dimarts, 22 d’abril de 2014

PASQUA

Enguany que he tingut l'oportunitat de veure la Pasqua des d'una altra finestra cultural, me´n he adonat d´algunes diferències en la manera de viure aquesta festa a aquesta i aquella banda de la Serralada Ibèrica. Per exemple, mentre que en Castella i tota la seua progènie es dóna més importància a la mort de Jesucrist, nosaltres, els valencians posem l'accent en la resurrecció. Per això ells diuen Setmana Santa i nosaltres, Pasqua. La seua festa va del Diumenge de Rams fins al diumenge de Pasqua i la nostra comença Divendres Sant fins Dilluns de Pasqua.

Això que es quedaria en l'àmbit de les anècdotes, traspua tota una manera de pensar o de veure la vida. A Ponent la Setmana Santa és una festa solemne, seriosa, centrada en la mort i en què sobretot destaquen les processons. Mentre que al País Valencià es celebra l'alegria de viure relacionada amb la resurrecció i la primavera, el renaixement i les cançons més lleugeres.

Per a mi Pasqua sempre era fer les mones en escola, unes mones xicotetes que són un tast primerenc, i dur-les a coure a la Placeta per a després menjar-nos-les en el Parc Muntaner, quan encara no l'havien arreglat i semblava més un escenari postapocalíptic. Altres anys ens duien al Calvari o al Parc eixe que hi ha al costat del riu, a falta de nom. Anar de paelles al llac d’Anna o al Rafal, un despoblat morisc prop de Llutxent i caçar cullerots en l’aljub i amb un poc de sort veure com es convertien en granotes (un any els vaig dur a escola i la mestra els guardà en un aquari, després, en acabar el curs, anàrem a soltar-los a la Barranquera de Xàbia) i el diumenge de Pasqua pujar al Convent a menjar-nos la mona, la de grandària familiar que fan a Llutxent, amb xocolate (o xicolate) i trencar-nos l’ou en el front.

Aquí al Perú això dels ous els sona massa exòtic i no canten cançons ni mengen la mona. L'any que ve me´n hauré de menjar dos, o dur un poc de país a la terra de l'inca.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada