diumenge, 26 de gener de 2014

L'ABADIA DE MELROSE


El 1066 és una data capital per a la història anglesa, més o menys com el 1238 per als valencians.  El duc de Normandia, Guillem el Bastard conquerí el regne anglés i envià el rei Eduard el Confessor i la seua família de tourné per les Europes. Escòcia, en principi aliena a aquest fet transcendental, acabaria patint les seues conseqüències. En un intent d’erigir-se com a legítim sobirà de l’illa de la Gran Bretanya, el rei escocés, Malcolm III es casà amb Margarida de Wessex, germana de l’esmentat rei destronat.

Diu el refrany valencià i no li falta raó: Estira més un pèl de figa, que una maroma de barco. La reina rebutjà des d’un principi la cultura cèltica dels seus súbdits. A més, convencé el seu espòs per a permetre l’assentament de refugiats anglesos a les terres baixes del regne. Aquest acabaria sent, l’acte inicial d’un procés de substitució cultural que encara hui hi trobem: la desaparició de la cultura gaèlica i el seu canvi per una cultura de caràcter més anglosaxó.

Les ambicions de Margarida, santa per a les esglésies catòlica i anglicana, anaren in crecendo. Així, proposà al seu marit consolidar el seu domini insular mitjançant una conquesta del regne anglonormand. Per no sentir-la més, el rei acabà prenent les armes i l’any 1093 trobà la mort, juntament amb el seu fill hereu el príncep Eduard, contra les tropes del rei Guillem el Roig. Diuen que la reina morí de dolor tres dies més tard.


La bona qüestió és que havien quedat cinc fills més, tanmateix un sector de la noblesa escocesa gaèlica estava en contra de la creixent influència anglosaxona, així al voltant del germà del rei crearen un fort partit i li atorgaren la corona. El rei Donald III, preocupat com tants polítics espanyols pel baix domini lingüístic dels seus nebots, decidí enviar-los a un erasmus permanent al país veí. Hagué de pensar: “els anglesos a Anglaterra”. Per suposat que els prínceps desterrats no van tindre una il·luminació divina i començaren a parlar de nou gaèlic, sinó més aviat al contrari, el poc pòsit de cultura cèltica que conservaven, el canviaren per abraçar completament la del seu país d’acollida. A més es casaren amb nobles angleses, enfortint així encara més, els lligams.

No fòra estrany que durant la xarraeta de després del dinar i entre vaquerets i puros, intentarien convéncer les seues respectives famílies polítiques per a una conquesta d’Escòcia, amb repartiment de guanys inclòs. Tots li disputaren al seu oncle el tron, tots acabarien per conquerir-lo, tots foren reis i tots moririen ràpidament. D’on creieu, sinó que Shakespeare es va inspirar per a escriure Macbeth? D’aquesta manera trobarem els reis Duncan, Edgard i Alexandre. Finalment quedà el fill únic, un pel qual ningú haguera apostat, el príncep David.

En morir el rei Donald III, de segur que en còmiques circumstàncies, David va cridar el seu sogre i ràpidament suggerí a la noblesa escocesa que ell podria ser rei, a canvi de no passar-los a tots per l’espasa. Davant tanta eloqüència i la força d’eixe argumentari, no tingueren més remei que rendir-se.
El rei David va encetar una reforma reformista, coneguda com a revolució davidiana. Entre altres introduï el feudalisme, que estava de moda en Europa per aquell temps. Això fou en part perquè els francesos no donen duros a pesseta i havia de recompensar molts socis mitjançant terres. També es dedicà a fundar ciutats i viles, entre elles Edimburg i Stirling i punta de llança de la penetració cultural anglesa.


Finalment i després d’aquesta llarga introducció, és interessant la reforma religiosa. El cristianisme cèltic, en altre temps avantguarda europea, s’havia quedat demodé, mentre que al continent europeu, nous vents de canvi havien dut la reforma gregoriana.  Es dedicà a fundar abadies aquí i allà que havien de ser els centre d’irradiació de la nova cristiandat feudal. En Canongate o l’ambició d’un cèrvid, ja vaig contar com fundà una abadia per als agustins. Altres ordes agraciades foren els benedictins o els cistercencs, que són els que ens interessen.

L’abadia de Melrose (Maol Ros en gaèlic) es troba a la vora del riu Tweed, en una fèrtil planura que ja havia sigut dominada pels romans. No en va, ben a prop s’hi troba el fort de Trimontium. En les rodalies també havien sigut fundat amb anterioritat monestirs. Ben conegut era el dels Sants Aidà i Cutbert de Lindisfarne. El mateix David havia volgut reutilitzar aquest monestir, amb una voluntat de mostrar certa continuïtat amb el cristianisme cèltic. Però els cistercencs eren bons negociants i rebutjaren subtilment les indicacions reials.

Melrose es funda l’any 1124, mentre que l’Orde del Cister apareix l’any 1098. Tenim llavors vint-i-sis anys des que es fundara la primera abadia mare a la Borgonya, fins que arriben a Escòcia. És un èxit rotund si tenim en compte les comunicacions de l’època. Els monjos blancs venien amb pressa.


El monestir fou fundat per monjos de l’abadia de Rievaulx, a les rodalies de York i en ser la primera fundació del regne, es convertí també en la casa mare d’Escòcia. Per no marejar tant la troca, breument, els cistercencs es basaven en la regla de Sant Benet, allò que tothom té al cap quan es parla del monacat medieval: el treball i l’oració com a base de l’espiritualitat, és a dir l’ora et labora.

El segon abat del monestir fou Waltheof, nebot ni més ni menys que del rei David. No sabem que va fer, però poc després de la seua mort, començaren a circular rumors de la seua santedat. De fet en l’actualitat l’església catòlica el venera com a sant. El cas és que Melrose esdevingué ràpidament un centre de pelegrinatge, que en el llenguatge medieval vol dir dinerets per als torrons. Per a adonar-nos de la importància que guanyà,  l’abadia es convertí en el principal exportador escocés de llana al continent al segle XIII. Atrets pel seu poderio, el rei Alexandre II volgué ser soterrat allà. També hi descansa el cor del rei Robert de Bruce.

Però els rics també ploren i el monestir fou objecte de l’atac anglés en diverses ocasions no consecutives. L’any 1322 el rei Eduard II la destrueix. L’any 1385 torna a ser destruïda pels anglesos, aquesta vegada pel rei Ricard II. Aquesta darrera destrucció coincidí amb el declivi econòmic del monestir, ja que no fou acabada la reconstrucció fins a principis del segle XVI.  L’any 1544 torna a tindre passà de vara, ara per Enric VIII.



Amb la reforma protestant acaba el moviment monacal a Escòcia. El monestir ja no fou reparat després del darrer atac i l’any 1590, en morir l’últim monjo, l’abadia queda abandonada. Es conservà l’església per a les celebracions parroquials del poble i encara fou atacada una vegada més per les tropes de Cromwell.  L’any 1810 es construeix una nova església a Melrose i el monestir queda definitivament abandonat.

Per a fer-nos una idea de com seria la vida d'un monestir cistercenc, vos deixe sense cap motiu un vídeo de la sèrie nord-americana Melrose Place.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada