dimecres, 23 de maig de 2012

EPPUR SI MUOVE

Conten que davant d'un tribunal de la Inquisició, el científic pisà Galileu fou obligat a rebutjar públicament la teoria heliocèntrica (aquella què diu que la Terra gira al voltant del sol i no a la inversa). L'home havia sigut derrotat, una vegada més, per una institució molt poderosa, tanmateix no estava disposat a continuar vivint amb eixa espineta humiliant, per sempre al cor així que en veu baixa, com per consolar-se ell mateixa, va dir aquestes paraules: Eppur si muove, què en italià vol dir: tanmateix es mou (en relació a que la Terra continua girant al voltant del sol).

Personalment sempre he interpretat aquesta frase com que la Terra malgrat si estem a favor o en contra, si fem això o allò, si tenim una vida plena o buida, feliç o trista, si fem el bé o el mal, la Terra continua girant sobre el seu eix i al voltant del sol, indiferent als paràsits que l'habiten. De vegades ens oblidem què la terra gira i gira. Jo em vaig adonar fa unes setmanes. Era un dia en el què es celebrava la final de la Deutscher Fussball-Bund Pokal o Copa del Rei alemanya, per entendre'ns. Jugava el Bayern de Múunic contra el Borússia de Dortmund i jo estava en un petit bar de seguidors d'aquest equip.

Ja es prou estrany veure'm a mi contemplant un partit de futbol, un dels indicadors què fa temps he deixat de ser jo per ser un altre jo. Estava rodejat d'alemanys bevent cervesa. Déu com beuen aquests alemanys! Jo no podia seguir-los el ritme però devia tindre un got màgic perquè cada vegada que el buidava apareixia de nou plé front a mi. Devia ser la cervesa però em vaig sorprendre fins i tot celebrant un gol del Borússia. O tal vegada fos per escapar de les urpes d'un alemany què tenia al costat i què, emocionat, em pegava una punyada al braç cada vegada que el seu equip marcava. Va guanyar per 5 gols i així es va quedar de desfet el meu braç. 

No sé si fou la cervesa, la grappa i l'ouzo del sopar (una beguda grega molt semblant a la cassalla), els cops de l'afeccionat alemany o el fet de veure'm en aquella atmosfera tan estranya però necessitava eixir d'allí. En el transsumpte havia fet acte de presència Mr. Hyde i necessitava traure'l d'allà dins o acabaria per preguntar-li a la cambrera si en la seua joventut s'anomenava Fritz i conduïa un camió.

Últimament Mr-Hyde i jo no tenim bona relació, em fa feredat perquè tendeix a ser massa sincer i en les reunions socials que he freqüentat aquests darrers mesos el tema estrella és "Alemanya és plena d'immigrants" i "hi ha que veure com d'absurds són aquells que no són alemanys" i a pesar de tot Mr-Hyde és un justicier i s'enerva d'escoltar tanta tonteria per segon. En la penúltima vam arribar a un tracte: "si em promets que callaràs i que sentes el que sentes no protestaràs, m'encarregaré de subministrar-te alcohol durant tota la nit" "entesos". He de reconèixer què es va portar bé, massa bé. Mr-Hyde és enginyós, graciós, simpàtic, espontani i gran conversador i filòsof però a més a més sap parlar molt millor alemany que jo! Es va portar tan bé que en l'última barbacoa tots em demanaven on estava i perquè no hi anava. Anul·lat per el propi alter ego etílic! Més baix no es pot caure. Eixe dia em va costar subsistir a base d'aigua amb gas però Mr-Hyde no va vindre.

Doncs bé, tornant al dia de futbol, allà estàvem ambdós prenent la fresca. D'enfront del bar hi ha una casa cantonera que m'intriga des que sóc aquí. Destaca sobre la resta de cases, sembla un edifici d'estil victorià que s'alçà sobre un bosc de habitatges unifamiliars. Mai he vist a ningú en eixa casa, sempre les portes i finestres tancades, com si els seus habitants tingueren por de la llum. Cap vehicle estacionat a l'entrada, res que indiqués una presència humana. I a Mr-Hyde se sentia igual que jo d'intrigat per la casa.

Ens hi vam apropar buscant respostes. Crec que mai havíem coincidit en el mateix plànol i era francament emocionant. Vam pegar una volta a la casa. Ni rastre de ningú. Ens assomarem pel pany de la porta, però sols hi havia la foscor. A la fi, prenent aire vam picar a la porta i acte seguit arrancàrem a córrer com xiquets buscant refugi. Uns minuts més tard tornàrem, no havia sortit ningú, la pau de la casa no s'havia vist alterada per aquell visitant imprevist. Tornàrem a picar, aquesta vegada el timbre i de nou a l'amagatall, però res, cap llum en el porxo ni a les finestres superiors, tampoc a les del soterrani. Nova expedició, aquesta vegada a la porta de darrere de la casa. Però no s'hi veia res. Pot ser que fora una casa deshabitada al cap i a la fi però en la bústia oberta hi havia correu. Sentíem la necessitat de violar aquell correu, de propinar un castic als estadants per voler amagar el seu secret. Perquè tots tenen un secret. Si alguna cosa ens ha ensenyat la televisió és que en tot barri de cases perfectes, famílies perfectes, veïns que saluden els veïns, gespa tallada a la perfecció, jardins primorosament ornamentats, i estampes idíl·liques al porxo, en cada armari de cada casa s'amaga un cadàver i aquesta casa no anava a ser l'excepció. 

Pot ser era l'últim rastre de moralitat que ens quedava però allargarem la mà cap a la bústia. Bé no hi havia res, propaganda del supermercat i la tele-guia. Havíem venut la nostra ànima per a res! Doncs bé, aquell mes no anaven a poder quins programes feien a la televisió, ells s'ho havien buscat, fos qui fos qui visqués en aquella casa. Ja estava buscant un bon lloc on poder amagar la prova del meu crim quan vaig sentir el pes de la culpa que m'impedia fer cap passa més. Maleït cristianisme! Vaig tornar, vaig deixar la tele-guia on estava i vaig tornar al bar justament quan acabava el descans.

Tal vegada foren les emocions viscudes o la cervessa, però la gravetat començava a burlar-se de mi així que tan discretament com vaig poder vaig sortir del bar. Tornant cap a casa, mentre dibuixava amples esses per la vorera, vaig tindre una epifania, el meu moment d'eureka. La terra s'estava movent i jo era capaç de sentir-ho i es movia indiferent a que el BFB hagués guanyat la Copa o aliena a la corrupció moral que havíem sofert Mr.Hyde i jo. I continuava movent-se, com si res. Necessitava compartir aquell descobriment amb algun altre ésser humà. Una dona que passava per allà semblava ser la candidata idònia, el destí l'havia posat allí per a que es convertís en la meua apòstol. M'hi vaig adreçar a ella:
-La Terra s'està movent, no ho nota? Vosté també s'està movent! Tot s'està movent, a pesar de tot! No és meravellós?
La dona em va mirar amb despreci i va continuar el seu pas, aquesta vegada més veloç, després d'haver-se creuat amb un indesitjable pel carrer.
I mentre la veia allunyar-se, vaig alçar el puny i em vaig acomiadar d'ella dient-li: Eppur si muove! Eppur si muove!

diumenge, 20 de maig de 2012

HAMELN, UNA CIUTAT QUE VIU DEL CONTE

Hameln no passaria de ser una petita ciutat de la Baixa Saxònia de cases pintoresques i ben resguardades dels embats del temps si no fos perquè el seu nom ha quedat irremissiblement lligat a un flautista que es dedicava a caçar rates i segrestar xiquets. El flautista d'Hamelí es conegut per molta gent arreu del món gràcies sobretot als germans Grimm, dos filòlegs i polítics alemanys que en el segle XIX es dedicaren a recopilar llegendes i contes que els vells alemanys contaven a la vora del foc, històries que sempre contenien un ensenyament moral i que versaven sobre llops antropòfags, bruixes, princeses captives, cases fetes de confit i boscos màgics. Però el que molts pocs saben és que realment va haver un flautista que un dia passà per la ciutat d'Hameln i segrestà tots els xiquets, al voltant de 130.

Reproducció del flautista (Rattenfänger en alemany, el caçador de rates)

La font més antiga què disposàvem sobre la història eren les vidrieres de la catedral de Sant Bonifaci d'Hameln, en les què es plasmava l'episodi del flautista. En l'actualitat aquestes vidrieres ja no existeixen, els bombardejos de la segona guerra mundial, una vegada més, se les endugueren per davant.

Catedral de Sant Bonifaci on, fins fa 70 anys es podia veure en les seues vidrieres, la història del flautista.

Segons el conte, la ciutat d'Hamelí patia d'una plaga de rates i la població ja no sabia com desfer-se d'elles, després d'haver intentat nombrosos remeis. Aleshores l'alcalde publicà un ban en el què prometia una sucosa recompensa a aquell que poguera salvar-los del problema. Atret per l'anunci arribà un flautista  a la ciutat. Assegurava que ell podia resoldre el problema i efectivament així fou, començà a fer sonar la seua flauta i les rates, com hipnotitzades sortiren de tots els seus amagatalls i seguiren el flautista què se les endugué al riu Wesser, on moriren ofegades. 

Una vegada es veieren lliures de la plaga, el flautista reclamà la seua recompensa però els ciutadans d'Hamelí, desagraïts es negaren a pagar-li-la, a més a més, l'expulsaren de la ciutat. Des d'ençà el flautista jurà que tornaria per venjar-se d'aquelles gents tant incomplidores i malpagantes. I efectivament així ho féu. Els fets ocorregueren un matí del 26 de juny de 1284. Tots els ciutadans es trobaven en la catedral, puix aquell dia es celebrava Sant Pere i Sant Pau. El flautista aprofità per aparèixer per la ciutat i fent sonar la flauta, atragué tots els xiquets i les xiquetes de la ciutat. Com en una tètrica processó, se'ls endugué a tots. Foren vistos per última vegada en la muntanya del Calvari. Solament un xiquet, què era sord, es va poder salvar i contar als habitants de la ciutat tot el que havia succeït.

Respecte al final dels xiquets, les diverses històries difereixen segons el grau de cruesa del faulista. Els xiquets bé van morir ofegats en el riu Weser, compartint destí amb les rates, bé foren tancats en una cova  on moriren de fam, bé el flautista se'ls endugué ben lluny. La versió més disney diu que els pares penedits pagaren la recompensa al flautista i els xiquets pogueren tornar sans i estalvis. 


Però va ser solament un conte o un fet tràgic? Hi ha un corrent historiogràfic anomenat estructuralisme, segons el qual, qualsevol producte humà ens transmet un missatge i té un significat i amb aquests es pot fer també història, no solament a partir de documents o restes arqueològiques. Així, segons l'estructuralisme, els contes, les llegendes, els mites no són simple fantasia humana, sinó que són la plasmació literària, la memòria col·lectiva d'un fet real què es perpetua així a través del temps.

Aleshores, quina interpretació se li dona al conte del flautista?

Existeix un consens en assegurar que el nucli de la història és el rapte dels xiquets i que la història de la plaga de les rates no és més que una addició moderna. Així les coses, respecte al rapte s'han donat aquestes interpretacions:
-El flautista simbolitza la mort, com un brot de pesta que s'acarnissà sobretot en els infants de la població.
-El rapte simbolitza la partida d'un contingent juvenil d'habitants que marxà de la ciutat per establir-se i colonitzar noves terres. A favor d'aquesta hipòtesi sabem que als segles XII i XIII es produí un gran moviment de població arreu d'Europa (Croades, expansió de Portugal, Castella i Aragó cap al sud, conquesta normanda d'Anglaterra i Sicília...) provocat per una explosió demogràfica. En Alemanya aquest moviment s'anomena Drang nach Osten i suposà la colonització, per part d'alemanys, de terres situades en Polònia, Bohèmia (Txèquia), Transilvània i Moràvia (Romania).
-La marxa dels xiquets fou un episodi més de l'anomenada Croada dels Xiquets, fet en el què alguns xiquets, després d'haver tingut aparicions de Jesucrist exhortant-los a recuperar Terra Santa, marxàvem cap a Jerusalem reclutant molts altres xiquets pel camí, sobretot al centre d'Europa i França.
-Alguns li posen massa imaginació i ens diuen que el flautista era un pederasta o un psicòpata que va matar més de 130 xiquets de la ciutat sense que cap adult li posés resistència. Fins i tot algú ha dit que el flautista seria una mena de nou Dionís que donava a ingerir als xiquets drogues que els feien perdre la raó i els convertia en bacants, heretges o neopagans, motiu pel qual foren executats en l'esmentada muntanya del Calvari.

Si no fos per la història del flautista, Hameln no passaria de ser una pintoresca ciutat de l'Alemanya profunda.

Siga quina siga la seua interpretació el fet tingué lloc i impactà tant la població d'Hameln que encara a dia de hui, per respecte a les víctimes, està prohibit fer música en la Bungelosenstrasse, carrer on vivia el flautista. Però no hi ha mal que per bé no vinga i la ciutat d'Hameln viu sobretot del conte. S'hi pot visitar la casa en la què suposadament visqué el flautista. S'hi pot comprar nombrosos souvenirs que tenen les rates com a motiu. Fins fa no molt de temps també s'hi podien veure rates dibuixades pels paviments de la Bungelossestrasse, però una remodelació recent del carrer les ha esborrades. I per suposat allà on hom vaja de la ciutat hi veurà el flautista i la seua llarga ombra.

dijous, 17 de maig de 2012

I TU, QUÈ EN SAPS DE ROMANIA?

Era l'hora del descans i estava amb un company de treball romanès, parlàvem de tot un poc quan em preguntà abans de fer l'enèsima pipada al cigarret:
-I tu, què saps de Romania?
Em vaig quedar amb la ment en blanc, agafat en la meua ignorància. Havia d'intentar salvar els mobles.
...bé... En la meua ment començaven a accionar-se els mecanismes de recerca d'informació. Buscar: Romania. Cerca en procés. Espere per favor. No s'han trobat resultats, quizás quisiste decir Rumania. No, sé perfectament el què he dit, torna a buscar.
...buscant...
S'han trobat tres resultats.
Vaig prosseguir:
-Bé, estava la Dàcia, què era una província romana (no digues Dràcula!, no digues Dràcula) i després va vindre Ceausescu (si, com qui diu que darrere l'ú ve el dos) i...i (no digues Dràcula!) i entremig estava Dràcula (ja està, ja ho ha dit, li ha faltat temps per a dir-ho).
Ell va riure.
-Tu també tens en la teua ment una veu a qui no li pareix res bé del que fas o dius? -Vaig preguntar.
-Com?
-No res, no res.
-Jo també sóc de Transilvània, així que alguna cosa en comú tinc amb Dràcula. Que li deien Vlad.
-Però Vlad en realitat era de Valàquia, això de Transilvània s'ho va inventar Bram Stoker.
-Era de Transilvània, el Bram Stoker eixe no sap el que diu.
Un company italià què havia estat seguint la conversa, va preguntar:
-Però Dràcula va existir?
Si- vaig dir jo- i li agradava molt, espera, com es diu en alemany, bé no sé ni com es diu en italià, que li agradava empalar al personal.
I en eixe mateix moment vaig intentar reproduir un empalament, posant la nota grotesca del moment.
El romanès va interrompre la meua sessió de mímica:
-Tu no havies estudiat història?
-Si.
-Però història de què?
-Com que de què? Del món, d'Europa.
-I què has estudiat de Romania?
-Doncs ara que ho dius, no recorde res.
-Aleshores Romania no està ni en el món ni en Europa?
-Doncs es bastant obvi que la Universitat considera que no.
-Bé, per a començar en Romania no es parla solament romanès, al meu país, en Transilvània també s'hi parla hongarès i alemany. De fet en la meua família solament parlem hongarès i a l'escola també vaig estudiar hongarès. El problema és que tot el món pensa que en Romania sols es parla romanès. I clar molts romanesos no entenen que es parlen altres llengües en un país.
-Calla, calla que eixa història si que me la se jo de memòria.

diumenge, 13 de maig de 2012

EL SANTUARI D'EXTERNSTEINE.



Ben a prop d'on tingué lloc la desfeta de Var, de la qual vaig parlar en La batalla del bosc de Teutoburg, hi ha l'Externsteine, un antic santuari saxó què molts han comparat amb Stonehenge o amb Carnac. La principal diferència estreba en que mentre aquests complexes megalítics foren alçats pels humans, les 5 columnes de pedra arenisca i què arriben als 40 metres d'alçada què composen l'Externsteine són de formació natural.

A sobre la roca, els homes van excavar multitud de cambres utilitzades possiblement amb una finalitat religiosa. A les diverses cambres s'accedeix a través de graons esculpits sobre la pedra o corredors excavats.



Hom pensa que aquest conjunt fou utilitzat des de temps prehistòrics, com a santuari en el què es retia culte als déus què controlaven els fenòmens de la naturalesa. També s'han fet hipotesis sobre la presència dels celtes, com un lloc on els druides feien els seus rituals i encara hi ha qui pensa en un lloc de culte del déu Mitra. Malauradament les excavacions arqueològiques realitzades solament han tret a la llum materials del paleolític i ceràmiques que poden datar-se com a molt tard, en el segle VII després de Crist.



Pot trobar-se una petita capella amb una obertura de la què s'ha comprovat que el sol deixa passar els seus rajos en el solstici d'estiu. Aquesta petita capella ha reforçat la hipòtesi de trobar-nos en un centre de culte solar.


Entre els segles VIII i IX Carlemany es va proposar cristianitzar els saxons, una tribu germànica que habitava l'actual Westfàlia i Baixa Saxònia. Encara que la cristianització, a la què els saxons s'oposaven enèrgicament , era un pretext del rei franc per poder incorporar aquestes terres al seu imperi. Així les coses Carlemany va proclamar que la religió dels saxons era inspirada pel dimoni i va destruir tots els seus santuaris. 

Posteriorment les terres que circumden el santuari foren entregades als monjos de Paderborn, els quals reciclaren, utilitzant-les com a oratoris i intentant eliminar qualsevol vestigi pagà. S'hi pot veure un relleu esculpit al segle XII i que representa el triomf del cristianisme sobre el paganisme, simbolitzat per una creu que s'alça victoriosa sobre un arbre sagrat. 



En la imatge es pot observar a Sant Nicodem i a Josep d'Arimatea que ajuden a baixar a Crist de la creu, la qual s'alça victoriosa sobre un arbre doblegat pel pes.

La presència d'aquest arbre ha fet pensar a molts que en aquest santuari tal vegada hi havia l'Irminsul, un roure què en la mitologia nòrdica connectava l'inframón, la terra i el cel, el territori dels dimonis, dels humans i dels déus, respectivament. Carlemany va fer talar l'Irminsul i cremar-lo, dins la seua política de conversió cristiana, al cap i a la fi, el Papa havia donat el vist-i-plau al cop d'estat que son pare, Pipí el Breu va fer en el regne franc. 

Anant els anys, el dirigent de les SS Heinrich Himmler, què s'interessava per l'ocultisme i les religions paganes, va intentar reconstruir una religió germànica amb l'Externsteine com a epicentre, una espècie de New Age Nazi. També en aquesta època s'hi van dur a terme nombroses excavacions arqueològiques en les què s'eliminava sistemàticament totes les restes que no confirmaven les hipotesis defensades, és a dir, totes aquelles que no demostraren la presència d'un gran centre de culte germànic. 

dimecres, 9 de maig de 2012

EL MISSATGE DE CUNEGONDA

Posem que li diuen Cunegonda. Vaig conèixer la Cunegonda una nit de setembre en Torrent. És l'amiga d'un amic. Últimament la meua vida gira al voltant dels amics dels amics, o dels amics dels amics dels amics. Deu ser una espècie de força gravitatòria transferida. Doncs això, la vaig conèixer una nit en Torrent, té una personalitat què no deixa indiferent. Em recordava molt a una amiga de la Universitat, un esperit lliure i al mateix temps depenent dels altres, què pivota entre el freelancisme i el gregarisme. La naturalesa de vegades, fa aquestes barreges impossibles. És una persona amb una personalitat fascinant, d'eixes que et fan preguntar-te com has pogut viure tota la vida sense conèixer-les, d'eixes hi ha moltes amagades sota els avencs de la vida.

La qüestió és que el meu amic i Cunegonda tenien un problema, no eren amics en el facebook i eren incapaços de trobar-se. Aquella nit ho vam intentar de mil maneres, jo també, crec que afegiré al meu currículum expert en xarxes socials. I al final acabarem com acaba tot, involucrant-me a mi. Cunegonda em va afegir a mi i després jo li vaig suggerir que es fera amic del meu amic, la qual cosa és bastant irònica donat que Cunegonda i el meu amic ja eren amics molts més anys enrere que el meu amic i jo. Quin embolic.

D'ençà d'aquella nit Cunegonda es va quedar en un raconet del facebook, silenciosa, expectant, albirant-ho tot i ja no la vaig tornar a veure ni a saber res més d'ella fins fa un parell de setmanes.  Em va escriure aquest missatge: hey (insertar nombre)!! Cómo estás?? O Dónde!!?? Escucha te escribo para decirte que te voy a borrar del face, que por supuesto, no es nada personal, sólo que quiero reducir aún más la lista de amigos... Que espero que lo estés pasando genial, allá dónde estés, y que estés aprendiendo de muchas experiencias. Te mando besitos de colores!! 

El primer que vaig pensar va ser: era necessari? És a dir, com de senzill que és prémer el botó "deixar amistat" i s'ha acabat, sense explicacions ni res. El meu mestre de valencià de l'institut solia dir quan no duiem el deure fet i el crivellavem a excuses: excusatio non petita, accusatio manifesta. Què en llengua romanç seria, excuses no demanades, manifesten una sensació de culpa.

Però després vaig reflexionar més, és el que té treballar 8 hores al dia sense ocupar la ment, la majoria de conflictes entre éssers humans provenen d'eixa mania que tenim de no justificar mai els nostres actes. Anem pel món actuant com si fos el nostre deure fer el que vullguem i l'obligació de la resta comprendre-ho, sense opció a rèplica. Bé, per a comprendre un acte, primer l'has d'explicar i esperar que els teus actes no tinguen conseqüències sobre la resta és ignorar el funcionament del món en què ens ha tocat viure.

Un altre problema és que pensem que la resta de persones tenen el poder de llegir ments humanes, així podem actuar i esperar que els altres ho comprenguen sols endinsant-se en la nostra ment, com una comunicació no verbal. Et deixe de parlar i ja te n'assabentaràs tu, mitjançant epifania, del perquè. Ara et conteste mal, perquè tinc un mal dia, i és problema teu no saber-ne la causa.

Ens passem el dia parlant i parlant però a la fi del dia no hem dit res mínimament interessant. Ens encanta dedicar hores i hores a parlar de coses banals: que si l'oratge, que si la lliga de futbol, que si la barrabassada política de torn. Però poques vegades expressem tot allò que sentim. Un dia algú ens fa alguna cosa, ens pega tort i en lloc de dir-ho, ens callem, ens ho guardem, dins la nostra ment es magnifica tot (com en Gran Hermano), tenim converses fictícies amb el nostre interlocutor en les que li diem de tot, retraguent situacions anteriors i similars i després ens queda la sensació de que el greuge ha sigut major.

Un dia he de provar a anar pel món expressant tot el que sent, totes les opinions que em generen les actituds de les persones, lloar el que em semble bé i criticar el que em semble mal. Trauré el meu circ mental a passejar. Seré una espècie de Sòcrates que va incomodant els ciutadans d'Atenes pel carrer. Serà qüestió de provar-ho.

diumenge, 6 de maig de 2012

LA BATALLA DEL BOSC DE TEUTOBURG

El bosc de Teutoburg en l'actualitat

Era un dia de tardor de l'any 9 d.C. Entre les boirines matinals del bosc silenciós, tres legions romanes, la XVII, la XVIII i la XIX comandades pel governador de la Germania Magna, Publi Quintili Var, avançaven amb pas inquiet i insegur. La tensió surava en l'ambient, ningú parlava, solament s'escoltava el crepitar de les fulles seques què començaven a cobrir el sol, sota els peus romans. Ignoraven vers on es dirigien, les Parques els conduïen cap a un destí fatídic. Malauradament en aquest viatge no anirien sols, ja que els acompanyarien les seues esposes, els seus fills i els servents del campament. 30.000 ànimes humanes de les quals poques en sobreviurien.

Milers d'ulls els contemplaven i els seguien amagats entre els troncs dels arbres. Aquell bosc què els pertanyia i què defensaven, era el seu terreny natural, els emparava i els donava la protecció necessària. Mentre que els romans, senyors de la Mediterrània, de les terres que banyaven el Nil, dels orgullosos grecs, dels boscos gals, del desert africà, ells estaven en terra estranya. 

Sobre el cel gris es dibuixà un llamp i seguidament un tro trencà la tranquil·litat forestal. Seria una manifestació del déu Júpiter donant-los recolzament? No, aquella era la senyal convinguda pel déu Tor per a començar l'atac. Una tempesta començà i entre la pluja, els milers d'ulls amagats prengueren cos humà i s'abalançaren sobre els romans què no esperaven aquell atac. La pluja, el plor dels xiquets, el renillar de les bèsties espantades, el soroll del metall travessant la carn humana, els crits de dolor. Una simfonia tètrica s'apoderà del paisatge.


La Magna Germania, territori que els romans pretenien conquerir.

Aquells guerrers germànics començaven així una revolta contra els romans, antics aliats i als que ara acusaven d'abusos i corrupteles diverses. La insurrecció era dirigida per Hermann, cap de la tribu querusca i que irònicament havia adquirit la seua formació militar lluitant en l'exèrcit romà ara en la Pannònia, ara en Il·líria o Mèsia. Els queruscs s'acarnissaren sobre els romans durant tot el dia, fins que Apol·lo acudí en el seu ajut i s'endugué el sol. La nit va donar un respir a atacants i atacats. Var esperava una batalla en camp obert, en la què els romans podrien tindre algun avantatge, però Hermann què ho sabia va preferir romandre dins del bosc. Així les coses, l'únic que quedava fer era soterrar els morts i continuar els supervivents per aquell bosc maleït.

Aconsellaren a Var de tornar cap a algun dels campaments situats a la vora del Lípia (actual Lippe), tal vegada a Aliso (Haltern) o al més fort Castra Vetera (Xanten) però l'orgull del governador va poder més i va continuar amb aquell suïcidi. O ell o Hermann. Pensava que s'estava repetint la Guerra Púnica i que ell era Escipió i el cap germànic Hanníbal. El camí era dur, la pluja havia convertit els camins en fangars i les gotes que queien persistents, minaven l'esperit dels guerrers. 

Els queruscs no pensaven donar treva als invasors i més i més romans anaren caient pel camí. Van haver de perdre's moltes vides abans que Var decidís tornar a territori romà. Feren mitja volta i un nou atac començà. Aquesta vegada els imprudents foren els queruscs, els quals atacaren en camp obert. Els romans aprofitaren l'avantatge i pogueren delmar les forces germàniques, però novament Apol·lo s'endugué la nit i el combat es paralitzà de nou. 

La batalla en una representació del segle XIX, que es pot veure al Museu d'Art de Krefeld


Al matí següent els bàrbars havien desaparegut, però aquesta situació no tranquil·litza els romans, ans al contrari, l'angoixa era cada vegada major. Allò podia ser ben bé la calma que precedeix les tempestes. En efecte, arribaren a una part del camí estreta com el coll d'una ampolla. Cap als costats sols hi havia el dens bosc. Cap endavant algú havia tallat el camí amb troncs d'arbre i cap endarrere els esperaven multitud de guerrers germànics què havien incrementat el seu nombre en unir-se altres tribus a la revolta. No tenies escapatòria, havien caigut en la trampa. 

De segur que Var va recordar quan més de 200 anys abans, el cartaginès Hanníbal amb una estratègia semblant va aniquilar l'exèrcit romà a Cannae. I sabia a més que el resultat anava a ser similar. Donant-ho tot per perdut, era el moment de les morts èpiques què cantaria un rapsoda. Així que va clavar la seua espasa pel mànec, al terra i s'hi va deixar caure al damunt. Mentre el fil del metall li travessava els budells, es va sentir com un nou Aiax, derrotat per l'astúcia d'aquest Odisseu germànic.  

El pànic condí entre els romans, dues de les tres àguiles què simbolitzaven les tres legions, havien sigut assassinades per les tropes de Hermann. Els romans eren tremendament supersticiosos i allò va ser l'auguri què va decidir el final de la batalla, Mart i Júpiter els havien girat l'esquena i la deessa Victòria s'havia esvaït. Un soldat anònim que portava la tercera àguila va córrer fins un aiguamoll i s'hi llançà amb l'ocell, va preferir la mort a permetre una nova profanació. 

Hermann manà cremar vius els caps de les tropes romanes capturats i assassinar tots els supervivents. Els cadàvers quedaren sense soterrar, aliment per als corbs i altres alimanyes carronyeres. A més, cercà la tomba de Var, tragué el seu cos mort de la terra humida que l'acollia, li tallà el cap i l'envià com obsequi i advertència al cap dels marcomans, una tribu germànica que s'havia mantingut fidel a Roma. 

Més de 30.000 esperits romans vaguen encara pel bosc de Teutoburg

A resultes d'aquesta derrota, Roma renuncia a la Magna Germania, es retirà als limes del Rin i el Danubi i els pobles germànics no foren romanitzats. El que no va fer l'espasa o faria anys més tard la creu, però això ja és una altra història. Suetoni ens conta en la seua Vida dels dotze cèsars que ens els darrers anys de la seua vida, l'emperador August què començava a perdre la raó, es despertava moltes nits cridant: Vare, Vare, legiones redde! (Var, Var, torna'm les legions!)

I què fou de Hermann, el victoriós? Bé, la seua influència sobre la resta de tribus germàniques amenaçava l'autoritat dels altres caps i règuls així que conspiraren amb queruscs descontents per assassinar Hermann. 

Monument a Hermann, en Teutoburg.

Al segle XIX en plena efervescència nacionalista, molts intel·lectuals europeus cercaren en les tombes del passat, aquells homes que per la seua valentia, la seua intel·ligència, la seua força, poguessen encarnar l'esperit de la nació. A més, quan més antics major valor tenia la nació en qüestió. Així tornaren del món dels morts el gal Vercingétorix (que ara seria francès), la indomable Boudica (anglesa, of course), Hermann el bismarckià o el castís espanyol líder dels lusitans, Viriat. Tots preromans, ja no li devem res als romans, què eren uns colonitzadors i uns imperialistes (li diu el mort al degollat). Però no sols homes, també necessitem grans gestes i si el nacionalisme espanyol es va construir al voltant de l'escaramussa de Covadonga, per als alemanys fou la batalla del bosc de Teutoburg, el germen de la nació alemanya independent de les potències que la volien conquerir.


Així en l'actualitat, en el bosc de Teutoburg podem visitar el Hermannsdenkmal o Monument a Hermann, una estàtua de 53 metres bastida sobre una muntanya des de la què el guerrer pot continuar vigilant el bosc. A la seua mà du una espasa, sobre el fil de la qual hi ha escrites aquestes paraules: La Unitat alemanya, la meua força; la meua força, la unitat alemanya.





dimecres, 2 de maig de 2012

DECISIONS

És difícil prendre grans decisions, de fet per a mi no és fàcil prendre cap tipus de decisió. Jo em passe minuts i minuts davant del frigorífic del supermercat elegint iogurts o davant del prestatge dels cereals deliberant una elecció. Jo puc passar-me vint minuts de rellotge decidint si deixe la bici sense encadenar i vaig al banc amb el temor de que me la furten o tornar a casa, prendre una cadena i tornar de nou al banc 40 minuts més tard.

No m'agrada decidir, però de vegades és necessari prendre decisions pròpies perquè encara més odie que altres les prenguen per mi, senzillament perquè jo puc ser responsable de les meues decisions i fustigar-me arribat el cas, però no puc culpabilitzar els altres per decidir sobre mi. Així que aquesta setmana em vaig plantar en l'oficina del cap de personal i li vaig dir: al final de juny acabe i me'n torne a casa. Evidentment quan vaig sortir del despatx sabia que ja no hi havia volta enrere i dubtava si havia pres la decisió més encertada però al mateix temps em sentia flotar lliure, era la primera vegada en mesos que era jo el que portava la meua vida i no ella la que em duia en mi, vaig deixar de sentir-me l'inútil que m'he sentit els darrers 6 mesos.

Deixar un treball en els temps que corren tal vegada siga un suïcidi, però una vida buida, rutinària, repetitiva és la mort en vida. Aquestes paraules de l'historiador nord-americà W.E.B. Du Bois, van arribar a mi de manera providencial:

Al tornar del treball has de sentir la satisfacció que eixe treball et dona i sentir també que el món necessita eixe treball. Amb això, la vida és el cel, o el més proper al cel. Sense això -amb un treball que menysprees, que t'avorreix i que el món no necessita- la vida és un infern.


I encara més aquesta cita de Voltaire:
El treball ens evita tres grans mals: l'avorriment, el vici i la pobresa.


Llavors si el treball no aconsegueix evitar un d'aquests mals, tenim un problema.

No vull convertir-me en la classe de treballador, el principal interès del qual siga mirar el rellotge, desitjar que siga divendres o esperar el dia de cobrar.



He de dir que no he sigut mai un fan dels il·lustrats francesos. Per a mi Voltaire, Rousseau o Montesquieu són una colla de nobles impresentables que es dediquen a jugar a reformar l'estat des de la comoditat dels seus palaus i amb l'estomac farcit de carn i vi. Per molt que alaben el tercer estat, no empatitzen amb els problemes de la pagesia ni de les classes urbanes, senzillament no ho poden fer perquè mai s'han vist en una situació de carestia. Solament plantegen pedaços a uns problemes que no fan més que créixer, practiquen la màxima de que tot canvie per a què res no canvie i van condemnar Europa a una orgia de guerres, sang, guillotines i lluites fratricides sota la bandera del liberalisme aristocràtic i burgès. Però amb tot, i si estaven encertats en dir que el nostre objectiu vital ha de ser conquerir la felicitat? 

Què algun dia tots morirem això és innegable, tan si vius en la Moraleja com en la Plata, ningú s'ha de quedar aquí ni ningú s'endurà res d'aquí. Ni la casa, ni els dos cotxes, ni el vestit caríssim que han fet uns xiquets de la Índia ni l'últim aparell electrònic. Aleshores perquè no tractar que aquesta existència tinga un sentit? Per què hem de resignar-nos a ser una formigueta dins d'un formiguer que viu solament per a carregar llavors? La societat capitalista ens para trampes, ens crea desitjos innecessaris perquè necessita del consum per a continuar existint. No necessitem la majoria de coses que tenim i tanmateix el voler tindre-les ens obliga a abraçar-nos desesperadament a qualsevol treball que ens permeta ser esclaus d'un salari.

Copiant a Rousseau, naixem lliurem però per totes bandes estem encadenats. I en eixe mateix moment la nostra vida queda reduïda als petits moments en els que no estem treballant, dormint o satisfent necessitats vitals, és a dir que probablement vivim un 10% de la nostra vida. Els homes han bastit complexes teologies intentant conquerir una mortalitat, però hem de ser sincers, ningú ens garanteix una segona vida, aquesta és la que hi ha i s'ha d'aprofitar i gaudir com l'única, primera i última que tenim.

Aleshores després de fer el gran pas, de saltar el penya-segat, de deixar el treball, que em queda? Baralle diverses opcions, i per primera vegada en la meua vida, totes es troben en un mateix plànol d'igualtat, tinc un sortit d'on triar i  per primera vegada em sent bastant optimista davant del futur, perquè quan es té poc, poc es pot perdre. Pot ser encara continue explorant abans de trobar quelcom, però acabe amb aquesta cita de l'Eclesiastès:

Tot té el seu moment i cada cosa el seu temps sota el cel; el temps de nàixer i el temps de morir; el temps de plantar i el temps de collir; el temps de matar i el temps de curar; el seu temps construir i el seu temps edificar. El seu temps plorar i el seu temps riure; el seu temps lamentar-se i el seu temps dansar. El seu temps llançar pedres i el seu temps recollir-les; el seu temps abraçar-se i el seu temps separar-se. El seu temps buscar i el seu temps perdre; el seu temps guardar i el seu temps llançar. El seu temps esgarrar i el seu temps cosir; el seu temps callar i el seu temps parlar. El seu temps estimar i el seu temps odiar; el seu temps la guerra i el seu temps la pau.

Així que tant el temps de buscar com el de trobar són necessaris en aquesta vida. Obsessionar-se per l'estació final és no gaudir del trajecte i de les coses que puguen anar trobant-se. Estic d'un filosòfic que no m'aguante.