dimecres, 20 d’abril de 2016

DE REFORMES

La modernor consisteix a què les decisions que prenen uns desconeguts tinguen conseqüències sobre la teua vida. En el treball vam rebre fa unes setmanes la visita del director europeu, un canadenc que viu a Alemanya però que no sap parlar alemany perquè you know, si parles anglès...Però aquí no hem vingut a parlar de supremacisme cultural. No encara. El resultat de la visita han sigut canvis i no m'agraden els canvis i menys la gent que promou canvis. A més de redissenyar tota la tenda, ens va ensenyar a vendre a l'estil americà i va ser tal com s'expressen als docurealities de la tele. Afortunadament tan prompte com se'n va anar, el cap ens va ordenar oblidar tot el mètode americà, perquè estem en Europa i aquí eixes coses no funcionen, va afegir- Li va faltar clavar amb fúria una bosseta de te dins l'aigua i fer un glop ferm però delicat, expressant-se amb un to, com si fóra el mateix Jordi el tirà, comunicant-se a través dels segles i ressentit encara amb Washington. 

La costió és que ens hem passat tota la setmana caixes amunt i avall, arrossegant prestatgeries i llançant al fem tot allò que no sabíem on col·locar.  Així que la decisió que han pres uns senyors en Canadà que ni conec ni em coneixen ens ha dut de cap tota la setmana. Em cague en la globalització i en l'efecte papallona.

Tant de bo els drames setmanals acabaren en la tenda. Però no, la decisió presa per Iberdrola de canviar els comptadors per uns altres que ningú vol  també ha conduït a més reformes, ara a casa. Al principi consistia a canviar la instal·lació elèctrica i a mesura que passaven els dies, anaven afegint-se noves coses: els banys, el sòl, els sostres, les finestres. Vaig viure cinc anys en una casa en obres i ara és com si tot començara de nou. Una altra decisió que han pres en un despatx persones que no conec, però de la qual me'n recorde diàriament.

Clar, com vius en una casa que no té llum ni sostres ni sòl? Hem hagut de traslladar-nos a la terrassa, que per algun motiu desconegut, funciona amb una instal·lació independent a la de la casa. Així la terrassa s'ha convertit en el dormitori, sala d'estar, menjador i habitació de trastos. Menjar i dormir en la mateixa habitació! Ni que estiguérem en una caravana o en un loft de Nova York! Però tranquils que la terrassa està envidrada. No morirem de fred. 

Ha sigut llavors una setmana d'empaquetar coses sense parar, omplir caixes i més caixes. Caixes buides que anava sostraent del treball, de manera que també sembla que vivim al magatzem de la tenda. Ara ens queda eixa tristesa de les parets buides, despullades de totes les coses materials i que guarden solament records. Les parets nues, l'eco de les habitacions, els fantasmes que les habiten. És quelcom que s'ha repetit en cada mudança, que realment no és una mudança, però m'ha portat a la memòria tots eixos records.


diumenge, 10 d’abril de 2016

BUSCANT EL TEMPS PERDUT

Sabeu per què els nostres dies es divideixen en 24 hores i no en 72? Sembla que així ho establiren els egipcis i els sumeris (oh no, una altra història de sumeris no, per favor). En l'antigor se n'adonaren, que 24 hores era el temps que tardava el Sol a abandonar la morada dels déus Ctònics, recórrer la volta del cel i tornar a amagar-se en les profunditats de la Terra. Segles i actes de fe més tard, es descobrí que era la Terra que tardava 24 hores a fer una volta sobre si mateixa. Però la resposta continua en l'aire, per què 24 i no 72? Hagueren pogut dividir el dia en 48 hores de 30 minuts cadascuna o en 12 hores de 120 minuts. La raó d'haver escollit el 24 és perquè antigament es comptava amb les falanges de la mà, dotze en total, fent servir el polze com a indicador i no amb els dits, com fem nosaltres. D'aquesta manera el dia quedà dividit en 12 hores de sol i 12 de nit. És cert que això es correspon a l'equador i que a mesura que ens hi allunyem, la diferència entre les hores de llum i fosca s'accentua. Però és que abans que es difongueren els rellotges mecànics, sense la seua tirania de minuts i segons, les hores s'acurtaven o s'allargaven depenent del moment de l'any.

Tota esta introducció llarga és per a dir que malgrat que tots disposem de les mateixes hores, pareix que no  ens condeixen a tots igual. No és el mateix temps per a aquells, el principal problema dels quals és combinar el color de les cortines amb el dels ferrero rocher, que per a aquells que treballen 45 hores a la setmana per 600 euros amb un contracte de formació, cortesia del capitalisme. Sembla que a més coses tens a fer, més de pressa es consumeixen els minuts. Ens cal un banc de temps per a dipositar tots els moments morts i les vesprades d'estiu avorrides de la infantesa per a recuperar-los quan ens facen falta. També podríem utilitzar a crèdit el temps de la vellesa i les hores que passarem enyorant el passat.

El poc temps lliure que em quedava, entre treballar i ser una persona, estan menjant-se'l les oposicions. Tot i això encara no sabem si hi haurà o no. Pareix que depén de com s'alcen en la Conselleria i els sindicats el dia que toque convocar-les. Però per si de cas, queda ben poc i molt a fer. Estudiar el temari no és difícil, més després d'haver sobreviscut al malson de no haver-se estudiat cap dels temes que la sort havia d'escollir. Crec que si has estudiat història i tens inventiva i imaginació, la part teòrica no hauria de ser un problema. També seria senzill amb l'habilitat de poder congelar el temps. 

Allò que realment em preocupa és la programació didàctica. Si no sabeu què és, una programació és un grapat de papers que aprofiten per a torcar-se després d'anar al vàter. Però si estigués llegint-me algun examinador del tribunal, diré que és un document super important per a l'educació. Consisteix a programar tota l'assignatura d'un any per a una classe imaginària, incloent-hi el temari, el nombre de classes, la metodologia, les activitats, l'avaluació i molt més. També ha de seguir els preceptes que marque la llei de torn, que pot ser la LOMCE, la LOMQUE, la LOE, depenent del govern que hi estiga. Ha de ser una programació realista i a l'hora interessant, divertida, rigorosa, dinàmica, educativa, moderna, que empre noves tecnologies, que incloga totes les competències bàsiques, ah i que incloga temes d'història també.  I si aproves les opos, pots guardar la programació en un calaix amb pany, guardar la clau dins d'una caixa i tirar la caixa al mar, després llançar una bomba nuclear en la mar i si queden restes, llançar-les al foc. 

Recorde, quan anava a l'escola, que la mestra venia tard, generalment 10 minuts, seia a la taula, pegava quatre crits, manava a algú llegir els textos triturats de les editorials, ens indicava què havíem de subratllar i seguidament ens manava copiar en un full allò que havíem subratllat i resoldre una dotzena d'exercicis que consistien a respondre preguntes amb el text íntegre del llibre. D'història no sé si n'aprendríem, però el carnet d'amanuense el teníem guanyat. Dubte que eixa professora utilitzés algun tipus de pedagogia o programació didàctica. I eixa professora no és més que la punta d'un iceberg. De tot el món estudiantil, pocs professors he tingut que hagueren dedicat temps a preparar-se les classes. Amb el pas a la universitat la cosa anà a pitjor. Però de segur que tots ells tenen una programació feta, allà quan Franco agonitzava en el llit i guardada en un calaix per si venia alguna inspecció educativa.