dijous, 9 de març de 2017

U D'URBANISME

En aquesta entrada no parlaré de la manera en què s'ordena el territori xabienc ni els problemes que comporta, ja ho vaig tractar un poc en parlar del turisme. Ara però, preferisc parlar de la vessant patrimonial i sobretot, d'un breu resum de l'arquitectura xabienca dels darrers dos segles (i poc). 

Si haguérem de definir l'arquitectura contemporània de Xàbia (i de la Marina Alta) amb poques paraules, diríem que és una arquitectura conservadora i desconnectada d'allò que es fa a les grans ciutats properes com València o Alacant. Això no vol dir que no trobarem exemples però sí que aquests destaquen per la seua singularitat. Aquest conservadorisme es deu primer al tradicional aïllament respecte a la resta del país per la xarxa de transport i l'orografia i més endavant per les mateixes dinàmiques del Franquisme.

El primer estil que vull mostrar és el neoclassicisme. Aquest estil nascut a França al segle XVIII apareix per un esgotament del Barroc i també pel desig de tornar al món clàssic que tenien el seu paral·lel en la Il·lustració i en el liberalisme polític. No menys important, la descoberta de les runes de Pompeia en aquest temps també esperonà un revival del classicisme. Per no intimidar amb una llista infinita de característiques, diré breument que és un art que recupera les característiques de l'art clàssic grec i romà: línies rectes, ornamentació sòbria, llindes en compte d'arcs, etc. Com veurem a Xàbia, més que una arquitectura neoclàssica plena trobem elements parcials. Donat que l'art gòtic es troba vigent fins al segle XVII, aquest neoclassicisme bé podria ser una evolució de caràcter acadèmic per la forta influència que exerceix l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València. 

L'Ajuntament de Xàbia és l'antiga Sala de Jurats i Justícia que se situa davant de l'església de Sant Bartomeu. L'interior està molt transformat però l'exterior manté els trets del segle XVIII i començaments del XIX, una façana simètrica amb pedra tosca, omnipresent a l'arquitectura xabienca, tres plantes i una portalada amb dues pilastres, arquitrau, fris i frontó amb l'escut municipal i coronat per dues esferes. Trenca la simetria eixa línia de tosca que en realitat uneix dos edificis, l'Ajuntament i l'antiga ermita de Sant Cristòfol que feia de capella del fossar medieval. Per la banda de darrere trobem quatre arcs cegats que formaven una antiga llotja a l'estil de les que hi havia al Regne de València i que hui podem veure encara a Benissa o a Teulada. El cinqué arc comunica la Plaça de Baix i la de Dalt mitjançant una escala.

 

 a) By Joanbanjo - Own work, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=21127077
 b) www.javea.com

La Capella del Santíssim s'afegeix a finals del segle XVIII en la banda nord de l'església de Sant Bartomeu. Malgrat l'ús de la pedra tosca, no és difícil veure aquesta edificació annexada que destaca per la seua portada amb llinda, encoixinat lateral i un frontó rematat amb esferes. Té ressemblances amb la portalada de l'església del convent franciscà de Jesús Pobre i la porta de l'església de Santa Caterina de Teulada que són contemporànies. 

By Joanbanjo (Own work) [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)

L'Ermita del Calvari es construeix a mitjans del segle XIX sobre una anterior del segle XVIII per a guardar la imatge del Nazareno (veure: N de Nazareno). La façana apareix com una pantalla que oculta un edifici de planta grega, per sobre del qual destaca la cúpula octogonal sobre petxines i amb ceràmica vidrada de color blau, per cert molt característica de les esglésies valencianes de l'època.

By CTHOE - Treball propi, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=20141185

Abandonem el neoclassicisme i abans de prosseguir, no podríem deixar de fer una ullada al riurau un dels edificis més característics de la Marina i símbol de l'època de la pansa. Els riuraus consten d'una sola planta i poden trobar-se exempts o annexats a una casa, amb coberta d'una o dues aigües i una sèrie d'ulls que en les primeres èpoques eren amb llindes i després esdevingueren adovellats. Sobre el nombre d'arcs o d'ulls, trobarem des de riuraus amb un únic arc fins a d'altres que arriben a tindre'n 14. S'orienten cap al migdia i pocs cap a l'orient, mai cap a ponent o cap al nord, ja que la seua funció era preservar la pansa de la humitat de la nit o dels dies de mal oratge. Destaquen el dels Català d'Arnauda, el dels Cabrera, el dels Cruanyes o el dels Colomer. 

Passat el temps de la pansa, el riurau exercirà una influència posterior en la definició de la naia, una terrassa porticada característica de les cases de camp i dels xalets. Aquesta naia va tindre un gran predicament als anys 60 i 70 per a algunes construccions turístiques que buscaven l'element local com a exotisme a vendre. En les imatges següents tenim el riurau dels Cabrera, el de Benitzaina (tècnicament no està en terme de Xàbia) i el d'Arnauda. 

 By Joanbanjo - Treball propi, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=16137132

By Joanbanjo - Own work, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=39545022
www.xabia.org

Continuem ara amb l'eclecticisme, un moviment arquitectònic del segle XIX que més aviat és una barreja i suma d'estils diferents. Pren elements de l'arquitectura clàssica però també de la historicista i de l'oriental i és un paraigua sota el qual s'amaguen molts neos: neogòtic, neoromànic, neobizantí, neobarroc, neoàrab...a banda d'arquitectures exòtiques com l'àrab, la persa o l'índia. Per eixe caràcter divers no adopta una forma única i trobem moltes escoles regionals. També caldria afegir a l'eclecticisme la utilització de nous materials com el ferro de forja o el vidre. 

A Xàbia, com que coincideix amb l'auge de la pansa el trobem sobretot en cases de la burgesia i en l'arquitectura popular que acabà per imitar aquest art. En les cases burgeses trobem en el seu interior tots els refinaments de l'època: sales de ball, menjadors, despatxos. Exemples els trobem a la Casa Bolufer, la Casa Primícies, la Casa Montalban, la Casa Arnauda o de la Senyoreta Josefina, la Farmàcia de Tena, la Casa Badia (la casa del rector). Són cases amb façanes simètriques i austeres, amb plantes dividides per motllures de pedra tosca i com ja he dit, presenten molta diversitat, així en la Casa de la Senyoreta Josefina trobem motllures de guix de l'arquitectura romàntica i en la Farmàcia de Tena, trets neoclàssics. O els trets orientalitzants amb eixos arcs lobulats de la finca La Sultana. En les imatges trobem la Casa Bolufer, la Casa de la Senyoreta Josefina, la Farmàcia de Tena i la finca La Sultana.

Bolufer By Joanbanjo - Own work, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=37208102
www.construccionscholbi.com

www.xabia.org

By Joanbanjo - Own work, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=21767727
El desig modernitzador que es viu en este període condueix a l'enderrocament de les muralles i la construcció del camí de la mar que havia de comunicar la vila amb el port. Com una prolongació de la vila apareix l'avinguda d'Alacant a l'estil d'un bulevard francés o una arbreda, un espai ample per a passejar en temps d'oci, bé a peu, bé en carruatge i amb altres elements com el teatre,  les restes del qual  es poden veure en un solar buit. A ambdós costats trobem petits palaus, com per exemple el de la casa on hi ha la Creu Roja. 



Dins de l'eclecticisme faré una menció especial al neogòtic. El neogòtic, no cal dir-ho, recupera els elements característics de l'estil gòtic com els arcs apuntats, les rosasses, les nervadures, etc. A Xàbia trobarem dues execucions diferents, una d'estil gòtic europeu com l'Asil dels Germans Cholbi. Aquesta institució de caritat es construeix entre finals del segle XIX i principis del segle XX i destaca pel seu cos central, on hi ha la capella. Hi veiem els dos petits campanars a la capçalera amb pinacles, la rosassa, l'arc apuntat (que és més decoratiu que sustentant) i a l'interior fins i tot trobarem arcs flamígers. Com ja he dit és un gòtic europeu, estrany a aquell que s'havia desenvolupat aquí. 


Per altra banda trobem el mercat municipal. Sobre el seu solar hi havia un convent de monges carmelitanes que fou enderrocat durant la guerra del 1936-1939. Acabat el conflicte, les monges foren traslladades a l'antic convent de monjos mínims en el Raval de la Ferreria mentre que en aquest solar es va construir el mercat municipal. Convé l'aclariment perquè es pot llegir en certs llocs que el mercat era un antic convent i no ho era. Per fortuna es va tindre la idea de fer un edifici que casés bé amb la resta de l'arquitectura de la vila i el resultat és aquest edifici neogòtic inspirat en el gòtic català del país.

By Joanbanjo - Own work, Public Domain, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=10956484
www.montgoradio.es
No deixarem aquest estil sense comentar breument el xalet El Castell. Aquest edifici no té res a veure amb el gòtic valencià i salta a la vista que pareix més aviat tret d'un conte de fades centreeuropeu. Aquesta casa que era propietat d'una família d'Albaida s'inspirava en el Palau de Ripalda de València i en la Torre dels Brunos d'Albaida. Per desgràcia cap de les tres construccions existeix ja. 

www.construccionescholbi.com

Abans de prosseguir amb el tercer gran estil, ens detindrem breument en les Cases Noves o Cases Barates del Freginal, un tipus d'habitatge social que emparat en la Llei de Cases Barates desenvolupa un tipus d'edificació de baix cost. Són cases de dues plantes amb pati exterior davanter que es disposen sobre un plànol hipodàmic al voltant d'un espai central que vertebra i afavoreix les interrelacions del veïnat. Es va construir el barri als anys 60 després que la riuada del 57 destruís part del Raval Nou o Ravalet. L'expansió de la vila de Xàbia ha anat integrant el barri en la trama però durant molts anys es va trobar aïllat, separat per un barranc i més modernament per la carretera CV-734.




Ara sí, passem al racionalisme, un corrent arquitectònic que naix en Europa als anys 20 i que a Xàbia arriba als anys 60. Això és degut al fet que  tota aquella efervescència arquitectònica que es vivia a València als anys 20 i 30 queda detinguda per la guerra i després pel franquisme. El racionalisme, els majors exponents del qual foren Le Corbusier i Mies Van der Rohe, busca la funcionalitat de l'edifici per sobre de l'estètica, prefereix les formes geomètriques simples com el cub o el prisma, la decoració és escassa i  empra nous materials constructius com el vidre, el formigó i l'acer. També cal esmentar que es caracteritza per una integració de l'edifici en la trama urbana, és a dir que el mateix edifici esdevé un element de pas per això abunden les plantes baixes porticades i obertes. 

En Xàbia trobem els Apartaments La Nao de l'arquitecte Santiago Artal i que va treballar sobre una obra anterior que havia fet a València, l'edifici de la cooperativa Santa Micaela de València. Es tracta d'una illa oberta, amb corredors que s'aboquen a l'exterior. Fou l'última obra d'aquest arquitecte qui després d'acabada, va renegar d'ella. L'ús de materials barats ocasiona que aquest tipus d'edificacions envellisquen mal, fet que se suma al cert estat d'abandó que presenta la zona. 


El racionalisme també el trobem en edificacions individuals, com la caseta Ca l'Avi d'una família de Carcaixent. Aquesta casa que es desenvolupa en dues plantes vertebrades per l'espai exterior, ha estat a punt de ser enderrocada per a construir una promoció d'apartaments turístics. En l'actualitat és un restaurant però ara que torna a començar la dèria constructiva, qui sap quant de temps més durarà en peu? Segons l'arquitecte Josep Ivars aquest edifici és molt original perquè no presenta continuació en l'arquitectura de Xàbia, motiu més encara per a què fóra protegit per la seua singularitat. No he trobat una imatge millor que aquesta.


D'estil similar i ja en un context en què el règim franquista volia mostrar-se com a modern, trobem la Finca de San Rafael o Xalet del Ministre, del ministre Navarro Rubio i el Parador Nacional de Turisme. Ambdós construïts sobre la punta de l'Arenal i el jaciment romà. En la finca de San Rafael veiem de nou eixa funcionalitat i preferència per les figures geomètriques.

By Joanbanjo - Own work, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=40091271

Finalment no podem acabar aquest viatge sense esmentar l'església de la Mare de Déu del Loreto del grup GO.DB. Ja hem abandonat el racionalisme (no és cert, la Casa Badia annexa és continuadora de Le Corbusier) perquè estem davant d'un edifici de planta el·líptica, sense capelles laterals i amb parets de formigó que es corben cap al cel sostingudes per uns pilars de formigó gegants. Es construeix com una metàfora nàutica gegant, el sostre de fusta representa la quilla d'una embarcació, els murs són les ones i els pilars, els àngels que sostenen la nau. Es va construir a finals dels 60 en una línia en què la jerarquia eclesiàstica buscava la modernització mitjançant l'adopció d'un nou llenguatge. En aquest sentit guarda semblances amb l'església de Sant Nicolau del Grau de Gandia. 


De Joanbanjo - Trabajo propio, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=24233573

I per acabar vos deixe una casa de la qual a penes he aconseguit informació però que m'encanta, Villa Consuelo situada sobre la caleta del port de Xàbia.



Per si voleu saber un poc més sobre arquitectura contemporània a la Marina Alta i a la Safor, vos deixe aquest article de Josep Ivars: http://www.raco.cat/index.php/Aguaits/article/viewFile/66217/85627

dimecres, 1 de març de 2017

ESMIRNA

No acostume a llegir dues vegades el mateix llibre, és una de les manies que tinc. Però darrerament estic rellegint-ne un que vaig llegir fa tres anys i que m'encisa, La Gran Mar una història de la Mediterrània per David Abulafia. Abulafia és un historiador anglés descendent de sefardites i tot i que la seua història se centra sobretot en les ciutats i en els intercanvis comercials és una de les obres sobre aquesta temàtica que més m'agrada. Com que Marx deia que la història sempre acaba per repetir-se, vull dur aquí una d'eixes històries tristes que caracteritzen el segle XX i que hui en dia tornen a estar d'actualitat, la massacre d'Esmirna.

Esmirna era el nom que rebia antigament la ciutat turca d'İzmir, situada a la vora de la Mar Egea, en la costa occidental de la península d'Anatòlia. Des que fóra colonitzada per immigrants eolis allà pels remots temps del 1000 aC, havia sigut una ciutat de cultura grega, fins i tot encara després de ser conquerida pels turcs en el segle XIV. Des del segle XVII s'havia desenvolupat com un important centre comercial portuari i a principis del segle XX a banda dels turcs i dels grecs també hi vivia una gran comunitat sefardita, armenis, àrabs i comerciants europeus: francesos, italians, britànics, etc. Esmirna era juntament amb Alexandria, Salònica i Jaffa una relíquia d'un altre temps, les últimes ciutats multiètniques que hi havia en Europa i en la Mediterrània. Curiosament, o no, totes en territoris de l'Imperi Otomà, un gegant que Europa mantenia amb vida de manera artificial perquè temia que en apagar-se l'estel de la Porta Sublim, Europa i la Mediterrània serien arrossegades a l'abisme de la destrucció, tal com acabaria passant. 

Molts estats es disputaven les despulles de l'Imperi Otomà, entre ells el regne de Grècia que poc abans de la Gran Guerra es reduïa al territori comprés entre el Peloponès i la planura de Tessàlia. Entre els grecs era popular la Megali Idea o unificació de tots els territoris de cultura grega. Poc després foren conquerides l'illa de Creta i Macedònia on hi havia Salònica. Ambdós territoris es caracteritzaven per una població musulmana nombrosa, en Creta però aquests musulmans eren d'ètnia grega, situació que no impedí que foren convidats a abandonar l'illa després de la incorporació.  També els grecs musulmans, turcs i búlgars de Salònica acabaren per marxar de la ciutat, la Megali Idea sols tenia en compte els grecs ortodoxos.

La Gran Grècia també incloïa l'illa de Xipre, llavors sota domini britànic, i la part occidental d'Anatòlia, la qual li havia de ser concedida d'acord a acords secrets amb el Regne Unit. Per als britànics una Grècia gran era interessant per poder mantenir l'equilibri a la Mediterrània Oriental i protegir l'eixida dels oleoductes que arribaven des de l'interior del Pròxim Orient a la mar. Tanmateix les comunitats d'Esmirna no eren partidaris d'aquesta integració, car temien perdre els privilegis imperials que havien afavorit la seua prosperitat. També influiria la manera com eren tractades les comunitats no gregues que anaven quedant integrades dins de Grècia. Així mentre el govern britànic recolzava la idea d'una Anatòlia dividida entre Grècia i l'Imperi Otomà, els britànics que residien en Esmirna s'hi oposaven. 

Contra l'oposició dels seus habitants i de la comunitat internacional, el Regne Unit va autoritzar l'annexió a Grècia el 1919. Ben prompte es va veure que els grecs no respectarien els tractes acordats i la Creu Roja va denunciar la neteja ètnica que estaven realitzant en el territori. El govern otomà que estava immers en una profunda crisi internacional, va restar impassible. El 1920 el moviment liderat per Atatürk es féu amb el poder i l'imperi és abolit. La nova Turquia renunciava a l'imperi i a tot allò que tingués a veure amb ell.

Turquia va organitzar la contraofensiva i va fer retrocedir les tropes gregues. El 1922 les tropes d'Atatürk entraven en Esmirna mentre actuaven amb la mateixa brutalitat que els invasors. Els barris grec i armeni de la ciutat foren arrasats i incendiats mentre més de 700.000 refugiats de tota la regió intentaven fugir-ne. Molts d'ells acabaren en camps de concentració mentre que la resta s'amuntegava en les plates d'Esmirna, atrapats entre el foc i l'aigua. Embarcacions de guerra del Regne Unit, França, Itàlia i els Estats Units romanien prop de la costa i es mantenien neutrals. En aquells temps ser neutral implicava mantenir-se al marge de tot, veure i callar. Es diu que el capità de l'armada britànica va ordenar que bandes de música tocaren dia i nit per a ofegar els crits esgarrifosos dels refugiats i evitar incomodar els seus soldats. 

Fou un buc japonés el primer a trencar la neutralitat i es va endur tants refugiats com va poder al Pireu, en una situació que es repetiria quasi vint anys després en el port d'Alacant i tots els refugiats de la Segona República que intentaven fugir de les tropes franquistes, nazis i feixistes. Vora 100.000 refugiats d'Esmirna van morir, entre els supervivents hi havia un xiquet Aristòtil Onassis. El 1922 Turquia i Grècia van signar la pau i el 1923 pel Tractat de Lausana es produí un enorme traspàs de població entre ambdues costes de la mar Egea, més d'un milió de grecs abandonaren Anatòlia i mig milió de turcs deixaren Grècia. Després de sis-cents anys d'història comuna era molt difícil determinar qui era grec i qui era turc així que s'emprà com a criteri la religió: eren grecs tots els ortodoxos i turcs, tots els musulmans. I encara no havia d'acabar aquí la qüestió, car els refugiats van ser tractats com estrangers pels seus compatriotes. Més de dos mil anys d'història es tancaven així, de manera barroera per uns protagonistes als quals la situació els havia superat. Grècia i Turquia encara no han sabut o pogut tancar les ferides cent anys després i això condiciona les relacions entre ambdós, tampoc cap dels dos s'ha fet responsable dels sengles genocidis i el més comú és el negacionisme. Mentrestant Occident no va saber gestionar una situació que en bona part era culpa seua i el seu imperialisme i acabà optant per una vergonyosa neutralitat. Cent anys després la història es repeteix.