dimarts, 22 d’abril de 2014

REAPRENENT EL CASTELLÀ (I)

Qui m'havia de dir, que havia de vindre al Perú per aprendre castellà.

Al dinar li diuen almuerzo i a l'esmorzar, lonche (de l'anglés lunch) o tomar la lonchera. Per a escomencar un ja no s´aclareix, no sap si dinar o sopar. Serà per això que s'ha convingut enderrocar els horaris de menjar i que cadascú menge el que li parega quan li parega. Pollastre i fesols a les del matí? Per què no? Per què no?

Tot fora això, per fer la compra cal dur el diccionari darrere, ja que als fesols els diuen fréjoles, maní al cacau i palta a l´alvocat. A les bresquilles els ha pegat per dir-los duraznos i si volen albercocs, demanen damascos. Al moniato han convingut dir-li camote, papa a la creîlla i canchita a la dacsa. Si la dacsa va en la panotxa,  li diuen choclo. Al pebre vermell l'han batejat com ají i a la soja, soya. Els esclata-sangs i bolets es diuen genèricament hongos, igual té que cresquen baix d'un arbre que darrere del vàter.

Per al café, un dolcet. Al bescuit li diuen queque (de l'anglés cake), el manjar blanco és l'almívar de llet, un chupetín és una piruleta i per marciano es refereixen al polo de gel. Un sanguche és un entrepà, però que si té carn de porc (de chancho en dirien ells) es diu butifarra. A les salsístxes els donen el nom d'hot-dog (pronunciat odoc).

Sobre les begudes, el verb emprat és tomar. Al suc li diuen jugo, la gaseosa és qualsevol beguda amb gas i una chela és una cervessa. Un apunt cultural de supervivència (sobrevivencia), la beguda en qualsevol establiment te la trauen a temperatura ambient, ja siga vi negre com vi blanc o cervessa. Convé demanar-la helada quan demanes la beguda. Vino helado, gaseosa helada. Si no, t´ho trauen calent, perqué s´ho beuen així. De vegades la beguda du tant de temps en el frigidier o nevera, que porta el gel incorporat.

La chaufa és el plat més típic en els chifa que són restaurants de cuina xinesa, que per cert són un element més de la seua gastronomia, tenint en compte que els descendents dels immigrants xinesos (segles XIX i primera meitat del XX) conformen entre un 3 i un 5 per cent de la població actual peruana, segons la CIA.

Finalment, si en la vostra primera visita al Perú vos conviden a una pollada, no patiu, no vos han convidat a cap orgia, sinó a un pollastre rostit.

I tot això sols referent al menjar. "Que al pa li diguen pain, pot passar, pero que ja al formatge pretenguen dir-li fromage..."

PASQUA

Enguany que he tingut l'oportunitat de veure la Pasqua des d'una altra finestra cultural, me´n he adonat d´algunes diferències en la manera de viure aquesta festa a aquesta i aquella banda de la Serralada Ibèrica. Per exemple, mentre que en Castella i tota la seua progènie es dóna més importància a la mort de Jesucrist, nosaltres, els valencians posem l'accent en la resurrecció. Per això ells diuen Setmana Santa i nosaltres, Pasqua. La seua festa va del Diumenge de Rams fins al diumenge de Pasqua i la nostra comença Divendres Sant fins Dilluns de Pasqua.

Això que es quedaria en l'àmbit de les anècdotes, traspua tota una manera de pensar o de veure la vida. A Ponent la Setmana Santa és una festa solemne, seriosa, centrada en la mort i en què sobretot destaquen les processons. Mentre que al País Valencià es celebra l'alegria de viure relacionada amb la resurrecció i la primavera, el renaixement i les cançons més lleugeres.

Per a mi Pasqua sempre era fer les mones en escola, unes mones xicotetes que són un tast primerenc, i dur-les a coure a la Placeta per a després menjar-nos-les en el Parc Muntaner, quan encara no l'havien arreglat i semblava més un escenari postapocalíptic. Altres anys ens duien al Calvari o al Parc eixe que hi ha al costat del riu, a falta de nom. Anar de paelles al llac d’Anna o al Rafal, un despoblat morisc prop de Llutxent i caçar cullerots en l’aljub i amb un poc de sort veure com es convertien en granotes (un any els vaig dur a escola i la mestra els guardà en un aquari, després, en acabar el curs, anàrem a soltar-los a la Barranquera de Xàbia) i el diumenge de Pasqua pujar al Convent a menjar-nos la mona, la de grandària familiar que fan a Llutxent, amb xocolate (o xicolate) i trencar-nos l’ou en el front.

Aquí al Perú això dels ous els sona massa exòtic i no canten cançons ni mengen la mona. L'any que ve me´n hauré de menjar dos, o dur un poc de país a la terra de l'inca.

dimarts, 15 d’abril de 2014

L´ISLAM PER A PROFANS O L´ISLAM SEGONS PROFAN

 L'islam, segons els meus alumnes de segon, és una religió politeista, és a dir, creuen en diversos déus. Alguns d'aquests déus són Déu, Al.là, Mahoma, una pedra negra, la Meca i Jerusalem, però no necessàriament. El primer dels preceptes de l'Islam ja el tenim clar, no hi ha més déu que tota aquesta llista de divinitats. El segon precepte consisteix a rezar todos los días con la cabeza debajo de una mesa. Si és la taula de la cuina o la del menjador, això ja queda al lliure albir dels creients.

El tercer precepte tracta de comer hasta que salga el sol, en una sort de bulímia. Altres opinen que quan s'ha de menjar és antes de que el sol se ponga. Suposem que si mengen quan el sol s'ha post es reprodueixen, o això eren els gremlins? A pesar de les discrepàncies, uns i altres tenen clar que aquest precepte s'ha de complir durant el mes del Ramadà, conegut també com Rabanán, Maradán o Rampapán.

El quart precepte sembla més fàcil de complir, no dar dinero a los pobres. No siga que deixen de ser-ho. Finalment el cinqué és més obscur, perquè obliga als fidels a peregrinar, almenys una vegada en la vida, a una ciutat estranya anomenada Mesa o Peca, que no està en Amèrica, per a més senyes. Algun alumne despistat també ha pensat que els musulmans deben emigrar una vez a la Almeja.

Sobre Mahoma, a banda de ser un dels déus d'aquesta religió, també se li atribueix la fundación de Jerusalén i la invención de la Ruta de la Selva, que unia Chincha, en el Perú, con la India.

Parlant ara sobre la civilització islàmica, sembla ser molt important, ja que els àrabs inventaron las alcachofas, los duraznos, las berenjenas, el arroz y el alcohol. Si tan prolífics són a l'hora d´inventar aliments, ens estranya que continuen havent-hi problemes de desnutriment en el món. Si haguérem de destacar alguna obra d´art representativa, aquesta seria sens dubte la Mentira de Córdoba, Argentina.

Ja que parlem d'art, permeteu-me una digressió per a comentar el imperio románico i el imperio gótico. En el primer, construian edificios bajos y los pintaban de un solo color. Mentre que, el imperio gótico se expandió para construir edificios altos y pintados de muchos colores. M'imagine una horda d'arquitectes del gòtic imposant l'arc apuntat amb foc i ferro. Un edifici destacat del romànic, fou el Coliseo de Roma, ara si parlem del gòtic, de seguida ens ve al cap la imatge de la Torre de Pizza o la Torre de los Ninjas.


Amb les patades que li peguen a la història, un ja no sap si plorar o riure's.

dissabte, 12 d’abril de 2014

SURREALISMES II

Quan hom arriba a l´aeroport de Lima, en lloc de la típica i tòpica foto del Machu Pichu, caldria haver-hi un cartell ben gran que diguera: Oh, vosaltres que entreu, abandoneu tota esperança  de trobar la cordura, parafrasejant a Dant Alighieri. A risc de repetir-me, Perú és la terra del surrealisme, ja ho he dit.

Per exemple una nit caminava pel meu carrer quan vaig veure un taxista que es detenia en sec. El taxista va baixar, em va mirar però no va dir res, va obrir la porta de darrere i va traure, estirant-lo, un passatger tot bufat. El va arrossegar a un costat, li va furgar les butxaques, es va girar, em va mirar, em va dir: Buenas noches, va tornar a pujar al cotxe i se´n va anar. I avant.

Un dia en pujar al colectivo, vam poder veure com es tracta aquí la conciliació familiar. La taxista tenia al seu fill de tres o quatre anys en el maleter, el qual l´havia condicionat a tall de guarderia, tot ple de joguets, però sense cinturó de seguretat.

Un altre dia vam tindre avís d'amenaça de tsunami i a l´escola haguérem de fer un simulacre i per si l´escola no es trobara a prou altura, més o menys tan alts com Santa Llúcia, haguérem de pujar a un tossal tan alt com el Cap de Sant Antoni i aixina i tot ens digueren que ho havíem fet mal perqué havíem caminat en direcció de la hipotètica ona que anava a assassinar-nos. Jo crec que ni el dia del Diluvi Universal va arribar  l´aigua allà dalt. Al final tot per una ona d´uns aterradors 15 centimetres. Abans que algú em diga exagerat, diré que el tsunami que va assolar el sud-est assiàtic fa deu anys, feia 5 metres.

Parlant de l´escola, cada aula té un alumne que fa de brigada. Està el policia d´aula, el brigada de Creu Roja, el brigada de Protecció Civil, en cas de tsunamis o de l´atac de Godzilla, i el brigada ecològic que té la funció de tindre cura de les plantes. Fins aquí tot correcte. Però qualsevol que haja vist el col.legi pot preguntar-se, quines plantes. Llevat que siguen les dels peus, jo encara no n´he vist cap, ni un trist cactus. Faríem millor de tindre un brigada de controlar que l´arena no es moga.

Més situacions surrealistes, com quan et conviden a una festa i et toca compartir got amb altres 40 persones desconegudes.

Que no consideren el pollastre com carn i es passen la Quaresma menjant pollastre els divendres i considerant que estan complint el precepte.

Que tinguen vint mil paraules preses de l´anglés i tinguen un nivell tan baix en dita llengua.

Que cremen el fem dia si i dia també pel carrer i que en els pobles hi haja més gossos bords que persones.

Huamantanga en si mateixa és una explosió de surrealisme.

En fi, que aquí no ens avorrim. Amb el temps anem acostumant-nos. Acabarem per caure també en el surrealisme.

Aquesta entrada li la dedique a Vicent Font, que du més anys patint el surrealisme i als que es prenen com un insult nacional un escrit subjectiu.

dissabte, 5 d’abril de 2014

LA CAÇADORA

Els peruans mai entenen un “no” com a resposta. Alguna cosa en la sinapsi cerebral fa que el missatge es tergiverse i quan els dius “no” ells entenen “insisteix”, per tant existeix un cert risc, com anar a la selva i acabar en mans d'un depredador, o en aquest cas, depredadora.

Tot manual de supervivència indica que cal evitar establir contacte visual amb la bèstia. Mentre evites la seua mirada felina estaràs més o menys protegit, però ai! Quan posa la mirada damunt de tu, escapar és tan impossible com fugir d’un tsunami a un metre de la platja. Heu vist alguna vegada eixos documentals de la 2 en què una lleona amagada entre les brosses observa un grup de gaseles incautes? S’aproxima amb lentitud, alçant a temps alterns les seues escàpules. Així s’apropa la lleona caçadora a les seues preses, movent els malucs. Quant te n’adones ja la tens al costat.

Però sent sincers hi havia certs senyals en l'aire que feien saltar les alarmes de perill. Per exemple quan la lleona va prendre el micròfon del cantant i es contornejava d’una manera, com definir-la? La seua ment alcohòlica pensaria que seductora, nosaltres díriem grotesca.  Doncs bé, la seua dansa grotesca era el toc de queda, el senyal per a tots els mascles, i a partir de certa hora de la nit per a qualsevol ésser viu, de fugir.

La caçadora començà a parlar-me i jo per educació, li vaig respondre això si, amb reserva i precaució. Maleïda bona educació, em porta més problemes dels que em resol. En temps passats podia pecar de ser poc perspicaç però ara a molts ja els veig vindre de lluny i he de responsabilitzar únicament a la voluntat de ser ben educat, més que a la innocència. Quan la lleona ataca, les gaseles fugen, encara que això únicament accelera el dramàtic desenllaç. Jo en canvi intentava ser més subtil. Vist en perspectiva la millor solució, de bon tros, era fugir com un ungulat per la sabana.

Després d'un poc de conversa banal, va tirar a matar, ¿Por qué no vamos a un sitio más tranquilo? - he vist elefants movent-se amb major discreció per una botiga de vidres- ¿Por qué? Aquí se está bien, hay testigos, digo gente, luz, música- la meua defensa era un poc pobra, la veritat.

Em va llançar una garra damunt, jo em vaig escapolir i em vaig desplaçar fins a un grup de gent. Això no la va acovardir, va seure al meu costat i continuà amb l’atac: -Tienes una cara muy bonita, ¿puedo besarte? Quasi m’atragante amb un glop de vi. Es que yo soy muy conservador, no concibo ningún tipo de contacto fuera del matrimonio. -Que chistoso, creo que me he enamorado, ¿puedo besarte? I aquí ja estava indignat, perquè resulta que tot el món em veu com una mena de monjo cistercenc, i l'única vegada que podia beneficiar-me eixa imatge, no funcionava. Em sentia ja en un atzucac. Pero, ¿yo hablo en chino o qué pasa? Que soy conservador, que no, no.

Però clar, allò era com tractar de convéncer a un carnívor per a què es fera vegetarià. Ella era una caçadora implacable, un lleó que una vegada ha provat la sang humana, en necessita més. Jo era més aviat un mamut del Pleistocé perseguit per un caçador del Paleolític Mitjà que hagués descobert el kalashnikov. El drama es respirava en l'ambient.  Em va agarrar de la mà. -Acércate. Jo la vaig retirar. -¿Por qué eres tan frío? -Porqué soy europeo, somos fríos, glaciales, no tenemos sentimientos. I altra vegada m’agarrava la mà i jo la tornava a retirar.

 Ella va demanar ajuda a un amic que hi havia per allà: -desprecia a las mujeres peruanas. I clar, aquí com és el rovellet de l'ou, li dius que no i s’ho prenen com un insult nacional. De fet, si m'enrotllara amb la bandera de Xile, anara a la Plaza de Armas i li botara foc a la bandera del Perú, tindria moltes més probabilitats d'eixir-ne indemne. Afortunadament ella no era l'única amb amics en la sala i si ella requeria aliats, jo també. Vaig cridar al meu wingman o en aquest cas, a la meua wingwoman. Vam dissenyar un  pla d’atac. La meua amiga es va seure i li va dir amb la poca delicadesa que la caracteritza: Mira, olvídate, él tiene enamorada en España, así que no insistas.
Siii, napalm, artilleria pesada, que no queden supervivents. Incendiueu la selva, sembreu sal. Ella demanava a crits crueltat. Però no era moment per cridar victòria tan depressa. Allò no era Waterloo. Allò no tenia l'aspecte ni de ser Leipzig.

Bam! Ella comptava amb escuts antinuclears. Yo también tengo enamorado, pero no me llena. I avant. Existiria alguna manera- legal- de desfer-se d'ella? Els vencedors de les guerres són sempre els supervivents, que no vos conten contes. Les tombes estan plenes d'herois i els carrers de gent raonable. Em vaig alçar i vaig fugir. No era honorable, no apareixeria en els llibres d'història, però algú ha d'escriure els llibres d'història. Me'n vaig entrar a la cuina del restaurant i em vaig posar a rentar els plats. 

Encara vaig sentir que intentava entrar-hi, que em parlava i jo em concentrava en deixar la vaixella llustrosa. ¿No me vas a dar un beso de buenas noches? La vaig ignorar i vaig contar fins a cent. Ja no s'escoltava la seua veu. La guerra havia acabat.

Després em dirien que 5 minuts més tard havia trobat una presa nova, el cantant del grup de música i que al cap de deu minuts ja la conduïen a casa, a revoltons mentre ella pregava per a què el seu home no se n'assabentara.