dimarts, 29 de desembre de 2015

LLIBRES DE 2015

Tot el que ha portat el 2015 en matèria literària. No he llegit tot el que voldria sobretot en la darrera part de l'any en què ja és molt difícil trobar-ne temps. Tampoc ha sigut bon any per al bloc, he escrit la meitat que l'any passat i el que menys en els 5 anys de vida.

-Moments estel·lars de la humanitat (gener, 2015), de l'austríac Stefan Zweig (1881-1942). És un conjunt de petits relats que narren esdeveniments històrics, des de la caiguda de Constantinoble a les negociacions que conduïren a la Pau de Versalles. La narració està feta des d'un punt de vista molt historicista, la història feta a colps de grans personatges i decisions personals i deixant de banda la gran massa social. Eixa és la història que es feia a principis de segle XX. Malgrat tot alguns dels relats són entretinguts però altres com l'expedició a l'Antàrtida em van resultar més avorrits. 

-El color de la màgia (gener, 2015),  de l'escriptor anglés Terry Pratchett (1948-2015). És la primera de 41 novel·les sobre l'univers del Discmón o Discworld, un disc que descansa sobre quatre elefants que reposen sobre una tortuga que vaga per l'espai. Aquesta obra inicial tracta d'un turista que apareix per casualitat en el món dels mags i com el mag Rincewind ha de dur-lo de nou al seu lloc d'origen mentre fuig de la Mort. Tot això amb molta flema britànica i una sàtira de les novel·les de fantasia a l'estil de Tolkien. Com a curiositat, la Disney amenaça fa anys de destruir d'adaptar un dels seus llibres.

-Dos anys de vacances (gener, 2015) d'un dels pares de la ciència ficció, el francés Jules Verne (1828-1905). Un grup d'escolars de Nova Zelanda es perd en la mar i acaba en una illa deserta del Pacífic. Si recorda  en moltes coses al Senyor de les Mosques, però més light, és perquè William Golding s'hi inspirà. Al seu torn Verne s'inspirà en Stevenson i el seu Robinson.  Una novel·la hereva de la Il·lustració amb els mites de la civilització i la barbàrie enfrontats i amb eixe toc racista de la França vuitcentista.  No és la més coneguda de les obres de Verne i s'allunya bastant del seu estil de ciència-ficció, tampoc és de les més memorables. 

-Gens, pobles i llengües (febrer, 2015), del genovés Luca Cavalli-Sforza (1922). Professor de genètica de la Universitat de Stanford ha estudiat els gens de més d'una centena de persones per elaborar un arbre genètic de la humanitat, amb l'objectiu de traçar un mapa de les migracions humanes, relacionant-hi gens i llengües. La humanitat és una barreja de races en què, sorpresa, els europeus són dels pobles més barrejats.

-La muntanya de l'ànima (febrer-març, 2015), del premi Nobel xinés Gao Xinjian (1940). És un conjunt de relats per la Xina rural, amb personatges anònims que el protagonista va trobant-se pel camí. Una manera d'endinsar-se en els secrets i les misèries que amaga la Xina actual. 

-El jardí dels Déus (març-abril, 2015) del naturalista anglés Gerald Durrell (1925-1995). El jardí amb La meua família i altres animals i Ocells, bèsties i familiars completa la trilogia sobre les aventures de la família Durrell en Corfú. Hi apareix també el novelista Lawrence Durrell, autor del Quartet d'Alexandria. El naturalista es dedica a descriure la fauna que pobla l'illa grega, incloent-hi sa mare, els seus germans i els amics, tot amb un relat divertit i molt irònic. També ens parla d'una Mediterrània idíl·lica, anterior a  la Segona Guerra Mundial. 

-Cinquanta ombres d'En Gray (abril, 2015) de l'escriptora anglesa E.L.James (1963). D'aquest ja em vaig estendre quan tocà, en aquest enllaç.

-Ciutats a l'Edat Mitjana (abril, 2015): de l'historiador belga Herny Pirenne (1862-1935). Parla sobre l'evolució de les ciutats a Europa des de la caiguda de l'Imperi Romà fins al renaixement del món urbà durant la Baixa Edat Mitjana. Encara que s'han matisat moltes de les seues afirmacions és una obra bàsica per a l'estudi d'aquesta temàtica. Aquí també anuncia la seua tesi, revolucionària en el seu moment, segons la qual fou l'expansió de l'Islam sobre la Mediterrània i no la irrupció dels pobles germànics el que provocà un vertader trencament amb el món antic, minimitzant així el paper rupturista dels bàrbars que en molts casos continuaren amb les tradicions romanes del Baix Imperi. En conseqüència proposava situar l'origen de l'Edat Mitjana cap al 800 i no el clàssic any 476. També és cert que tenia una visió molt burgesa de la història, utilitzant el comerç i la seua evolució com a vara de mesurar per parlar d'èpoques d'esplendor i crisi així com el típic i tòpic europeu de fòbia a l'Islam que tant d'actualitat està. 

-Allò que el vent s'endugué (abril-maig, 2015), de l'escriptora nord-americana Margaret Mitchell (1900-1949). Una de les històries més famoses immortalitzades per Hollywood que tracta sobre la desintegració del món del sud dels EUA en el context de la Guerra Civil i l'emancipació dels esclaus així com el dia de després de l'emancipació.  Ens conta la versió des de la banda dels confederats i tot i que idealitza el món del sud, també reflexiona molt sobre les causes de l'emancipació, els desequilibris econòmics entre el nord i el sud i com la societat ianqui no tenia un pla per a després de l'alliberament dels esclaus, com bé sabem que havien de vindre quasi cent anys de segregació racial. No és d'estranyar que acabada la Guerra de Secessió, els EUA abandonaren un aïllament i abraçaren la intervenció en l'exterior com a cortina de fum dels problemes interns. A banda d'això és també una història amb un missatge molt feminista, Scarlett és un personatge proactiu, encara que la cague habitualment no espera en casa a què li solucionen la vida i per això és respectada i odiada per la seua societat, viu entre les dues societats. Finalment la novel·la ens ha deixat frases immortals: "S'acaba la guerra i s'acaba el nostre món","A Déu pose per testimoni que mai més passaré fam", "La terra, la terra és l'única cosa per què paga la pena lluitar", "De què tens por? De què la vida siga massa real","Francament estimada, m'importa un rave" o "Al cap i a la fi, demà serà un altre dia". Llàstima que un taxista l'atropellara mortalment i ens deixara sense més aventures de Tara i Scarlett.

-Déus i herois de l'Antiga Grècia (maig, 2015) del novel·lista anglès Robert Graves (1895-1985). Es tracta d'una introducció de l'autor  de Jo, Claudi a la mitologia grega. És un compendi dels mites més famosos de l'antiga Grècia,  contats de manera amena i didàctica.  Em va agradar més la seua obra de Mitologia Grega en què intenta donar explicació històrica als mites grecs.

-Viatge a l'Oest (octubre, 2011- maig, 2015). És un relat anònim xinés del segle XVI o millor dit, conjunt de relats, que relaten el viatge del monjo budista Xuanzang, que visqué al segle VII, a les terres de l'Oest (algun lloc de l'Índia) per a recollir els sutres sagrats per a l'emperador de la Xina. Per ajudar-lo, li assignen la missió a Sun-Wokung el rei dels micos, que vola sobre un núvol i té un bastó que s'estira a voluntat. Pel camí trobaran altres ajudants, com el monstre-porc Zhu Wuneng o el monstre aquàtic Sha Wujing. Pel seu impacte i influència en Orient, seria l'equivalent a l'obra d'Homer en Occident. Entre el gran nombre d'adaptacions destaca el manga japonés dels anys 80 Bola de Drac, malgrat que és una inspiració molt vaga, diria que únicament són els primers capítols els que s'inspiren. No hi ha ni tornejos d'arts marcials, ni races extraterrestres, ni androides assassins. És un llibrot de més de 1000 pàgines que vaig tardar quasi tres anys a llegir perquè és difícil. Té una estructura molt repetitiva, la majoria de capítols consisteixen a dir què el monjo Xuanzag es busca problemes amb algun esperit que se'l vol menjar i els seus acompanyants li han de resoldre el dia, tot això amb molts ensenyaments budistes i de la civilització xinesa.  

-Obra biològica (maig, 2015), Aristòtil (384-322 a.C). El filòsof d'Estageira no ha passat a la posteritat pels seus coneixements biològics però el ben cert és que tingué un interés pel naturalisme i va dedicar molt de temps a investigar molts mamífers, peixos, ocells i insectes, sobretot durant el seu exili  en Calcis. Malgrat no crear una escola, la seua visió immobilista de la naturalesa, a través del cristianisme, va influir en la biologia europea fins a l'arribada de Darwin al segle XIX. Té la curiositat de mostrar què es pensava sobre el moviment o la gestació fa 2300 anys.

-Cançó d'un somnàmbul (maig-juny, 2015), Nathalie Delorgne (1989). És la primera novel·la d'una escriptora de Calp que tracta sobre un personatge amb un treball avorrit i que pot viure en els seus somnis. En una d'eixes excursions nocturnes descobrirà que hi ha més persones amb eixa habilitat. Aquesta novel·la ens demostra tres coses: Que la fantasia no és un terreny vedat a professors barbuts amb limitacions socials, que la fantasia no tracta únicament de mags i regnes pseudomedievals i que les dones no han d'escriure sobre drames romàntics per a poder publicar. 

-El vell i la mar (juny, 2015), de l'escriptor nord-americà Ernest Hemingway (1899-1961). Un relat breu sobre un pobre pescador que s'enfronta braç a braç contra un peix per demostrar el seu valor davant el poble. Una faula sobre les grans gestes i el valor que tenen de cara la societat. 

-Les crisàlides (juny, 2015) de l'escriptor anglés John Whyndham (1903-1969). Canadà, en algun moment del futur, la civilització ha col·lapsat i algunes societats han tornat a vides més primitives, en aquestes comunitats tancades i religiosament extremistes algunes persones, animals i vegetals naixen amb mutacions i han de viure amagats per a no acabar en la foguera. Escrita a principis de la Guerra Freda un futur hipotètic després d'una guerra nuclear. A mesura que llegia vaig recordar que ja l'havia llegit en l'institut, però en anglés i en una d'eixes versions resumides així que va pagar la pena rellegir-lo. 

-La reina descalça (juny-juliol, 2015) de l'escriptor barceloní Ildefonso Falcones (1958). Aquest me'l vaig llegir quasi íntegre en el tren entre Calp i Alacant per a fer les opos. Quan hom llig una obra de Falcones ja sap que va a trobar: minories perseguides, personatges molt bons i d'altres molt roïns, lliçons de "mira tot el que sé sobre esta temàtica" i telenovel·la, molta telenovel·la. Així que en eixe aspecte no defrauda. Respecte a les primeres novel·les, aquí els personatges principals tenen més matisos i no són tan maniqueus. Els antagonistes però, semblen haver eixit d'un culebró veneçolà a l'estil de la Dama de Rosa. A més a més hi destaca per l'ambient coral que ha volgut donar a la història. L'inconvenient? Que es nota al final que no sabia com acabar-ho tot i té un desenllaç prou descafeïnat. Aquí els jueus i moriscos deixen pas als gitanos i esclaus africans. L'univers de les catedrals i els traginers ara és el del contraban de tabac. I si, Ildefonso ha estudiat molt sobre el tema del tabac en el segle XVIII. 

-La nit en què Frankenstein llegí el Quixot (juliol, 2015) del valencià Santiago Posteguillo (1967). És un llibre de relats breus sobre curiositats literàries de novel·les i escriptors.

-L'Egipcíaca (juliol, 2015) del sacerdot egipci Manetó (s.III a.C). Feia anys que anava d'aquesta obra. Durant la carrera el professor d'Egipte Antic la venia com bàsica per al coneixement de la història antiga del país del Nil. Ara bé, el resultat és decebent, ja que són  llistes de faraons de diverses fonts de l'antiguitat.  No hi ha història crítica ni relat ni anàlisi, és la història que es feia abans que nasquera la història com a ciència.

-El crisantem i l'espasa (juliol-agost, 2015) de l'antropòloga nord-americana Ruth Benedict (1887-1948). El 1943 els EUA estaven en guerra contra el Japó i volien saber contra qui s'enfrontaven de cara a una futura i hipotètica gestió del país a conquerir. Malgrat que interessant per conéixer aquesta cultura, també és cert que el punt de vista de Benedict és molt determinista, com si les persones es comportaren sempre segons uns patrons estrictes marcats per la seua cultura, sense possibilitat de lliure albir. Tanmateix tant durant la Revolució Meiji (1868) com acabada la Segona Guerra Mundial el Japó va viure enormes transformacions en la seua mentalitat col·lectiva, de manera que aquest determinisme no té sentit. A més a més no deixa de ser la visió d'un occidental sobre una altra cultura del món i cal agafar-la amb pinces.

-1984 (agost-setembre, 2015) de l'escriptor anglés George Orwell (1903-1950). Un dels clàssics de la literatura contemporània i de la literatura distòpica. El periodista imaginà una societat futura controlada per un govern omnipresent, la dictadura del Gran Germà, en guerra continua contra un enemic invisible. Després de la seua experiència en la guerra civil (que relatà en Homenatge a Catalunya) Orwell va acabar decebut amb el sistema soviètic i aquest sentiment es reflecteix en la seua obra. Escrita als anys 40 una novel·la que mai perd actualitat en la societat de la por en què vivim, amb  mitjans de comunicació manipulats, la societat controlada, la història reescrita i una amenaça constant sobre nosaltres que ens indueix a renunciar a drets fonamentals. 

-El jardiner nocturn (setembre, 2015) de l'escriptor nord-americà George Pelecanos (1957). Washington, la mort d'un adolescent sembla obrir un antic cas d'assassinats en sèrie, al capdavant de la investigació hi ha un policia afroamericà amb la típica família de sitcom. En algun moment algú va dir que una bona obra realista ha d'incloure fins i tot la marca de roba interior que els personatges fan servir i així pareix que estigues en un anunci continu. Els personatges beuen Coca-cola, duen sabates Nike i renten la roba amb Ariel i per si no fóra prou, també has de saber-ho tu, sofrit lector. El protagonista sembla ser un Carl Winslow a l'ús i en cada pàgina vius amb por que s'òbriga la porta i aparesca el veí insofrible i furta-escenes. Massa tensió.

-L'efecte del vol d'una papallona al Japó (setembre-octubre, 2015) de l'escriptora, directora de cine i sacerdotissa budista nord-americana i ascendència japonesa però no biòloga Ruth Ozeki (1956). Una dona en el Canadà troba en la platja un diari d'una xica japonés llançat pel tsunami de 2011. A través de les pàgines del diari va unint els fils d'una història personal que retracta la societat japonesa i com influeix en la vida de la canadenca. Una història molt interessant llevat pel final que em va recordar a una eixida cap endavant a l'estil El món de Sofia, l'aparició del realisme màgic quan ningú l'esperava ni l'havia convidat, així i tot salva els mobles i és una novel·la entretinguda de llegir.

-La conjura dels necis (octubre, 2015) de l'escriptor nord-americà John Kennedy Tool (1937-1969). El llibre més divertit que he llegit aquest any. Tracta sobre un fracassat ni-ni que viu amb sa mare i que sempre troba pretextos per a no treballar justificant-ho amb els més alts valors morals. El problema és que la gent que l'envolta no està molt millor del cap. Em va agradar perquè retracta una altra vista de l'estil americà de vida i de la ciutat de Nova Orleans, despullada del gòtic, dels francesos i del jazz, elements que l'han immortalitzada. Després que un editor rebutjara l'obra, l'escriptor va caure en una depressió i acabà suïcidant-se amb trenta anys escassos, una gran pèrdua per a la història de la literatura, qui sap quines obres més s'hagueren publicat. 

-La història m'absoldrà (octubre, 2015). Fidel Castro (1926). Un llibre que aparegué al meu ebook encara no sé com i que és part de l'al·legat que féu Fidel Castro davant del tribunal que el jutjava per la seua participació en uns assalts contra el govern de Batista el 1953. És una síntesi dels problemes que arrossegava Cuba i una declaració d'intencions de les tasques a realitzar que volia fer Castro.

-El fill del cònsol (octubre-novembre, 2015) de l'escriptor ja esmentat Santiago Posteguillo. No és el primer que llig d'aquest autor, ja he llegit abans Els Assassins de l'Emperador i es nota molt l'evolució en la manera d'escriure. A Posteguillo li agraden molts els experiments literaris, per exemple canviar habitualment la veu del narrador del passat al present i al futur o en l'esmentat dels Assassins un capítol narrat des de la perspectiva d'un gos. Ara bé, amb llibres tan grossos al final es nota que hi ha molta brossa, com en aquest del Cònsol tot fet relacionat amb Plaute que no acaba de trobar-se amb la trama principal i es queda despenjada. Això sí, té l'habilitat d'entretindre perquè partint de la idea que tots sabem com acabà la Segona Guerra Púnica, tota la intriga se'n va per l'aire. Molts personatges són plans i el protagonista insofrible moltes vegades: tanta saviesa, tant de saber estar, tanta perfecció d'Escipió avorreix. M'he fixat també que les dones tenen un paper testimonial, el seu paper queda reduït a tres: mares, esposes o putes però no juguen cap paper. El personatge d'Hanníbal acaba diluint-se en la trama i finalment, tampoc m'ha agradat el paper dels ibers, poc més que uns bàrbars d'opinió voluble, venent-se ara als cartaginesos, ara als romans. 

-Musashi. El camí de l'espasa (novembre-desembre, 2015) del novel·lista japonés Eiji Yoshikawa. Aquesta és la segona part d'una sèrie de novel·les sobre Miyamoto Musashi un famós guerrer que visqué entre els segles XVI i XVII en el context de l'establiment del Shogunat Tokugawa.

-La catedral (desembre, 2015) del valencià Vicente Blasco Ibáñez (1867-1928). Tot el que he llegit de Blasco Ibáñez m'ha agradat però en aquesta ja vaig pel 50% del llibre i no para de presentar personatges, no hi ha cap trama i ja vaig per la data curiosa sobre la catedral de Toledo número 1000. No li augure un bon final.

-Una nova història de l'Alta Edat Mitjana: Europa i el món Mediterrani entre el 400 i el 800 (maig, 2015 - ?) de l'historiador anglés Christopher Wickham (1950). L'Alta Edat Mitjana s'estén entre els segles V i X, entre la desaparició de l'Imperi Romà i la consolidació del feudalisme, una època fosca i mal coneguda. Wickham compara la diversa evolució de diferents regions dins del solar romà i fora, Egipte, Dinamarca, Hispània o Anglaterra són alguns dels espais tractats, analitza l'estructura de govern, la societat i l'economia d'un període més conegut per les seues llegendes que pels seus fets. 

diumenge, 13 de desembre de 2015

RETROSPECTIVA DE MITJA DÉCADA (III)

No t’has fixat mai en com de determinants són les casualitats? Com estar en el lloc indicat i el moment adequat té un gran pes en el nostre devenir? Pots enfocar-ho de dues maneres: creure que el destí va guiant-te cap a una meta o pensar que la nostra vida ve conformada per les petites casualitats de manera aleatòria, sense cap pla còsmic ni metafísic per a nosaltres. Com el mosquit que esclafes contra una paret en una pesada i calorosa nit d’estiu. Era el seu destí final morir així? O ha sigut una casualitat, com pogués haver tingut un altre final?

Retrocedim un poc enrere en el temps, fins a l’estiu de 2012, quan la prima de risc era la paraula de moda i pareixia que en qualsevol moment tot anava a enfonsar-se. Però no patíem molt perquè sabem que aquí vivim a la vora del precipici, sempre a punt de caure, sempre a punt de canviar i a la fi, tot com sempre i poden continuar. Jo acabava de tornar d’Alemanya i vivia en l’eufòria europea de descobrir o redescobrir el sol, la mar i l’estiu, deixant enrere els llargs mesos de pluja i fred. Acabat l’estiu, havien de tornar la gelor, les nits eternes, el desert dels carrers, el fred humit, la solitud.

En tornar d’Alemanya el meu pla era traure’m la capacitació per a poder ensenyar castellà com a llengua estrangera, que semblava l’única sortida viable per a treballar fora havent estudiat una carrera d’humanitats. No obstant com ja vaig comentar en aquesta entrada els meus plans de futur solen acabar en un fracàs estrepitós. També volia traure’m els certificats d’anglés i alemany, ja que no anava a tindre feina, almenys podria tindre cartons per a tapar-me en les plujoses nits de la meua futura vida deambulant. Vaig elegir l’opció més econòmica, que no barata, en la Universitat de València (error) i aquell curs havia de retrobar-me amb moltes de les martingales pedagògiques que ja patís durant el màster, això sí, en el seu favor, amb una dosi menys de flipamenta mental per part del professorat. Nota al marge: avantatges d’estudiar a distància: els professors els veus per correu electrònic.

A la fi eixe postgrau únicament em serviria anys després per a ensenyar anglés en el Perú perquè el món de l’ensenyament del castellà com a llengua estrangera està monopolitzat per l’institut Cervantes i si no passes per ells (és a dir, pagar el seu màster) ho tens difícil en el món acadèmic. El graciós amb tot això de la bombolla educativa és que sembla que sense un màster no pots ser educador i et fa plantejar si existien professors abans que inventaren tots aquests saraus. És hora de baixar el món universitari del seu Olimp d’autosuficiència i prepotència social. Si no, hem d’acceptar la seua tesi: sense màsters no hi ha professors (que recorda un poc a això de “sense periodisme no hi ha democràcia”, digué el comentarista de les vides dels futbolistes).

Bé, eixugades les llàgrimes, encara havia de descobrir aquell any una d’eixes veritats de la vida i és que quan hom se’n va d’un lloc, se’n va un poquet per sempre, malgrat tornar-hi. Llevant els anys de la universitat i vivint fora, feia gairebé 7 anys que no havia viscut en Xàbia. És cert que hi havia anat en caps de setmana i vacances, tanmateix em referisc a viure-hi de veritat, no quan tot és festa, sinó un dimarts de novembre a les 11.00 al matí per exemple. Què passa llavors en Xàbia? Jo t’ho diré, res. I un dimecres de gener a les 17.00? Tampoc res. Exacte, havia de descobrir que Xàbia està bé si tens posem, 60 anys i vens de Saxònia, en cas contrari, quan tanquen les persianes de l’estiu, és com un erm en el qual la vida es deté. La gent s’amaga quan es pon el sol com si els hiverns foren de temperatures sota zero i no primaveres nòrdiques. I si ja plou, podries anar com Sòcrates buscant homes amb una llanterna i no en trobaries cap.

Igualment em vaig trobar amb el fet que durant l’etapa universitària havia travat la major part de relacions a València i en tornar-hi a casa vaig constatar eixa distància. València està tan lluny quan depens de la guagua de Maracaibo! Per la part positiva, tenia molt de temps lliure per a llegir, fer esport, passejar durant, escriure i encara em sobraven hores així que per matar el temps entre estudiar el postgrau i preparar-me els exàmens vaig començar a investigar sobre el cementeri antic de Xàbia, també amb resultats fracassats. Investigar sobre Xàbia sense tindre padrins significa entropessar amb l’escassa documentació i les barreres burocràtiques. La qüestió és que un matí de vaga escolar estava en la biblioteca fent un buidatge d’una antiga enciclopèdia valenciana i anava dipositant volums sobre la taula a gran velocitat, eixe fet va cridar l’atenció d’un xic que hi havia allà en una taula del racó. Em va preguntar si me’ls estava llegint tots. Ell tenia sobre la taula un llibre per aprendre portugués, un altre d’alemany mentre estudiava filosofia i química. Tenia idees extravagants i una manera un poc massa directa d’expressar-se, com si ningú mai li haguera ensenyat a parlar amb tots eixos revestiments socials hipòcrites. Així que començarem a conversar.

Uns dies després me’l vaig tornar a trobar i em va anunciar que havia decidit acceptar el repte i que anava a superar-me en tot. Jo no sabia ben bé de què parlava, entre que sóc un imant de gent estranya i que clave la cama contínuament, no sé què li deguera dir, de manera que probablement havia sigut culpa meua. Així començà de casualitat una bonica relació d’amistat, jo l’ajudava amb la història, ell m’ajudava amb l’anglés. També ens ajudarem mútuament en les qüestions de la vida i uns mesos després, acabat el curs escolar, els nostres camins es separaren. Ell se n’anà a estudiar a Barcelona i jo havia de marxar primer a Escòcia, després tornaria i tornaria a marxar i tornaria i tornaria a marxar. Estava immers en un bucle d’atracció-repulsió vers Xàbia. Un any després de tornar d’Alemanya, em trobava arrossegant una maleta per un turó escocés sense bitllet de tornada.

dissabte, 5 de desembre de 2015

M DE MAGANXA

Maganxa (pos.cas manga ancha), maganya (it. magagna), mangarrufa (incert), martingala (fr.martingale),  tenim moltes paraules per a designar els enganys, els embulls, les trampes, els secrets, les astúcies, la picaresca feta art i en resum, la jungla en què vivim. Hobbes tenia raó, la supervivència sembla lligada a la capacitat d'imposar-se a la resta. Estem atrapats en una xarxa intricada que s'estén per tots els nivells de la vida i que mentre beneficia a uns, a la resta ens condemna a la precarietat. Però com sempre hi ha hagut classes i classes, i una cosa són les maganyes del dia a dia i altra, les maganxes a gran escala, les que ens acaben afectant a tots i que són responsables del desenvolupament o subdesenvolupament d'una societat.

D'aquelles noces, aquests bescuits. Si bé aquest sistema encara està poc estudiat i les anàlisis es centren sobretot en el període de la restauració alfonsina (1874-1931), moment en què se li dóna el nom de Caciquisme. Pense que el caciquisme no és una conseqüència del sistema polític alfonsí, sinó la manifestació d'un fenomen, els orígens dels quals caldria situar molt més enrere en el temps i que s'estenen fins a l'actualitat. Eixe costum de circunscriure'l a unes dècades de la nostra història pareix voler dir que ja està passat i més bé al contrari, continua ben viu.

Per no dir-li "aquest sistema" o "el sistema del que usted me habla", acceptarem vaixell i li direm caciquisme encara que ultrapasse els seus límits temporals acceptats. Llavors el caciquisme es defineix com una xarxa de relacions clientelars que es desenvolupa a dos nivells. Per una banda en un horitzó local, en el municipi i voltants i per una altra banda, en un plànol supramunicipal, afectant el municipi, la diputació i l'estat. 

Presenta algunes semblances amb la màfia (clientelisme, famílies, actituds paternalistes vers els clients, paper intermediari entre els diversos plànols d'organització administrativa, control més o menys directe de les institucions) sense eixa violència manifesta, encara que en determinats moments si que s'hi observa (vos recomane llegir la novel·la de Joan Olivares Vespres de Sang, sobre el capo d'Otos, un propietari anomenat Felip Alfonso, en el context de la crisi del sistema senyorial). De fet, ho testimonià Saviano en una entrevista en la ràdio sobre el seu llibre Gomorra, quan el periodista preguntà  si seria possible la implantació de la màfia en Espanya, ell va dir queles famílies ja ho havien intentat i havien fracassat perquè ja existeix una estructura pareguda. Cap dels dos sistemes és deutor de l'altre, més aviat parteixen d'una tradició molt arrelada a la Mediterrània.

El Mare Nostrum és una illa entre continents, les comunicacions són més senzilles per mar que per terra a causa d'un paisatge molt accidentat, format per  muntanyes, penya-segats, valls, barrancs i cales. Hem de sumar-hi que durant molt de temps camins i rutes han estat plagat de pirates, bandolers i roders. Tot això ha dificultat durant molt de temps les comunicacions terrestres i ha afavorit la distància entre els nuclis de població i els centres de poder, així com les relacions de curt radi. Una concepció centralista de l'estat ha reforçat aquesta distància entre centre i perifèria.  A aquesta difícil equació afegim el factor d'una economia  de base agrària que ha saltat a una especialització en serveis sense passar pel sector secundari i que ha portat molta precarietat laboral. La pèrdua de capacitat adquisitiva en determinats moments ha polaritzat la societat, donant com a resultat tot plegat una combinació que ha adobat la proliferació de cacics.

Sovint s'associa cacic amb el ric del poble però no és necessàriament així. Un cacic és aquell que disposa dels mitjans necessaris per a exercir la seua influència sobre el municipi i sobre la diputació i bastir així les esmentades xarxes. Recapten els diners que són enviats a Madrid i reparteixen el que Madrid torna, donen treball, aconsegueixen llicències, reparteixen ajudes i subvencions. Això no ix de la seua butxaca,  però a qui li importa? Ells actuen com si ho fóra. Són grans propietaris i industrials, de vegades antics nobles als quals la revolució liberal els agafà amb els deures fets. A la Marina són els grans propietaris relacionats amb la pansa. També, ells o els seus fills, tenen estudis superiors relacionats amb el dret o la jurisprudència, car conéixer la llei i interpretar-la són fonamentals per al control de les institucions. Així mateix és en els centres d'estudis superiors situats a les capitals on es forgen les futures aliances polítiques que seran vitals per al seu exercici.

Cal diferenciar també entre cacics i amos/senyorets. Els primers serien aquells que  exerceixen un domini efectiu sobre la diputació i estenen les seues xarxes en un ampli territori. En la diputació d'Alacant hi hagué Antonio Torres Orduña, gran propietari de Pego i Benissa i membre del Partit Conservador, i Trinitario Ruiz Capdepón, advocat d'Oriola i professor de dret a la Universitat de València, membre del Partit Liberal. Aquests dos es dividiren la diputació en l'anomenat Pacte del Barranquet, pel qual un i l'altre delimitaren unes zones d'influència a la diputació i es garantien la presència d'ambdós a les corts.

Pel que fa als amos i senyorets també tenien grans propietats però l'abast de la seua influència era reduït. A la Marina trobem Juan Sala Feliu, advocat pegolí i gran terratinent del Partit Conservador, José Morand Bordehore, comerciant de la pansa i propietari a Dénia emparentat amb els Carbonell d'Alcoi (industrials que fundaren l'oliera Carbonell de Còrdova). O Joaquín Ballester Lloret, advocat de Tormos i cofundador del sanatori de Fontilles. Tots aquests militaven en el Partit Conservador, partit que exercí un còmode domini a la Marina. Bé, no  a tota, ja que un poble resistia ara i sempre a l'invasor romà.

A Xàbia el senyoret fou Juan Bautista Català Gavilà, gran propietari de la pansa, membre del Partit Liberal molt identificat al reformisme de Romanones però també al maurisme i fins i tot i en últim moment al regionalisme. Juntament amb el seu fill, Romualdo Català Guarner (que arribà ser governador de Navarra), lideraren la Lliga Anticaciquista a la comarca. Aquests personatges són un poc contradictoris perquè semblen adalils de la renovació democràtica i enderroc del sistema caciquil però a la fi semblava més una renovació lampedusiana, canviar el just per mantindre el sistema. Com la renovació democràtica que ens està arribant. El principal objectiu dels Català era neutralitzar la influència del clan dels Torres Orduña i tingueren com a principal valedor a Niceto Alcalà Zamora, que estigué diverses vegades a Xàbia i acabaria presidint la Segona República. Com a curiositat, per part de mare Romualdo era nét del poeta Lluis Guarner i nebot de l'historiador Manuel Sanchís Guarner.

Sobre el paper d'intermediaris dels cacics, aquests representaven els principals partits polítics en cada diputació, donaven el vistiplau als candidats que proposava Madrid i com ja s'ha esmentat més amunt, administraven part de les partides de diners que arribaven de l'Estat. Els candidats proposats no sempre eren de la comarca o diputació a la qual volien representar, llavors  s'anomenaven cuneros i si algú pensa, correcte un candidat sense cap relació amb la província és garantia d'imparcialitat, s'equivoca perquè sempre tenien al darrere als cacics.

Enfront d'aquests hi havia la població, que estava molt desmobilitzada. La seua situació econòmica era complicada. El negoci de la pansa era beneficiós per als grans propietaris i els que la comerciaven, per als jornalers, la gran majoria, representava treball precari i temporal. Molts compaginaven la temporada de pansa amb temporades a Europa i Algèria. El fet que la majoria sols poguera aspirar a un jornal en les terres del senyoret els deixava en una posició de subordinació al sistema.  Llevat de Dénia, no trobem sindicats obrers,  com a molt trobarem societats agrícoles religioses (com la del Nazareno a Xàbia) que funcionaven més bé com a confraries medievals, és a dir, organitzacions d'ajuda d'ofici. A més a més la llei limitava la capacitat de participar en un procediment electoral a aquells que no saberen ni llegir ni escriure i estem en un moment en què els índexs d'analfabetisme eren elevats, un 32% a Xàbia i fins a un 40% per a Dénia.

Tal com ha demostrat Teresa Ballester, els mateixos cacics que governaven en el període alfonsí es mantindran una vegada proclamada la República i novament en acabar la Guerra Civil. Es convertiran en una peça fonamental per a reforçar el règim franquista i a la mort del dictador es mostraran com a grans demòcrates, sempre canviant-ho tot i sempre aconseguint que res canvie. Són famílies que controlen la política en benefici dels seus negocis, adés la pansa, hui el negoci immobiliari. Formen part dels partits majoritaris i mediatitzen les regidories d'urbanisme, atorguen treballs i concessions a tiri bandiri per mantindre una xarxa de vots captius. Saben adaptar-se a les normes que imposa cada règim polític. Ara bé el caciquisme es fa fort en la pobresa política, a més polaritzat el sistema, més fàcil és de controlar, a més diversitat, el més probable és que acaben destruint-se unes faccions a les altres en l'intent de sobreviure.

I després d'algunes pinzellades que intenten explicar d'on provenen molts tics que veiem en la vida política de Xàbia i la Marina, m'agradaria intentar donar una interpretació personal a l'origen de tot. Des del meu punt de vista el caciquisme arriba per omplir el buit de poder creat durant la crisi del sistema senyorial i  també és una reacció a la introducció del capitalisme modern en el món rural. L'eliminació del sistema senyorial, des del poder i evitant el màxim vessament de sang possible buscava un repartiment de les terres més equitatiu, ara bé, la necessitat de diners va afavorir la concentració de propietats en unes poques mans i molts llauradors van passar de ser emfiteutes a jornalers. Aquesta oportunitat perduda creà un buit de poder local que ben aviat va trobar amo.