Ai, Atenes

Fa gairebé dos mesos que vaig tornar d’Atenes i encara no he decidit si em va agradar o tot el contrari. Tenia clar que la ciutat que trobaria no era aquella clàssica dels llibres d'història, de fet dubte que aquella haja existit mai fora de la ment i la imaginació dels romàntics. Però la ciutat que vaig trobar era lletja, bruta i grisa i em costaria pensar que alguna volta s'hi passejaren Soló, Plató, Aristòtil, Pèricles i tantes ments il·lustres. De la Grècia antiga hi ha poques restes, però és que eixes poques suposen molt més del que roman d’altres períodes històrics! És com si un vent haguera recorregut els seus carrers i s’haguera emportat amb ell qualsevol vestigi del passat.

Atenes té més de mig milió d’habitants censats, que es dispara fins als 6 milions a la regió de l’Àtica, amb una superfície que és dalt baix la de la Comunitat de Madrid, mentre que la població de Grècia és de vora 12 milions d’habitants. És a dir que la meitat dels grecs habiten l’Àtica, és com si la meitat de la població d’Espanya es concentrara a Madrid (bé, això no tardarem a vore-ho). Per tant, la sensació és que és una ciutat atapeïda si a més sumem tots els turistes que la visiten. Des del tossal de l’Acròpoli o des del Licabet, hom pot contemplar una marea d’edificacions blanques que s’estenen per tots els punts cardinals fins més enllà de l'horitzó.

En conseqüència, no em va agradar perquè la major part de les edificacions eren noves, massa noves, filles de la postguerra i el desenvolupisme, fetes d’arrapa i fuig per a satisfer unes necessitats urgents d’habitatge barat tot traent el màxim rendiment al solar. Fins i tot el paviment s’ha tragat l’antic riu d’Atenes, l’Eridanos. Ara bé, també és cert que vagarejant per la ciutat, és fàcil trobar-se amb alguna covatxa que era un santuari a les nimfes o a Pan, un centre comercial construït sobre un temple a Hèracles o una capella bizantina encabida entre els pilars de formigó d’una finca. Tot forma part del món de les idees, que diria Plató.

D’altra banda, la història no ha sigut molt benigna amb la ciutat. Al segle V aC els perses l’ocuparen i la destruïren per complet. Acabades les guerres mèdiques, els atenencs la reconstruïren amb totes eixes edificacions que la feren famosa en l’Antiguitat. I eixa ha sigut la tònica general de la ciutat, destrucció i reconstrucció. Patí l’assalt dels espartans, dels romans, més avant dels visigots, també dels francs i dels almogàvers, per a després passar a mans dels otomans. Encara els venecians la van assetjar i per poc destrueixen el Partenó. Al segle XIX s’independitzaren dels otomans després d’una cruenta guerra i encara patí conflictes amb els seus veïns que desembocaren en la Primera Guerra Mundial. Uns anys després rebé la visita de Hitler i quan els nazis foren expulsats, els britànics mogueren una guerra civil per a desfer-se del Partit Comunista i la cosa acabà en una guerra civil que fou l’avantsala de la Guerra Freda. Els més veterans recordaven que els nazis havien sigut uns cavallers en comparació amb la brutalitat dels anglesos.

I la història actual no ha sigut molt més benevolent perquè la crisi del 2008 fou especialment dura amb el país hel·lé, amb molta pobresa, delinqüència i problemes associats, un neocolonialisme de la Unió Europea, així com l’auge de l’extrema dreta. Per exemple, sense saber-ho vaig acabar pernoctant en Omonia, el barri de moda de finals dels 90 amb tot d’hotels i centres comercials que en l’actualitat és un dels barris més degradats de la ciutat i un amb els de major nivell de desigualtat social, un barri que no s’ubica als afores com en la resta de ciutats d’Europa, si no a un tir de pedra del centre on la droga i la prostitució es passegen pels bulevards a plena llum del dia.

Per tant quan vaig arribar no mentiré i diré que em va desagradar i també decebre; ara bé, uns dies més tard a mesura que anava fent-me al ritme de la ciutat, he de dir que em va agradar. Eixa barreja de ciutat mediterrània i oriental que vol ser sentinella d’Occident i guardià de les seues essències, on és difícil sentir la solitud i els seus capvespres màgics quan et sorprén el sol ponent-se entre dos columnes bimil·lenàries és un fet màgic. A la fi cal ser justos amb els atenencs, molt més enllà de les runes, Atenes també té dret a ser una ciutat moderna que no viu atrapada en un moment concret del seu passat i que no està obligada a ser el receptacle de les dèries nostàlgiques de quatre vells occidentals. 

En definitiva, encara no sé si em va agradar o em va desagradar, per això caldrà tornar-hi prompte.