Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2011

MURPHY ATACA DE NOU

Imatge
Tot el món coneix la llei de Murphy,aquella que diu que si alguna cosa pot eixir mal, n'eixirà. Jo tinc una relació molt especial amb Murphy basada en el fet que la meua persona actua com un pol d'atracció de totes les situacions desesperants i absurdes. És una relació d'amor-odi la que mantinc amb el tal Murphy, per cert, una relació molt semblant amb la que tinc amb la gravetat, però això ja és una història. El cas és que demà he d'entregar el Treball Final del Màster i amb tant de requisit era d'esperar que alguna cosa eixirà mal, perquè et demanen (atenció, aquí va la penúltima crítica contra el màster, després de la última ja no el  criticaré més, ho promet, però no sabeu com de frustrant és estudiar coses que no t'interessen ni mínimament), tornant, et demanen que  si tres còpies impreses, que si una més gravada en suport informàtic, que si una altra més per correu electrònic, que si un pòster, que si la sang d'un unicorn, que si una de les relíquies d…

UN BRINES EN UN BAGUL.

Imatge
Després d'una mudança el pitjor és recol·locar-ho tot, roba a l'armari, coses que vas acumulant durant el temps i munts de fulls d'apunts. Quan et disposes a guardar-los tots et trobes amb més apunts de la carrera pendents de classificar. Això és el que m'ha passat mentre intentava guardar tots els apunts del màster en un bagul, això si que és un baul de los recuerdos.
I m'he trobat uns de Brines un d'eixos professors que val la pena tindre, no per la qualitat de les seues classes sinó pel fet que és un absurd rere un altre. Una bona manera de que les seues classes passaren ràpid era transcriure literalment el que deia i voi là una de les classes de Brines que m'he trobat:
[el Brines està indignat per un article de Pedro J. Ramírez en el Mundo] El senyor Pedro J. què té moltes idees i és molt indocumentat. Lo de Goya que va morir en l'exili, això no ho lleva ningú, no era ninguna xoxà, era pintor de cambra i segueix els lliberals. Els seus títols no es diu…

LA LLIBERTAT D'ANAR-SE'N AL CARRER

Imatge
En un article publicat al diari Público, el passat 16 de juny,  el catedràtic de ciències polítiques i socials Vicenç Navarro reflexiona sobre les causes de l'atur en Espanya. In essentia ens diu que el neoliberalisme sempre ha responsabilitzat a la rigidesa dels sindicats l'atur existent i la seua fórmula màgica és en conseqüència, flexibilitzar l'acomiadament del treballador.  I com que les mentides a força de repetir-se, esdevenen veritats ara ens trobem en la tessitura de combregar amb aquesta idea. En canvi, el catedràtic diu que no hi ha que barrejar cols amb caragols i confondre la taxa d'atur amb la taxa de creixement de l'atur. Espanya sempre ha tingut un elevat atur, inclòs en els anys del miracle econòmic espanyol, perquè no s'ha desenvolupat mai un sector públic que done eixida a aquest atur. Aleshores, perquè mai s'ha fet si la solució és bastant senzilla? Aquí està el quid de la qüestió, perquè en un país on sols paga impostos poca-roba no pod…

HUI ELS ALEMANYS HAN ENVAÏT POLÒNIA; PER LA VESPRADA HE ANAT A LA PISCINA.

Imatge
 Franz Kafka

Ens havíem quedat amb el Papa Lleó X intentant pagar-se les reformes del Vaticà. Havia enviat el seu exèrcit de rectors i venedors de butles per vendre la salvació i traure'n diners. Aquesta idea no fa ser ben acollida, ja sabeu que els alemanys no estan per pagar els capricis de la gent del sud, a més feia un parell de segles que la seua relació amb el catolicisme no passava per un bon moment. Molts alemanys preferien una religió més íntima i senzilla sense tanta escenografia ni cerimònia. Aleshores un monjo benedictí Luter va decidir penjar a les portes de l'església del Palau de Wittemberg, unes 95 tesis en les que expressava la seua opinió sobre la religió catòlica i el seu desig de reforma. Al Papa no li va agradar que criticara la corrupció eclesiàstica i el va convidar amablement a Roma per dir-li del mal del que s'havia de morir. Luter s'amagà en un castell alemany, i una altra cosa no, però castells en Alemanya, per donar i vendre, així que el Papa…

ALEMANYS, QUINA GRAN NACIÓ!

Imatge
Què passa si ajuntes un grup d'historiadors i els poses a fer una tasca que els queda gran, ja siga fer un treball de sociologia, de didàctica o de psicologia? Les possibilitats són diverses. En primer lloc pot ser, tot i que és improbable, que acaben la tasca de manera ràpida, diligent i en mig d'un ambient de treball harmoniós. En segon lloc és probable, i quasi segur, que acaben discutint fins i tot pel color de la lletra. En tercer lloc, com que l'aigua sempre corre cap avall, el més segur és que comencen a divagar sobre les històries, i d'aquestes divagacions naix aquest post ofensiu contra els alemanys.
Estàvem immersos en l'apassionant món de les ideologies encobertes en els llibres de text quan, sorpresa, sorpresa, ha aparegut Marx per donar l'opinió de rigor sobre el tema i a partir d'aquí hem arribat a la conclusió que si cada nació europea ha aportat alguna cosa a eixa història comuna, l'aportació dels alemanys s'ha centrat en la creació d…
Fent neteja, m'he trobat aquest cant angoixós. Devia tindre el dia toix.


Amor que captiva, Amor que destrueix, Amor que empresona, Amor que derrueix. Per què l’amor és necessari, si assoleix més ments preclares de les que basteix?  L’amor és un parany, un fals tel darrere del què s’amaguen tot un seguit de processos químics que alteren la ment més disciplinada.  Quants imperis han caigut per un amor? Quants regnes s’han venut? Quants principats s’han regalat? És un invent demoníac que s’alimenta de la desesperança i de la insatisfacció.  Per què quan més impossible, més atractiu és? O, per què quan més atractiu, més impossible és?  Ambrosia dels nostres dies, destinada solament a déus i a uns quants mortals afortunats, mentre la resta pena anhelant i kamenat, no tastar-ne mai, ni un glop, d'aquest brou,  d’aquest dolç verí.

L'ESSÈNCIA DE LA VALÈNCIA MEDIEVAL, SANT JOAN DE L'HOSPITAL.

Imatge
Quan eixim dels Banys de l'Almirall, en direcció oposada a la catedral i a mà dreta (carrer Trinquet dels Cavallers) arribem a l'església de Sant  Joan de l'Hospital, per a mi, la més bonica de la ciutat. Aquesta església fou manada construir per n'Hug de Follalquer, mestre de l'orde de Sant Joan de Jerusalem, en uns terrenys que es trobaven als afores de la ciutat i que foren atorgats per Jaume I. L'orde de Sant Joan es fundà durant el segle XI, al caliu de les croades per guarir els pelegrins malalts, però més tard es reconvertí en un orde militar amb el nom de Sant Joan de l'Hospital (coneguts també com hospitalers o cavallers de Malta).

La meua relació amb aquest edifici va començar fa sis anys, en aquell temps era un jove innocent i inexpert que havia abandonat la granja dels seus avis a la Luisiana, a aquella banda del Mississipí i que havia marxat a la gran ciutat per començar la carrera d'història. En l'assignatura d'Història Medieval e…