dimarts, 21 de juny de 2011

LA LLIBERTAT D'ANAR-SE'N AL CARRER

En un article publicat al diari Público, el passat 16 de juny,  el catedràtic de ciències polítiques i socials Vicenç Navarro reflexiona sobre les causes de l'atur en Espanya. In essentia ens diu que el neoliberalisme sempre ha responsabilitzat a la rigidesa dels sindicats l'atur existent i la seua fórmula màgica és en conseqüència, flexibilitzar l'acomiadament del treballador.  I com que les mentides a força de repetir-se, esdevenen veritats ara ens trobem en la tessitura de combregar amb aquesta idea. En canvi, el catedràtic diu que no hi ha que barrejar cols amb caragols i confondre la taxa d'atur amb la taxa de creixement de l'atur. Espanya sempre ha tingut un elevat atur, inclòs en els anys del miracle econòmic espanyol, perquè no s'ha desenvolupat mai un sector públic que done eixida a aquest atur. Aleshores, perquè mai s'ha fet si la solució és bastant senzilla? Aquí està el quid de la qüestió, perquè en un país on sols paga impostos poca-roba no podem fer milacres. I per a mostra, el que va fer CIU en arribar a la Generalitat de Catalunya, baixar els impostos de les rendes baixes (és a dir, que tu eres ric, pobret ja tens prou càstic en ser ric, paga menys impostos).

Front a un altre mite ben estés, que diu que en els països nòrdics si tenen un sector públic desenvolupat és a costa d'uns elevats impostos directes, Navarro ens diu que un treballador espanyol paga el 75% del que puga pagar un suec, llavors la diferència és escassa, però el que paga un empresari espanyol és un 20% del que paga un empresari suec, o siga que ja hem trobat el punt de fuga d'aquest vaixell que s'enfonsa. És vergonyós que en un que s'enriqueix a costa dels seus treballadors, no aporte ni la meitat del que aporten els seus treballadors. I pel que fa a l'índex de creixement de l'atur, l'espanyol sols és comparable amb el d'EEUU i Irlanda, dos països on el treball és tan flexible com un contorsionista.

http://blogs.publico.es/dominiopublico/category/vicenc-navarro/

Però, a títol personal,  en el país de la xaranga i la pandereta  qui més soroll fa és qui més raó té (com en temps dels visigots) per tant si la dreta neoliberal ens diu que la culpa de la crisi és nostra per ser uns capriciosos que volem coses banals i supèrflues com drets laborals, habitatges dignes o una educació i una sanitat públiques i gratuïtes, no sabem que les coses realment necessàries són pagar el tren de vida dels rics, endeutar-se en events insostenibles i estúpids i salvar de la quebra els especuladors i ambiciosos sense escrúpols, però menys mal que ells, tocats per la mà infinitament misericordiosa de Déu, ens condueixen pel bon camí i  nosaltres, les ovelletes descarriades, diguem amen, diguem i desemperats per una esquerra que cada dia és menys esquerra, ens llancem als seus braços  i els donem la raó en tot a través de les urnes, i en referència al País Valencià, perquè  segueix molt vigent aquella cobla que deia:

arròs i tartana, 
casaca a la moda 
i que rode la bola
a la valenciana. 

  València és un país on els pobres es creuen rics, s'empassen els dogmes de la dreta creient que així es podran sentir aristòcrates i burgesos, van a missa a donar gràcies a Déu per l'existència dels rics,  s'endeuten en tal d'aparentar un estatus que no tenen, sentèncien el futur dels seus fills recolzant cadascuna de les privatitzacions que fa la Generalitat, confien en uns polítics corruptes als que sols els falta anar furtant door to door  mentre l'únic que els preocupa és que València tinga un lloc en el món, encara que siga un lloc de merda i que siga reconeguda com la Capitana, el Cap i Casal d'una República Bananera. En definitiva a València tendim a oblidar una cosa tan lògica com que és ric qui té diners,  senzill com això.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada