dissabte, 5 de desembre de 2015

M DE MAGANXA

Maganxa (pos.cas manga ancha), maganya (it. magagna), mangarrufa (incert), martingala (fr.martingale),  tenim moltes paraules per a designar els enganys, els embulls, les trampes, els secrets, les astúcies, la picaresca feta art i en resum, la jungla en què vivim. Hobbes tenia raó, la supervivència sembla lligada a la capacitat d'imposar-se a la resta. Estem atrapats en una xarxa intricada que s'estén per tots els nivells de la vida i que mentre beneficia a uns, a la resta ens condemna a la precarietat. Però com sempre hi ha hagut classes i classes, i una cosa són les maganyes del dia a dia i altra, les maganxes a gran escala, les que ens acaben afectant a tots i que són responsables del desenvolupament o subdesenvolupament d'una societat.

D'aquelles noces, aquests bescuits. Si bé aquest sistema encara està poc estudiat i les anàlisis es centren sobretot en el període de la restauració alfonsina (1874-1931), moment en què se li dóna el nom de Caciquisme. Pense que el caciquisme no és una conseqüència del sistema polític alfonsí, sinó la manifestació d'un fenomen, els orígens dels quals caldria situar molt més enrere en el temps i que s'estenen fins a l'actualitat. Eixe costum de circunscriure'l a unes dècades de la nostra història pareix voler dir que ja està passat i més bé al contrari, continua ben viu.

Per no dir-li "aquest sistema" o "el sistema del que usted me habla", acceptarem vaixell i li direm caciquisme encara que ultrapasse els seus límits temporals acceptats. Llavors el caciquisme es defineix com una xarxa de relacions clientelars que es desenvolupa a dos nivells. Per una banda en un horitzó local, en el municipi i voltants i per una altra banda, en un plànol supramunicipal, afectant el municipi, la diputació i l'estat. 

Presenta algunes semblances amb la màfia (clientelisme, famílies, actituds paternalistes vers els clients, paper intermediari entre els diversos plànols d'organització administrativa, control més o menys directe de les institucions) sense eixa violència manifesta, encara que en determinats moments si que s'hi observa (vos recomane llegir la novel·la de Joan Olivares Vespres de Sang, sobre el capo d'Otos, un propietari anomenat Felip Alfonso, en el context de la crisi del sistema senyorial). De fet, ho testimonià Saviano en una entrevista en la ràdio sobre el seu llibre Gomorra, quan el periodista preguntà  si seria possible la implantació de la màfia en Espanya, ell va dir queles famílies ja ho havien intentat i havien fracassat perquè ja existeix una estructura pareguda. Cap dels dos sistemes és deutor de l'altre, més aviat parteixen d'una tradició molt arrelada a la Mediterrània.

El Mare Nostrum és una illa entre continents, les comunicacions són més senzilles per mar que per terra a causa d'un paisatge molt accidentat, format per  muntanyes, penya-segats, valls, barrancs i cales. Hem de sumar-hi que durant molt de temps camins i rutes han estat plagat de pirates, bandolers i roders. Tot això ha dificultat durant molt de temps les comunicacions terrestres i ha afavorit la distància entre els nuclis de població i els centres de poder, així com les relacions de curt radi. Una concepció centralista de l'estat ha reforçat aquesta distància entre centre i perifèria.  A aquesta difícil equació afegim el factor d'una economia  de base agrària que ha saltat a una especialització en serveis sense passar pel sector secundari i que ha portat molta precarietat laboral. La pèrdua de capacitat adquisitiva en determinats moments ha polaritzat la societat, donant com a resultat tot plegat una combinació que ha adobat la proliferació de cacics.

Sovint s'associa cacic amb el ric del poble però no és necessàriament així. Un cacic és aquell que disposa dels mitjans necessaris per a exercir la seua influència sobre el municipi i sobre la diputació i bastir així les esmentades xarxes. Recapten els diners que són enviats a Madrid i reparteixen el que Madrid torna, donen treball, aconsegueixen llicències, reparteixen ajudes i subvencions. Això no ix de la seua butxaca,  però a qui li importa? Ells actuen com si ho fóra. Són grans propietaris i industrials, de vegades antics nobles als quals la revolució liberal els agafà amb els deures fets. A la Marina són els grans propietaris relacionats amb la pansa. També, ells o els seus fills, tenen estudis superiors relacionats amb el dret o la jurisprudència, car conéixer la llei i interpretar-la són fonamentals per al control de les institucions. Així mateix és en els centres d'estudis superiors situats a les capitals on es forgen les futures aliances polítiques que seran vitals per al seu exercici.

Cal diferenciar també entre cacics i amos/senyorets. Els primers serien aquells que  exerceixen un domini efectiu sobre la diputació i estenen les seues xarxes en un ampli territori. En la diputació d'Alacant hi hagué Antonio Torres Orduña, gran propietari de Pego i Benissa i membre del Partit Conservador, i Trinitario Ruiz Capdepón, advocat d'Oriola i professor de dret a la Universitat de València, membre del Partit Liberal. Aquests dos es dividiren la diputació en l'anomenat Pacte del Barranquet, pel qual un i l'altre delimitaren unes zones d'influència a la diputació i es garantien la presència d'ambdós a les corts.

Pel que fa als amos i senyorets també tenien grans propietats però l'abast de la seua influència era reduït. A la Marina trobem Juan Sala Feliu, advocat pegolí i gran terratinent del Partit Conservador, José Morand Bordehore, comerciant de la pansa i propietari a Dénia emparentat amb els Carbonell d'Alcoi (industrials que fundaren l'oliera Carbonell de Còrdova). O Joaquín Ballester Lloret, advocat de Tormos i cofundador del sanatori de Fontilles. Tots aquests militaven en el Partit Conservador, partit que exercí un còmode domini a la Marina. Bé, no  a tota, ja que un poble resistia ara i sempre a l'invasor romà.

A Xàbia el senyoret fou Juan Bautista Català Gavilà, gran propietari de la pansa, membre del Partit Liberal molt identificat al reformisme de Romanones però també al maurisme i fins i tot i en últim moment al regionalisme. Juntament amb el seu fill, Romualdo Català Guarner (que arribà ser governador de Navarra), lideraren la Lliga Anticaciquista a la comarca. Aquests personatges són un poc contradictoris perquè semblen adalils de la renovació democràtica i enderroc del sistema caciquil però a la fi semblava més una renovació lampedusiana, canviar el just per mantindre el sistema. Com la renovació democràtica que ens està arribant. El principal objectiu dels Català era neutralitzar la influència del clan dels Torres Orduña i tingueren com a principal valedor a Niceto Alcalà Zamora, que estigué diverses vegades a Xàbia i acabaria presidint la Segona República. Com a curiositat, per part de mare Romualdo era nét del poeta Lluis Guarner i nebot de l'historiador Manuel Sanchís Guarner.

Sobre el paper d'intermediaris dels cacics, aquests representaven els principals partits polítics en cada diputació, donaven el vistiplau als candidats que proposava Madrid i com ja s'ha esmentat més amunt, administraven part de les partides de diners que arribaven de l'Estat. Els candidats proposats no sempre eren de la comarca o diputació a la qual volien representar, llavors  s'anomenaven cuneros i si algú pensa, correcte un candidat sense cap relació amb la província és garantia d'imparcialitat, s'equivoca perquè sempre tenien al darrere als cacics.

Enfront d'aquests hi havia la població, que estava molt desmobilitzada. La seua situació econòmica era complicada. El negoci de la pansa era beneficiós per als grans propietaris i els que la comerciaven, per als jornalers, la gran majoria, representava treball precari i temporal. Molts compaginaven la temporada de pansa amb temporades a Europa i Algèria. El fet que la majoria sols poguera aspirar a un jornal en les terres del senyoret els deixava en una posició de subordinació al sistema.  Llevat de Dénia, no trobem sindicats obrers,  com a molt trobarem societats agrícoles religioses (com la del Nazareno a Xàbia) que funcionaven més bé com a confraries medievals, és a dir, organitzacions d'ajuda d'ofici. A més a més la llei limitava la capacitat de participar en un procediment electoral a aquells que no saberen ni llegir ni escriure i estem en un moment en què els índexs d'analfabetisme eren elevats, un 32% a Xàbia i fins a un 40% per a Dénia.

Tal com ha demostrat Teresa Ballester, els mateixos cacics que governaven en el període alfonsí es mantindran una vegada proclamada la República i novament en acabar la Guerra Civil. Es convertiran en una peça fonamental per a reforçar el règim franquista i a la mort del dictador es mostraran com a grans demòcrates, sempre canviant-ho tot i sempre aconseguint que res canvie. Són famílies que controlen la política en benefici dels seus negocis, adés la pansa, hui el negoci immobiliari. Formen part dels partits majoritaris i mediatitzen les regidories d'urbanisme, atorguen treballs i concessions a tiri bandiri per mantindre una xarxa de vots captius. Saben adaptar-se a les normes que imposa cada règim polític. Ara bé el caciquisme es fa fort en la pobresa política, a més polaritzat el sistema, més fàcil és de controlar, a més diversitat, el més probable és que acaben destruint-se unes faccions a les altres en l'intent de sobreviure.

I després d'algunes pinzellades que intenten explicar d'on provenen molts tics que veiem en la vida política de Xàbia i la Marina, m'agradaria intentar donar una interpretació personal a l'origen de tot. Des del meu punt de vista el caciquisme arriba per omplir el buit de poder creat durant la crisi del sistema senyorial i  també és una reacció a la introducció del capitalisme modern en el món rural. L'eliminació del sistema senyorial, des del poder i evitant el màxim vessament de sang possible buscava un repartiment de les terres més equitatiu, ara bé, la necessitat de diners va afavorir la concentració de propietats en unes poques mans i molts llauradors van passar de ser emfiteutes a jornalers. Aquesta oportunitat perduda creà un buit de poder local que ben aviat va trobar amo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada