dimecres, 29 de juny de 2011

MURPHY ATACA DE NOU

Tot el món coneix la llei de Murphy,aquella que diu que si alguna cosa pot eixir mal, n'eixirà. Jo tinc una relació molt especial amb Murphy basada en el fet que la meua persona actua com un pol d'atracció de totes les situacions desesperants i absurdes. És una relació d'amor-odi la que mantinc amb el tal Murphy, per cert, una relació molt semblant amb la que tinc amb la gravetat, però això ja és una història.
El cas és que demà he d'entregar el Treball Final del Màster i amb tant de requisit era d'esperar que alguna cosa eixirà mal, perquè et demanen (atenció, aquí va la penúltima crítica contra el màster, després de la última ja no el  criticaré més, ho promet, però no sabeu com de frustrant és estudiar coses que no t'interessen ni mínimament), tornant, et demanen que  si tres còpies impreses, que si una més gravada en suport informàtic, que si una altra més per correu electrònic, que si un pòster, que si la sang d'un unicorn, que si una de les relíquies de Jesucrist, que si una prova de puresa de sang, etc..total que l'ordinador ha trobat convenient que hui era el dia més idoni per estropejar-se. Però no m'he sulfurat, un que sap de vell que és ja, tenia còpies  de seguretat. Ah però resulta que aquestes còpies se m'han desquadrat completament. Ale, faena de  nou quadrant-ho tot, després no he pogut guardar-ho en PDF (que és el millor format per a que no se't desquadren els documents) perquè l'ordinador-cafetera supervivent no pot fer-ho i  aquí és quan comence a estar fins als c.... amb perdó.  Sospitant coses pitjors he decidit imprimir-ho tot aquí a Xàbia per si alguna cosa sortia mal, clar que prompte he recordat quin poble és Xàbia (si, poble, perquè cada dia és més poble, tirant ja a aldea) i no ho he pogut imprimir. Llavors gràcies a Paola (et dec 1 paella) he pogut guardar-ho tot en PDF. Una crisi superada.
 Desprès venia el sainet de gravar-ho tot en CD i com  no, no he pogut perquè gravar CDs és una cosa que mai he pogut fer, dec ser molt torpe. Finalment ho he aconseguit a través de poders gràcies a Paola de nou (et dec 2 paelles). Però tot no acaba aquí, queda imprimir-ho tot, enquadernar-ho ja ho puc visualitzar i ja estic tremolant de pensar en els diners que em costarà la broma, hauré d'atracar una licoreria i més coses que passaran perquè quan Murphy ve de visita es queda alguns dies.
En fi vaig a relaxar-me amb una sessió d'astronomia, la meua nova aficició. És increíble les coses boniques que hi ha al firmament i la quantitat de merda que hi ha aquí baix.

dilluns, 27 de juny de 2011

UN BRINES EN UN BAGUL.

Després d'una mudança el pitjor és recol·locar-ho tot, roba a l'armari, coses que vas acumulant durant el temps i munts de fulls d'apunts. Quan et disposes a guardar-los tots et trobes amb més apunts de la carrera pendents de classificar. Això és el que m'ha passat mentre intentava guardar tots els apunts del màster en un bagul, això si que és un baul de los recuerdos.

I m'he trobat uns de Brines un d'eixos professors que val la pena tindre, no per la qualitat de les seues classes sinó pel fet que és un absurd rere un altre. Una bona manera de que les seues classes passaren ràpid era transcriure literalment el que deia i voi là una de les classes de Brines que m'he trobat:

[el Brines està indignat per un article de Pedro J. Ramírez en el Mundo]
El senyor Pedro J. què té moltes idees i és molt indocumentat. Lo de Goya que va morir en l'exili, això no ho lleva ningú, no era ninguna xoxà, era pintor de cambra i segueix els lliberals. Els seus títols no es diuen 2 de maig, es diu Afusellaments de Moncloa. Els desastres de la guerra i punt. Era el pintor de cambra de Josep I i punt, com ho havia sigut de Carles IV i com no ho seria de Ferran VII. Fea retratos. Este senyor cita a tots menos a qui tindria que citar. A Joan Mercader ningú el cita. El senyor Pedro J. és un ignorant total. Tots, a excepció de Floridablanca i Jovellanos, perquè estava pres en en en en Bellver, van ser afrancesats, bueno, van ser el que ell diu afrancesats, van pertànyer al bàndol bonapartista i punt, no hi ha més. Tot lo demés són tonteries, bajanaes, estupidees. La senyora Carmen Iglesias és una manipuladora, preceptora dels Borbons lo que no en diu res. El senyor Ramírez és un ignorant.

Això ho va instaurar el senyor Leguina, tot lo que siga festa és bò. Diu que els anglesos ho coneixen com a guerra peninsular. clar, no van a llevar-se mèrits. Tot invenció romàntica. En aquells temps, i fins fa quatre dies els reis no utilitzaven el títol de rei d'Espanya, tot lo demés és franquisme pur, feixisme pur. Tu m'antens? Si mires els titols són: reis de Castella, València, etc. també d'Amèrica, tu m'antens? Com pot parlar de nación española si els primers que no ho eren, eren els reis? Lo demés, ni llibertat ni xufa.

Jo admire molt a Jovellanos i la pintura de Goya, que és la millor del món, en aquell temps. Al País Valencià sòls hi ha un il·lustrat, un tal Vallès, que era de Castelló, de la Pobla de Tornesa. Parla d'autors que no han escrit mai sobre la guerra. Parla d'un especialista del segle XVI però Pedro J ho manipula tot. Tindria que tindre un acte d'humiltat. En aquest país tots saben de filologia i història, tothom és filòleg i historiador. Tots els periodistes s'haurien de reciclar.

Cisneros acusa a l'ambaixador de Ferran, el Catòlic, d'anticastellà. Ferran era rei d'Aragó i punt i això d'Isabel i Fernando, tanto monta, monta tanto és una estupidea. No volen tindre res de saber. La història d'aquesta península és molt rica i no monolingüe. Contaminats i beneïts pel franquisme i el catolicisme i punt. Diuen tantes barbaritats que no poden ser historiadors. Ací abunden els teòlegs i pocs historiadors. Com dien abans, abans pecar que morir. Perdó, vull dir, abans morir que pecar.

Continuant amb el nostre amic Llombart, era autodidacta revolucionari, amb una actitud molt radical. Quan els que manaven no els interessava només que el caciquisme, ni república ni res de res. Però econòmicament era una nul·litat. Vivia a la bohèmia (no el país). El seu deixeble Blasco Ibañez, canvia l'orientació republicana federal cap a un caciquisme de via estreta a qui no li interessava el més mínim l'idioma [...] 

I a partir d'aquí ja vé un reguitzell d'improperis durant dues pàgines contra Lo Rat Penat, Blasco Ibañez i Teodor Llorente ("ixe gran cacicot") perquè el que no se li pot negar és que quan Brines es posava a repartir, plovia per a tots. Recorde altres classes en que aconsellava a les alumnes alletar els seus fills, ens explicava la recepta de l'arròs amb fesols i naps o explicava les seues teories particulars sobre el 23-F.

dimarts, 21 de juny de 2011

LA LLIBERTAT D'ANAR-SE'N AL CARRER

En un article publicat al diari Público, el passat 16 de juny,  el catedràtic de ciències polítiques i socials Vicenç Navarro reflexiona sobre les causes de l'atur en Espanya. In essentia ens diu que el neoliberalisme sempre ha responsabilitzat a la rigidesa dels sindicats l'atur existent i la seua fórmula màgica és en conseqüència, flexibilitzar l'acomiadament del treballador.  I com que les mentides a força de repetir-se, esdevenen veritats ara ens trobem en la tessitura de combregar amb aquesta idea. En canvi, el catedràtic diu que no hi ha que barrejar cols amb caragols i confondre la taxa d'atur amb la taxa de creixement de l'atur. Espanya sempre ha tingut un elevat atur, inclòs en els anys del miracle econòmic espanyol, perquè no s'ha desenvolupat mai un sector públic que done eixida a aquest atur. Aleshores, perquè mai s'ha fet si la solució és bastant senzilla? Aquí està el quid de la qüestió, perquè en un país on sols paga impostos poca-roba no podem fer milacres. I per a mostra, el que va fer CIU en arribar a la Generalitat de Catalunya, baixar els impostos de les rendes baixes (és a dir, que tu eres ric, pobret ja tens prou càstic en ser ric, paga menys impostos).

Front a un altre mite ben estés, que diu que en els països nòrdics si tenen un sector públic desenvolupat és a costa d'uns elevats impostos directes, Navarro ens diu que un treballador espanyol paga el 75% del que puga pagar un suec, llavors la diferència és escassa, però el que paga un empresari espanyol és un 20% del que paga un empresari suec, o siga que ja hem trobat el punt de fuga d'aquest vaixell que s'enfonsa. És vergonyós que en un que s'enriqueix a costa dels seus treballadors, no aporte ni la meitat del que aporten els seus treballadors. I pel que fa a l'índex de creixement de l'atur, l'espanyol sols és comparable amb el d'EEUU i Irlanda, dos països on el treball és tan flexible com un contorsionista.

http://blogs.publico.es/dominiopublico/category/vicenc-navarro/

Però, a títol personal,  en el país de la xaranga i la pandereta  qui més soroll fa és qui més raó té (com en temps dels visigots) per tant si la dreta neoliberal ens diu que la culpa de la crisi és nostra per ser uns capriciosos que volem coses banals i supèrflues com drets laborals, habitatges dignes o una educació i una sanitat públiques i gratuïtes, no sabem que les coses realment necessàries són pagar el tren de vida dels rics, endeutar-se en events insostenibles i estúpids i salvar de la quebra els especuladors i ambiciosos sense escrúpols, però menys mal que ells, tocats per la mà infinitament misericordiosa de Déu, ens condueixen pel bon camí i  nosaltres, les ovelletes descarriades, diguem amen, diguem i desemperats per una esquerra que cada dia és menys esquerra, ens llancem als seus braços  i els donem la raó en tot a través de les urnes, i en referència al País Valencià, perquè  segueix molt vigent aquella cobla que deia:

arròs i tartana, 
casaca a la moda 
i que rode la bola
a la valenciana. 

  València és un país on els pobres es creuen rics, s'empassen els dogmes de la dreta creient que així es podran sentir aristòcrates i burgesos, van a missa a donar gràcies a Déu per l'existència dels rics,  s'endeuten en tal d'aparentar un estatus que no tenen, sentèncien el futur dels seus fills recolzant cadascuna de les privatitzacions que fa la Generalitat, confien en uns polítics corruptes als que sols els falta anar furtant door to door  mentre l'únic que els preocupa és que València tinga un lloc en el món, encara que siga un lloc de merda i que siga reconeguda com la Capitana, el Cap i Casal d'una República Bananera. En definitiva a València tendim a oblidar una cosa tan lògica com que és ric qui té diners,  senzill com això.

dissabte, 11 de juny de 2011

HUI ELS ALEMANYS HAN ENVAÏT POLÒNIA; PER LA VESPRADA HE ANAT A LA PISCINA.

 Franz Kafka

Ens havíem quedat amb el Papa Lleó X intentant pagar-se les reformes del Vaticà. Havia enviat el seu exèrcit de rectors i venedors de butles per vendre la salvació i traure'n diners. Aquesta idea no fa ser ben acollida, ja sabeu que els alemanys no estan per pagar els capricis de la gent del sud, a més feia un parell de segles que la seua relació amb el catolicisme no passava per un bon moment. Molts alemanys preferien una religió més íntima i senzilla sense tanta escenografia ni cerimònia. Aleshores un monjo benedictí Luter va decidir penjar a les portes de l'església del Palau de Wittemberg, unes 95 tesis en les que expressava la seua opinió sobre la religió catòlica i el seu desig de reforma. Al Papa no li va agradar que criticara la corrupció eclesiàstica i el va convidar amablement a Roma per dir-li del mal del que s'havia de morir. Luter s'amagà en un castell alemany, i una altra cosa no, però castells en Alemanya, per donar i vendre, així que el Papa no va poder capturar-lo. 

Una cosa va dur a l'altra i ja tenim als alemanys dient que al Papa l'obeïsca sa tia, la de Roma. Els holandesos, que això del catolicisme és molt espanyol, així que fora el catolicisme i de pas, els espanyols. Els anglesos, al principi a la seua, en la seua illa, però això de poder tirar mà a les propietats de l'església romana era molt temptador per a Enric VIII. Els irlandesos, si els anglesos tenien la seua pròpia religió, ells per dur la contra, més papistes que el Papa. Els francesos, uns que si, altres que no, es van passar tot el segle XVI barallant-se (i en el XVII quan ja eren tots amics, buscant camorra amb els veïns). Els espanyols, en principi no sabien de que anava la cosa, però Felip II va dir: millor tanquem la frontera no siga que vinguen els francesos. 

I així es van passar tota l'edat moderna sospitant uns dels altres. Fins que els francesos, entre la barrabassada de tallar-li els cabells al rei i el turisme napoleònic van aconseguir la unió dels europeus. És curiós mentre que els alemanys divideixen, els francesos uneixen als europeus, encara que siga a costa d'un odi comú vers ells. 

I ja arribem al segle XIX, moment en que floreixen les grans personalitats alemanyes: Goethe, Nietzsche, Schopenhauer, Wagner, Beethoven, Schubert, els germans Grimm, etc. Però de tots ells hi ha un del què en diuen que de no haver existit, la història contemporània seria molt diferent. I aquest és Karl Marx, personatge que tenia opinions formades sobre tot, era la seua única ocupació. Ja fora la història, la sociologia, l'economia, la política o la literatura, el senyor Marx tenia un projecte i volia fer-lo realitat. Així que va inventar el comunisme, eixa paraula satànica que encara provoca carasses de terror en les cares de les persones decents. Els obrers acolliren amb entusiasme aquesta idea, mentre que als patrons no els feia gens de gràcia. Novament un alemany ho havia aconseguit, Europa es tornava a dividir, però no per nacions com en altres temps, sinó que la divisió ara venia per les classes socials. Amb tot hi havia algú de classe alta que li feia gràcia això del comunisme però quan els russos van decidir fer-se comunistes, i quan els russos fan alguna cosa, ha de ser a lo gran (en part perquè han de ser coherents en el tamany del seu país) en molts salons, casinos i cabarets europeus això va significar el moment de dir que els obrers ja havien tingut prou, que una cosa es permetre que juguen a participar del govern, però l'altra cosa ben distinta és que ells tallen el bacallar. 

I contra eixe terror bolxevic, comunista, marxista, masó, anarcocomunista i anarcosindicalista i de pas jueu, va emergir de les profunditats austríaques la penúltima figura d'aquest repàs. Aquest va arribar al poder, gràcies als votants, tot s'ha de dir, i es va dedicar a netejar el país de tot allò que no era alemany i quasi quasi es queda tot sol i amb una factura enorme per a pagar a Gas Natural. Sobre aquesta figura controvertida s'ha escrit molt, el més curiós, diuen que si hagués sigut acceptat en l'Acadèmia de Belles Arts de Viena no hagués marxat a Munic, on va començar les seues malifetes en el NSDAP. Però això seria fer història ficció i aquest assaig és molt rigorós. Va tindre partidaris i detractors i va dividir encara més una Europa bastant dividida i l'únic que va aportar a la humanitat va ser un llegat cultural amb obres com La llista de Schindler, La vida és bella, Els falsificadors, Maus, Cabaret, etc.

I finalment arribem al segle XXI i per a que no siguen tots homes, tenim a la cancellera alemanya Angela Merkel, saxona, demòcrata cristiana, que últimament cada vegada que parla és per menysprear algún país europeu, preferiblement del sud.


dijous, 9 de juny de 2011

ALEMANYS, QUINA GRAN NACIÓ!

Què passa si ajuntes un grup d'historiadors i els poses a fer una tasca que els queda gran, ja siga fer un treball de sociologia, de didàctica o de psicologia? Les possibilitats són diverses. En primer lloc pot ser, tot i que és improbable, que acaben la tasca de manera ràpida, diligent i en mig d'un ambient de treball harmoniós. En segon lloc és probable, i quasi segur, que acaben discutint fins i tot pel color de la lletra. En tercer lloc, com que l'aigua sempre corre cap avall, el més segur és que comencen a divagar sobre les històries, i d'aquestes divagacions naix aquest post ofensiu contra els alemanys.

Estàvem immersos en l'apassionant món de les ideologies encobertes en els llibres de text quan, sorpresa, sorpresa, ha aparegut Marx per donar l'opinió de rigor sobre el tema i a partir d'aquí hem arribat a la conclusió que si cada nació europea ha aportat alguna cosa a eixa història comuna, l'aportació dels alemanys s'ha centrat en la creació de conflicte i distensió entre la resta de països.

Des que Alemanya és Alemanya, o bé, des que Alemanya no era Alemanya, sinó un mosaic d'estats en el què cadascú menjava en la mateixa casa, però cadascú al seu plat, han emergit periòdicament una sèrie de personatges que han arribat per sembrar la zitzània i confrontar els veïns.

En primer lloc, cal que ens remuntem al segle XI, les dues superpotències de l'època es disputen el dominium mundi, per una banda el Papat i per l'altre el Sacre Imperi Romano Germànic. El papa Gregori VII, un poc fins més amunt de la coroneta que els s'immisciren en els assumptes eclesiàstics els va recordar qui era ell i qui era el seu cap i tots s'acolloniren. Però heus ací que a l'emperador Enric IV el nom del Papa li deia poc i no estava disposat a que el Papa tinguera ninguna autoritat en el seus dominis i més fatxenda ell que ningú va nomenar l'arquebisbe de Milà (ciutat imperial en aquell temps). Clar, el Papa es va indignar perquè el que intentava evitar eren aquestes coses, que li furtaren atribucions. Total que van anar calfant-se i el Papa excomunicà l'emperador i aquest per no quedar-se curt va dir: -doncs tu també, i va excomunicar al Papa! I va proclamar a dit a un altre. La lluita de les investidures mai s'acabà de resoldre, va dividir la cristiandat entre els partidaris d'un bàndol i de l'altre i anirà rebrotant periòdicament al llarg del temps fins que tant la figura de l'emperador com la del Papa quedaran relegades a figures decoratives front a l'emergència de noves potències per l'occident europeu.



I arribem al segle XVI. Europa comença a oblidar les disputes creades pel cisma d'Avinyó i per la Guerra dels Cent anys (curiosament cap dels dos conflictes va estar motivat per un alemany, així que no els pararem atenció). Estem en plena efervescència del Renaixement, el Papa Lleó X vol tindre una capelleta discreta per al seu res i mana construir-se la basílica de Sant Pere. Aleshores mana crida a l'arquitecte de moda per aquell temps, Miquel Àngel Buonarotti. Li encomana que faja el sostre de la basílica: -No res, quatre teules per aquí, que quede asseat i bonico, que no queden degoters i au. Però el toscà, que devia ser el Calatrava de l'època, no podia pensar en clau de coses discretes i va idear una cúpula enorme. Quan li va presentar la factura al Papa, aquest va pensar: fotre! i això qui ho paga? Llavors Lleó X va cridar a la Generalitat Valenciana, per veure com podien arreglar-ho, però els síndics de la ciutat li van dir que la Gürtel encara no existia, que tornara a cridar 500 anys després a veue si li ho solucionaven. Com que Miquel Àngel no acceptava pagarés a cobrar en 2010 va trobar que el millor que podia fer era vendre el cel a parcel·letes i la salvació de l'ànima a un preu mòdic. Va enviar els seus recaptadors a totes bandes de la cristiandat per tal que passaren el caixonet de les almoines. (Continuarà)

dimarts, 7 de juny de 2011

Fent neteja, m'he trobat aquest cant angoixós. Devia tindre el dia toix.


Amor que captiva,
Amor que destrueix,
Amor que empresona,
Amor que derrueix.
Per què l’amor és necessari, si assoleix més ments preclares de les que basteix? 
L’amor és un parany, un fals tel darrere del què s’amaguen tot un seguit de processos químics que alteren la ment més disciplinada. 
Quants imperis han caigut per un amor? Quants regnes s’han venut? Quants principats s’han regalat?
És un invent demoníac que s’alimenta de la desesperança i de la insatisfacció.  Per què quan més impossible,  més atractiu és? O, per què quan més atractiu, més impossible és? 
Ambrosia dels nostres dies, destinada solament a déus i a uns quants mortals afortunats, mentre la resta pena anhelant i kamenat, no tastar-ne mai, ni un glop, d'aquest brou,  d’aquest dolç verí.

divendres, 3 de juny de 2011

L'ESSÈNCIA DE LA VALÈNCIA MEDIEVAL, SANT JOAN DE L'HOSPITAL.

Quan eixim dels Banys de l'Almirall, en direcció oposada a la catedral i a mà dreta (carrer Trinquet dels Cavallers) arribem a l'església de Sant  Joan de l'Hospital, per a mi, la més bonica de la ciutat. Aquesta església fou manada construir per n'Hug de Follalquer, mestre de l'orde de Sant Joan de Jerusalem, en uns terrenys que es trobaven als afores de la ciutat i que foren atorgats per Jaume I. L'orde de Sant Joan es fundà durant el segle XI, al caliu de les croades per guarir els pelegrins malalts, però més tard es reconvertí en un orde militar amb el nom de Sant Joan de l'Hospital (coneguts també com hospitalers o cavallers de Malta).


La meua relació amb aquest edifici va començar fa sis anys, en aquell temps era un jove innocent i inexpert que havia abandonat la granja dels seus avis a la Luisiana, a aquella banda del Mississipí i que havia marxat a la gran ciutat per començar la carrera d'història. En l'assignatura d'Història Medieval ens dugueren a visitar-la i des d'aquell moment em va captivar. Però ja no la vaig tornar a trobar fins el passat gener. En els quasi cinc anys des que la vaig trobar i la vaig retrobar mai l'havia tornat a veure, per mi era un edifici que sols apareixia quan ell volia, però el qui persevera ho aconsegueix i ara ja el tinc ben localitzat i no s'escapa.

El conjunt de l'edifici consta d'una església, un hospital per guarir els malalts i un convent, ja que els hospitalers eren monjos, a banda de cavallers. L'església fou començada a construir seguint l'estil romànic però gairebé el gros del conjunt, acabat de fer al segle XIV, és d'estil gòtic. Naturalment trobarem altres estils, com una capella del barroc, però amb tot manté una essència molt medieval que et transporta quan hi entres fins aquells temps. Un altre element que la fa única són les pintures romàniques que es conserven en una de les capelles laterals i les creus de Malta pintades en la paret d'entrada. Com totes les coses boniques sempre hi ha alguna pega, si la visiteu ja em direu quina és, sols vos diré que a mi em fan feredat.


Durant la guerra de Successió els anglesos profanaren el conjunt instal·lant-hi una caserna militar, on bevien, portaven dones i homes i organitzaven els primers combats de boxa mai vistos a aquesta banda del Sénia i per si no fos poc, a principis del segle XIX Napoleó conquerí l'illa de Malta i es convertí en el propietari de tots els béns de l'orde, incloent Sant Joan.  Aleshores Carles IV va expropiar els béns de l'orde dins els seus dominis i passà a ser propietat de la Corona. Ah però un francès mai es dona per vençut i en uns anys Napoleó tocava a les portes de la ciutat de València i cosí a impostos l'església. Amb la caiguda de Le petit Caporal els hospitalers recuperaren els seus béns, però poc anava a durar-los el ball, perquè amb la revolució liberal, els ordes militars quedaren dissolts i els seus béns foren venut en pública subhasta. Sant Joan es convertí aleshores en església parroquial (fins al moment no ho havia sigut mai). 




A principis del segle XX al barri de l'Eixample es va traslladar la parròquia de Sant Joan. Aquest edifici centenari quedà sense funcions aparents. Sobre el solar del cementeri s'instal·là la impremta del diari Las Provincias. Durant la guerra civil fou saquejat i acabada la guerra es va decidir enderrocar-lo (quines decisions més a la lleugera pren la gent!) però finalment fou declarat Monument històric i en aquests temps fou quan l'aranya negra li caigué al damunt.