dijous, 28 d’abril de 2011

UNA VOLTA PER LA VALÈNCIA MEDIEVAL (III)

Després de visitar la Llotja si tornem cap al centre ens trobarem de sorpresa amb la Plaça Redona o Plaça del Clot, que s'amaga per al visitant inexpert entre les façanes dels edificis que la circumval·len. La plaça actual és una construcció del segle XIX però aquest espai ha funcionat com a mercat des dels temps de la conquesta. Si a la Llotja es comerciava amb la seda i altres productes fins, aquí els comerciants venien altres productes més mundans però més necessaris com el peix i la carn.




Sortint per la plaça ens trobem amb l'església de Santa Caterina, una de les antigues 10 parròquies de la ciutat medieval i construïda, com no, sobre una antiga mesquita. La construcció de l'església començà l'any 1245 seguint l'estil del gòtic català (caracteritzat entre d'altres per la única nau front a les 3/5 naus d'altres estils gòtics). Un tret diferencial d'aquest edifici (i que sols comparteix amb la catedral)  és la girola que rodeja l'altar, aquest és característic de les esglésies de peregrinació, ja que permetien als pelegrins rendir culte a les relíquies sense fer nosa als que estaven a la missa. Al segle XVIII fou remodelada en estil barroc, afegint-se el campanar tan característic.

Des de Santa Caterina, desviant-nos molt del camí, cap a l'Estació del Nord, arribem al Monestir de Sant Agustí, del qual sols queda en l'actualitat l'església. Els agustins s'establiren a la ciutat de València l'any 1281, moment en que també s'inicia la construcció  del monestir, en estil gòtic. El monestir  es trobava fora de les muralles de la ciutat, és a dir, estava extra muros, a mig camí entre la Porta de Sant Vicent i l'Alqueria musulmana de Russafa, però al segle XIV les muralles s'ampliaren i el monestir quedà dins la ciutat. 

Durant la guerra del francès, les tropes napoleòniques establiren un dels seus quarters al monestir. Els frares tornaren una vegada acabada la guerra, però l'any 1836 Mendizábal va ordenar la desamortització de tots els bens eclesiàstics en propietat d'ordres religioses masculines dedicades a la vida contemplativa. Llavors el monestir i totes les terres i propietats del monestir foren expropiades i venudes. El monestir romangué com a propietat municipal i fou utilitzat per a situar la presó d'homes, mentre que l'església mantingué les seues funcions per al culte. 



A principis del segle XX el monestir és enderrocat per la pressió urbanística.D'aquell monestir ens queda l'església, un parc annex on hi havia el claustre gòtic i la plaça de Sant Agustí, on hi havia el claustre modern. També s'afegí l'actual campanar. En el transcórrer de la Guerra Civil l'església quedà molt afectada i quasi en estat de runa. Acabada la guerra es decidí enderrocar l'església, però finalment es decidí sotmetre l'edifici a una total reconstrucció que ratlla la falsificació de l'edifici (més valdria que l'haguessen tirat). L'arquitecte encarregat de la reconstrucció es prengué tantes llibertats com eliminar afegits barrocs i neoclàssics o obrir una portalada que mai havia existit, la que dona al carrer de Xàtiva. 

diumenge, 24 d’abril de 2011

FENT PAÍS: SANT JERONI DE COTALBA


Hui he visitat junt amb uns amics el monestir de Sant Jeroni de Cotalba, que es troba en terme d'Alfauir, a la comarca de la Safor. Aquest edifici està molt lligat en la seua fundació a la història de Xàbia, ja que al segle XIV s'instal·laren uns frares ermitans pels voltants del Cap de Sant Antoni, ocuparen unes coves que anomenem hui Coves Santes. Amb el pas del temps aquests ermitans decidiren fundar un orde monàstic seguint la regla dels jeronims però aquest monestir no va gaudir de molta sort perquè al poc de temps de ser fundat els pirates l'arrasaren i segrestant els monjos, se'ls endugueren al nord d'Àfrica. El rei Pere, el Cerimoniós aconseguí alliberar-los però els monjos que quedaren (un fins i tot penjà els hàbits) es negaren a tornar a Xàbia i demanaren al duc de Dénia (senyor de Xàbia en aquell temps) que els donarà altres terres, suficientment apartades de la mar. Alfons, el Vell, nét de Jaume, el Just i rebesnét de Jaume I, era el duc de Dénia i senyor de Gandia, aleshores els donà unes terres que es trobaven prop de Gandia i en el camí reial de Xàtiva. 

El lloc escollit, sobre un turó que dominava la vall, junt al riu Vernissa, ja estava ocupat per una alqueria musulmana anomenada Cotalba (aquest nom significa pujol blanc, per la pedra blanca tan característica d'aquelles terres). Pel que sembla els habitants de l'alqueria se n'anaren de bon grat (és a dir, que foren expulsats) i en el seu llogaret s'instal·laren els monjos. A pesar de la pobresa que practicaven els jerònims, Alfons el vell dotà el monestir de nombroses terres i rendes, permetent als seus habitants acumular grans riqueses. Al segle XV comença la construcció de l'edifici actual, sota la direcció de Pere March, pare d'Ausiàs March. La família March estigué molt vinculada al monestir, allà hi foren soterrades les dues esposes del poeta (la primera d'elles, Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell) i cinc fills bords. El monestir es fortificà com una fortalesa, fet pel qual el campanar des de fora sembla més una torre emmerlada, tal seria el trauma que arrossegaven els monjos després de la seua excursió al nord d'Àfrica. 

Dècades més tard, Ferran el Catòlic, a qui tan agradava vendre el patrimoni reial, va donar el ducat de Gandia als Borja, els quals des d'aleshores esdevingueren els grans valedors del monestir. Fou Maria Enríquez, vídua de Pere Lluís Borja i de Joan Borja, qui més va afavorir al monestir. Tal vegada per això no és gens estrany trobar-se el seu fantasma passejant pel claustre i recordant amablement als visitants, que no està permès fer fotos ni gravar vídeos a l'interior del monestir. 


Al segle XIX el monestir fou desamortitzat i comprat per la família Trénor, membres de la gentry irlandesa i establerts a València des de finals del segle XVIII. En l'actualitat la família està "encantada" d'obrir les portes del monestir i d'organitzar visites, i no perquè estiguen obligats per l'administració com a propietaris d'un BIC.
La visita inclou entrar a l'església del monestir, la cuina-refectori, la sala capitular (convertida en capella de la mare de Déu de la salut i en centre d'operacions de la soflama provida), les quadres, el claustre i el jardí romàntic del segle XIX. Del que més destacaria és el claustre, fet amb voltes de creueria però els nervis estan fets amb calç i argila, semblant a les arcades de la mesquita de Còrdova, ja que el monestir fou construït pels musulmans que depenien del duc de Gandia en pagament de les sofres (treballs que havien de fer els musulmans als amos cristians).

divendres, 22 d’abril de 2011

COM CONVERTIR UN TREBALL APARENTMENT SENZILL EN UN TREBALL EXTREMADAMENT COMPLICAT

Benvinguts a un nou episodi de la comèdia de la meua vida. Hui vos ensenyaré a canviar la roda de la bici en tan sols 12 senzills passos.
1r. Posar la bici cap per avall. Si, sembla una obvietat, però no ho és tant.
2n. Llevar la càmera punxada.  Hem de partir de la premissa que fins que no siga estrictament necessari no tocarem cap peça de la bici, pel que puga passar, així que si la càmera no ix per si mateixa, que unes tisores facen la resta, recordeu "tanto monta, monta tanto" tallar com deslligar. 
3:r. Intentar posar la nova càmera sense haver de llevar la roda.
4t.  Rendir-se a l'evidència que és necessari llevar la roda. Ara és quan comença el realment difícil.
5è. Buscar una caixa de ferramentes. Obrir-la. Si solament sou capaços de reconèixer el tornavís (destornillador) i la clau anglesa, com m'ha passat a mi, pas de problème, mai és tard per aprendre res nou.
6è. Utilitzar diverses ferramentes pel sistema d'assaig-errada. Mai perdre l'optimisme. Com van aprendre els homo habilis a fer servir ferramentes? Provant. Som més intel·ligents que un homo habilis? Per suposat!!
7è. Començar a llevar peces, no oblideu on van, pot ser que al final vos sobren peces, però a no ser que les teories de la generació espontània siguen certes, no deurien sobrar-vos peces.
8è Pot ser que en el procés vos desanimeu i comenceu a recordar per què vareu suspendre tecnologia en 3 de l'ESO o per que vareu escollir una carrera de lletres. No oblideu mai eixe homo habilis que fabricava els seus ganivets amb pedres, quantes vegades es tallaria fins perfeccionar la tècnica?
9è Si la roda no ix per voluntat pròpia proveu amb la força física, no hi ha que descartar procediments.
10è  Si el vostre pare vos pregunta que esteu fent, dieu: Convertir una cosa senzilla en una odissea. Així creeu llàstima.
11è  Si teniu sort el vostre pare s'apiadarà de vosaltres i vos ajudarà. Finalment podrem llevar eixa maleïda roda del dimoni.
12è És el moment clau, en el que demostrem a la màquina que som els seus amos i senyors. Hem de posar la càmera en la llanda. Pot ser que en aquest pas crític vos adoneu que la càmera és més gran que la roda. No vos desanimeu, la culpa és del de la tenda!

I ara una reflexió final, si hagués sigut capaç de veure la diferència entre les dues càmeres abans de començar pot ser ara no tindria una bici mig desmuntada, però que voleu? Puc diferenciar un document escrit en gòtica cursiva i en gòtica catalana però no puc veure que una càmera era més gran que l'altra. Per això vaig estudiar història i no mecànica. 

dijous, 21 d’abril de 2011

NO APTE PER A RELIGIOSOS

I si un dia despertares i te n’adonares que és l’últim dia de la teua vida? Què has malbaratat una existència en actes que ningú no recordarà i en converses banals que es perden en el vent? I si un dia en alçar-te del llit fores conscient que has nascut amb un comptador i que està arribant a la fi? Què lentament els segons s’estan esgotant i arribant a zero?  I si un dia en vestir-te començares a plantejar-te que cada acte pot ser l’últim? L’última vegada que et poses els pantalons, l’última vegada que passeges per eixe carrer, l’última vegada que sents el piular dels ocells, l’última vegada que veus el sol ponent-se dins la mar, l’última vegada que parles amb eixa persona.

La vida és tan plena de moments que poden ser els primers, els de sempre o fins i tot els últims sense saber discernir quin és quin, que mareja de pensar-ho. Però i si fos així? Ens agradaria que l’última vegada que ens posarem els pantalons pel matí començàrem pel camal dret o per l’esquerre? Ens agradaria que l’última vegada que passejàrem per eixe carrer contemplàrem les façanes de les cases o miràrem el sòl? Ens agradaria que l’última vegada que escoltàrem el piular dels ocells oírem un soroll o una melodia musical? Ens agradaria que l’última vegada que veiérem el sol ponent-se dins la mar unes ulleres de sol estigueren enfosquint-nos la vista? Ens agradaria que l’última vegada que parlàrem amb eixa persona li diguéssem paraules amables o discutírem amb ella?

La vida és tan fràgil que no val la pena perdre-la acumulant poder, fotent els veïns, imposant creences a la resta, destruint el paisatge, odiant la gent, afanant riqueses, discutint per discutir, resant ídols per guanyar-se una segona vida. La vida que tenim és la que tindrem i si la perdem l’hem perdut, no hi ha segones oportunitats, no hi ha paradisos ni més enllà on endur-nos tot el que en aquesta vida hem fet. Després de la vida hi ha el no res, no hi ha sols que es posen ni ocells que canten, no hi ha persones amb qui parlar, carrers pels quals passejar ni roba per vestir, allà els sentits es perden, no ho podem veure ni palpar, afortunadament quan arribe eixe moment no ho sabrem ja. L’únic que quedarà de nosaltres serà el record que hem deixat en les persones del nostre voltant, i eixa memòria pot ser bona o pot ser roin i fins i tot aquest record un dia s’esmortirà dissolt en el temps.

dimecres, 20 d’abril de 2011

VIATGE PER LA VALÈNCIA MEDIEVAL (II)

Després d'escapar del laberint del Carme s'arriba al carrer Cavallers, via on vivien les famílies més poderoses de la ciutat de València, on es situaven els grans palaus gòtics i dels quals en queden ben pocs. En aquest carrer visqueren algunes famílies com els Centelles i els Vilaragut, (els Montesco i els Capuleto valencians) dues famílies que s'odiaven a mort i que convertiren la ciutat moltes vegades en camp de batalla per a les seues disputes. Enfrontaments que fins i tot es traslladaven a les "colònies" com Sardenya. 

Continuant per Cavallers arribem fins les Torres de Quart, construïdes al segle XV per tancar la ciutat per l'oest i situades en el camí de Quart de Poblet i camí reial de Castella. Imiten la forma de les torres del Castel Nuovo de Nàpols, que per aquell temps era un domini dels reis d'Aragó. Sobre les torres encara s'hi poden veure restes de les canonades que reberen durant la Guerra del Francès (1808-1814). Més endavant en el temps foren utilitzades per ubicar la presó de dones, per això han sobreviscut en l'actualitat.

Des d'aquí arribem fins al Mercat Central on trobem l'església dels Sants Joans i la Llotja de la Seda.

Església de Sant Joan del Mercat o dels Sants Joans està dedicada a Sant Joan Baptista i a Sant Joan Evangelista, fou construïda cap a 1240 sobre el solar d'una antiga mesquita. L'edifici actual va començar a bastir-se al segle XIV en estil gòtic i més tard en el segle XVII es restaurà en estil barroc després d'un incendi. Del gòtic queden la disposició a única nau, els contraforts i algunes finestres i la gran rosassa inacabada de la porta de darrere.

Junt a Sant Joan hi ha un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, la Llotja de la Seda. Emblema de l'esplendor valencià del segle XV, la Llotja fou construida a finals d'aquest segle i esdevingué el principal centre financer de la Mediterrània Occidental. Els donants que pagaren la seua construcció buscaven un edifici que guanyara en bellesa a la Llotja de Barcelona i ens donaren un dels edificis del gòtic civil català més bell. Les llotges són uns edificis típics de l'espai català medieval destinats a les transaccions comercials. N'hi ha per tant a les principals ciutats de la Corona: a Barcelona, a Palma de Mallorca, a Perpinyà i a Saragossa entre moltes altres. 

A diferència de les loggie italianes, les catalanes estan tancades i fortificades. El nom de la Llotja de València prové de la manufactura de la seda, una de les principals indústries de la ciutat fins el segle XIX. A dins de la llotja trobem la sala de contractació, un bosc de palmeres on s'hi tancaven els negocis i on estava el banc. Entrant a mà esquerra hi ha la capella de la mare de Déu de la Misericòrdia, patrona dels comerciants valencians. Per la sala de contractació es pot eixir al pati dels Tarongers o pujar (encara que no deixen) a la torre on tancaven els comerciants que cometien frau. 





Sobre la Llotja hi ha el Consolat de Mar, edifici del segle XVI construït per l'arquitecte Urteaga en estil renaixentista. La institució del Consolat es crea al segle XIII unida al boom comercial català amb la finalitat de resoldre conflictes relacionats amb el dret mercantil i marítim. Funcionava també com a mena d'ambaixada per als comerciants de la Corona d'Aragó en cas de tindre problemes en l'exterior, així hi havia consolats de mar catalans als principals ports de la Mediterrània i de l'Atlàntic: a Marsella, a Venècia, a Constantinoble, a Gènova, a Alexandria, a Damasc, a Bruges, a Gant, a Londres, a Lisboa, a Sevilla i un llarg etc. La institució del Consolat de Mar fou abolida amb els Decrets de Nova Planta, tot i que sobrevisqueren el de Barcelona i el de Palma de Mallorca fins el segle XIX.

L'edifici de la Llotja després que passara l'esplendor comercial valencià fou destinat a altres usos, per exemple fou magatzem de blat i en èpoques de pesta improvisat hospital. Després de la guerra del francès fou convertit en quarter militar i durant la guerra civil, sent València capital de la República, s'hi celebraven les sessions de corts.

Per últim, abans d'abandonar la llotja és interessant fixar-se en les petites gàrgoles que ornamenten els murs i buscar un seguit d'elles caracteritzades per les seues formes poc ortodoxes. Així podem trobar homes i dones tocant-se els atributs sexuals, homes defecant, etc. Jo no les vaig trobar, però vos pose alguna de les fotos que hi ha per internet.



dijous, 14 d’abril de 2011

PASSEJANT PER LA VALÈNCIA MEDIEVAL

Diuen que a qui no té faena Déu li en dona, aleshores una vesprada que m'avorria vaig decidir recórrer la València medieval, buscant les traces del nostre passat que a molts els agradaria oblidar.
La ruta que propose començaria en els Jardins de Vivers on estan amagades les runes de l'antic Palau Reial, on vivien primer els reis i també els virreis (i virreina, Germana de Foix).

Continuant pel marge nord del riu ensopeguem en el Convent de la Trinitat, fundat a principis del segle XV, per Maria de Castella, esposa d'Alfons, el Magnànim. Aquest convent està molt lligat a la nostra literatura, puix en fou abadessa Isabel de Villena (una de les escasses escriptores medieval en llengua catalana) i en fou metge Jaume Roig, autor del polèmic Espill Llibre de les Dones (obra més citada que llegida com diria Raimon). El convent, d'estil gòtic, està connectat a la ciutat mitjançant el Pont de la Trinitat o Pont dels Catalans, construït per la mateixa època i l'únic pont d'època medieval que queda.

Si prosseguim el viatge per la banda nord arribem fins al Pont de Serrans, del segle XVI, el creuem i arribem a les portes septentrionals de la ciutat, les Torres de Serrans. Construïes al segle XV per tancar la ciutat, comunicaven amb el camí reial de Barcelona. També exerciren de presó de la ciutat.



Des de Serrans ens endinsem al barri del Carme, on està el convent del Carme, construït al segle XIII. En ell s'hi trobava la moreria de València i també era conegut com el barri del Pecat per situar-se en ells la gran part dels bordells de la ciutat. El Carme conserva la seua trama urbanística d'estil oriental, amb petits carrers estrets i atzucacs. Passejant s'hi pot ensopegar amb restes de l'antiga murada àrab (sobretot en la Plaça de l'Àngel on es conserva una torreta). Digne de veure també és el Portal de la Valldigna, tancava la ciutat en època àrab, els cristians eixamplaren les muralles però es mantingué el Portal per separar la Moreria de la zona cristiana. Junt al Portal s'hi va situar la primera impremta on s'imprimí el primer llibre de la Península Ibèrica, les Trobes en llaors de la Verge Maria.

dilluns, 11 d’abril de 2011

CREMAR LLIBRES


Un dels últims llibres que he llegit és el de Ray Bradbury, Farenheit 451. Aquest llibre publicat en 1951 segueix la línia de les distòpies com per exemple Un món feliç d'Aldous Huxley o 1984 de George Orwell. Aquests autors van viure un període de molta inestabilitat social, econòmica i política. En aquells moments país rere país com si foren les fitxes d'un dominó, anaven caient sota règims totalitaris (Alemanya, Itàlia, Espanya, la URSS i un llarg i trist etcètera). Són aleshores producte d'una ment descontenta amb el món que les envolta. Aquests autors adopten un poc l'actitud del grillat que crida en la plaça del poble i que tot el món ignora.

En el país on viu Guy Montag (protagonista del llibre) els bombers no apaguen incendis, sinó que els provoquen. Cremen els llibres perquè llegir està prohibit. Llegir fa pensar i la gent que pensa és infeliç. En el país de Montag tots han de ser feliços a la força. Les cases ja no tenen porxos on la gent s'asseu a l'estiu a conversar, la gent ja no conversa perquè conversar porta a pensar i pensar fa la gent infeliç. En el país de Montag no hi ha silenci, la gent viu rodejada d'estímuls auditius, dels televisors, de les ràdios, dels aparells de música. En el metro els altaveus repeteixen constantment anuncis per tal que la gent no estiga en silenci durant els viatges, perquè la gent quan està callada, pensa i pensar porta a la infelicitat. En el país de Montag els cotxes no poden anar a una velocitat inferior a 100 quilòmetres per hora, perquè la gent que condueix a poca velocitat pot pensar. I així anem trobant el teixit d'un país en el que la gent viu feliç, feliç sense pensar, sense qüestionar res del seu voltant. La felicitat imposada com la màxima expressió de l'ordre i la pau. En el país de Montag aquells que tenen conductes perilloses, com aquells que els agrada caminar sota la pluja, poden aparèixer un dia morts en mig del carrer atropellats per un cotxe de conductor invisible.

El país de Montag però, no és ni la Itàlia de Mussolini, ni l'Alemanya de Hitler, sinó els EEUU de Mc Carthy, president que a pesar de ser "democràtic" no va dubtar a perseguir tot aquell que qüestionara les meravelles del liberalisme i el capitalisme, mitjançant una caça de bruixes contra tot allò que fera olor a comunisme o socialisme.


Per acabar, una reflexió del llibre contra aquells que s'acomoden al sistema i no el volen canviar:

El meu avi sempre deia: deteste un romà anomenat Statu Quo, omple els teus ulls d'il·lusió. Viu com si anares a morir d'aquí a deu minuts. Veu el món. És més fantàstic que qualsevol somni real o imaginari. No demanes garanties, no demanes seguretat. Mai ha existit res així. I si existira, estaria emparentat amb el gran peresós que penja cap avall d'un arbre, i tots i cadascun dels dies, emprant la vida per dormir. Al dimoni amb tot això,  batzega l'arbre i fes que el gran peresós caiga sobre el seu cul.

divendres, 8 d’abril de 2011

QUI ENSENYA ELS PARDALS A FER-SE EL NIU?

Hi ha matins en els que les coses semblen funcionar perfectament, com una maquinària perfecta,  fins que una peça de l'engranatge es desprèn i es llança tots a rodar. Hi ha matins que desitges amb molta força tindre algun tipus de poder sobre el temps i te'n penedeixes de no tindre'l. Aquest ha sigut un d'eixos matins.

Després de sortir de l'institut he agafat el tren fins a Gandia i allà m'he comprat el bitllet de l'autobús. Res estrany, tot com sempre. De fet em sobraven trenta minuts des que havia arribat a l'estació i fins que sortira l'autobús. Així doncs, he esmorzat tranquil·lament i una vegada m'he menjat l'entrepà, he decidit esgotar el temps restant en una cafeteria. Mentre m'incorporava del banc on estava assegut, he sentit una sensació estranya que em recorria tot el cos. Era eixa sensació de que falta alguna cosa, que s'ha oblidat quelcom. Ha sigut l'acció inconscient d'intentar agafar l'invisible el que m'ha fet confirmar les pitjors sospites. M'havia oblidat el portàtil al tren! 

He corregut, cames ajudeu-me, cap a la taquilla, per tal de donar l'avís al revisor. Aleshores m'he adonat que el tren amb el qual havia arribat encara no havia marxat. Esperançat, he corregut més depresa cap a la cúa i embarbussant una sèrie de sons inconnexes he intentat explicar la situació al primer de la cúa per poder colar-me. Malgrat no poder emetre una frase coherent m'ha deixat passar amb cara de pocs amics. He aconseguit explicar-me millor a la dona de la taquilla i de seguida m'ha obert les portes per baixar a l'andana, sota l'advertència que el tren no trigaria en anar-se'n. He saltat els graons de tres en tres i m'he llançat dins del tren. Després he començat a córrer com una persona pertorbada, pels vagons fins que he trobat el meu portàtil, allà dalt del portaequipatges. He agafat la bossa i m'hi he aferrat com si fós la meua vida. Però el dia encara no havia acabat.

Encara no m'havia sobreposat del moment estressant quan he notat que el tren s'havia posat en marxa. Amb la cursa no me n'havia adonat que estava sonant l'alarma de tancament de portes. I allà estava, direcció cap a València de nou, mentre mirava pel vidre com Gandia quedava en la llunyania i amb ella el meu autobús. No, no, no, repetia amb to llastimós. M'he girat cap al seient on havia oblidat el portàtil i he segut amb resignació, mentre una xica que hi havia allà  em mirava amb cara de por: -estàs bé? vols seure aquí?- va dir (em va donar la impressió que pensava que jo era una espècie d'ésser obsessiu que sols podia seure en un únic seient, en el seu,  com Sheldon Cooper) - no, no passa res- li he dit -solament que estic atrapat en este tren...la xica ha pensat que era millor no seguir donant-me conversa i ha optat per callar. Fins que he saltat i li he dit: clar!  si baixe en Xeraco encara puc arribar a temps a Gandia!. I la xica ha posat cara de: val, però no em fages cap mal, per favor!

Així, amb ànims renovats he esperat arribar a la primera estació per baixar i fer el canvi de tren. Però quan he arribat a l'estació, el tren que anava direcció a Gandia ja estava allà i l'única alternativa viable era saltar a les vies i creuar però era massa arriscat. M'he comprat aleshores, un bitllet direcció a Gandia i he esperat novament resignat, el següent tren. Com he comprovat de seguida no arribaria fins les 12:05, el meu autobús sortia de Gandia a les 12:00, era impossible arribar a no ser:  a) que tingués la facultat de retrocedir el temps; b) que el tren passara abans d'hora. Tenint en compte on vivim, la primera opció era més factible. 

Mentre esperava en un banc, m'he adonat que sota el para-sol de l'estació, uns petits ocells s'estaven construint el niu. El pardal mascle anava col·locant aquí i allà petites branques, s'allunyava un poc per veure des de la distància la seua creació i tornava a retocar. Mentre la femella s'esperava a sobre d'uns fils de la llum, mentre contemplava l'obra i donava indicacions al seu company. I allà, abandonat en l'estació de Xeraco, mentre em feia a la idea que havia perdut l'autobús, em fixava com feien el que feien i intentava esbrinar per què aquell para-sol i no els pins o els tarongers que hi havien pròxims per fer-se el niu i  em preguntava: qui ensenya els pardals a fer-se el niu? com saben que han de fer el que han de fer?

pd: arribaré a Gandia a les 12:10, l'autobús haurà marxat cinc minuts abans per més inri. Hauré d'esperar fins les 15:00, al següent autobús. La xica de la taquilla m'intentarà consolar: almenys tens el portàtil. Si, li respondré, sobretot perquè hi tinc tots els treballs que he d'entregar en poques setmanes. Seuré en un parc a llegir fins que arribarà Paola i em farà companyia (moltes gràcies!). 

I així, un dia més en la meua vida tragicòmica.