FE I RAÓ

 Per diversos motius, en el darrer any he assistit a més misses de les que m'agradaria i he pogut constatar com l'Església no és eixa institució moribunda que pareix des de fora, al contrari ha trobat noves maneres de sobreviure. Clar que s'ha apoderat de bona part dels nostres rituals socials,encara que el fet que tampoc hi haja una voluntat clara des de la societat civil per trencar-hi, ha de ser simptomàtic d'un fet molt més profund. De tota manera, la mort de l'Església no du aparellada la de la religió perquè també em farte de sentir cada dia eixa frase de "jo crec en Déu, no en l'Església" o "jo crec que existeix alguna cosa", és a dir que la secularització estricta no ens durà a l'ateisme social. 

Podem diferenciar aquells que s'hi acosten per un tema d'espiritualitat i creences i d'altres que ho fan per a participar de les diferents performances que s'organitzen al seu voltant. Per una banda, trobe que és un fenomen històric, en temps magres, quan la situació socioeconòmica és, delicada trobem un auge de l'espiritualitat que comporta una transformació de les pràctiques i que en qualsevol cosa revelen un desig d'esperança. La crisi romana no sols significà el creixement del cristianisme, també de les religions mistèriques i els cultes a Dionís, Demèter Eleusina, Isis, Mitra o qualsevol altre que duguera a la resurrecció, que esta vida després de tot no podia ser el final. De la mateixa manera, el final de l'edat mitjana està farcit de nous moviments dins i fora de la institució eclessiàstica romana: franciscans, dominics, càtars, hussites, protestants i la segona meitat del segle XIX també veurà l'aparició de la doctrina social del catolicisme, la recatolització d'Anglaterra, el culte al Sagrat Cor de Jesús, l'espiritisme o el neopaganisme i més recentment tenim els new ages, l'esoterisme, les esglésies evangèliques, els integrismes religiosos...

I tot això dins de la creença en les forces invisibles, ja que fora d'ella podem trobar la filosofia i altres pràctiques: l'estoïcisme i l'epicureisme, la fe cega en la raó, el positivisme, el culte als diners, la literatura d'autoajuda i tots estos que poblant les xarxes socials, parlen de rutines i hàbits. Pareix que no, però no hi ha tanta diferència entre un monjo benedictí i esta gent que viu per a anar al gimnàs, comptar les calories que ingereix, evitar els contactes amb químics que embruteixen el cos o es dediquen a fer journaling,  mindfullness i meditació. O, i no vull allargar-me en esta qüestió, se'n va molt de la idea del pecat monoteista de la creença que si visc d'esta manera o d'aquella el meu cos desenvoluparà una malaltia, entesa com un castic?

Al remat, els humans d'ençà que hem adquirit raó, no podem assumir viure en un món governat per les lleis del caos i de l'atzar i intentem dotar-nos de ferramentes i brúixoles morals que ens ajuden a transitar entre la incertesa, de camins més o menys definits que ens eviten d'anar camp a través. Si hem d'arribar a l'abisme, fem-ho de manera ordenada.

Pel que fa a la segona idea, en un món cada volta més individualista i globalitzat governat per les regles del capital, els rituals ajuden a crear sentiment de pertinença en un grup, de formar part d'algun projecte, per més banal que siga i no és més que una altra expressió dels activismes, clubs, equips o col·lectius diversos que es doten de tota una retòrica que els vesteix i els dona raó de ser.