LA BATALLA DEL BOSC DE TEUTOBURG

El bosc de Teutoburg en l'actualitat

Era un dia de tardor de l'any 9 d.C. Entre les boirines matinals del bosc silenciós, tres legions romanes, la XVII, la XVIII i la XIX comandades pel governador de la Germania Magna, Publi Quintili Var, avançaven amb pas inquiet i insegur. La tensió surava en l'ambient, ningú parlava, solament s'escoltava el crepitar de les fulles seques què començaven a cobrir el sol, sota els peus romans. Ignoraven vers on es dirigien, les Parques els conduïen cap a un destí fatídic. Malauradament en aquest viatge no anirien sols, ja que els acompanyarien les seues esposes, els seus fills i els servents del campament. 30.000 ànimes humanes de les quals poques en sobreviurien.

Milers d'ulls els contemplaven i els seguien amagats entre els troncs dels arbres. Aquell bosc què els pertanyia i què defensaven, era el seu terreny natural, els emparava i els donava la protecció necessària. Mentre que els romans, senyors de la Mediterrània, de les terres que banyaven el Nil, dels orgullosos grecs, dels boscos gals, del desert africà, ells estaven en terra estranya. 

Sobre el cel gris es dibuixà un llamp i seguidament un tro trencà la tranquil·litat forestal. Seria una manifestació del déu Júpiter donant-los recolzament? No, aquella era la senyal convinguda pel déu Tor per a començar l'atac. Una tempesta començà i entre la pluja, els milers d'ulls amagats prengueren cos humà i s'abalançaren sobre els romans què no esperaven aquell atac. La pluja, el plor dels xiquets, el renillar de les bèsties espantades, el soroll del metall travessant la carn humana, els crits de dolor. Una simfonia tètrica s'apoderà del paisatge.


La Magna Germania, territori que els romans pretenien conquerir.

Aquells guerrers germànics començaven així una revolta contra els romans, antics aliats i als que ara acusaven d'abusos i corrupteles diverses. La insurrecció era dirigida per Hermann, cap de la tribu querusca i que irònicament havia adquirit la seua formació militar lluitant en l'exèrcit romà ara en la Pannònia, ara en Il·líria o Mèsia. Els queruscs s'acarnissaren sobre els romans durant tot el dia, fins que Apol·lo acudí en el seu ajut i s'endugué el sol. La nit va donar un respir a atacants i atacats. Var esperava una batalla en camp obert, en la què els romans podrien tindre algun avantatge, però Hermann què ho sabia va preferir romandre dins del bosc. Així les coses, l'únic que quedava fer era soterrar els morts i continuar els supervivents per aquell bosc maleït.

Aconsellaren a Var de tornar cap a algun dels campaments situats a la vora del Lípia (actual Lippe), tal vegada a Aliso (Haltern) o al més fort Castra Vetera (Xanten) però l'orgull del governador va poder més i va continuar amb aquell suïcidi. O ell o Hermann. Pensava que s'estava repetint la Guerra Púnica i que ell era Escipió i el cap germànic Hanníbal. El camí era dur, la pluja havia convertit els camins en fangars i les gotes que queien persistents, minaven l'esperit dels guerrers. 

Els queruscs no pensaven donar treva als invasors i més i més romans anaren caient pel camí. Van haver de perdre's moltes vides abans que Var decidís tornar a territori romà. Feren mitja volta i un nou atac començà. Aquesta vegada els imprudents foren els queruscs, els quals atacaren en camp obert. Els romans aprofitaren l'avantatge i pogueren delmar les forces germàniques, però novament Apol·lo s'endugué la nit i el combat es paralitzà de nou. 

La batalla en una representació del segle XIX, que es pot veure al Museu d'Art de Krefeld


Al matí següent els bàrbars havien desaparegut, però aquesta situació no tranquil·litza els romans, ans al contrari, l'angoixa era cada vegada major. Allò podia ser ben bé la calma que precedeix les tempestes. En efecte, arribaren a una part del camí estreta com el coll d'una ampolla. Cap als costats sols hi havia el dens bosc. Cap endavant algú havia tallat el camí amb troncs d'arbre i cap endarrere els esperaven multitud de guerrers germànics què havien incrementat el seu nombre en unir-se altres tribus a la revolta. No tenies escapatòria, havien caigut en la trampa. 

De segur que Var va recordar quan més de 200 anys abans, el cartaginès Hanníbal amb una estratègia semblant va aniquilar l'exèrcit romà a Cannae. I sabia a més que el resultat anava a ser similar. Donant-ho tot per perdut, era el moment de les morts èpiques què cantaria un rapsoda. Així que va clavar la seua espasa pel mànec, al terra i s'hi va deixar caure al damunt. Mentre el fil del metall li travessava els budells, es va sentir com un nou Aiax, derrotat per l'astúcia d'aquest Odisseu germànic.  

El pànic condí entre els romans, dues de les tres àguiles què simbolitzaven les tres legions, havien sigut assassinades per les tropes de Hermann. Els romans eren tremendament supersticiosos i allò va ser l'auguri què va decidir el final de la batalla, Mart i Júpiter els havien girat l'esquena i la deessa Victòria s'havia esvaït. Un soldat anònim que portava la tercera àguila va córrer fins un aiguamoll i s'hi llançà amb l'ocell, va preferir la mort a permetre una nova profanació. 

Hermann manà cremar vius els caps de les tropes romanes capturats i assassinar tots els supervivents. Els cadàvers quedaren sense soterrar, aliment per als corbs i altres alimanyes carronyeres. A més, cercà la tomba de Var, tragué el seu cos mort de la terra humida que l'acollia, li tallà el cap i l'envià com obsequi i advertència al cap dels marcomans, una tribu germànica que s'havia mantingut fidel a Roma. 

Més de 30.000 esperits romans vaguen encara pel bosc de Teutoburg

A resultes d'aquesta derrota, Roma renuncia a la Magna Germania, es retirà als limes del Rin i el Danubi i els pobles germànics no foren romanitzats. El que no va fer l'espasa o faria anys més tard la creu, però això ja és una altra història. Suetoni ens conta en la seua Vida dels dotze cèsars que ens els darrers anys de la seua vida, l'emperador August què començava a perdre la raó, es despertava moltes nits cridant: Vare, Vare, legiones redde! (Var, Var, torna'm les legions!)

I què fou de Hermann, el victoriós? Bé, la seua influència sobre la resta de tribus germàniques amenaçava l'autoritat dels altres caps i règuls així que conspiraren amb queruscs descontents per assassinar Hermann. 

Monument a Hermann, en Teutoburg.

Al segle XIX en plena efervescència nacionalista, molts intel·lectuals europeus cercaren en les tombes del passat, aquells homes que per la seua valentia, la seua intel·ligència, la seua força, poguessen encarnar l'esperit de la nació. A més, quan més antics major valor tenia la nació en qüestió. Així tornaren del món dels morts el gal Vercingétorix (que ara seria francès), la indomable Boudica (anglesa, of course), Hermann el bismarckià o el castís espanyol líder dels lusitans, Viriat. Tots preromans, ja no li devem res als romans, què eren uns colonitzadors i uns imperialistes (li diu el mort al degollat). Però no sols homes, també necessitem grans gestes i si el nacionalisme espanyol es va construir al voltant de l'escaramussa de Covadonga, per als alemanys fou la batalla del bosc de Teutoburg, el germen de la nació alemanya independent de les potències que la volien conquerir.


Així en l'actualitat, en el bosc de Teutoburg podem visitar el Hermannsdenkmal o Monument a Hermann, una estàtua de 53 metres bastida sobre una muntanya des de la què el guerrer pot continuar vigilant el bosc. A la seua mà du una espasa, sobre el fil de la qual hi ha escrites aquestes paraules: La Unitat alemanya, la meua força; la meua força, la unitat alemanya.





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

PARAULES MANLLEVADES A L'ÀRAB

A LA VORETA DEL MAR

AQUISGRÀ, LA CAPITAL IMPERIAL