dimecres, 23 de maig de 2012

EPPUR SI MUOVE

Conten que davant d'un tribunal de la Inquisició, el científic pisà Galileu fou obligat a rebutjar públicament la teoria heliocèntrica (aquella què diu que la Terra gira al voltant del sol i no a la inversa). L'home havia sigut derrotat, una vegada més, per una institució molt poderosa, tanmateix no estava disposat a continuar vivint amb eixa espineta humiliant, per sempre al cor així que en veu baixa, com per consolar-se ell mateixa, va dir aquestes paraules: Eppur si muove, què en italià vol dir: tanmateix es mou (en relació a que la Terra continua girant al voltant del sol).

Personalment sempre he interpretat aquesta frase com que la Terra malgrat si estem a favor o en contra, si fem això o allò, si tenim una vida plena o buida, feliç o trista, si fem el bé o el mal, la Terra continua girant sobre el seu eix i al voltant del sol, indiferent als paràsits que l'habiten. De vegades ens oblidem què la terra gira i gira. Jo em vaig adonar fa unes setmanes. Era un dia en el què es celebrava la final de la Deutscher Fussball-Bund Pokal o Copa del Rei alemanya, per entendre'ns. Jugava el Bayern de Múunic contra el Borússia de Dortmund i jo estava en un petit bar de seguidors d'aquest equip.

Ja es prou estrany veure'm a mi contemplant un partit de futbol, un dels indicadors què fa temps he deixat de ser jo per ser un altre jo. Estava rodejat d'alemanys bevent cervesa. Déu com beuen aquests alemanys! Jo no podia seguir-los el ritme però devia tindre un got màgic perquè cada vegada que el buidava apareixia de nou plé front a mi. Devia ser la cervesa però em vaig sorprendre fins i tot celebrant un gol del Borússia. O tal vegada fos per escapar de les urpes d'un alemany què tenia al costat i què, emocionat, em pegava una punyada al braç cada vegada que el seu equip marcava. Va guanyar per 5 gols i així es va quedar de desfet el meu braç. 

No sé si fou la cervesa, la grappa i l'ouzo del sopar (una beguda grega molt semblant a la cassalla), els cops de l'afeccionat alemany o el fet de veure'm en aquella atmosfera tan estranya però necessitava eixir d'allí. En el transsumpte havia fet acte de presència Mr. Hyde i necessitava traure'l d'allà dins o acabaria per preguntar-li a la cambrera si en la seua joventut s'anomenava Fritz i conduïa un camió.

Últimament Mr-Hyde i jo no tenim bona relació, em fa feredat perquè tendeix a ser massa sincer i en les reunions socials que he freqüentat aquests darrers mesos el tema estrella és "Alemanya és plena d'immigrants" i "hi ha que veure com d'absurds són aquells que no són alemanys" i a pesar de tot Mr-Hyde és un justicier i s'enerva d'escoltar tanta tonteria per segon. En la penúltima vam arribar a un tracte: "si em promets que callaràs i que sentes el que sentes no protestaràs, m'encarregaré de subministrar-te alcohol durant tota la nit" "entesos". He de reconèixer què es va portar bé, massa bé. Mr-Hyde és enginyós, graciós, simpàtic, espontani i gran conversador i filòsof però a més a més sap parlar molt millor alemany que jo! Es va portar tan bé que en l'última barbacoa tots em demanaven on estava i perquè no hi anava. Anul·lat per el propi alter ego etílic! Més baix no es pot caure. Eixe dia em va costar subsistir a base d'aigua amb gas però Mr-Hyde no va vindre.

Doncs bé, tornant al dia de futbol, allà estàvem ambdós prenent la fresca. D'enfront del bar hi ha una casa cantonera que m'intriga des que sóc aquí. Destaca sobre la resta de cases, sembla un edifici d'estil victorià que s'alçà sobre un bosc de habitatges unifamiliars. Mai he vist a ningú en eixa casa, sempre les portes i finestres tancades, com si els seus habitants tingueren por de la llum. Cap vehicle estacionat a l'entrada, res que indiqués una presència humana. I a Mr-Hyde se sentia igual que jo d'intrigat per la casa.

Ens hi vam apropar buscant respostes. Crec que mai havíem coincidit en el mateix plànol i era francament emocionant. Vam pegar una volta a la casa. Ni rastre de ningú. Ens assomarem pel pany de la porta, però sols hi havia la foscor. A la fi, prenent aire vam picar a la porta i acte seguit arrancàrem a córrer com xiquets buscant refugi. Uns minuts més tard tornàrem, no havia sortit ningú, la pau de la casa no s'havia vist alterada per aquell visitant imprevist. Tornàrem a picar, aquesta vegada el timbre i de nou a l'amagatall, però res, cap llum en el porxo ni a les finestres superiors, tampoc a les del soterrani. Nova expedició, aquesta vegada a la porta de darrere de la casa. Però no s'hi veia res. Pot ser que fora una casa deshabitada al cap i a la fi però en la bústia oberta hi havia correu. Sentíem la necessitat de violar aquell correu, de propinar un castic als estadants per voler amagar el seu secret. Perquè tots tenen un secret. Si alguna cosa ens ha ensenyat la televisió és que en tot barri de cases perfectes, famílies perfectes, veïns que saluden els veïns, gespa tallada a la perfecció, jardins primorosament ornamentats, i estampes idíl·liques al porxo, en cada armari de cada casa s'amaga un cadàver i aquesta casa no anava a ser l'excepció. 

Pot ser era l'últim rastre de moralitat que ens quedava però allargarem la mà cap a la bústia. Bé no hi havia res, propaganda del supermercat i la tele-guia. Havíem venut la nostra ànima per a res! Doncs bé, aquell mes no anaven a poder quins programes feien a la televisió, ells s'ho havien buscat, fos qui fos qui visqués en aquella casa. Ja estava buscant un bon lloc on poder amagar la prova del meu crim quan vaig sentir el pes de la culpa que m'impedia fer cap passa més. Maleït cristianisme! Vaig tornar, vaig deixar la tele-guia on estava i vaig tornar al bar justament quan acabava el descans.

Tal vegada foren les emocions viscudes o la cervessa, però la gravetat començava a burlar-se de mi així que tan discretament com vaig poder vaig sortir del bar. Tornant cap a casa, mentre dibuixava amples esses per la vorera, vaig tindre una epifania, el meu moment d'eureka. La terra s'estava movent i jo era capaç de sentir-ho i es movia indiferent a que el BFB hagués guanyat la Copa o aliena a la corrupció moral que havíem sofert Mr.Hyde i jo. I continuava movent-se, com si res. Necessitava compartir aquell descobriment amb algun altre ésser humà. Una dona que passava per allà semblava ser la candidata idònia, el destí l'havia posat allí per a que es convertís en la meua apòstol. M'hi vaig adreçar a ella:
-La Terra s'està movent, no ho nota? Vosté també s'està movent! Tot s'està movent, a pesar de tot! No és meravellós?
La dona em va mirar amb despreci i va continuar el seu pas, aquesta vegada més veloç, després d'haver-se creuat amb un indesitjable pel carrer.
I mentre la veia allunyar-se, vaig alçar el puny i em vaig acomiadar d'ella dient-li: Eppur si muove! Eppur si muove!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada