dissabte, 5 d’abril de 2014

LA CAÇADORA

Els peruans mai entenen un “no” com a resposta. Alguna cosa en la sinapsi cerebral fa que el missatge es tergiverse i quan els dius “no” ells entenen “insisteix”, per tant existeix un cert risc, com anar a la selva i acabar en mans d'un depredador, o en aquest cas, depredadora.

Tot manual de supervivència indica que cal evitar establir contacte visual amb la bèstia. Mentre evites la seua mirada felina estaràs més o menys protegit, però ai! Quan posa la mirada damunt de tu, escapar és tan impossible com fugir d’un tsunami a un metre de la platja. Heu vist alguna vegada eixos documentals de la 2 en què una lleona amagada entre les brosses observa un grup de gaseles incautes? S’aproxima amb lentitud, alçant a temps alterns les seues escàpules. Així s’apropa la lleona caçadora a les seues preses, movent els malucs. Quant te n’adones ja la tens al costat.

Però sent sincers hi havia certs senyals en l'aire que feien saltar les alarmes de perill. Per exemple quan la lleona va prendre el micròfon del cantant i es contornejava d’una manera, com definir-la? La seua ment alcohòlica pensaria que seductora, nosaltres díriem grotesca.  Doncs bé, la seua dansa grotesca era el toc de queda, el senyal per a tots els mascles, i a partir de certa hora de la nit per a qualsevol ésser viu, de fugir.

La caçadora començà a parlar-me i jo per educació, li vaig respondre això si, amb reserva i precaució. Maleïda bona educació, em porta més problemes dels que em resol. En temps passats podia pecar de ser poc perspicaç però ara a molts ja els veig vindre de lluny i he de responsabilitzar únicament a la voluntat de ser ben educat, més que a la innocència. Quan la lleona ataca, les gaseles fugen, encara que això únicament accelera el dramàtic desenllaç. Jo en canvi intentava ser més subtil. Vist en perspectiva la millor solució, de bon tros, era fugir com un ungulat per la sabana.

Després d'un poc de conversa banal, va tirar a matar, ¿Por qué no vamos a un sitio más tranquilo? - he vist elefants movent-se amb major discreció per una botiga de vidres- ¿Por qué? Aquí se está bien, hay testigos, digo gente, luz, música- la meua defensa era un poc pobra, la veritat.

Em va llançar una garra damunt, jo em vaig escapolir i em vaig desplaçar fins a un grup de gent. Això no la va acovardir, va seure al meu costat i continuà amb l’atac: -Tienes una cara muy bonita, ¿puedo besarte? Quasi m’atragante amb un glop de vi. Es que yo soy muy conservador, no concibo ningún tipo de contacto fuera del matrimonio. -Que chistoso, creo que me he enamorado, ¿puedo besarte? I aquí ja estava indignat, perquè resulta que tot el món em veu com una mena de monjo cistercenc, i l'única vegada que podia beneficiar-me eixa imatge, no funcionava. Em sentia ja en un atzucac. Pero, ¿yo hablo en chino o qué pasa? Que soy conservador, que no, no.

Però clar, allò era com tractar de convéncer a un carnívor per a què es fera vegetarià. Ella era una caçadora implacable, un lleó que una vegada ha provat la sang humana, en necessita més. Jo era més aviat un mamut del Pleistocé perseguit per un caçador del Paleolític Mitjà que hagués descobert el kalashnikov. El drama es respirava en l'ambient.  Em va agarrar de la mà. -Acércate. Jo la vaig retirar. -¿Por qué eres tan frío? -Porqué soy europeo, somos fríos, glaciales, no tenemos sentimientos. I altra vegada m’agarrava la mà i jo la tornava a retirar.

 Ella va demanar ajuda a un amic que hi havia per allà: -desprecia a las mujeres peruanas. I clar, aquí com és el rovellet de l'ou, li dius que no i s’ho prenen com un insult nacional. De fet, si m'enrotllara amb la bandera de Xile, anara a la Plaza de Armas i li botara foc a la bandera del Perú, tindria moltes més probabilitats d'eixir-ne indemne. Afortunadament ella no era l'única amb amics en la sala i si ella requeria aliats, jo també. Vaig cridar al meu wingman o en aquest cas, a la meua wingwoman. Vam dissenyar un  pla d’atac. La meua amiga es va seure i li va dir amb la poca delicadesa que la caracteritza: Mira, olvídate, él tiene enamorada en España, así que no insistas.
Siii, napalm, artilleria pesada, que no queden supervivents. Incendiueu la selva, sembreu sal. Ella demanava a crits crueltat. Però no era moment per cridar victòria tan depressa. Allò no era Waterloo. Allò no tenia l'aspecte ni de ser Leipzig.

Bam! Ella comptava amb escuts antinuclears. Yo también tengo enamorado, pero no me llena. I avant. Existiria alguna manera- legal- de desfer-se d'ella? Els vencedors de les guerres són sempre els supervivents, que no vos conten contes. Les tombes estan plenes d'herois i els carrers de gent raonable. Em vaig alçar i vaig fugir. No era honorable, no apareixeria en els llibres d'història, però algú ha d'escriure els llibres d'història. Me'n vaig entrar a la cuina del restaurant i em vaig posar a rentar els plats. 

Encara vaig sentir que intentava entrar-hi, que em parlava i jo em concentrava en deixar la vaixella llustrosa. ¿No me vas a dar un beso de buenas noches? La vaig ignorar i vaig contar fins a cent. Ja no s'escoltava la seua veu. La guerra havia acabat.

Després em dirien que 5 minuts més tard havia trobat una presa nova, el cantant del grup de música i que al cap de deu minuts ja la conduïen a casa, a revoltons mentre ella pregava per a què el seu home no se n'assabentara.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada