dijous, 30 de gener de 2014

DE LES LLENGÜES D'ESCÒCIA (I)

Escòcia ha tingut una llarga història en què celtes i pobles germànics se la disputaven, com si en un partit de futbol a l'ús, a Escòcia li hagués tocat ser la pilota. Dels pobles del Bronze que l'ocuparen anteriorment,poc es coneix. Els romans, conqueridors orgullosos que tingueren tota la Mediterrània sota les seues càligues, aquí solament hi pogueren deixar una empremta fràgil i borrosa.

De resultes de tot, tres llengües es parlen en l'actualitat, les tres supervivents de segles de ferro i sang. Això si, mantenen cadascuna un estat de salut divers. Començaré per tant per la llengua més forta i la que coneix pràcticament el 99'9% de la població (sempre hi haurà algun escocés despistat, al cap i a la fi hi ha més de 790 illes).

L'anglès comença a penetrar amb força en el regne entre els segles XVI i XVII, sent la unificació dinàstica el gran esperó a aquesta penetració. Ara, l'anglés que parlen els escocesos és lleugerament diferent de l'estàndard, el qual es correspon a l'àrea d'Oxbridge.

Fonèticament, els trets més diferenciadors són:

-la r. L'anglés diferencia entre una r forta i una altra quasi tan suau que pareix muda. L'escocés no fa aquesta diferenciació i paraules com red i beer es pronuncien amb el mateix so.

-la ch. En escocés sona com una j castellana suau, la ch alemanya en algunes regions o la x grega.

-front a la diversitat vocàlica anglesa general, en Escòcia és més simple. Sens dubte un alleugerament per a nosaltres, pobres mediterranis i les nostres vocals que caben en els dits de les mans. La doble o es pronuncia com una u, de manera que paraules com pool i pull són homòfones, és a dir, es pronuncien igual. Les e són obertes, quasi com en valencià, eleven sona ElEvEn (i no ileven); lift sona lEft.

-les dobles t són tan suaus que semblen mudes. Scottish sona sco'ish.

La prosòdia és més greu que la de l'anglés del sud. Un escocés parla com si fóra de Pego, Oliva o Quatretonda.

En l'àmbit gramatical:

-els verbs modals tendeixen a tindre significats distints. Can s'empra més sovint que may, might o could. Have to, més que must. Will, en lloc de shall per demanar permís. Would desplaça should a l'hora de fer suggeriments.

-la passiva es construeix amb el verb to get abans que amb to be.

-en la parla diària les formes contretes tenen poc d'exit. I do not, I'll not o I cannot sonen més que I don't, I won't o I can't.

-ús i abús dels reflexius. L'exemple més paradigmàtic és el how are you yourself? 

-el verb to have, no sols és l'auxiliar dels temps perfectes, sinó que funciona com a verb tindre. Es diu I haven't any, en comptes del I haven't got any o el I don't have any que ens ensenyaven a l'escola.

-els phrasals verbs que es separen, en Escòcia no es separen. Així turn the light on és turn on the light. O fan combinacions impossibles com: take this off of the table.


Pel que fa al lèxic, si vos digueren: dae ye ken what's a wee dug?

Un escocès dirà: aye, pal, I dae it.

Nosaltres però, prendrem el primer avió de tornada a l'acadèmia.

Un poc de lèxic elemental per si hi viatgeu: Aye vol dir yes, wee és small, to ken és to know, dug és dog, dae - to do, ye- you

Hi ha moltes més paraules com bonnie per pretty, kirk per church, lass per girl o lad per boy (respecte a açò últim molts pubs tenen a les portes del servei lass i lad, aquest lad no s'ha de prendre com a lady!).

Especialment la gent del nord diu molt la paraula och que segons el context, pot expressar sorpresa, satisfacció, avorriment, impaciència o disgust.

Aquesta gran diversitat del lèxic escocés ve determinada per tres llengües de les quals vos parlaré en una propera entrada.

Una última curiositat. D'on ve l'estereotip segons el qual, els britànics sempre prenen el te a les cinc de la vesprada? A eixes hores els escocesos sopen. Però clar, crec que la confusió ve perquè ells al sopar li diuen el tea. 


Vos deixe finalment, un vídeo popular per allà dalt sobre les catastròfiques conseqüències de parlar en accent escocés



diumenge, 26 de gener de 2014

L'ABADIA DE MELROSE


El 1066 és una data capital per a la història anglesa, més o menys com el 1238 per als valencians.  El duc de Normandia, Guillem el Bastard conquerí el regne anglés i envià el rei Eduard el Confessor i la seua família de tourné per les Europes. Escòcia, en principi aliena a aquest fet transcendental, acabaria patint les seues conseqüències. En un intent d’erigir-se com a legítim sobirà de l’illa de la Gran Bretanya, el rei escocés, Malcolm III es casà amb Margarida de Wessex, germana de l’esmentat rei destronat.

Diu el refrany valencià i no li falta raó: Estira més un pèl de figa, que una maroma de barco. La reina rebutjà des d’un principi la cultura cèltica dels seus súbdits. A més, convencé el seu espòs per a permetre l’assentament de refugiats anglesos a les terres baixes del regne. Aquest acabaria sent, l’acte inicial d’un procés de substitució cultural que encara hui hi trobem: la desaparició de la cultura gaèlica i el seu canvi per una cultura de caràcter més anglosaxó.

Les ambicions de Margarida, santa per a les esglésies catòlica i anglicana, anaren in crecendo. Així, proposà al seu marit consolidar el seu domini insular mitjançant una conquesta del regne anglonormand. Per no sentir-la més, el rei acabà prenent les armes i l’any 1093 trobà la mort, juntament amb el seu fill hereu el príncep Eduard, contra les tropes del rei Guillem el Roig. Diuen que la reina morí de dolor tres dies més tard.


La bona qüestió és que havien quedat cinc fills més, tanmateix un sector de la noblesa escocesa gaèlica estava en contra de la creixent influència anglosaxona, així al voltant del germà del rei crearen un fort partit i li atorgaren la corona. El rei Donald III, preocupat com tants polítics espanyols pel baix domini lingüístic dels seus nebots, decidí enviar-los a un erasmus permanent al país veí. Hagué de pensar: “els anglesos a Anglaterra”. Per suposat que els prínceps desterrats no van tindre una il·luminació divina i començaren a parlar de nou gaèlic, sinó més aviat al contrari, el poc pòsit de cultura cèltica que conservaven, el canviaren per abraçar completament la del seu país d’acollida. A més es casaren amb nobles angleses, enfortint així encara més, els lligams.

No fòra estrany que durant la xarraeta de després del dinar i entre vaquerets i puros, intentarien convéncer les seues respectives famílies polítiques per a una conquesta d’Escòcia, amb repartiment de guanys inclòs. Tots li disputaren al seu oncle el tron, tots acabarien per conquerir-lo, tots foren reis i tots moririen ràpidament. D’on creieu, sinó que Shakespeare es va inspirar per a escriure Macbeth? D’aquesta manera trobarem els reis Duncan, Edgard i Alexandre. Finalment quedà el fill únic, un pel qual ningú haguera apostat, el príncep David.

En morir el rei Donald III, de segur que en còmiques circumstàncies, David va cridar el seu sogre i ràpidament suggerí a la noblesa escocesa que ell podria ser rei, a canvi de no passar-los a tots per l’espasa. Davant tanta eloqüència i la força d’eixe argumentari, no tingueren més remei que rendir-se.
El rei David va encetar una reforma reformista, coneguda com a revolució davidiana. Entre altres introduï el feudalisme, que estava de moda en Europa per aquell temps. Això fou en part perquè els francesos no donen duros a pesseta i havia de recompensar molts socis mitjançant terres. També es dedicà a fundar ciutats i viles, entre elles Edimburg i Stirling i punta de llança de la penetració cultural anglesa.


Finalment i després d’aquesta llarga introducció, és interessant la reforma religiosa. El cristianisme cèltic, en altre temps avantguarda europea, s’havia quedat demodé, mentre que al continent europeu, nous vents de canvi havien dut la reforma gregoriana.  Es dedicà a fundar abadies aquí i allà que havien de ser els centre d’irradiació de la nova cristiandat feudal. En Canongate o l’ambició d’un cèrvid, ja vaig contar com fundà una abadia per als agustins. Altres ordes agraciades foren els benedictins o els cistercencs, que són els que ens interessen.

L’abadia de Melrose (Maol Ros en gaèlic) es troba a la vora del riu Tweed, en una fèrtil planura que ja havia sigut dominada pels romans. No en va, ben a prop s’hi troba el fort de Trimontium. En les rodalies també havien sigut fundat amb anterioritat monestirs. Ben conegut era el dels Sants Aidà i Cutbert de Lindisfarne. El mateix David havia volgut reutilitzar aquest monestir, amb una voluntat de mostrar certa continuïtat amb el cristianisme cèltic. Però els cistercencs eren bons negociants i rebutjaren subtilment les indicacions reials.

Melrose es funda l’any 1124, mentre que l’Orde del Cister apareix l’any 1098. Tenim llavors vint-i-sis anys des que es fundara la primera abadia mare a la Borgonya, fins que arriben a Escòcia. És un èxit rotund si tenim en compte les comunicacions de l’època. Els monjos blancs venien amb pressa.


El monestir fou fundat per monjos de l’abadia de Rievaulx, a les rodalies de York i en ser la primera fundació del regne, es convertí també en la casa mare d’Escòcia. Per no marejar tant la troca, breument, els cistercencs es basaven en la regla de Sant Benet, allò que tothom té al cap quan es parla del monacat medieval: el treball i l’oració com a base de l’espiritualitat, és a dir l’ora et labora.

El segon abat del monestir fou Waltheof, nebot ni més ni menys que del rei David. No sabem que va fer, però poc després de la seua mort, començaren a circular rumors de la seua santedat. De fet en l’actualitat l’església catòlica el venera com a sant. El cas és que Melrose esdevingué ràpidament un centre de pelegrinatge, que en el llenguatge medieval vol dir dinerets per als torrons. Per a adonar-nos de la importància que guanyà,  l’abadia es convertí en el principal exportador escocés de llana al continent al segle XIII. Atrets pel seu poderio, el rei Alexandre II volgué ser soterrat allà. També hi descansa el cor del rei Robert de Bruce.

Però els rics també ploren i el monestir fou objecte de l’atac anglés en diverses ocasions no consecutives. L’any 1322 el rei Eduard II la destrueix. L’any 1385 torna a ser destruïda pels anglesos, aquesta vegada pel rei Ricard II. Aquesta darrera destrucció coincidí amb el declivi econòmic del monestir, ja que no fou acabada la reconstrucció fins a principis del segle XVI.  L’any 1544 torna a tindre passà de vara, ara per Enric VIII.



Amb la reforma protestant acaba el moviment monacal a Escòcia. El monestir ja no fou reparat després del darrer atac i l’any 1590, en morir l’últim monjo, l’abadia queda abandonada. Es conservà l’església per a les celebracions parroquials del poble i encara fou atacada una vegada més per les tropes de Cromwell.  L’any 1810 es construeix una nova església a Melrose i el monestir queda definitivament abandonat.

Per a fer-nos una idea de com seria la vida d'un monestir cistercenc, vos deixe sense cap motiu un vídeo de la sèrie nord-americana Melrose Place.


dilluns, 20 de gener de 2014

TRAINSPOTATS

"Tria una vida, tria un treball, tria una carrera. Tria un televisor gran de collons. Tria rentadores, cotxes, reproductors de cds i obrellaunes elèctrics. Tria una bona salut, un colesterol baix i un segur dental. Tria hipoteques amb interés fixe. Tria una casa pilot. Tria els teus amics. Tria roba esportiva i equipament a joc. Tria pagar a terminis un vestit de marca en una àmplia gamma de teixits barats de collons. Tria el bricolatge i preguntar-te qui collons eres cada diumenge al matí. Tria seure al sofà per veure concursos que atordeixen la ment i esclafen l'esperit, mentre t'omples la boca amb menjar ràpid. Tria podrir-te de vell, pixant-te i cagant-te damunt en un asil miserable, sent una càrrega per als xiquets egoistes i fets pols que has engendrat per reemplaçar-te. Tria el teu futur. Tria la vida...Però per què voldria fer jo una cosa així? Jo vaig triar no triar la vida. Vaig triar altres coses. I les raons? No hi ha raons. Qui vol raons quan té heroïna?

Aquest monòleg obre la pel·lícula Trainspotting mentre Ewan McGregor corre per Princess Street i altres carrers d'Edimburg. Podria ser la típica pel·lícula sobre jóvens de barris marginals addictes a l'heroïna. Tanmateix versa més sobre persones de la classe mitjana addictes a evadir-se de la realitat, per por a fer-li front, perquè creuen que la realitat és tot això que descriu el monòleg, una sèrie d'obligacions autoimposades i contretes. Existeixen molts tipus de drogues: uns són addictes a l'heroïna, altres a l'alcohol, al tabac, a la religió, a l'esport, a la vida dels altres, a les relacions humanes, a l'adrenalina, al sucre, als medicaments, a la cocaïna, a la marihuana, a la violència, al sexe, a ser el centre d'atenció, a les novetats, a les màquines... hi ha addiccions per a tota la família. Per què la ment posa en marxa eixos mecanismes de dependència?

L'ésser humà és meravellós, és capaç de crear coses des de la seua imaginació i després creure-les fins al punt d'oblidar que són creacions seues. Per exemple els déus, creacions de les persones que acaben tement la seua obra. És com si Walt Disney creara a Mickey Mouse i després s'oblidés que ell és el seu creador i comencés a pensar: quines malvades intencions tindrà? Pretendrà destruir-me? El mateix fan els hòmens i no sòls respecte a  la religió, sinó també a l'ètica, la moral o la societat en definitiva. Per no parlar d'eixe gran clàssic que és l'economia, la mà que la controla i el laissez faire. 

Pot ser, siga la solució més fàcil, pensar que la realitat és incontrolable, que tot està predestinat a ocórrer i que l'únic camí que tenim és abandonar-nos a diverses addiccions. Però fàcil mai és sinònim de millor.

Sona a ratllada mental, però des d'eixe observatori social que és la barra d'un bar, he vist que la gent cada vegada viu més abandonada a tot i això acaba per traduir-se en una desídia generalitzada cap a tot i crec que explica perquè ningú fa res per canviar les coses. Hem acabat per interioritzar eixe missatge tan medieval: la vida és un lloc de pas, tanquem els ulls i preguem per passar prompte a la següent vida.

dimecres, 15 de gener de 2014

PER A REFLEXIONAR (III)

-Tu creus en l'Imperi Romà?- em va preguntar Ian, mentre recollia gots d'una taula.
-Com?
-Tu creus en els egipcis?
-Clar, Ian. Són fets històrics. No és com dir si creus en tal o tal déu.
-I on estan els constructors de piràmides? I els que dominaren tota Europa? On està el vostre imperi colonial? Tots eixos pobles són pobres hui, has vist als italians? Els egipcis només fan que matar-se els uns als altres.
-Ian, això és com dir que els dinosaures no van existir, perquè hui en dia no hi ha dinosaures. Què és de l'Imperi Britànic en l'actualitat?
-Ahhh, l'Imperi Britànic continua tan viu com en els temps de la reina mare.
I amb eixes críptiques paraules se'n va anar.

Tot havia vingut perquè estàvem mirant 300 en la tele i Ian ens digué que ho llevàrem, perquè no creia en la mitologia grega.
-Però Ian, que la batalla de les Termòpiles fou real. La pel·lícula no es  caracteritza pel seu rigor històric, però els fets estan aquí.
Però res, si a Ian se li clava alguna cosa al cap, no hi ha manera de llevar-li-la. I si diu que les Termòpiles és una llegenda, ho sent Leònides però te'n vas amb Hèrcules, Teseu, Perseu i tota la tropa.

A tot això, Ian té motius per a pensar en les Guerres Mèdiques com una narració llegendària. Espartans lluitant per la democràcia, la Gerúsia com una reunió de dimonis sàtirs i la reina del Carnaval de Tenerife convertida en rei de reis i senyor de Pèrsia converteixen 300 en un despropòsit.

dimarts, 7 de gener de 2014

FANTASMES A EDIMBURG

Desembre de 1996. És una nit plujosa en la ciutat d'Edimburg. Llamps i trons trenquen la tranquil·litat de l'Auld Reekie. És una nit per quedar-se en casa, amb una tassa de xocolate i el vell tocadiscos sonant. Això si tens casa, clar. Un pobre vagabund, dels tants que poblen la ciutat, corre desesperat buscant un refugi. Després d'una cerca infructuosa, un llamp il·lumina davant d'ell una placa: Greyfriars Kirkyard. Sense pensar-s'ho dues vegades s'endinsa en el vell cementeri dels franciscans. L'església està tancada com de normal, així que corre fins a un antic mausoleu, el Mausoleu Negre. Bingo! La porta està oberta. Allà podrà passar la nit i apurar la seua botella de whisky, pensa el pobre desgraciat. De sobte el sòl s'obre sota els seus peus i cau damunt d'una tomba segellada des d'antic. Pot sentir una estranya presència, intenta fugir però algú o alguna cosa li ho impedeix. Aconsegueix safar-se i escapar d'aquella trampa, amb el cos ple de blaus, arraps i talls. Tanmateix la porta ha quedat oberta, el vell McKenzie ha despertat.

Qui és McKenzie? Bé, per descobrir-ho hem d'agafar les nostres màquines del temps, o en el seu defecte una cadira de platja amb un para-sol i un rellotge lligats. Viatgem arrere fins al segle XVII. Ah, el Barroc!, Rubens, Caravaggio, Bach, el rei Sol. Europa sencera és una obra de teatre a la recerca d'allò que és el surrealisme. Els conflictes religiosos per fi han quedat enrere. Tots? No, en un petit regne de la perifèria europea a penes acaben d'escomençar.

Previously en el segle XVI a les illes britàniques, Enric VIII es va separar de l'església de Roma i va crear la seua pròpia religió amb casinos i meretrius, en la qual ell era el cap. En Escòcia, un senyor anomenat John Knox va implantar el presbiterianisme, una vessant del calvinisme ginebrí. Isabel Tudor va morir sense descendència i va deixar el tron al seu nebot, Jacob Estuard rei d'Escòcia, Anglaterra i Escòcia quedaven unides sota una mateixa monarquia.

Carles I, fill del rei Jacob, va intentar expandir l'anglicanisme per Escòcia, ja que estava interessat sobretot a tirar-li mà al patrimoni eclesiàstic. Mitjançant amenaces i suborns s'havia fet amb el suport dels arquebisbes escots. La situació despertà el recel de la població, temerosa de veure's absorbida pels anglesos i perdre la seua autonomia. Cal dir que el presbiterianisme pressuposa la desaparició de la figura de l'arquebisbe o del bisbe, tanmateix s'havia tolerat el manteniment d'aquesta figura. Llavors aquest apropament dels prelats al rei els deixava a tots en la corda fluixa.

El 23 de juliol de 1637 l'arquebisbe d'Edimburg es disposava a fer missa en la catedral de Sant Gil. El rei havia fet distribuir una nova sèrie de missals concordes amb el ritu anglicà i aquell dia anava a ser el primer en què es fera lectura pública. De sobte, una jove Jenny Geddes prengué el seu catre i li'l llançà a l'arquebisbe al cap. Com si fóra un senyal convingut, tots els assistents començaren a llançar cadires, bíblies, canelobres i tot el que se'ls posava a la vista, contra els rectors. L'avalot s'escampà pels carrers de la ciutat i ben prompte ja arribava a tots els racons del regne, iniciant-se així la Guerra Civil Escocesa.

El 28 de febrer de 1638 una sèrie de prohoms del regne es reuniren a l'església de l'antic convent dels franciscans, per signar el Compromís o Covenant, pel qual es comprometien a mantindre el presbiterianisme com a única religió d'Escòcia i a eradicar del regne qualsevol ritual supersticiós o papista que s'intentara imposar des de l'exterior. Més aviat fou una reedició d'un pacte similar, signat al mateix lloc, a finals del segle XVI, però en tot cas és considerat com l'acta d'independència d'Escòcia. Els signants del Covenant o covenanters anaren parròquia per parròquia fent signar el pacte i expulsant els rectors anglicans de les esglésies.

La guerra civil escocesa coincideix en el temps amb sendes guerres civils a Irlanda i Anglaterra. El 1649 el rei Carles I fou decapitat pel Parlament de Londres per intentar implantar una monarquia absoluta. El rei degué pensar: "els Parlaments estaven bé en l'Edat Mitjana, però els nous temps exigeixen reis absoluts amb perruca i sabates de tacó". Un rei era decapitat i no passava res, 150 anys havien de repetir els francesos la gesta i tot el continent s'escandalitzà. Definitivament a ningú li cauen bé els francesos. El cas és que el fill de Carles, el príncep Carles havia de succeir son pare, però el poder l'havia pres un general anomenat Oliver Cromwell. El rei fou exiliat a França i als Països Baixos i Anglaterra esdevingué durant nou anys una república. Cromwell fou una mena de Napoleó del Barroc i ben prompte les seues reformes escarotaren la noblesa, la qual dugué al jove rei de nou a l'illa.

Carles II havia aprés massa coses a Versalles i va decidir posar ordre en els seus dominis. I per posar ordre volia dir matar a tots els que s'oposaren. En Escòcia confià la missió a un jove advocat i membre del Parlament George McKenzie. Aquest inicià una repressió brutal contra els covenanters, als quals tancà en una presó improvisada al costat de l'església dels franciscans. Les cel·les de Greyfriars no eren del tot convencionals, ja que no tenien sostre, de manera que els presos quedaven completament exposats a la meteorologia, que en Escòcia no és precisament sol i brises marines. McKenzie passà a la posteritat per ser un sanguinari i sàdic, conegut pel malnom de Bloody o Bluidy.

L'advocat havia recorregut el món documentant-se sobre diferents pràctiques de tortura que després aplicaria sobre els covenanters. Els presos eren alimentats pobrament, eren maltractats salvatgement i mutilats. Quan plovia, els presos eren obligats a col·locar-se cap per avall fins a ofegar-se amb els bassals fets per l'aigua en la terra. Assajà també amb la tortura psicològica. Cada vegada que s'escoltava un pres parlar, un pres a l'atzar era executat. Una ruleta russa macabra que minà qualsevol voluntat.

El 1685 va morir el rei Carles II sense descendència i el succeí el seu germà Jaume II. El nou rei, a banda de continuar amb la política absolutista, es convertí al catolicisme. I per a este viatge, tant d'equipatge? Degueren pensar els seus súbdits, aleshores van decidir que ja havien tingut prou de la casa Estuard. El 1688 esclatà la revolució Gloriosa i el rei fou expulsat del tron. La Corona fou entregada a la filla del rei, Maria i al seu espòs Guillem d'Orange, ambdós protestants. McKenzie morí el 1691 i fou soterrat en el cementeri de Greyfriars i fou soterrat en un mausoleu familiar, conegut com a Mausoleu Negre.

Tornant al segle XXI, una nit de l'any 2003, el guàrdia de seguretat de Greyfriars troba dos xiquets en l'antiga presó dels Covenants. Ambdós es troben en un evident estat de xoc, amb el cos plé d'arraps i blaus. Al seu costat hi ha la calavera momificada de George McKenzie. Els dos xiquets havien violat la tomba de l'advocat i havien estat jugant amb el seu cadàver. El fantasma va decidir venjar-se. Fou l'últim esdeveniment d'una llarga llista de fets paranormals, sorolls, visions i atacs físics. Des d'aquell dia l'Ajuntament d'Edimburg va decidir tancar el Mausoleu Negre i la Presó dels Covenanters. Però, poden unes portes detindre un esperit malèfic? McKenzie solament aconseguí empresonar 400 dels 1200 covenanters, diuen que cada nit ix de la seua tomba per buscar els seus descendents i castigar-los. Bé, això m'ho acabe d'inventar, però a què queda bonic?


diumenge, 5 de gener de 2014

PROPÒSITS

Mai he sigut de plantejar-me propòsits per a complir en el nou any i abandonar-los al cap de tres setmanes, però a la força els pengen i alguns crec que són ineludibles per a aquest any. El primer d'ells és deixar de fer el ridícul tant sovint.Per a posar-nos en situació, era la nit de Cap d'Any del 2013 i va arribar a la barra un senyor escocés amb el seu kilt preceptiu. Davant de tot he de dir que vinc de l'Empordà i que després d'uns mesos ja m'he acostumat a les extravagàncies del personal. Així que quan em va demanar un vodka martini ho vaig prendre literal.I per assegurar-me que ho havia entés vaig fer doble check, 
-però un vodka amb martini?
-si, si, com en les pel·lícules de James Bond.
Clar, que si haguera vist alguna vegada una pel·lícula de James Bond, tal vegada la referència m'haguera servit. Total que els meus companys encara s'estan rient, perquè el tal vodka martini és un còctel i vol tota la parafernàlia de la coctelera, du més ingredients i es posa en un got de martini. Ah! el got de martini, un focus d'atracció d'un tipus de client conegut com a vaca-burra. 

Al sandemà va tornar el mateix senyor i aquesta vegada em va demanar solament un café. Jo encara li vaig preguntar si no li abellia un altre vodka martini i l'home rient em va dir que n'havia tingut prou amb un.

El segon propòsit per a 2014 és veure'm totes les pel·lícules de James Bond, a veure si hi ha altres coses de cultura popular que tothom coneix i jo no. 

Per altra banda ha sigut la primera vegada que assistisc a una festa de Cap d'Any i per assistir vull dir treballar durant 12 hores. 34 hores si contem que en Escòcia el Cap d'Any dura tres dies. El Hogmanay, com el coneixen per aquestes terres, es suposa una antiga tradició d'arrels nòrdiques, de quan els víkings estigueren per aquí vivint. El costum diu que tothom ha d'eixir al carrer i donar a la primera persona que veja, sal, pa, carbó o whisky. Tenint en compte que el whisky, en lloc de regalar-lo se'l beuen, jo no vaig veure a ningú regalant res. Antigament es donaven els regals de Nadal per Cap d'Any, perquè entre el segle XVI i fins a la Segona Guerra Mundial les esglésies escoceses prohibiren la celebració del Nadal, com un costum catòlic i papista. Actualment han sucumbit a la tradició del Pare Noel. 

Fidels a la tradició, els escocesos passen les campanades amb una beguda alcohòlica a la mà mentre sonen els compassos de la cançó Caledonia, la qual sona en bodes, batejos i qualsevol tipus de celebració. El meu company i jo vam optar pel tradicional raïm. Intentàrem celebrar-ho a hora europea, però al final haguérem de fer-ho a hora de Canàries. Menjar raïm és un costum que els va semblar extravagant i pintoresc a la vegada. Estan bojos aquestos hispans.