dilluns, 24 d’octubre de 2011

MIDNIGHT EXPRESS


Ja restablert de la hipotèrmia mistralera vaig pujar al tren nocturn acompanyat per hordes d'alemanys provinents de la Costa Blanca i altres destinacions turístiques peninsulars. Vaig arribar a la meua cabina, em vaig llevar les sabates, em vaig deixar caure sobre el seient i vaig dir: ja puc morir tranquil! Però la meua apoteosi va ser interrompuda per l'hoste del tren que em demanava que volia per desdejunar pel matí. Això si que és luxe i poderio! I per fi es va posar en marxa la locomotora. 

El tren recorre més de 1000 quilòmetres des del Llenguadoc fins la Renània, recorrent una de les zones més encisadores d'Europa, el Llenguadoc i la Provence. A través dels vidres podia contemplar futures visites assegurades: Narbona, Nimes, Avinyó...fins i tot es podien veure els Alps en la llunyania, però després d'un sopar alemany  (Frikandellen i Schnitzel) vaig caure extenuat.

Dormir en un tren és tota una experiència. És com dormir a l'hora en un taüt (pel reduït espai) i muntanya russa (pel chacachá del tren) mentre els veïns alemanys i un escandinau debateixen sobre quin estereotip espanyols els ha agradat més (i jo continue pegant-li voltes a com serà una tapa de paella). 

A la una del matí em vaig despertar amb gana d'anar al bany, desafortunadament no recordava que estava en un tren i que la distància de separació amb el llit de dalt, no arriba als 50cm. I després del cop, ve l'hora de planificar l'operació per salvar tots els obstacles. Tampoc recordava que estava a més d'un metre del sòl, quasi clave el peu en l'aigua del gos, vaig despertar al gos i en pocs moments a tota la cabina. Em caracteritze pel meu sigil en moments necessaris.


I la situació es va tornar més incòmoda, perquè en intentar tornar a la cabina em vaig adonar que totes eren iguals i que no havia pres la precaució de memoritzar el número. I ara com sé quina és la meua? Podria haver esperat unes 5 hores fins que trencara l'alba en aquell corredor que semblava més l'avantsala a un món polar. La segona opció era anar obrint porta per porta fins trobar la meua, però vaig descartar-la després d'obrir-ne una a l'atzar. Trobar-te un alemany irritat a eixes hores li va llevar punts de viabilitat al plà. Finalment vaig poder trobar la meua cabina i me'n vaig tornar a dormir. Tot açò va ocórrer en un punt indeterminat entre Lió i Frankfurt. Sòls sé que en despertar-me ja estava en sòl germànic: Guten Morgen, willkommen bei Deustchland. Ai mare, això ja va de veres.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada