diumenge, 30 d’octubre de 2011

DARRERE ELS PASSOS DE L'EMPERADOR



Hui diumenge he anat a missa, però en un temple molt especial. Els sòls de marbre eren catifes de fulles de tots els colors. Els cants i les oracions eren les branques dels arbres bressolades pel vent. El so de les campanes, el grallar dels corbs. La tèbia llum de les espelmes, la llum del sol penetrant dèbilment a través dels arbres, embolcallada per la boira.  L'olor d'encens, el vent fred i humit. El paisatge és impressionant, el típic dels contes europeus, de manera que no saps si pots trobar-te amb un llop famolenc, una casa feta de dolços o un troll sota un pont. 

En definitiva, este matí m'he escapat de la ultraorganització germànica i he sigut lliure amb la bici, per camins i  sendes, sense policies ciclistes que t'increpen. En Alemanya existeixen un gran nombre de vies ciclistes. Jo he utilitzat una anomenada la Ruta de l'Emperador (Kaiser Route) que uneix les ciutats d'Aachen (Aquisgrà, la capital de l'Imperi Carolingi) i Paderborn (lloc on l'emperador anava a gaudir dels seus banys termals)  a través de 480 km. Ja és la segona vegada que se'm creua al camí Carlemany. Aquisgrà i la Capella Palatina reclamen visita assegurada.  

Tal vegada el problema siga que en haver tantes rutes moltes s'acaben encreuant i pot succeir que comences en una i acabes en una altra, però el millor és que improvisdament, al girar una corba del bosc pots trobar-te un Biergarten amb una cervesa esperant-te.


dilluns, 24 d’octubre de 2011

MIDNIGHT EXPRESS


Ja restablert de la hipotèrmia mistralera vaig pujar al tren nocturn acompanyat per hordes d'alemanys provinents de la Costa Blanca i altres destinacions turístiques peninsulars. Vaig arribar a la meua cabina, em vaig llevar les sabates, em vaig deixar caure sobre el seient i vaig dir: ja puc morir tranquil! Però la meua apoteosi va ser interrompuda per l'hoste del tren que em demanava que volia per desdejunar pel matí. Això si que és luxe i poderio! I per fi es va posar en marxa la locomotora. 

El tren recorre més de 1000 quilòmetres des del Llenguadoc fins la Renània, recorrent una de les zones més encisadores d'Europa, el Llenguadoc i la Provence. A través dels vidres podia contemplar futures visites assegurades: Narbona, Nimes, Avinyó...fins i tot es podien veure els Alps en la llunyania, però després d'un sopar alemany  (Frikandellen i Schnitzel) vaig caure extenuat.

Dormir en un tren és tota una experiència. És com dormir a l'hora en un taüt (pel reduït espai) i muntanya russa (pel chacachá del tren) mentre els veïns alemanys i un escandinau debateixen sobre quin estereotip espanyols els ha agradat més (i jo continue pegant-li voltes a com serà una tapa de paella). 

A la una del matí em vaig despertar amb gana d'anar al bany, desafortunadament no recordava que estava en un tren i que la distància de separació amb el llit de dalt, no arriba als 50cm. I després del cop, ve l'hora de planificar l'operació per salvar tots els obstacles. Tampoc recordava que estava a més d'un metre del sòl, quasi clave el peu en l'aigua del gos, vaig despertar al gos i en pocs moments a tota la cabina. Em caracteritze pel meu sigil en moments necessaris.


I la situació es va tornar més incòmoda, perquè en intentar tornar a la cabina em vaig adonar que totes eren iguals i que no havia pres la precaució de memoritzar el número. I ara com sé quina és la meua? Podria haver esperat unes 5 hores fins que trencara l'alba en aquell corredor que semblava més l'avantsala a un món polar. La segona opció era anar obrint porta per porta fins trobar la meua, però vaig descartar-la després d'obrir-ne una a l'atzar. Trobar-te un alemany irritat a eixes hores li va llevar punts de viabilitat al plà. Finalment vaig poder trobar la meua cabina i me'n vaig tornar a dormir. Tot açò va ocórrer en un punt indeterminat entre Lió i Frankfurt. Sòls sé que en despertar-me ja estava en sòl germànic: Guten Morgen, willkommen bei Deustchland. Ai mare, això ja va de veres.



dissabte, 22 d’octubre de 2011

SOBREVIURE AL MISTRAL


Després de 19 hores de viatge el tren va arribar a l'estació de Düsseldorf. A l'exterior feia fred, no tant com a Narbona, però així i tot feia fred. Mentre esperàvem que desembarcaren els cotxes, un grup d'alemanys fumava i comentava les darreres notícies. Un home em va mostrar la portada d'un periòdic amb una fotografia gegant de Gaddaffi mort i cobert de sang. No entenia el titular però la notícia era bastant explícita. Els alemanys debatien al respecte, de tant en tant un d'ells em mirava a mi inquisitòrialment. Jo em limitava a assentir i a dir ja, ja. Però que feia en una estació de tren al bell mig de la Renània? Bé, retrocedim un poc en el temps.

Vam sortir de Xàbia cap al Nord a les 4 del matí, feia un poc de fred però no excessivament (i vist en perspectiva, m'atreviria a dir que feia calor). Arribàrem a Narbona a migdia. A través dels vidres podia veure un paisatge molt similar al de la Marina: pins, palmeres, herba seca, el blau de la mar i el sol refulgint sobre la marjal. El país dels càtars semblava càlid i acollidor, però en baixar del cotxe el vent em colpejava la pell com un cabàs de ganivets que em punxaven per tot arreu, quin fred vaja! Sense cap refugi, allà haguérem d'esperar fins les 14.30 per embarcar el cotxe al tren i esperar tres quarts d'hora més a que un autobús ens arreplegués per dur-nos a l'estació de viatgers. Teòricament tot aquest procés havia de tindre lloc a les 13 h, per a que després diguen de la puntualitat europea. Després de 2 hores esperant al carrer amb el sol lluint però el mistral  intentant assassinar-me amb una hipotèrmia, concloc que Narbona és la ciutat freda en la que mai he estat, tot i que semble il·lògic. 

A punt de morir en qualsevol moment, finalment va arribar l'autobús i ens deixà en l'estació on vaig poder reviure abraçat a una tassa de cafè abrasidor. Per cert que no saben que és un café tallat (bàrbars!) malgrat que la cafeteria  era una barreja entre cafè alfonsí i pati andalús, amb quadres de bous, toreros i el Quixot i pantalles de televisió en les que passaven vídeo-clips de Mecano de l'any de la tarara. Pot ser tingués a veure amb els cartells que hi havia pels carrers, una gitana que deia: Fête des Castagnettes, olé Espagne. O també podria tractar-se tot d'al·lucinacions provocades pel fred.

Continuarà




dilluns, 17 d’octubre de 2011

LA BUROCRÀCIA I JO, CAPÍTOL 489

"La burocràcia s'expandeix per satisfer les necessitats d'una burocràcia en expansió" No sé qui va dir aquesta frase, però el seu autor deuria ser proclamat gurú de la societat contemporània, filòsof i arribat el cas, Sant. Mai una sentència ha definit tan bé el nostre aparell administratiu. És una frase que em ve al cap sovint, en les cues dels taulells, esperant en la secretaria de la Universitat o en les classes del màster en les quals intentàvem comprendre que era allò del ROF.



La nostra burocràcia utilitza la meitat dels seus recursos solament per a nodrir-se ella mateixa, així per a un procés relativament simple, has d'emplenar (com a mínim!) una minuta per sol·licitar el certificat A-2 que et donarà la possibilitat d'obtindre l'imprès 809 que al seu temps et permetrà accedir un número en la cua pertinent per a allò que desitges fer. Simple, no? A no ser que en el procés es facen les 14h de la vesprada i et diguen allò de "vuelva usted mañana". O en el seu defecte, com he tingut l'oportunitat de veure en un cartell: si en el transcórrer del matí el personal autoritzat observés que amb els números repartits hi ha treball suficient per a tota la jornada, es suspendrà l'emissió d'aquests. Çò és, perfectament a les 11 del matí poden dir-te que tornes demà, quedant la decisió,  al lliure albir dels funcionaris.

En els darrers anys, hi ha que reconéixer-ho, l'administració s'ha esforçat per modernitzar-se i pots aplicar per a certs procediments, via Internet, per exemple per obtindre la Targeta Sanitària Europea. Això si, cal tenir molta sort perquè pot ocórrer que una vegada emplenat el formulari pertinent i algunes hores més tard t'arribe un succint correu anul·lant el procediment sense donar cap tipus d'explicació. Com alternatives hi ha el telèfon o comparèixer en l'oficina pertinent (aquesta és l'última opció a la que s'ha de recórrer). Però com que la informàtica és així, no pot descartar-se intentar-ho algunes vegades més (almenys fins a la cinquena anul·lació).



Aleshores la segona opció és el telèfon. Ja sabem que a l'administració això del segle XXI li ve un poc gran, intentem-ho llavors amb tecnologies del segle XX. Al cridar però, et respon una màquina amb la veu del loquendo, que et diu que no hi ha personal disponible. Roda i volta acabem anant a Dénia i finalment quan per fi pots aclarir alguna cosa, et diuen que com no has cotitzat almenys 90 dies del darrer any, no tens dret a cobertura sanitària dellà els Pirineus (explicació que podrien donar-te a l'aplicar per Internet i fora de tants romanços). Fora del sistema, l'única opció que et queda es acudir a l'empresa privada. Un altre dia trist per a l'estat de benestar. 

Per cert, per tal que no diguen que l'administració és un monstre mancat d'ànima, l'Institut Nacional de la Seguretat Social de Dénia disposa de còmodes sofàs de cuiro i un televisor per poder veure Las Mañanas de la 1 mentre fas la cua, tot un luxe. 

Comptat i debatut, el millor document que defineix la nostra burocràcia:




dimarts, 11 d’octubre de 2011

CASTELLS D'ARENA



 Hui  després de quasi un mes i sense comptar els mesos previs d'estudi,  he acabat les oposicions (per fi!!!). Aquesta és la història de com vivia millor en el pesismisme. Al principi no confiava en aprovar, una part dins de mi fins i tot preferia no fer-ho, tenia por d'acomodar-me en Xàbia, de no ser ja capaç de fugir d'aquí, d'aquesta gàbia daurada com m'agrada anomenar-la últimament. Sense metes ni somnis que complir arribaria un moment, concretament als 40, en que començaria a preguntar-me si la meua vida seria diferent i a resoltes de la meua crisi existencial acabaria per dinamitar tot el meu món futur, intentaria des-fer el camí fet i recomençar-lo, sols per adonar-me que ja serà massa tard. 

Però a mesura que va passant el temps i passes la primera prova, la gent et dona ànims, es creen expectatives al teu voltant i la idea va fent-se més i més atractiva i aleshores comences a construir un petit castell als núvols, un castell de plans de futur. Aquest castell va creixent i fent-se més gran mentre continues passant etapes i vas afegint-li torres, sales, jardins, barbacanes, alguna cambra per a la tortura... i quan menys ho esperes i només queda inaugurar el castell, esclata la bambolla,  ve el vent  i ensorra el castell, enduent-se amb ell, els somnis que havies anat construint. 

Quin és l'ensenyament moral d'aquesta història? Realment no en té, o si, com diria Asterix, no pots vendre la pell del senglar abans d'haver-lo caçat, així que perdonen-me vostés però me'n torne a la meua existència realista. Això és probablement el que he apres Aleshores ha valgut la pena els darrers mesos d'incerteses, de passar-se l'estiu pringant? De moment no vull ni pensar-ho, toca girar la fulla, after all...tomorrow is another day!


I ara què? Ara toca reconstruir el castell de nou sobre la zona zero, al cap i a la fi, aquesta no era la història d'un projecte d'historiador en el món del turisme. 

dimecres, 5 d’octubre de 2011

ENYORAR EL PASSAT ÉS COM CÓRRER RERE EL VENT


Proverbi rus.

Què té el passat que ens és tan atractiu? En principi sembla un lloc còmode per instal·lar-s’hi i viure-hi,  i a més pareix inofensiu: no punxa, no crema, no talla ni pega.  Hi ha dos tipus de passats, un és el passat objectiu, el que realment tingué lloc i que mai va existir. L’altre és el passat que formen les nostres ments a partir dels records, uns records que són ideals, aquest passat mai va ocórrer però és el que existeix.

A mesura que ens hi endinsem, el passat va perdent la innocència, ens atrapa, ens encadena i encara  més irradia tanta llum sobre les nostres espatlles que oculta l’empedrat que conforma els nostres camins que estan per recórrer.  Aleshores podem perdre’ns , eixir de la senda i intentar fer mitja volta. També funciona com a substància opiàcia que ens evadeix de la realitat, ens oculta les seues parts afilades i només ens mostra allò que volem veure. Ens sentim còmodes en el passat i ens hi abandonem.

El passat ha de ser com la nimfa Eurídice que ens ve al darrere mentre caminem per l’avern, un espectre que mai podrem recuperar, perquè en l’instant que ens girem vers ell i intentem prendre’l, desapareix convertit en fum, a l’altra banda de la llacuna Estígia, car el seu regne és el dels morts, no el dels vius.

dissabte, 1 d’octubre de 2011

KEEP WAITING

Després d'unes setmanes de letargia, aquest bloc torna d'entre els morts. M'he desocupat completament del bloc, no per falta de temps o perquè estigués recorrent el món, simplement perquè tres setmanes d'oposicions (i el que queda encara) acaben matant la creativitat. A més, tres setmanes de clausura monàstica no donen pas a situacions còmiques i/o inversemblants i tenint en compte que el més allunyat que he estat últimament de la taula d'estudi varen ser no arriba a 48 hores d'escapadeta per les Valències, Torrent (torre inclosa) i Sagunt, ens donen una idea de com d'emocionant ha sigut la meua vida últimament. Esperem que d'aquí un mes ja sàpiga cap on enfilar la vida, diuen que qui espera, desespera mentrestant mantenganse a la espera.