un ducat. 

Quan l'últim Sforza morí sense descendència, l'emperador Carles d'Habsburg feu valer el seu estatut per a posar com a successor al seu fill Felip (futur Felip II). La ciutat romandria sota domini hispànic fins a la Pau d'Utrecht (1713) moment en què passà a la branca austríaca dels Habsburg.  A principis del segle XIX Milà fou conquerida per Napoleó i convertida en capital del Regne d'Itàlia. Després de la derrota de Napoleó, la ciutat tornà al domini austríac però com a capital d'un imaginari regne Llombard-Vènet. El 1859 fou conquerida pels Savoia de Torí dins del procés d'unificació italiana. Des d'aleshores ha format part d'Itàlia amb l'excepció del període de la República de Saló (1943-1945) en què fou ocupada per les tropes nazis. 

Llocs a visitar


Resultat d'imatges de estepicursor
Públic de lectors després de la murga històrica.

Ara que sabem quatre pinzellades del quadre de la ciutat, cal passar als llocs a visitar.


-La Catedral, consagrada a la Nativitat de Maria  és una de les joies del gòtic italià, estil que d'altra banda no abunda a Itàlia. Aquesta construcció fou començada a finals del segle XIV i no fou acabada fins a l'any 1805, moment en què Napoleó ordenà que s'acabés la façana. El cors es comprometé a què França pagaria les despeses però entre unes coses i altres, això no es complí. Entre els arquitectes que hi participaren hi ha Leonardo da Vinci, el qual exactament va fer res a banda de quatre esborranys en paper però i com de bonic que queda dir que hi va intervindre? (bonic = podem cobrar més cara l'entrada). Té més d'onze mil metres quadrats, poc més d'un camp de futbol per als periodistes.  És tan gran que pareix una xicoteta ciutat i no en va és un dels temples més grans de la cristiandat i per fora s'assembla a una flama elevant-se cap al cel, al bell mig de la ciutat.  

Abans del segle XX era l'edifici més alt de la ciutat, cap edifici podia ser-hi més alt, no sols per la imatge simbòlica de l'Església sinó perquè si recordeu la tralla històrica, la ciutat es troba sobre una zona pantanosa i no es coneixia quina resistència podia tindre el sòl. Hui en dia sí que es coneix i si no, hi fan cas omís perquè de gratacels hi ha per tot arreu, però per tal que la catedral mantinga la seua preeminència, es col·locà al damunt una petita reproducció del temple. Una d'eixes experiències úniques és seure en la plaça del Duomo i observar com es pon lentament el sol i la façana va mutant els seus colors, des del daurat del capvespre al blanc de la nit.

Resultat d'imatges de duomo di milano
font: www.duomomilano.it

-El Palazzo Sforza és un dels castells més grans d'Europa i uneix ambdós estils, gòtic i renaixentista. L'edifici originari fou construït per la família Visconti, aquells que s'apoderaren del control de la ciutat en el segle XIV,  i per això per tot arreu trobarem el seu emblema: un home devorat per un monstre marí, símbol de Jonàs i la balena. Després que Francesc Sforza aconseguís un govern de consens en la ciutat, en passar per l'espasa a tots els republicans rivals, esdevingué una de les corts més luxoses del continent. Tota eixa esplendor però, desaparegué amb els Habsburg, que deixaren el palau com un simple recinte militar. Així per a la població de la ciutat  no era més que un símbol de l'autoritarisme i en el s.XIX es proposà reiteradament la seua destrucció. En l'actualitat hostatja un museu d'art però la visita als patis és gratuïta. El que més em va agradar fou la Cort Ducal, un pati que em va recordar molt a l'Alhambra i que guarda uns frescos medievals amb uns elefants dibuixats.

Resultat d'imatges de visconti emblema
Emblema de la família Visconti: el profeta Jonàs sent devorat per una balena. Sí, això és una balena. Atents a la imatge que tornarà a aparéixer. 
-Palazzo dell'Arengario és un edifici format per dues construccions bessones construït en època feixista destinat a ser la seu del poder municipal. En l'actualitat hostatja el Museu del Novecento dedicat a l'art del segle XX. És una bona mostra de l'arquitectura feixista, la qual abunda per tota la ciutat. 

-La Galeria Víctor Manel (& Ana Belén) II és, com indica el seu nom, un carrer comercial cobert bastit al segle XIX,  un dels centres comercials més antics del món. Si no teniu diners per a gastar-vos en un Armani o en un Versace sempre podeu passar de llarg, admirant la seua arquitectura i esquivant les hordes de russos. Com a curiositat allà hi ha la botiga original de Prada.

-El Teatre alla Scala. El que més destaca d'aquest famós teatre és la flagrant absència d'escales però això és perquè el seu nom prové de l'antiga església gòtica de Santa Maria alla Scala. Fou construït en època dels Habsburg i s'hi han estrenat obres tan conegudes com Turandot, Madame Butterfly, Nabucco- Era el Hollywood del segle XIX. I ja, no puc dir-vos res més. Ah sí, que tampoc m'hi van deixar cantar, la il·lusió de la meua vida de debutar a la Scala llançada al fem. Una altra cosa que no podré ser de major: mezzosoprano dramàtic.

Resultat d'imatges de manuela trasobares
Manuela Trasobares seal of approval
-Plaça dels Mercants. És una de les més antigues de la ciutat i en el centre hi ha el Broletto, un edifici que pot ser, trobarem en altres ciutats del nostre periple per la Llombardia. Pareix que és una tradició cèltica car originàriament un broletto era un espai rodejat d'arbres on es reunien els druides per a prendre decisions que afectaven la comunitat. En l'edat Mitjana esdevingué una lògia amb arcs on es reunia el senat urbà s i amb el pas del temps s'identificà amb la seu del poder municipal.

-La Basílica de Sant Ambrós fou l'edifici que més em va agradar dels que vaig visitar. Construïda en el segle IV als afores del recinte emmurallat, conserva encara elements d'una església paleocristiana com el nàrtex, un atri a l'entrada on es posaven aquells iniciats que volien escoltar la missa i no havien sigut batejats. També podem veure el matronium, una galeria correguda sobre la nau principal on es posaven les dones. En el segle IX fou ampliada i llavors s'afegiren elements de l'arquitectura llombarda  l'aspecte d'una basílica paleocristiana, amb el nàrtex o atri d'entrada per als no iniciats i el matronium o galeria superior per a les dones. Fou construïda al segle IV però ampliada al segle IX, moment en què s'afegeixen elements de l'arquitectura llombarda com les finestres cegues amb una funció decorativa. 

Resultat d'imatges de basilica san ambrosio milan
Sant Ambrós des del nàrtex. 

-Santa Maria de les Gràcies era un monestir extramurs destruït durant la Segona Guerra Mundial i del qual únicament se'n conserva l'església i l'espai Cenacolo Vinciano. Tanmateix ha esdevingut un dels llocs més visitats de la ciutat gràcies al fresc de Leonardo del Sant Sopar que ornamentava un dels murs del refectori del convent. Diuen que després d'un bombardeig aliat durant la Segona Guerra Mundial  únicament se'n va salvar del convent el mur on hi havia el fresc de Leonardo i fou interpretat com un milacre. Arran de la publicació del Codi Da Vinci de Dan Brown la seua popularitat s'ha disparat i poder visitar el fresc és missió impossible. Cal comprar les entrades molt abans de la visita. De tota manera l'església paga la pena perquè és una obra renaixentista de Bramante.

Resultat d'imatges de santa cena leonardo
El famós fresc de Leonardo que NO vaig poder visitar. Gràcies, Milà. 
-L'Estació Central fou construïda durant els anys 30 del segle XX i és una mostra d'arquitectura feixista: monumental, inspirada en l'arquitectura romana i dissenyada per a deixar bocabadat als seus visitants. Hi té uns 300.00 passatgers diaris i és la segona estació amb més tràfic d'Itàlia després de la de Roma-Termini. Això sí, és terriblement complicat trobar les andanes i saber d'on ixen els trens. Però el pitjor és que en les innumerables màquines que es troben per tota l'estació sols poden comprar-se els bitllets de llarga distància i per als rodalies cal fer cua a les finestres, no és apte per a compres ràpides. 

I això és tot, així en conjunt pareix que no vaig visitar res però Milà és una ciutat gran i sols desplaçant-te d'un lloc a l'altre, inverteixes molt de temps.

Com a bonus final vos deixe l'emblema de l'Alfa Romeo, casa automobilística també de Milà. Què és això? Un home sent devorat per una serp? Qui diria que aprendríem coses i tot?


                                                       Resultat d'imatges de visconti emblema


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada